Mesa de Catalunya

  • VUITANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO NORMALITZEM EL FEIXISME!
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 28 novembre 2017 à 10:50

    NO NORMALITZEM EL FEIXISME!Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures. Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat. Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus. Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses,  no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus són protegits a Palma i a Tortosa.  Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals, i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme.Els carrers han de ser nostres i volem als feixistes fora dels nostres barris. Pilar Duaygües era una nena de 14 anys quan va començar a escriure el seu diari l’any 1936. Va escriure tots els dies de la guerra i aquestes són la primera i la darrera anotació que volem compartir amb totes vosaltres. Domingo, 19 de julio de 1936 – Principio de la guerra.Hoy ha sido un día horrible. El 19 de julio del año 1936 quedará grabado en la historia. Por la mañana nos despertaron unos tiros a las cinco, pues teníamos que ir a la playa y mamá no nos dejó. Es natural, pues se presentaba el día malo y tan malo. Las ametralladoras iban, bombas por aquí, tiros por allá, etc. Se oía muy bien cómo se derrumbaban las casas en donde las tiraban, dicen que fue peor que el año 1909, que fue fenomenal, y el doble que el 6 de octubre del año 1934. Esta guerra ha sido causa de que no  quieren al Gobierno, quieren otra vez la monarquía. Pero no sé quién ganará aún, pues hay mucho jaleo. Bueno, un día pésimo. No podíamos estar en el balcón porque disparaban balas. Estábamos afuera en la escalera hablando con los vecinos, pero sin parar los disparos. Por la tarde dormí un poco, pero no se podía por el ruido. Resulta que vivimos al lado de los frailes, de la iglesia y de su imprenta. Los curas con ametralladoras, escopetas y revólveres hacían fuego contra el cuartel que está al lado (..). Jugamos con los vecinos en la escalera al parchís. Ya tarde echaron las bombas (que resonaron por toda la casa) y prendieron fuego en la iglesia y colegio e imprenta, pero no podíamos salir por las balas. Los frailes lograron escapar no sé por dónde, por alguna puerta secreta. (…)Miércoles 29 de marzo de 1939 – Final de la guerra.--> ¡La guerra ha terminado! dice todo el mundo y los periódicos. Ayer se rindió Madrid y aquí en Barcelona no cesaron de tocar las sirenas en señal de alegría y del final de la guerra, toda la gente ponía colgaduras en los balcones, aunque la mayoría les obligaban. Yo tenía un humor pésimo, hemos perdido, lloré con mucho dolor al ver que esos criminales fascistas se han llevado la victoria más no les aguantaremos mucho tiempo porque volverá a haber un levantamiento, esta vez por parte nuestra y quedará entonces enterrado para siempre el odioso fascismo aunque a lo mejor tardaremos algunos años en lograrlo. Este pensamiento que todos los rojos tenemos y del cual no nos engañamos me da un poco de alegría.Més informacióPoema de Martin Niemöler que ens interpel·la directament a totes i a tots i que per desgràcia està tan vigent avui com ahir.Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,guardé silencio,porque yo no era comunista.Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,guardé silencio,porque yo no era socialdemócrata.Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,no protesté,porque yo no era sindicalista.Cuando vinieron a por los judíos,no pronuncié palabra,porque yo no era judío.Cuando finalmente vinieron a por mí,--> no había nadie más que pudiera protestar.En defensa de l’escola i contra els atacs feixistes que ha patit tant a Catalunya com al Pais Valencià llegirem aquest poema que és una  creació col·lectiva dels alumnes de sisè de l'Escola Gavina del País Valencià de data desconeguda. Font.LA CIUTAT La ciutat és la llum palpitant dels semàfors, és l'home que s'afanya per no fer tard a la feina, és la dona que, lluny del camp, carrega el seu carro de llaunes i congelats, és l'aturat que busca als diaris, el seu dret, el seu somni i la seu esperança. La ciutat és una apegalosa vesprada de primavera, és un absurd laberint de cases repartides, és l'espessa llum que ja no és llum. La ciutat són cinquanta anys de vendre les notícies, és el gran dilema d'on anar a distraure's, d'on anar a oblidar, és un munt de famílies que comparteixen l'espai, però no la paraula és la suma de persones, etc., etc. La ciutat és el meu deure i el vostre deure, és el meu silenci i el vostre silenci, és la meua anònima mort i la vostra anònima mort. La ciutat és el conjunt dels nostres deures i del nostre silenci i de la nostra anònima mort. La ciutat és ell, ella, aquell, aquell, tu i jo i tants homes i dones que omplen els carrers i els teus problemes i els problemes dels altres. La ciutat som tots i tots no som ningú. La ciutat podria ser-ho tot: és el fer i el desfer és competir i ajudar és oblidar i recordar és cridar i emmudir és viure cada dia --> lluitant contra els fantasmes urbans. No podem normalitzar aquests atacs feixistes a les nostres escoles i instituts.Institut Ramon Llull Barcelona. Pintades feixistes. Més informació.A l’escola catalana.REUNIÓ D’AMICSEl primer de la reunió, l’u, va dret com un bastó...El dos, que s’ha entrebancat,s’ha quedat agenollat.En veure’l tan arrupitque no li arriba a la sola,el tres de riure es cargola.El quatre, sorrut, se’l miraassegut a la cadiraprop del cinc, que fa el galleti llueix ploma al barret.Entra el sis, panxacontent,amable amb tota la gent,agafat al braç esquerredel set, que sols mira a terra.Ve l’amic vuit, rodanxó,amb aires de gran senyori contorns de carbasseta.Per fi entra el nou, capgròsperò escarransit de cos,que en una safata netaporta un zero més gros que ell.Tots li criden: “Visca! visca!”Però el zero li rellisca...i es queden sense tortell!-->         Joana Raspall En aquests dies Joan Brossa aniria a presó per delicte d’odi perquè es veu que no pots odiar el feixisme, no pots fer cap acudit sobre la mort dels feixistes en aquesta democràcia, no és només incorrectament polític sinó que també és delicte. En canvi els ministres de Rajoy si que es poden riure de les nostres víctimes. Segur que Brossa hagués fet un tuit amb el seu poema Final malgrat la censura.  A Franco de Joan Brossa-Havies d’haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí,quin incendi de sang! Podrit botxí,prou t’havia d’haver estovat la durafosca dels pobles, donat a tortura,penjat d’un arbre al fons d’algun camí.Rata de la més mala delinqüència,t’esqueia una altra mort amb violència,la fi de tants des d’aquell juliol.Però l’has feta de tirà espanyol,sol i hivernat, gargall de la ciènciai amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-Glòria del bunyol,ha mort el dictador més vell d’Europa.Una abraçada, amor, i alcem la copa!20 de novembre de 1975 Aquest dibuixos van costar la vida al director de la publicació republicana La Traca i  al seu dibuixant. L'odi dels vencedors. Més informació.Joan Maragall va dedicar aquest poema a l’Espanya que orgullosa i sorda va voler mantenir els vestigis del seu caigut imperi vessant la sang del poble. La que no escoltava i s’amagava en un patriotisme corrupte el 1898. L’Espanya contra la qual va lluitar la República, l’Espanya que torna sota les armes o sota corones, aquella que reprimeix, la que ofega els somnis republicans. Joan Maragall, Oda a Espanya.Escolta, Espanya, — la veu d’un fillque et parla en llengua — no castellana:parlo en la llengua — que m’ha donatla terra aspra;en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;en l’altra, massa.T’han parlat massa — dels saguntinsi dels qui per la pàtria moren;les teves glòries — i els teus records,records i glòries — només de morts:has viscut trista.Jo vull parlar-te — molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes — vida és la sang,vida pels d’ara — i pels que vindran;vessada, és morta.Massa pensaves — en ton honori massa poc en el teu viure:tràgica duies — a mort els fills,te satisfeies — d’honres mortalsi eren tes festes — els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos — marxar replensdels fills que duies — a que morissin:somrients marxaven — cap a l’atzar;i tu cantaves — vora del marcom una folla.On són els barcos? — On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:tot ho perderes, — no tens ningú.Espanya, Espanya, — retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;que el plor et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? — No et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya! […]

  • VUITANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DEMOFRANQUISME I DICTOCRÀCIA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 29 octobre 2017 à 12:17

    Aquest mes denunciem la repressió i la violència com a eina per a imposar-la. Aquest octubre ens manifestem contra la supressió de llibertats i drets, contra el fil històric que ha fet de l'estat espanyol una màquina d'opressió de la dissidència, de les persones explotades, de les invisibles. Un estat perpetuador d'un ADN ple de rancúnia i supèrbia sense cap generositat pels enemics de la seva pàtria gran i lliure, on el poder no resideix en la democràcia sinó en marcar a sang i foc el seu odi trepitjant els perdedors per ofegar-los en la humiliació. Aquesta és la marca Espanya, des de la Restauració fins ara, en dictadura i monarquia. La nostra Mesa de Catalunya ho ha denunciat per activa i per passiva com a defensora dels drets humans i en la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Des que vam començar a caminar el 2008 fins al dia d'avui hem assenyalat tot allò que afecta a totes les víctimes del franquisme, des de les acceptades per certs sectors polítics fins a les considerades delinqüents i terroristes, hem defensat les víctimes de la transició, hem estat al costat de les antifeixistes que van donar suport a la legalitat republicana i a les que volien fer la revolució, tot això contextualitzat en les lluites que s'han anat produint durant aquest temps. Hem estat una plataforma de memòria inclusiva, plural i horitzontal. Una memòria viva i en evolució propera a allò que ens rodejava, perquè no només defensem les víctimes del franquisme i la transició, també les seves idees antifeixistes i solidàries. Ho hem fet contra tot tipus de govern, contra tots els partits que han volgut barrar el pas a la veritat, la justícia i la reparació. Hem viscut amb alegria moments d'efervescència contra la injustícia i la corrupció endèmica de les estructures del regne d'Espanya amb arrels més profundes que la dictadura, un estat decimonònic al segle XXI. Ens hem manifestat mes rere mes pensant que el pas del temps faria progressar totes les nostres demandes, hem celebrat algunes victòries, però en aquests moments assistim a un escenari que al 2008 ens hagués semblat impossible i intolerable.No estem enganyats, sempre hi ha hagut opressió i repressió contra pobles, col·lectius i persones, sempre hi ha hagut presos polítics des de la mort del dictador i el seu llegat ben lligat, sempre hi ha hagut permissivitat amb el feixisme i els seus crims, els seus insults, els seus cops i els seus assassinats. Encara no s'ha fet una condemna oficial de la dictadura franquista, encara no s'ha obert la gran fossa que és el regne espanyol, encara no s'ha assegut ningú pels crims del franquisme a la banqueta, encara existeix el TOP tot i que ara li diuen Audiència Nacional. I diuen d'això democràcia?, que li expliquin a la iai@flauta valenciana que volen tancar a la presó per delicte d'odi i a totes les persones sancionades per la llei Mordassa. No és delicte d'odi el maltracte que han rebut les víctimes del franquisme i la transició? es veu que no, que això és estat de dret.Tot això ho hem denunciat a les nostres concentracions, treballant per difondre la memòria combativa. No oblidem que som a l'octubre, un mes ple d'emocions, el mes de les estimades i glorioses Brigades Internacionals, de l'assassinat del president Companys, mes de revolucions centenàries, de revolucions d'octubre fa 83 anys, un mes de lluita i lluitadors, homenatjats cada any per la nostra Mesa. Aquest mes també el recordarem per la vergonya internacional que és nomenar al Regne d'Espanya membre del Consell de Drets Humans, posar al llop a guardar les ovelles. Nosaltres hem hagut de suportar tot tipus d'insults, humiliacions i amenaces inclús per part de membres del govern d'Espanya i encara se'ns ha dit que som uns rancuniosos, que no passem fulla, com si la nostra lluita fos una cosa del passat sense cap vincle amb aquest fosc present. Aquells que volen estigmatitzar-nos en nom d'una pàtria que no és la de milions de ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol, que són republicanes i creuen en els valors de la República, que són antifeixistes, que volen drets i llibertats, no tenen més que la força i la ràbia, l'autoritat moral és nostra. Cap reconciliació es pot dur a terme des de la imposició  i amb la capitulació total dels perdedors obligant-los a oblidar i perdonar els crims de lesa humanitat. Denunciem doncs tota la violència d'estat desfermada contra la gent que ha volgut exercir els seus drets democràtics d'ençà de la mort del dictador, denunciem les retallades de drets, denunciem la censura, denunciem el menyspreu a la veritat, la corrupció generalitzada i sistemàtica i ho fem des de la nostra pluralitat i des del nostre compromís irrompible amb la defensa de les víctimes del terrorisme d'estat allà on es produeixi. És l'hora de la ruptura democràtica, és l'hora d'aixecar la pesada llosa del franquisme, és l'hora de les repúbliques fonamentades en la veritat, la justícia i la reparació.Contra la violència d'estat. A Santiago Maldonado, víctima recent de la repressió a l'Argentina, aquest poema de la seva amiga Eliana Cossy. Verdad, justicia y reparación, ni olvido, ni perdón. Un poema para que aparezcas ¿Dónde está el Brujo?¿Se quedo durmiendo entre los pinos que bordean el cerro?¿Juntando hongos en la lomada que está detrás de la casa de Amelia?No teníamos ventana en ese lugarhabía fogón,y estábamos un poco de prestado /para mi.Para él todo era nuestro o de nadie.Yo camino como si pidiera permiso,el camina como si el dueño nos debiera algo.Yo no creo en la magia, ni en los astros.Casi que no creemos en nadapero a destiempo del otro.Casi que somos planos anómalos para los entendimientos cotidianos,casi que dije te quiero sin querer/porque conozco las diferencias,y te veo entrar,y me acurruco en tu brazo con un mapa,si funcionó de excusa una vez, seguro funciona otra,y otra.Tomo el mapa para buscarte, brujo,en qué camino andarás cortando manzanas para mi,que le tengo miedo a la noche cuando cae sin luces permitidas,y me apuro por miedo al tiempo que se pierde, y vos te parás para girar a la luna.Ahora cierro los ojos y te veo bajando a oscuras el cerro,mirando con tranquilidad mi impaciencia, contemplando con ternura mi temor a la oscuridad.Dijeron de vos tanto de todo, No hablaron de tu ternura.Yo quiero tu voz para que no sea verdad, para poder seguir creyendo,porque sino volvés, sino volvés perdí y tenías razón,si no volvés y yo vuelvo,ya no voy a poder creer en nada.La academia y mis dioses, las ciencias y sus aparadores, los congresos con sus certificados,Las proclamas y los santosvan a humedecerse,se van a despintar las paredes,las caras van a ser iguales/repetidas/mentirosas/de crepe y engrudo.Si no volvés voy a tener que creeren las pintadas anónimas, en la poesía. Porque si la poesía no sirve para gritar que aparezcas,a esa poesía la rompemos a patadasy hacemos una nueva que te encuentre,y construya puentes para tu abrazo tibio.Si no volvés,Y no fanfarroneas tus ojos,y tus consejos sobre las plantas al costado del camino,voy a tener que creer en hadas y brujos de cuentos libertarios.OCTUBRESPoema de Flor Cernuda durament castigada pel franquisme, dedicat a les i els brigadistes internacionals, que van venir generosament a donar les seves vides i es van comprometre en la defensa de la República. La seva lluita exemplar contra el feixisme és  un fet històric transcendental indeleble. Honor a les Brigades Internacionals, gràcies, mil gràcies.Las Brigadas Internacionales¿Que no sabes quienes eran?Que si, pero que no…Que tu flamante juventud no atiendeA “cuentos”Ni escucha “batallitas”No fueron batallitas. Fueron ¡gestas!Qué sabes té, qué sabes, deaquella juventud de llegó a EspañaUn siete de noviembre:El pecho firme, la cabeza enhiesta¡España está en peligro, hay que salvarla!Y se abrazaron a nuestra bandera,Y lucharon codo a codo con los nuestrosComo rosas al viento de la guerraCayendo en nuestras tierras malheridasComo fértil semilla de dura sementera.Oíste, alguna vez, decir:Jaén, Andújar, Teruel y Belchite.Guadalajara, Sigüenza,Casa de Campo y BruneteSin sentir como fuego por las venas?Allí triunfaron o dejaronLas charcas ensanchadas,Y suecos en los cerros,Y en los llanos montañasCon su sangre y sus cuerpos.Los Thaelmann, los Rakosi,Los Lincoln, Garibaldi y André Marty, y Nanetti,Y Beimler, y Lukacz, y Togliatti,Y Gallo y Hans y WalterY Longo, y Carlos, el comandante.¡Claro que le conoces!Tú mimo le cantaste, muchas vecesSin pensarlo,Con esa musiquilla que decía:“…Con el Quinto, Quinto, Quinto,con el Quinto Regimientocon el Comandante Carlos, no hay milicianos con miedo”¿Lo has entendido ahora?Te lo cuenta tu madre.Estos, y muchos, muchos, fueron “Los Internacionales”“No podremos ya vivir tranquilos, sabiendo queen un rincón del mundo se asesina a un pueblo libre”“La libertad de España es nuestro honor,nuestro corazón es internacional”Poema de Vladimir Maiakovski, poeta de la revolució d’octubre de 1917, en el seu centenari.EL POETA ES UN OBREROSe le ladra al poeta:¡Quisiera verte con un torno!¿Qué, versos?¿Esas pamplinas?¡Y cuando llaman al trabajo, te haces del sordo!Sin embargoes posible que nadieponga tanto ahínco en la tareacomo nosotros.Yo mismo soy una fábrica.Y si bien me faltan chimeneas,esto quiere decirque más coraje me cuesta serlo.Sé muy bienque no gustáis de frases vacías.Cuando aserráis la madera, es para hacer leños.Pero nosotrosqué somos sino ebanistasque trabajan el leño de la cabeza humana.Por supuestoque pescar es cosa respetable.Echar las redes.¿Quién sabe? ¡Tal vez un esturión!Pero el trabajo del poeta  es más beneficioso:la pesca de hombres vivos, esto es lo mejor.Enorme, ardiente es el trabajo en los altos hornos,donde se forma el hierro chisporroteante.¿pero quiénse  atrevería a llamarnos holgazanes?Nosotros bruñimos[4] las mentes con áspera lengua.¿Quién es más aquí?¿El poeta o el técnico?Los dosLos corazones son también motores.El alma es también fuerza motriz.Somos iguales.Camarada de la clase trabajadora.Proletariados de cuerpo y espíritu.Solamente unidossolamente juntos podremos engalanar el universo,acelera el ritmo de su marcha,ante una oleada de palabras, levantemos el dique[5].¡Manos a la obra!¡Al trabajo, nuevo y vivo!Y a los que discurseanque se les mande al molino.¡Para que el agua de sus discursos haga girar sus--> aspas!Aquest aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys ha estat diferent, ja que el seu Consell de Guerra va ser anul·lat pel Parlament de Catalunya, una reparació per a tot el poble català. Ventura Gassol, amic i company de govern, des del seu exili va escriure aquest sonet, un dels poemes més sentits dedicat a Companys.AL PRESIDENT COMPANYSNo digueu que ell és mort -no mor l’alosa,ni el gra de blat ni el roserer florit-,digueu només que el president reposaentre els braços materns, amorosit.No digueu que ell és mort -la mort és cosadels homes sense rels a l’Infinit-,digueu només que té la boca closai la cançó de l’herba sobre el pit.No digueu que ell és mort -la Mort seriaperdre’s en el no-res, i aquell que un diaacaronà la pàtria amb el peu nu,i es fa pols amb la terra que l’aferra,no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,--> i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…  Ara mateix Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d'un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s'ha complert, i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d'angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d'un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l'enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l'espai d'històriaconcreta que ens pertoca, i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora!,que tot està per fer i tot és possible.            Miquel Martí i PolLlibertat per a tots els presos polítics.Amb motiu de la república catalana molts mitjans nacionals i internacionals eren a la plaça Sant Jaume. Algunes d'aquestes televisions es van apropar a la nostra concentració i van filmar les nostres pancartes i van entrevistar a diferents companyes i companys. Periodistes suïssos, turcs, colombians, estatunidencs... ,entre aquests cap d'espanyol, es van interessar per les nostres reivindicacions. Gràcies.Galeria fotogràfica […]

  • VUITANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. GUERRILLA SENSE RENDICIÓ.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 3 septembre 2017 à 05:48

    Ahir la nostra Mesa de Catalunya en solidaritat amb les víctimes de Catalunya i de totes les víctimes d'arreu del món dels interessos d'aquells que no respecten els drets humans i neguen la veritat, la justícia i la reparació, va fer una concentració silenciosa.No vam tenir música, no vam tenir paraules, però sí que vam recollir signatures contra la impunitat per portar-les a la justícia de la República Argentina.Solidaris amb els pobles i col·lectius que pateixen la violència, la discriminació i la xenofòbia de les estratègies polítiques i econòmiques, que ofeguen els drets humans aquí i a tot el planeta.La nostra Mesa de Catalunya no té rei, ni reconeix un govern d'un estat que nega per sistema el dret a la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes del franquisme i la transició protegint els botxins de la dictadura genocida.La Guerrilla, sense rendició, ha de tenir tot el nostre reconeixement i per això la propera concentració li dedicarem les paraules, les emocions, les notes musicals que es mereixen per les seves conviccions i la seva lluita antifeixista.Gràcies a les companyes i els companys, gràcies a les persones que ens donen suport amb les seves paraules. Continuem perquè mai hem tingut por, ni el tindrem. Veritat, justícia i reparació. […]

  • VUITANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ANUL·LACIÓ DELS JUDICIS FRANQUISTES A CATALUNYA....
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 30 juillet 2017 à 11:40

    Les victòries s'han de celebrar. Salut companyes i companys! Veritat, justícia i reparació!Aquest juliol la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes celebra un triomf. Mentre altres impunement tornaran a aixecar el braç cara al sol glorificant el cop d'estat feixista, una massa indiferent pensarà que la democràcia no té res a veure amb la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i molt pocs demanaran pancartes als ajuntaments en record dels represaliats pel feixisme espanyol. Però nosaltres, per una vegada, aquest juliol, més enllà de recordar i homenatjar com sempre l’heroïcitat i el compromís sacrificat de totes aquelles persones que van plantar cara al cop d’estat contra la legalitat republicana, al front i la rereguarda, celebrem una victòria de justícia. El Parlament de Catalunya per unanimitat ha anul·lat aquest juliol els judicis polítics del franquisme i la transició perpetrats a Catalunya. 66.590 persones físiques i 15 jurídiques han estat per fi reparades.Podem gaudir d’aquesta conquesta tan reivindicada per les associacions, víctimes i familiars de víctimes que conformen la nostra Mesa de Catalunya gràcies al magnífic treball del nostre company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, que ha encapçalat aquesta iniciativa i que ha estat cabdal per a la publicació al DOGC del llistat de tots els noms de les persones encausades. Ara podem accedir a totes les dades sobre les causes del franquisme i la transició a Catalunya des de la pàgina web de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Una eina de veritat, justícia i reparació que il·luminarà la foscor en la qual moltes famílies han mantingut als represaliats del feixisme, enllaçant històries de generacions, reconstruint des de dins de les llars la història silenciada d’aquest país. Una eina de democràcia.La Llei 11/2017 declara il·legals els tribunals franquistes i nul·les de ple dret les seves sentències i resolucions  des de l’abril de 1938 a desembre de 1978. El Govern està treballant per poder atorgar un certificat individual de nul·litat a les persones que ho sol·licitin.Aquesta llei repara a les nostres companyes i companys Montse, Neus, Pere, i Lluís, als 1717 afusellats al Camp de la Bota, als 771 del cementiri de Tarragona, als 520 del cementiri de Girona, als 500 de Lleida, a Puig Antich, a Txiki, a 66.590 persones i a tots els seus familiars, centenars de milers de persones dins i fora de Catalunya. Però queden molts centenars de milers d’encausats pels tribunals militars franquistes i pel Tribunal de Orden Público, catalans, familiars de catalans, represaliats de la resta de l’estat espanyol jutjats fora de Catalunya. Per això continuarem demanant a l’estat espanyol l’anul·lació dels judicis del franquisme, per tantes i tants companys de la nostra Mesa, per totes les víctimes del franquisme i la transició.Aquest juliol celebrem que continuem lluitant contra la impunitat de l’estat espanyol, honorant les lluites dels antifeixistes des de les seves raons lliures, que ens assisteixen per mantenir vives i en combat les seves memòries. Som el nucli dur de la resistència.Passem a llegir part de la llei 11/2017 i després farem la lectura dels noms de les 3358 persones assassinades pel feixisme a Catalunya després d’haver estat condemnades a mort en uns consells de guerra il·legals, ja anul·lats."Per tot això, ha arribat el moment d'assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya, davant les víctimes d'aquells processos, reparant els abusos comesos pel règim franquista contra la legalitat judicial i procedimental i fent la reparació exigida per les persones represaliades, la societat catalana i les instàncies internacionals.Article únic. Reparació jurídica de les víctimes del franquisme.De conformitat amb el conjunt de l'ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de dret intern, es declaren il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l'abril de 1938 fins al desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra, dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista."CONSULTAR LLISTAT COMPLET EXECUTADES I EXECUTATS A CATALUNYAABADIA GOMEZ, Francisco39CandasnosABARCA LÓPEZ, Gregorio30Mendoza  - ArgentinaABAYÀ SOLÉ, José51BarcelonaABELLA ALBERICH, Francisco44BoveraABELLA CABRÉ, Jaime36PoboledaABELLÀ MATEU, José46Barberà de la ConcaABELLA SANTACREU, Francisco30BalaguerABELLÀ TRILLAS, Matías36MontblancABRIL ARGEMÍ, José70Santa Maria de PalautorderaACERO TEJEL, Julián30ZaragozaACHON CALDERON, Jesús26FragaADRIAN BES, Blas28BateaADROVER FONT, Pedro41PalmaADZET TRULLÀS, Salvador56IgualadaADZUARA ROIG, Pascual53Vilavella, laAGON MALARET, Juan37BergaAGUILÁ BADÍA, Bautista32LleidaAGUILÀ MOMPART, Juan24Palau-solità i PlegamansAGUILAR BUIXEDAS, Miguel45Catllar, elAGUILAR GALLART, José40Lleida...BADIA AURÍN, Antonio33Campell, elBADIA ESCOTÉ, José22Espluga de Francolí, l'BADIA LLAGOSTERA, Ramón27Vilallonga del CampBADIA MARÍN, Vicente31Castelló de la PlanaBADIA MASAGUÉ, Domingo40VacarissesBADIA SOBREVIAS, José María45Espunyola, l'BADIA VIDAL, Manuel63Espluga de Francolí, l'BADOSA BASAGAÑAS, Juan36Castellfollit de la RocaBADOSA MARCH, Jacinto32ArgelaguerBAEZA DELGADO, Juan27AlbaceteBAGÓ INGLÉS, Hermenegildo30ManlleuBAGUÉ RIBOT, Juan52Vall d'en Bas, laBAJONA RIU, Pedro34Sant Llorenç de MorunysBAJONA VILA, Juan28SolsonaBALADA GRIÑÓ, Agustin27AlcanarBALAGUER CASELLAS, Ramón31GironellaBALAÑÀ FORTIC, Sebastián59Cervià de les GarriguesBALAÑÀ MUR, Arturo41JuncosaBALESTEGUI VIVANCOS, Ginés41MazarrónBALLABRIGA ARNAL, Pascual27Candasnos...CABALLÉ CORNADÓ, Ramón58Vilosell, elCABALLÉ MUSTE, Ramón48Vilanova de PradesCABALLERIA PALAU, Juan47SúriaCABALLERIA PUJOL, Martín54ManlleuCABALLERO CASTELLÓ, José38NavarrésCABALLERO PELLEJERO, Julián29BadalonaCABALLOL SERRA, Sebastián30SúriaCABANES MARCH, Francisco51TortosaCABASÉS CASTELL, Simeón23AlcarràsCABASES TORNER, Lorenzo24AitonaCABESTANY ANDREU, Lorenzo46SarralCABRÉ MONTANER, José21Molar, ElCABREJA SANCHEZ, Julian28Alhama de AragónCABRERA OMELLA, Jaime25Sant CeloniCABRERA PEIG, Joaquín24GandesaCABRERO GOMEZ, Augusto33Almenara de AdajaCAIMARI SABATÉ, Feliu38MataróCAIXÀS FITA, José29Boadella d'EmpordàCALAF FORTUNY, Juan27Pla de Santa Maria, elCALAF INGLÈS, Ramón58Pla de Santa Maria, el...DACHS SERRA, Jaime32Sant Hipòlit de VoltregàDALMAU MANUEL, Isidro58JuncosaDALMAU PUIG, Agustín35Torroella de MontgríDALMAU TOST, José43JuncosaDAMIÁN SABATÉ, Damián57GandesaDANÉS PAIRÓ, José45Vall d'en Bas, laDARNA PLANELLAS, Juan35Sant Feliu de GuíxolsDAVALL CARLES, Joaquín52CalongeDAZZI FERRER, José50Sant Vicenç de CastelletDEJUAN MAGRI, Ramón52AlfarràsDELLA EIXIMENO, Juan54TortosaDELLONDER ORIOL, Salvador38BlanesDEMESAS DÍEZ, Santiago47SestaoDEOLA COSCUELA, Ramón38Salàs de PallarsDÉU CASALS, Dionisio49RiudauraDEUTÚ MUR, Antonio57Vimbodí i PobletDEVESA BAYONA, Antonio44BenidormDÍAZ BELMONTE, José48Vélez-RubioDÍAZ CARRILLO, Antonio48AntequeraDÍAZ CHILLÓN, Domingo Alejo35Cartagena...ELGARRISTA BAIGORRI, Ramón29BarcelonaELIES TOMÀS, José34Sant Carles de la RàpitaELOLA DÍAZ VARELA, Francisco Javier61Monforte de LemosELORDUY MARTÍNEZ, José Antonio26BilbaoELVIRA LÓPEZ, Antonio51GranadaENCARNACIÓN GONZÁLEZ, José44VillapalaciosENRECH BEGUÉ, José31VallobarENRICH SELLARÈS, Francesc34Sant Salvador de GuardiolaENRÍQUEZ MARIA, Joaquín31Oleiros  - PortugalEROLES ESCOLAR, José37BarcelonaEROLES SORRIBES, Miguel62Artesa de SegreESCALÉ FILLÓ, Jaime31ArbecaESCALER ESPUÑES, Luis42OlianaESCATINI PÉREZ, Alberto29BarcelonaESCOBAR COBOS, Carlos27BarcelonaESCOBAR GUTIÉRREZ, Pedro61LorcaESCOBAR HUERTA, Antonio59CeutaESCODA BARDERA, Agustín57TivissaESCODA CURTO, Joaquín Juan28DeltebreESCODA ESCODA, José40Vallbona de les Monges...FA MATEU, José30Vimbodí i PobletFABRA SALAET, Agustín35DeltebreFABRÉ HOSTA, José24Sant Hilari SacalmFÀBREGA JUANA, Francisco24CapmanyFÀBREGA POU, José71PalamósFÀBREGAS SANS, Agustín52TarragonaFABREGAT DONÉS, Ignacio56Espluga de Francolí, l'FABREGAT SOLSONA, Luis28BarcelonaFABREGAT VIDIELLA, Emeterio33RoquetesFABREGÓ VILA, Antonio49GurbFABRELLAS PALAHÍ, José24QuartFABRÉS TORRENTS, Ramón50Caldes de MontbuiFAIG GRATACÓS, Ricardo35Maçanet de CabrenysFAINÉ CAMPRUBÍ, Ramón30ManresaFAJULA ORRIOLS, Pedro37Ribes de FreserFALCÓ CASALS, Quirze33GironellaFALCÓ LAUNES, Juan45Móra d'EbreFALGARONA MARTÍ, José51FlaçàFALGUERA CAPDEVILA, Pedro35Torregrossa...GABALDÀ SOLÀ, José38Vilanova i la GeltrúGABARRÓ CARULLA, José24IgualadaGABARRÓN PÉREZ, Lorenzo37LorcaGABILONDO OTERO, Blas46Vitoria-GasteizGALDÓN LACUESTA, Pedro38BarcelonaGALIÀ ÀLVAREZ, Daniel25Corbera d'EbreGALIÀ ÀLVAREZ, José26Corbera d'EbreGALIÀ ÀLVAREZ, Ramón22Corbera d'EbreGALIÀ TULL, Emilio37VentallóGALICIA ESTADELLA, Vicente20LleidaGALIMANY FERRAN, José34Font-rubíGALINDO MILÁN, Francisco32GérgalGALINDO RIBAS, Ramón32VicGALL VILANOVA, Jaime34CallúsGALLARDO ESCUDERO, José48Alcalá del RíoGALLARDO GARCIA, Diego22BadalonaGALLARDO PALAU, Amado33MontblancGALLART COLL, Salvador24Sant Iscle de VallaltaGALLART ESPASA, Juan37Vilanova de PradesGALLART FERRER, Francisco39Blanes...HARO CATALÁN, Manuel de50CartagenaHARO HARO, José de47LorcaHERAS FRENCÀS, Ricardo60BarcelonaHEREDIA MATA, Pedro34Vélez-RubioHERMÁN NAVARRO, Elías51CarcaixentHERNÀNDEZ AGUILAR, Eugenio24BarcelonaHERNÁNDEZ BAYO, Vicente34BunyolHERNÁNDEZ CAMPILLO, Antonio42Unión, laHERNÁNDEZ FUENTES, Miguel30TerrassaHERNÁNDEZ HERRADA, Pedro35MazarrónHERNÁNDEZ JIMÉNEZ, Felipe53Vilosell, elHERNÁNDEZ LIZAN, Juan35Palmar, elHERNÁNDEZ OTÓN, Marcelino33CartagenaHERNÁNDEZ RUIZ, José39MazarrónHERNÁNDEZ VERA, Vicente35RamoneteHERRERA GARCÍA, Vicente46BurgosHERRERO VALERO, Eloy29LeturHERVÁS ALFORCEA, Eugenio20Caravaca de la Cruz...IBÁÑEZ BOSCA, Alfredo61XàtivaIBÁÑEZ DOMÈNECH, Francisco35PenàguilaIBÁÑEZ EL HOMBRE, Andrés36Samper de CalandaIBÁÑEZ GARCÍA, Carlos27PetrerIBÁÑEZ NAVARRO, Manuel21BarcelonaIBARRA ANGUELA, Casimiro34AlióIBARS CAPELL, José36MollerussaIBARS FARACH, Jaime40BarcelonaIBARS RODES, Felipe52SeròsIBARZ ESCALONA, José38SaidíIBERN MONCLÚS, Antonio61ÀgerIBERN TRILLAS, Juan37CubellesIBORRA RIUS, Antonio44JubriqueIGLESIAS BOSCH, Luis18RiudarenesIGLESIAS BOSCH, Narciso23RiudarenesIGLESIAS BOSCH, Pedro31ArbúciesIGLESIAS EXPÓSITO, José María41MadridIGLESIAS PALAU, Martín36MontmelóIGLESIAS RAÑÉ, José40Solivella...JACAS FUSTER, Ramón39Sant Pere de RibesJANÉ BRICOLLÉ, Casimiro39AlbinyanaJANSANA MONTMANY, Ricardo25Sant Andreu de la BarcaJARDI ALTES, Esteban26GandesaJARDÍ FONTANET, Antonio37GandesaJARDÍ SERRAS, Ramón46Móra d'EbreJARDI VERNET, Ángel47Vandellòs i l'Hospitalet de l'InfantJARQUE VIDAL, José42RáfalesJAUMOT PASCUAL, Francisco31Fatarella, laJIMÉNEZ GUTIÉRREZ, Francisco47MontefríoJIMÉNEZ LUMBRERAS, Inés25MadridJOFRE ESPINET, Jaime42AlguaireJOFRE MONTANER, Antonio46MataróJORBA COSTA, Domingo41EsparregueraJORBA GRIÑÓ, Domingo51ManresaJORDÀ EXPÓSITO, Pedro37OlotJORDÀ GIL, Segundo35Pálmaces de JadraqueJORDÀ GONZÁLEZ, Jaime28VinebreJORDÀ POQUET, Francisco34VinebreJORDÀ POUS, Pedro33Sant Quirze Safaja...LABORDA CERDÀ, Manuel20BarcelonaLACASA SOLER, José María26MaellaLACOMBE EXPÓSITO, José42--LAFUENTE IRANZO, Gregorio37PitarqueLAGRESA ROMAÑA, Andrés49RosesLAGUNA TRAID, Mariano45Santiago de CubaLAHOSA BARBERA, Antonio32GandesaLAHOSA CELMA, Manuel56GandesaLAHSNIG VIDAL, Magín20Santa Coloma de CervellóLARA MOLINA, Modesto de57SevillaLARRÈGULA MAYENT, Camilo47AlguaireLAS SUBIRATS, Enrique51Vilafranca del PenedèsLAS VITRIA, Antonio22PeñalbaLATORRE GARCIA, José Gregorio49BunyolLATORRE SOLÉ, Domingo45BarcelonaLAVILLA TUTOR, Longinos22MatalebrerasLÁZARO CORELLA, Ramón36CamarillasLÁZARO MAÑEZ, Nemesio34BarcelonaLEAL PORQUERAS, José23CerveraLEGUA GINÉS, Purísimo42Andorra...MACIÀ BASAS, Salvador39Canet de MarMACIÀ CAMARASA, Sebastián36Borges Blanques, lesMACIÀ CARBONELL, José32TaradellMADERN PLANAS, Juan62BiureMADICO BADIA, José37Montbrió del CampMADICO CAÑADO, José32AscóMADUELL BOFARULL, Marcelo22ConstantíMAGÍN LUIS, Pedro47BarcelonaMAGNET POMÉ, Martín43Pobla de Segur, laMAIDEU CABALLÉ, Salvador46TarragonaMAINOU CAMPENY, José45Sant Iscle de VallaltaMAJÓ VIÑAS, Isidro35ManresaMAJORDOM SAMPERE, Damián23BellpuigMAJÓS PUIGPELAT, Pedro38AlfarràsMALCHIRÁN REQUENA, Joaquín34Aielo de MalferitMALER GARCIA, Leandro30FigueresMALICH SALVADOR, Leonor60Molar, elMALLAFRÉ SABATÉ, Enrique41Ametlla de Mar, l'MALLOL FORMATGER, Miguel38RosesMALLOL PARLADÉ, Jaime53Sant Vicenç dels Horts...NADAL BONET, Juan24Vimbodí i PobletNADAL CLOS, Juan21--NADAL DURAN, Francisco35TorrelavitNADAL GUIXÀ, Juan46PieraNADAL MONBLANCH, Daniel35BalenyàNAULART MASAGUER, Joaquín47Sant Feliu de BuixalleuNAVARRA TRILL, Jaime35BarcelonaNAVARRO ADRIÁN, Agustín30VisiedoNAVARRO CASALS, Canicio33AlcanarNAVARRO IBIZA, Vicente44OlivaNAVARRO TOLEDO, José29Cuevas del AlmanzoraNAVARRO VILARDELL, Miguel25BarcelonaNAVAS CRESPO, Venancio37Quintanas de GormazNAVÉS SALVIA, Ramón34BellvísNEBOT ALABART, Ramón46UlldemolinsNEBOT NICOLAU, José50ValènciaNEBRA ROYO, Felipe24OlieteNEGRETE IBÁÑEZ, José40TorquemadaNEGRIE GERTRUDIS, José51TarragonaNICOLÁS ANTOLINOS, Saturnino47Santomera...OBIOLS CASALS, Juan22BergaOBIOLS PIDEVALL, Pablo50OsorÒDENA FERRAN, Ramón29Espluga de Francolí, l'ÒDENA FORT, Salvador53MontblancODENES ANDREU, Luis47MontblancOLIACH MARTÍ, Ramón29Sant Joan DespíOLIVA AMORÓS, Fidel35Sentiu de Sió, laOLIVA CASTELLS, Francisco38Conca de DaltOLIVA GARDELL, Pedro40PeraladaOLIVA MUNTANÉ, Pablo38Sant Joan de VilatorradaOLIVA REVOLTÓ, Miguel28Espluga de Francolí, l'OLIVA ROQUÉ, Benito23RialpOLIVA VIÑAS, Buenaventura37VilademulsOLIVÉ CAPDEVILA, Juan62JunedaOLIVER MARÍN, Alfredo39VillarluengoOLIVERAS BADRUNA, Juan34BiureOLIVERAS BASQUENS, Juan39Franqueses del Vallès, lesOLIVERAS CAMPRODON, Jaime24Sant Aniol de FinestresOLIVERAS PUIGVÍ, Isidro41Roda de TerOLIVERAS TARRÉS, José32Sant Ferriol...PABLO JOSÉ, Juan48BarcelonaPACHECO LAGUNA, Gumersindo29ManlleuPADILLA GUTIÉRREZ, Francisco33AlmeríaPADRÓ VALLDAURA, Domingo20NavàsPADRÓS CALVERONS, Pedro45Caldes de MontbuiPADRÓS PRAT, Miguel41Caldes de MontbuiPÀEZ BUSTOS, Antonio46ArchidonaPAGÈS AVELLANEDA, Luis27ArbúciesPAGÈS CANALS, Juan50Sant Aniol de FinestresPAGÈS GALLART, Juan22VicPAGÈS GASCH, Pedro53AlpPAGÈS MILL, José30AlpPAGÈS SIDERA, Miguel39Vall d'en Bas, laPAGÈS SIMONET, José26VicPAGÈS SOLER, Carlos31ArbúciesPAGÈS XARTO, Amadeo34BarcelonaPAIRÓ ESPUÑA, Pedro20Vall d'en Bas, laPAIROT FABRA, Jaime32VallsPALACÍN CASTELLÓN, Francisco39Estiche de CincaPALANCA BRUGUERA, Ángel22Sabadell...QUERALT PASCUAL, Pascual36Vilallonga del CampQUERALT RUBIO, Bautista50AlcanarQUERALTÓ CRISTIÀ, Ramón27SarralQUEROL CARDONA, Vicente57MorellaQUILES TORMO, Miguel26BarcelonaQUIÑONES PERALTA, Àngel26ValènciaQUINTO SEGURA, Antonio21AlbateraRABASA ESCAMILLA, Juan49BarcelonaRADÓ CRUAÑAS, Juan18CadaquésRADÓ SÁEZ, Francisco36PalamósRAFALES ANDREU, Agustín36NonaspeRAFART COROMINAS, Antonio62GuixersRAFART OLLER, Ramón20MoiàRAFART PONS, Rafael28OlvanRAFART TARRÉS, José38OlostRAFART VILAJOSANA, Domingo33OlvanRAFECAS ESTADELLA, José23Castellví de la MarcaRAFI URPÍ, José24Catllar, elRAHOLA LLORENS, Carlos58Cadaqués...SABÀ AYATS, Jaime57Maçanet de CabrenysSABARTÉS NADAL, Eduardo45SallentSABAT SABATER, Camilo41Molins de ReiSABATA PARCERISA, Marcelino22LladursSABATÉ BARJAU, Primitivo53TortosaSABATÉ CATALÀ, Ramón35FlixSABATÉ GIL, Luis34UlldeconaSABATÉ GIL, Pedro35TivissaSABATÉ GRISO, Matilde36ReusSABATÉ SABATÉ, Francisco54FalsetSABATER ARTOLA, José36VilloresSABATER GARCÍA, Jesús21OriolaSABATER LLOPART, Manuel24Hospitalet de Llobregat, l'SABATER SUBIRANAS, Pedro33OsorSABÉ ILL, Miguel52MataróSABORICH PAU, Pablo36Saint-Pons  - FrançaSADURNÍ VENTURA, Joaquín28Sant Jaume dels DomenysSÁENZ DE PABLO PEDRET, Daniel39AltafullaSÁEZ CARREÑO, Francisco33LorcaSÁEZ FERNÁNDEZ, Antonio26Cuevas del Almanzora...TABERNER MASACHS, Lorenzo27HostalricTAFALLA ABEY, Narciso36BarcelonaTALLADA IGLESIAS, Joaquín36ArbúciesTALLO CASELLAS, Francisco41ArgençolaTAPIAS CUSPINEDA, Octavio30GranollersTARGARONA ROLDÓS, Pedro26Vilassar de DaltTARÍN MARCHUED, José25BenifaióTARRAGÓ CLUA, José21Vilalba dels ArcsTARRAGÓ FERRER, Vicente22Vilalba dels ArcsTARRAGÓ MIRÓ, Jaime21SarralTARRAGÓ SANFELIU, Josep48ConesaTARRASON COLLADO, Juan35BarcelonaTARRATS MANLLEU, Juan52BanyolesTARRÉS BARNIOL, Antonio46AviàTARRÉS COMAS, Alfonso23Sant GregoriTARRIDA ESTEVE, Juan27Sant Pere de RiudebitllesTARRUELLA SALVADÓ, José41CerveraTATAY NAVARRO, Manuel46ValènciaTAULER PERALS, José52Sant Feliu de GuíxolsTEIXIDÓ CASADEVALL, Juan60GironaTEIXIDÓ PONS, José42Folgueroles...UBACH CORTADELLAS, José49BalaguerUBACH COTS, Jaime24SantpedorÚBEDA BADIA, José56NovetlèUGARTE CEJUELA, Pablo30LogroñoULIET ARNAU, Ángel31TerrassaULLASTRES VILANOVA, Rafael35BegurURGELL BEÀ, Juan27JunedaURGELL MUNTE, Cándido41FalsetURIEN ESCARTÍN, Antonio36JacaURPÍ INGLÉS, Juan51Vendrell, elURPINELL VIRGILI, Marcelino28BarcelonaURREA PIÑA, Ginés55LorcaUSED GUTIÉRREZ, Francisco30SacecorboUTGÉ GARROFÉ, Miguel29Avellanes i Santa Linya, lesUTGÉS FONT, Antonio33Castellfollit de RiubregósVALCÁRCEL FORNELL, José35CartagenaVALDERIA PASTOR, Angel22BilbaoVALENTINES PALLA, Ramón43AnglesolaVALERO QUERALT, José45DuesaigüesVALERO TORRERO, Ricardo49UtielVALERO TORTOSA, Pascual30Font de la Figuera, laVALLDEPERES SEBASTIÀ, José43Amposta...WELZEL, Georg Michael 29Cottbus -  AlemanyaWENCESLAO DUCH, Ramón40Piles, lesXANDRI PLANES, José26SolsonaXIFRÉ MASFERRER, Federico55BarcelonaXORTÓ EXTREM, Pedro64FalsetYUSTE FERRANDO, Francisco37BurjassotZAMBUDIO CARRIÓN, Andrés29MurciaZAMORA GONZÁLEZ, Francisco26BarcelonaZAMORA ROMÁN, Ginés30MazarrónZANZANO MORA, Antonio49RafalZAPATA CALVO, Rafael38MálagaZAPATER CATALÁN, Antonio         40  VallobarZARAGOZA LLIMA, José                39 Arboç, l'ZOMEÑO MORIANA, Martín           25 Cañada del Hoyo […]

  • VUITANTA DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ORGULL DE LA LLIBERTAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 25 juin 2017 à 08:09

    Volem dedicar la nostra concentració a totes les persones que van patir repressió física i psicològica per la seva condició sexual durant el franquisme i la transició. Ens agradaria dir que en aquest juny del 2017 l’estigma social o el rebuig a tothom que no ha nascut en la malentesa correcció de l’estàndard de l’heterosexualitat, sentint-se totalment compatible amb el seu cos, és passat. Per desgràcia és més aviat al contrari,  és present, i si no treballem plegats per un món inclusiu i respectuós amb els drets humans serà una xacra pel futur. Les denúncies per agressions i vexacions a aquells, que volen conduir-se amb llibertat i normalitat expressant-se públicament tal com es senten, amb pujat. Els missatges contra gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, transgènere, intersexuals tenen altaveu en púlpits, tribunes i ondes, fins i tot tenen rodes.Durant la dictadura les opcions eren el silenci, la mentida o la persecució. El franquisme va mantenir dins de l’armari als dissidents polítics, a les dones que volien ser lliures i a tots els col·lectius que no complien religiosament allò que imposava el nacionalcatolicisme, obligant-los a viure en la clandestinitat.  Però hi havien grups que patien no sols per ser dissidents del règim sinó per no ser acceptats socialment, més enllà de les seves idees polítiques. Persones que s’amagaven a plena llum, que havien de fingir casant-se i tenint fills per formar part del rol de la família catòlica que imposava el feixisme o que s’arriscaven a ser apallissats o detinguts si intentaven, encara que a les fosques, viure en llibertat.El 1954 es va reformar la llei de “vagos y maleantes” per a incloure els homosexuals. Així va quedar redactat el seu article sisè:A los homosexuales, rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos o lisiados, se les aplicarán para que las cumplan todas sucesivamente, las medidas siguientes:a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.b) Prohibición de residir en determinado lugar o territorio y obligación de declarar su domicilio.c) Sumisión a la vigilancia de los delegados.El 1970 aquesta llei va ser substituïda per la llei “sobre peligrosidad y rehabilitación social” que va incorporar presó pels homosexuals de fins a 5 anys i internament en manicomis. No només el nazisme va confinar els homosexuals en camps de concentració i va experimentar amb ells. L’estat espanyol també va tancar en els seus camps als homosexuals, els va vexar i torturar, més tard a les presons i als hospitals psiquiàtrics els va sotmetre a electroxocks i altres tractaments. Presons com la Model tenien un mòdul per a homosexuals i per les de Badajoz i Huelva en van passar milers. Els més afectats per aquestes detencions i tancaments eren bàsicament de les classes populars i quan ingressaven no tenien el matalàs solidari com els presos polítics, patien agressions i violacions.També volem recordar les persones que per por reprimien la seva veritable identitat sexual, negant-se a si mateixes, una situació que les portava a depressions i en alguns casos al suïcidi. La dictadura no reconeixia l’homosexualitat, només castigava els actes homosexuals com si es tractés d’un delicte evitable, i aplicava el càstig als homes, les dones no podien ser lesbianes, la seva homosexualitat era invisible. Però encara que quasi tota la repressió anava dirigida als homes van haver-hi casos de tancaments i d’aplicació de mesures correctores a dones, sobretot a joves. Amb aquesta concentració volem visualitzar el patiment sofert per generacions de persones represaliades política i socialment pel feixisme espanyol. No podem permetre que es marqui al col·lectiu LGTBI amb un triangle rosa invertit invisible i pensar que perquè ha conquerit drets, pels quals no hauria d’haver hagut de lluitar, no li queda camí per arribar a la total equiparació. L’orgull de la llibertat és que totes i tots el que volem ser lliures treballem de valent plegats cada dia pels drets humans, aixecant orgullosos les nostres justes veus sense acotar mai el cap.Lucía Sánchez Saornil, fundadora de Mujeres Libres, poeta, anarquista, feminista i lesbiana, que va conèixer l'exili i la clandestinitat. La seva companya sentimental va fer escriure sobre la seva làpida part d'un dels seus poemes: “Pero… ¿es verdad que la esperanza ha muerto?”. Romancero del 19 de julioLa vida se paró en secofué en el tiempo de la siega-;la canción del labio mozose trocó en dura blasfemiay la hoz dejó en el surcouna interrogante abierta.La vida se paró en secoen la ciudad y en la aldea;se enfrió el horno del pany sobre el trigo la muelase inmovilizó de prontosin acabar la tarea.¡Descansó el macho en el yunquecon un apagón de estrellas!¡La vida se paró en secocuajada en gritos de alerta!Aulló el hambre; despertóla legión de la miseria,husmeó al aire cargadode electrizadas centellasy un puño gigante en altocontó minutos de espera.De Este e Oeste y desde el Norteal Mediodía de Iberiacorrió el "alerta" del pariaal acecho de sorpresas.¡Cuidad los hombres del llano!Los de la montaña, ¡alerta!,los que en la huerta se afanan,los que junio el agua sueñan.¡Aquí los descamisadosfirme el puño en la herramienta,que herrumbre de viejos hierrosnos amaga las muñecas!¡La vida, toda, temblóde temerosa impaciencia!¡Júbilo de los esclavos!Las noches eran espléndidas;iluminadas de rojosonoras de voces. Erancomo esa canción sin nombreque el viento arranca a la selvasacudiendo hasta la entrañadel árbol bajo la tierra.Eran crepitar de llamasdespeño de torrenterassilbidos entre relámpagos,muerte y vida en recia mezcla.Y en medio del torbellinoboca pegada a la tierrava un suspiro.. -Hermano, oye...¬(Están en sombra y se aprietanlas manos tímidamentesin que ayer se conocieran).Mi madre quedó llorando,cuando me marché, de pena,creída en el desamparosi mi muerte acaeciera.(Júbilo de los esclavos,júbilo! La bocanegradel fusil crea en la nocheuna ráfaga de estrellas).Y la voz... -Lleva a mí madre,si yo caigo, esta certeza:que aquí dejo mil hermanosvalientes que la defiendan,hijos de su misma entrañaaun cuando no los pariera.¡Júbilo de los esclavos! En juliorojo la tierracomo un vientre estremecidorecibió la siembra nueva.(Número 11 de Mujeres Libres, diciembre de 1937, Barcelona)El poeta Federico García Lorca assassinat pel feixisme per les seves idees i per la seva orientació sexual segueix perdut sota terra, els seus ossos segrestats pel nacionalcatolicisme, els seus versos lliures empentats pels vents del poble. Noche del amor insomneNoche arriba los dos con luna llena,yo me puse a llorar y tú reías.Tu desdén era un dios, las quejas míasmomentos y palomas en cadenaNoche abajo los dos. Cristal de pena,llorabas tú por hondas lejanías.Mi dolor era un grupo de agoníassobre tu débil corazón de arena.La aurora nos unió sobre la cama,las bocas puestas sobre el chorro heladode una sangre sin fin que se derrama.Y el sol entró por el balcón cerradoy el coral de la vida abrió su ramasobre mi corazón amortajado.Gloria Fuertes no només va escriure poemes pels més petits també o va fer pels grans. La Gloria desconeguda és la feminista i lesbiana, que no va poder mostrar-se públicament tal com era.Yo era caperucita Un día que tenga tiempoos contaré la aventura de mi infanciacon el lobo Franco.Yo era una caperucita roja en zona roja.El lobo Franco se enteró que en mi cestitano llevaba solomillo y queso para mi abuelitay al ver que llevaba libros y poesía,mandó su jauríay me detuvo en la Gran Vía.Los criados del lobome metieron en prisión,me mordisquearon a gusto,por poco me muero del susto.En el bosque de cementopasé un miedo atroz.Yo era una caperucita rojay “el Franco” un lobo feroz».El poeta Luis Cernuda va dir d'Espanya: “un país donde todo nace muerto, vive muerto y muere muerto”. Ell va fer costat a la República i va haver de viure un exili sense retorn. Mai va ocultar la seva homosexualitat. Si el hombre pudiera decir lo que amaSi el hombre pudiera decir lo que ama,si el hombre pudiera levantar su amor por el cielocomo una nube en la luz;si como muros que se derrumban,para saludar la verdad erguida en medio,pudiera derrumbar su cuerpo,dejando sólo la verdad de su amor,la verdad de sí mismo,que no se llama gloria, fortuna o ambición,sino amor o deseo,yo sería aquel que imaginaba;aquel que con su lengua, sus ojos y sus manosproclama ante los hombres la verdad ignorada,la verdad de su amor verdadero.Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguiencuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;alguien por quien me olvido de esta existencia mezquinapor quien el día y la noche son para mí lo que quiera,y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritucomo leños perdidos que el mar anega o levantalibremente, con la libertad del amor,la única libertad que me exalta,la única libertad por que muero.Tú justificas mi existencia:si no te conozco, no he vivido;si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.Encarna Aragoneses, coneguda com a Elena Fortún, va ser la creadora del personatge Celia, una republicana casada amb un militar republicà que va viure i morir a l'exili. Allà va redactar l'esborrany de “Celia en la revolución”, que va ser publicat el 1987. També va ser una dona que va amar altra dona.Extracto de uno de los capítulos de “Celia en la revolución”.Durante una hora siguen pasando las bombas sobre nuestra casa a intervalos regulares… Papá y yo no hacemos comentarios. Sólo dice a las nenas: - Os vais a ir de viaje, sabéis. A Valencia. Allí hace calorcito en el invierno…Cerca de casa han instalado un cañón que retumba bárbaramente contestando a los cañones del enemigo. Hoy he visto otro emplazado en la carretera… y los aeroplanos nos visitan todos los días dos o tres veces... (...)Mira allí enfrente… Está ardiendo. Dicen que Cuatro Caminos y Tetuán están en ruinas… Mira…Cien aeroplanos vienen y van, realizando una obra de espanto. Arden las pobres casas de los obreros, destruyen, machacan a los desgraciados…- ¡Miserables! –ruge papá- ¡Miserables!- ¡Papá…!  El pueblo… ¿sabes que ha abierto las puertas de las cárceles? ¿Qué hay miles de criminales por las calles?Papá se pone furioso contra mí, y siento haber hablado.¡Tú no sabes lo que dices! ¿Quién tiene la culpa de lo que hace el pueblo? ¿Quién ha hecho esta revolución sino los señoritos? Los señoritos de los cuarteles, los de las borracheras y las juergas de los cortijos… ¿Es que crees que solo el pueblo mata? A mi primo Ramón, el de Bilbao, lo han matado a palos el otro día los fascistas, y a mi sobrino Felipe, el de La Granja, le han fusilado…, y a tu pobre abuelo…Octavio García fue detenido en 1953, con 22 años, tras una denuncia y, sin juicio alguno, como él afirma, se le aplicó la Ley de Vagos y Maleantes. En su testimonio suele repetir con profundo dolor los motivos de su condena: por ser homosexual, corruptor de menores y por escándalo en la vía pública. “ ¡Corruptor de menores y escándalo en la vía pública! ¡No he sido ladrón, ni maleante, ni mala persona!”, repite indignado. “El único motivo para ser detenido era ser maricón”, explica enfatizando el insulto.Tras varios meses de condena en la cárcel de Barranco Seco de Gran Canaria, es trasladado a la colonia de Tefía, siendo uno de los primeros presos que cumplió allí. Iban siete presos, esposados, escoltados por la Guardia Civil, a la vista de todo el mundo, “como si fuéramos los peores delincuentes”.“Tefía era un campo inhóspito, sólo tierra y miseria”, recuerda. “La colonia estaba vacía, había que llenarla. ¡qué deprimente cuando llegamos allí, todos en fila, con un sol, un viento…!”Al llegar le despojaron de su ropa y le ofrecieron un “ mono canelo de tela picona” y unas botas que no eran de su número y tuvo que intercambiar con otros presos para poder tener un calzado adecuado.El centro era dirigido con mano de hierro por un excarmelita que instauró un auténtico régimen de terror, peor que un campo de concentración, en palabras de Octavio García. Su trabajo allí consistía en acarrear agua de un pozo, ya que el centro carecía de agua corriente, picar piedra de una cantera de piedra de cal y levantar gavias y muros, todo ello bajo el sol inclemente de la isla y la rigurosa vigilancia de los funcionarios. Cualquier mínimo motivo era suficiente para recibir una paliza. “ He visto allí las palizas más atroces a los pobres presos”, testimonia Octavio. Los insultos y humillaciones eran constantes.Junto al duro trabajo y a las arbitrarias palizas, otra de las pesadillas del centro era la escasa alimentación, que les hacía pasar un hambre atroz y constante: “ lo peor era la comida, batatas enraizadas, arroz con gorgojos, un pan pequeño para todo el día. (…) Vi hombres allí que entraban con 87 kilos y se quedaban en 45”.Extret del diario.es. Llegir article sencer.María Helena N. G. tenía 21 años el día que fue detenida por la policía cuando, vestida con ropa de hombre, se tomaba una copa en un bar de Barcelona. Las causas de su detención fueron “su actitud sospechosa” y la idea de que su vestimenta era señal inequívoca de que pretendía engañar a las mujeres, por las cuales sentía una “irresistible inclinación”, como se señala en su expediente.María Helena fue detenida y recluida en la cárcel de Barcelona, en un psiquiátrico y en el Patronato de Sección de la Mujer de la Junta Provincial de Madrid, del Ministerio de Justicia, en la que según el expediente: “Su clara, definida y manifiesta tendencia a la homosexualidad, la hacen particularmente peligrosa para convivir con las jóvenes acogidas a este patronato, a las que ya ha pretendido hacer objeto de sus prácticas homosexuales en los escasos días que lleva internada. Tal peligrosidad […] es lo que nos hace poner a la referida joven a disposición de ese último Juzgado Especial, máxime cuando, a mayor abundamiento, nuestros servicios de readaptación nos informan en sentido absolutamente negativo en cuanto a la posibilidad de reeducación de esta joven, dada su edad y características”.María Helena no solo fue minuciosamente interrogada, sino que además su cuerpo fue investigado con mucha precisión. La conclusión fue que su cuerpo cumplía los parámetros de normalidad en el mundo femenino, dejando las causas de su lesbianismo a factores externos.María Helena fue condenada a un año y 127 días de internamiento, a 2 años impedida de vivir en Barcelona y a 2 años de vigilancia.Llegir article sencer.Maria-Mercè Marçal, escriptora, feminista i lesbiana es va definir en  el seu poema Divisa:“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,de classe baixa i nació oprimida.I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”Volem compartir altre dels seus poemes:Per als vençuts l'amor és un pa amarg,arrabassat a contrallei dels sécsd'un país devastat, sembrat de salper l'enemic sense rostre.I la sang, aliment per a l'incendique esborri serramostres de collita,cremi rostolls, calcini llei i culpa.Galeria fotogràfica: […]

  • VUITANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ESGLÉSIA FRANQUISTA CÒMPLICE DE CRIMS CONTRA LA...
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 28 mai 2017 à 15:22

    Amb aquesta concentració volem recordar el paper de l’Església catòlica franquista que tan profunda petjada va deixar a moltes generacions que van viure en dictadura i transició.Aquesta Església del Cardenal Gomà, promotor a petició de Franco de la carta dels bisbes donant suport als colpistes, que acabava dient: hoy por hoy, no hay en España más esperanza para reconquistar la justicia y la paz y los bienes que de ellas se derivan, que el triunfo del movimiento nacional. Del Cardenal Segura, que va dir: Qué la ira de Dios caiga sobre España, si la República persevera. Del poder de Sant Escrivà de Balaguer i els seus ministres tecnòcrates. Una Església que va defensar per la força de les armes el seu poder i el seu patrimoni contra el poble i contra els seus fills catòlics, republicans i laics, contra la petita dissidència entre les seves files que va ser represaliada amb la mateixa manca de pietat que la que va demostrar amb els rojos, robant béns i vides, aquestes que suposadament només es pot endur Déu. Des del principi l’Església es va conjurar contra la República per a defensar el seu estatus dins d’una societat segrestada per mossens i cacics que s’oposaven a l’emancipació del poble, al seu dret a la llibertat, el seu dret a millorar les seves condicions de vida perquè veien els seus privilegis amenaçats. Van ser instigadors i col·laboradors necessaris del cop d’estat, amb aportacions econòmiques, des de les seves tribunes, aportant edificis i homes amb el crucifix a una mà i el fusell a l’altra a la causa colpista, com el cura de Zafra que va matar centenars de rojos a la guerra amb la seva pistola i que va declarar: todos los procedimientos de exterminio de esas ratas son buenos, y Dios, en inmenso poder y sabiduría, los aplaudirá. En el capítol de delació i repressió també va ser molt generosa aquesta Església recuperant les més negres tradicions de la Santa Inquisició. Va actuar implacablement contra els vençuts amb un odi que no va perdonar dones, encara que estiguessin embarassades, ni canalla, ni gent gran, com va dir el cura de Rociana: ¡Guerra contra ellos hasta que no quede ni la última raíz!. Els cures van ocupar càrrecs extretament relacionats amb la repressió com el sacerdot Juan Tusquets, que va dirigir el Servicio Judeomasónico del Servicio de Información Militar confeccionant llistats de mort.Aquesta Església que va delatar, denunciar i espoliar, va posar les seves infraestructures al servei de la repressió. Així institucions religioses es van convertir en presons, preferentment de dones, les quals volien convertir al catolicisme a cops de bíblia i gana, unes dones que amb els seus fills petits patien unes condicions inhumanes. La monarquia després va premiar pels seus serveis amb el Príncep d’Astúries de la Concòrdia a les Hijas de la Caridad, que no van fer del seu nom cap exemple, deixant morir els nadons de fam a les seves presons. Monges i cures van maltractar i robar les filles i fills dels antifeixistes, els va adoctrinar a les escoles i va abusar dels infants als preventoris. Van fer negoci amb les preses i amb les seves criatures, van treure rèdits de les mares amb el seu treball esclau i venent les seves petites i petits, que acabaven en mans de famílies falangistes renegant del llegat de les seves mares i pares, fent més gran el patiment d’aquests. Les nenes i nens que van acabar en institucions catòliques van patir tortura física i psicològica com els seus pares a les presons, havien de pagar per l’estigma roig. Amb el franquisme l’educació i la sanitat van tornar a mans de l’Església, el seu poder va créixer sempre a la destra del general genocida portant-lo sota un pal·li ben retribuït, imatge per excel·lència del nacionalcatolicisme. I a partir dels 60 la secta catòlica OPUS es va constituir en columna vertebral d’un franquisme que deixava l’autarquia per endinsar-se en el capitalisme Made in Spain amb la seva marca de corrupció, nepotisme, comissions i furt de les arques públiques.L’Església marcaria el paper dels sexes i del sexe a la societat franquista. Una Església masclista que va relegar la dona a la funció reproductora i a la família, a l’àmbit domèstic, sota la consigna de la resignació i el sotmetiment. Una Església homòfoba. Una església que permetia la pederàstia entre els seus murs, als seus col·legis, de manera democràtica, ja que sodomitzaven amb impunitat a rics i pobres.I al morir Franco va arribar el premi de la grossa amb el Concordat que blindava els seus privilegis que el bipartidisme tan bé ha defensat, tornant al dios, patria y rey, de l’Espanya imperialista i colonitzadora, tan lluny de les llums de la República. Una Església que mai ha demanat perdó pels seus crims de lesa humanitat i ha continuat criminalitzant a totes les defensores de la legalitat republicana per la mort dels seus membres, que tenen el títol de màrtirs i sants, mentre que les assassinades pel feixisme resten a les cunetes, també les catòliques, però sense drets.Una Església que va quedar fora de la llei de la Memòria tenint dret a mantenir el llegat monumental del franquisme com és el cas del Valle de los Caídos. Llei que va patrocinar el PSOE, que sempre s’ha negat a cap modificació a aquesta mísera recopilació d’articles que no aprofundeixen en la veritat, la justícia i la reparació. Un PSOE que vol salvar la seva imatge portant una PNL al Congrés dels Diputats que no va enlloc, focs d’encenalls per rentar-se les mans de tanta vergonya, altre capítol més de cinisme dins la llarga llista d’ofenses a les víctimes. Parlen de recordar però treballen per a oblidar, perquè la tasca dels guardians de la transició i la monarquia és passar pàgina i oblidar aquella espurna d’esperança que va ser la República que van defensar els nostres antifeixistes. Per acabar volem recuperar les paraules que el "cura" de Mollet li va dir a la família d’en Josep Fortuny, batlle de la població, un dia abans del seu afusellament al camp de la Bota: aquesta tarda aniré a Barcelona a fer una gestió que mai oblidareu. El nostre company Pere, fill d’en Josep, mai la va oblidar, per això continua lluitant amb totes les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya per la Veritat, la Justícia i la Reparació. Artículo 26 de la constitución republicana de 1931.Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.El estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo de dos años, del presupuesto del Clero.Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:1ª Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado.2ª Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependiente del Ministerio de Justicia.3ª Incapacidad de adquirir y conservar, por si o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.4ª Prohibición de ejercer la industria, el comercio o la enseñanza.5ª Sumisión a todas las leyes tributarias del país.6ª Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación. Los bienes de las Órdenes religiosas podrán ser nacionalizados.Seminaristas armados Vencéreis pero no convencéreis dijo Miguel de Unamuno en el paraninfo de la Universidad de Salamanca el 12 de octubre de 1936, Fiesta de la Raza, una raza de ratas como Millán Astray allí presente. Leemos el poema de Unamuno “La oración del ateo”Oye mi ruego Tú, Dios que no existes, y en tu nada recoge estas mis quejas, Tú que a los pobres hombres nunca dejas sin consuelo de engaño. No resistes a nuestro ruego y nuestro anhelo vistes. Cuando Tú de mi mente más te alejas, más recuerdo las plácidas consejas con que mi ama endulzóme noches tristes. ¡Qué grande eres, mi Dios! Eres tan grande que no eres sino Idea; es muy angosta la realidad por mucho que se expande para abarcarte. Sufro yo a tu costa, Dios no existente, pues si Tú existieras  existiría yo también de veras. Isabel Ríos y su marido, el doctor Calvelo fusilado en 1936.Extractes del libre autobiogràfic de la Isabel Ríos “Testimonio de la Guerra Civil”"En Galicia ser de izquierdas y ateo era todo uno, al menos en la cárcel. Ninguno, que yo sepa, de los condenados a muerte, se confesó.""En la prisión de mujeres de Saturrarán nos recibieron 25 monjitas mercedarias con un precioso hábito blanco y con una sonrisa que resultó ser más falsa que el mismo Judas." "Nos asignan 45 cm. de suelo. La que tiene colchón debe ajustarlo a estas medidas, las que no tenemos, nos acostaremos sobre las tablas y nos taparemos con nuestros propios vestidos." "En los primeros y prolongados tiempos, comíamos sentadas en el suelo del comedor y en un silencio total y absoluto.  No se había oído ni un sonido, pero el movimiento de los labios, que la monja creía percibir, era suficiente para que, como castigo mínimo, esa semana no recibiera la única tarjeta de la familia que constituía para nosotras la mitad de la vida, era más importante que la propia comida. Al volver al pabellón debíamos permanecer sentadas en nuestros petates sin hablar entre nosotras. Las monjas vigilaban todo el día mirando por las mirillas colocadas en todas las puertas." "Según la Superiora, reverenda Madre Sor María Aránzazu Vélez de Mendizábal, nosotras éramos delincuentes y ellas no estaban allí para practicar la Caridad Cristiana, sino para hacernos cumplir nuestras condenas como tales delincuentes. Inmediatamente se hizo evidente su falta de sensibilidad, de amor al prójimo y de todas esas cosas tan falsas que forman la palabrería de estas gentes." "El aislamiento era horrible y nuestra sensación de soledad espantosa. Tuvimos una epidemia de tifus, murieron gran cantidad de compañeras. Un carro arrastrado por un burrito venía e iba llevando a nuestras compañeras al cementerio. El primer día que vi el carro pensé, con cierto alivio, “menos mal, algún día saldremos de aquí aunque sea en ese carro”. En un momento se dijo que se habilitaría un cementerio en el recinto de la prisión. Fue como si me hubieran dado un garrotazo. Ni muertas saldremos de aquí!" "Unos días después de nuestra derrota tuvimos que asistir en la cárcel a un Tedeum, dar gracias al Señor por el triunfo de nuestros enemigos. Agradecerle nuestros maridos fusilados, nuestros hogares deshechos, nuestros hijos abandonados, el hambre, la prostitución, el estraperlo, la situación de vencidos que lleva a los vencedores a tratarnos con todo desprecio, imputándonos sus crímenes, mirándonos por encima del hombro…, esta enorme farsa de la Iglesia y sus ritos me resulta cada vez más… realmente no encuentro la palabra. A mi no me queda ni la “palabra”."Presó de Les CortsLlistat de les dones afusellades que estaven a la presó de Les Corts governada per les Germanes de la Caritat, que en treien profit del treball de les preses, tal com descriu Enriqueta Borrás al seu llibre de memòries:Las monjas y la directora eran muy amigas, las unas y la otra tenían sus parcelas de poder y sacaban lo que podían de la miseria de las prisioneras, empezaron a ponerlas a trabajar, para ellas la cárcel era una propiedad muy grande, cogía una buena parte del barrio de Les Corts, tenían tierra para cultivar. La directora y las monjas tenían a las presas en el patio todo el día, en aquellos años hizo unos inviernos muy malos, nieve, hielo, lluvia, todas en el patio y ellas arriba en unos ventanales controlando.Llistat font: presodelescorts.org Claramunt Bonet, CarmeNatural: Roda de Barà (Barcelona)Domicili: Badalona.Edat: 28 anys.Estat: solteraIngrés: 13/3/39. Baixa: 18/4/39. AFUSELLADA.González Ramos, EugeniaNatural: Hortaleza (Madrid)Domicili: Hospital Militar de Mataró.Edat: 20 anys.Estat: soltera.Ofici: infermera.Ingrés: 2/4/39. Baixa: 11/5/39. AFUSELLADAFernández Perera, CristinaNatural: Villasinde (León)Edat: 39 anys.Domicili: Barcelona.Estat: casada.Ofici: portera.Ingrés: 10/3/39. Baixa 13/5/39. AFUSELLADAPeralba Sala, RamonaNatural: Gironella.Edat: 35 anys.Ingrés: 27/03/39. Baixa: 16/05/395. AFUSELLADA.Giorla Laribal, DolorsNatural: Barcelona.Edat: 27 anys.Estat: vídua.Ofici: “sus labores”.Ingrés: 17/2/1939. Baixa: 20/06/1939. AFUSELLADANolla Montseny, MagdalenaNatural: AstorgaEdat: 34 anys.Estat: casada.Ofici: “sus labores”.Ingrés: 22/2/1939. Baixa: 21/6/1939. AFUSELLADA.Malich Salvador, ElionorEdat: 60 anysEstat: vídua.Ofici: porteraIngrés 6/3/1939. Baixa: 8/8/39. AFUSELLADA.Amposta Amposta, VirginiaNatural: El Pinell de BraiEdat: 50.Ofici: “sus labores”.Ingrés: 23/3/1939. Execució: 8/8/39. AFUSELLADA.Puigdelloses Vila, AsumpcióNatural: Vic.Domicili: Barcelona.Edat: 43.Estat: casada.Ingrés: 16/8/39. Baixa: 27/3/40. AFUSELLADA.Inés Giménez LumbrerasNatural: Madrid.Domicili: Madrid (Gral. Pardiñas 44).Edat: 24.Ofici: estudiant.Estat: soltera Ingrés: 21/6/39. Baixa: 13/11/40. AFUSELLADA31, 36, 39, 2017.Homes foscos de l’Església més cruentano us he vist mai pregar pels meus,pels assassinats en nom de Pàtria i Déu.No us he vist agenollar-vos, ni la vergonya als vostres ulls,ni demanar perdó pels vostres pecats contra la humanitat;no us he vist mai pregar pels que veu fer matar.No us he vist bocaterrosa i braços en creu,ni per les dones vexades i violades,ni pels seus fills dins i fora dels seus ventres,ni per les empresonades i afusellades,ni per la seva canalla robada i adoctrinada,ni pels abusos dels vostres pederastes.No us he vist mai rentar els peus de les humiliades,de les dones colpejades pel vostre masclisme de mort,només predicar resignació per la sotmesa esclavamentre passejàveu sota pal·li al dictador.No us he vist als vostres púlpits clamant clemènciapel vostre alienant nacionalcatolicisme de ràbia cega.Homes foscos de l’Església més cruenta no us he vist mai pregar pels màrtirs de la llibertat.Arximiro RicoMuerte de un maestro republicano: "Le sacaron los ojos y le cortaron los testículos”En la ejecución de Arximiro también hubo motivos personales: además de que los verdugos eran vecinos, y no esbirros llegados de otros lares, él había tenido roces con el cura de San Martín, cuyo hermano era un abogado falangista de tomo y lomo que llegó a ser alcalde de Lugo.“El cura observa cómo en la escuela aparece un foco de luz que irradia sobre las gentes, funde las tinieblas, despierta las conciencias y hace desaparecer la ignorancia”, escribe Sarille. Arximiro, de algún modo, se convirtió en uno de los nuevos líderes locales que habían desplazado a los estamentos tradicionales. Sin embargo, “ante ellos tenían un clero ultramontano, una jerarquía que creía poseer la verdad absoluta y trataba, en consecuencia y naturalmente, de imponerla”. Así, fue expulsado de la escuela y sustituido por una maestra adepta al franquismo. Recurrió y la autoridad competente terminó dándole la razón, una humillación para sus detractores y un motivo más para llevárselo por delante. Así, cuando llegó el comunicado oficial que le permitiría reincorporarse a su puesto, ya había sido asesinado. “En el rural gallego, durante la Segunda República había comenzado un proceso de sustitución de notables. Frente a caciques y sacerdotes, brotaron nuevas figuras, como los maestros. Desde ese momento, el enfrentamiento está dado porque él le segó al antiguo régimen la hierba bajo los pies. Y de ahí el odio”, analiza Sarille. “Cuando los liderazgos tradicionales y brutales tuvieron oportunidad de tomarse la revancha, no ahorraron en medios ni en formas”. Leer toda la noticia publico.es.Extracte del llibre El nudo corredizo: Euskal Herria bajo el primer franquismo.La mano alargada de una Iglesia alineada con el Régimen llega también a los institutos. En la solemne reposición del crucifijo en el Instituto de Bilbao el 14 de noviembre de 1937 el administrador apostólico Lauzurica pronuncia un memorable y significativo discurso a los escolares: En la Iglesia española y en la Patria deben estar concentrados todos los amores. Al decir España, digo Iglesia. En el amor a nuestra Patria residen los grandes amores a la Iglesia. Amar a España es amar lo más grande, lo más sublime. Despreciarla, es despreciar lo más sagrado. El que ame de verdad a España y a su Iglesia es el que obtendrá el galardón en esta tierra y en el Cielo. Escolares: amad a España y amaréis a Dios, y España os dará la felicidad en la tierra, y Nuestro Señor, la gloria en el Reino de los Cielos.Poema de Antonio Ángel Judas SalazarCrucifijos de color que quebrantan risas inocentes, y unos dogmas que separan;proselitismo entre ciencias naturales que ocultan los valores de los hombres.Y allí, en el colegio laico que debiera, se pintan imágenes y lágrimas de vírgenes que adoctrinan, silenciosas, nuevas almas, mientras los derechos humanos, se olvidan.Otros niños, al entrar el religioso se disgregan pues sus padres sustituyen el dogma por la ética o la historia, como mito, la leyenda de otros dioses, y apartados del rebaño, aprenden cosas ciertas.Que el colegio es la base de valores universales,  ¡que el colegio es un colegio! ... no una iglesia. Extractes del llibre de Francisco Espinosa y José Mª García Márquez, Por la religión y la patria. La Iglesia y el golpe militar de julio de 1936, que demostra l'assassinat en sèrie dels colpistes i la complicitat de l'Església. Presos arrodillados Porlier durante una misa.Las esposas de varios compañeros de la prisión de Porlier recurrieron en busca de clemencia al obispo de Madrid-Alcalá y este, en una carta dirigida a las “Señoras viudas de …” -estando los hombres aún con vida- les contestó:"Muy señoras mías: En contestación a su carta, pidiéndome que intervenga a favor de sus familiares condenados a dar cuenta a Dios de sus culpas, siento mucho manifestar a ustedes, que no me es posible hacer otra cosa en su favor que rogar a Dios Nuestro Señor que les dé lo que más convenga…"Republicanos fusilados Toledo octubre de 1936.El estilo de estos capellanes puede verse bien en este relato de Manuel Lanza Morales, favorable a la sublevación y que fue testigo de lo ocurrido en la Plaza de Zocodover tras la ocupación de Toledo. Mientras los ocupantes detienen a todo el que les parece sospechoso, él ayuda a transportar un herido:"En esos instantes unos cuantos milicianos, custodiados por tres o cuatro legionarios, se situaron a nuestro lado y fueron ejecutados allí mismo. Un capellán, de paisano, les daba la absolución y a continuación, uno por uno, caían bajo los disparos. El espectáculo no era muy agradable y yo me volví de espaldas mientras esto ocurría. Pocos instantes después sentí que me empujaban y cuando me volví el capellán me hizo el signo de la cruz sobre mi cabeza; ante mi sorpresa le dije que yo no era uno de los prisioneros, que estaba esperando que trajesen una manta para llevar a l Alcázar a un herido, por lo que me dijo: “ Ah, bueno, perdona”. De no haber estado atento al modo de operar con los prisioneros y si me hubiese adelantado unos pasos, pensando que estorbaba, habría perecido sin pena ni gloria. Era la tercera situación difícil de la mañana.”Respuestas a Rebelión de Víctor Mora Gaspar autor de “Al Margen de la naturaleza”. El llamado Concordato con la Santa Sede de 1953 vendrá a articularse como sistema sociopolítico y a generar esa unión que conocemos como sistema nacionalcatólico. Las instituciones habrán de impregnarse de la moral católica, que forma un todo con el Estado. No es de extrañar que al año siguiente se incluyera a los homosexuales en la citada Ley de Vagos y Maleantes. Este sistema ultraderechista y rancio que supuso la implantación del catolicismo como sistema ideológico y político fue, en gran medida, la guía fundamental para todos los textos de “ciencia” del franquismo. Las hipótesis de los doctores o magistrados tenían por fuerza que sostener que la homosexualidad masculina era antinatural, patológica y potencialmente criminal, dado que toda sexualidad no reproductiva es enemiga acérrima de la Iglesia Católica.Los centros para pervertidos eran los centros donde se recluía a los homosexuales, separados del resto de presos para que no hubiera contagio, porque se pensaba que el sexo homosexual era contagioso, bien por la creencia de que la práctica en sí pervertía de una manera patológica e irreversible, o bien por la amenaza del “proselitismo homosexual”, esto es: la creencia de que homosexuales pueden “captar” con su estilo de vida libertino a heterosexuales. En resumen son dos versiones de lo mismo, sólo que la primera es parangonable a un problema de salud médico, y la segunda, cuando ya era difícil sostener eso, parangonable a un problema de salud pública, en el que el estado tiene que intervenir para la salvación de sí mismo como sistema normativo. Bien, además de todo esto, cabe destacar que para evitar el contacto sexual entre presos homosexuales, se distribuyen entre dos centros, el de Badajoz y el de Huelva, uno para activos y otro para pasivos (además de otros centros, como la conocida colonia de Tefia). La Central de Observación de Carabanchel se ocupaba, por otro lado, de experimentar con presos homosexuales para determinar un sistema de clasificación de los mismo entre activos, pasivos o mixtos. Hubo aproximadamente 5.000 detenciones, en “centros de observación”, “centros para pervertidos” y la aplicación de terapias. Leer toda la entrevista en Rebelión.De “Los hijos de los días” de Eduardo Galeano.—El marxismo es la máxima forma de la patología mental —había sentenciado el coronel Antonio Vallejo Nájera, psiquiatra supremo en la España del generalísimo Francisco Franco.Él había estudiado, en las cárceles, a las madres republicanas, y había comprobado que tenían instintos criminales.Para defender la pureza de la raza ibérica, amenazada por la degeneración marxista y la criminalidad materna, miles de niños recién nacidos o de muy corta edad, hijos de padres republicanos, fueron secuestrados y arrojados a los brazos de las familias devotas de la cruz y de la espada.¿Quiénes fueron esos niños? ¿Quiénes son, tantos años después?No se sabe. La dictadura franquista inventó documentos falsos, que les borraron las huellas, y dictó orden de olvidar: robó los niños y robó la memoria.Poema que Simón Hernández va escriure després de conèixer un d'aquests nens robats, un fet que li va canviar la vida.Busco en el recuerdo la justicia,la pupila robada de la esperanza,mi ser, tu mirada, la verdad.En cada lágrima busco un grito,una estrella donde dejar enterradoal triste sueño del olvido.En cada silencio hay un rincón de eco,una voz que calla, la mentira,una estación donde volver a amar.Ahora, roto y herido, resisto.Me levanto, te busco  y encuentroese corazón desahuciadoque me invita otra vez a luchar.Detrás de cada puertahay una eternidad sin fronteras,una guerra entre después y todavíadonde el miedo es la triste huella de los besos eternos del mar.La iglesia reclamó trabajadores esclavos para obras en parroquias, conventos y otros edificios de Madrid, Barcelona, Cuenca, Murcia o Valladolid. El Valle de los Caídos lo construyeron los esclavos del franquismo y permanece como mausoleo de Franco y símbolo de su atado y bien atado.El 10 de mayo, Dani Mateo, colaborador del programa El Intermedio, decía en antena: "El Valle de los Caídos alberga la cruz cristiana más grande del mundo, con 200.000 toneladas de peso y 150 metros de altura, el triple de lo que mide la torre de Pisa. Y eso es porque Franco quería que esa cruz se viera de lejos, normal, porque quien va a querer ver esa mierda de cerca".El comentario jocoso costó una denuncia de la Asociación en Defensa del Valle de los Caídos (ADVC). En un primer momento, el juzgado de Pozuelo no la admitió. Pero los denunciantes persistieron y elevaron la querella a la Audiencia Provincial, que la admitió a trámite. Uno de los jueces que lo hizo fue Senador por el PP entre 1996 y 1997.Cuando se conoció que irían a juicio, el Gran Wyoming hablaba de "interpretación torticera" y afirmaba que "no hay ninguna ofensa a ningún símbolo religioso" porque Dani Mateo hablaba del monumento en sí, no de lo que simboliza. El auto pone al Valle de los Caídos por encima del valor arquitectónico cultural: "No se trata de una mera obra arquitectónica como lo sería un objeto cultural sin más (...). La relación con la obra como símbolo religioso sí que otorga la razón jurídica a la parte recurrente para que se admita a trámite la querella”. Si la Ley de la Memoria hubiera sido una ley valiente y justa, situaciones surrealistas como esta no tendrían lugar. Leer toda la noticia eldiario.es.La història de l'Església més fosca, repressora i enemiga de la llibertat. Al Diario Mercantil de Cádiz entre el 1811 i el 1813 es van publicar aquests dos poemes. ProfecíaSi llega la InquisiciónA ejercer su despotismo;Muere la Constitución, Se entroniza el fanatismo,Y a Dios Patria y ReligiónNo es enemiga, no, la inquisicióndel fantasma que llama libertad;antes, si la juzgamos sin pasión,nos da mil libertades su piedad;libertad de ofuscar la fiel verdad,libertad de insultar la razón,libertad al Gobierno de oprimir, al sabio libertad de enmudecer,al tonto libertad de florecer, y al bribón libertad de perseguir.      Barcelona Setmana Tràgica 1909Joan Maragall (1860-1911): “Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església”.Galeria Fotogràfica:Els lectors:La concentració: […]

  • VUITANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EN DEFENSA DE LES DEFENSORES DE LA REPÚBLICA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 30 avril 2017 à 17:42

    En defensa de les defensores de la República.Les persones que van defensar la República contra el cop d’estat del feixisme espanyol de la conjura de l’oligarquia, l’exèrcit i l’Església tenien idees, valors i dignitat. Cada abril parlem del que va suposar la República per un estat espanyol d’hisendats i càcics, per un poble sotmès a la pobresa, la corrupció i l’explotació de la seva ignorància per part d’una corona i un règim secular d’opressió, injustícia que la República va voler abolir mentre era assetjada i assassinada. Aquesta república revolucionària en el seu vessant emancipador a través de l’educació, la laïcitat i els drets de les dones va ser una espurna d’esperança per a les classes populars, una república que no va subvertir de la nit al dia l’ordre de les coses i que no suposava cap perill més que per aquells que volien continuar tenint-ho tot trepitjant el futur dels que volien per sempre esclaus, fang en les seves mans. I en aquest abril del 2017 dins d’una nova onada de voler diluir el significat de l’oportunitat de la república i el valor dels que la van defensar, de revisionismes de vegades subtils en forma de llibres, pel·lícules i programes de televisions públiques, que des de la suposada progressia desvirtuen la lluita de milers de generoses persones que van sacrificar vida i família. Una línia editorial de convertir el compromís ideològic del front republicà en simple inèrcia en temps de guerra per això volem aixecar la veu en la seva defensa. No podem caure en la perversió de sempre, aquella que vol buidar de contingut la lluita contra el feixisme, la que generalitza i ens parla de gent forçada a anar al front, la que ens diu que la geografia va marcar els bàndols, que en totes dues trinxeres es disparava amb la mateixa legitimitat, que tots eren bons però titelles d’una situació que els era aliena, que la rereguarda era un infern d’incontrolats anticatòlics com retrata l’obra Incerta glòria, o que el feixisme va ser una moda com diu Javier Cercas o robar la ideologia als morts com fa el programa Trinxeres, o que podem equiparar víctimes i que poden conviure en el mateix espai els noms dels lluitadors antifeixistes amb els noms dels botxins o els que van morir per accidents dels errors humans. No hem arribat fins aquí per estar en el ball etern del cranc. No avançarem si callem davant la manipulació, la reconciliació de la claudicació, els que es fotografien utilitzant la impunitat del franquisme com a una excusa per sortir als mitjans. No anirem endavant si no denunciem els que ens proposen noves transicions, noves traicions, regals enverinats embolcallats amb lleis que no suposen cap ruptura democràtica, cap trencament amb el llegat lligat de la dictadura, els covards que parlen en el nostre nom però que acaben negociant amb els nostres drets, els que no derogaran lleis per jutjar els crims de lesa humanitat, aquells que quan es baixen del discurs dels dies assenyalats amb flors a les seves mans ens abandonen una vegada i una altra. I no podem tolerar tot això perquè el pare d’en Lluís va canviar el seu lloc de batlle pel parapet per defensar la República al front i va ser afusellat pel franquisme amb les seves idees al cor, perquè l’avi del David amb 20 anys es va anar voluntari a defensar l’oportunitat de canvi amb il·lusió i va pagar el seu compromís com esclau del franquisme i va morir amb la República al cap, perquè l’oncle de la María José va morir heroicament per les seves idees al front i va ser immortalitzat pels versos d’en Pedro Garfias, perquè l’oncle de la Carmen va ser assassinat per haver lluitat amb tota consciència contra el feixisme, perquè al pare del Pere el va matar el feixisme espanyol per ser batlle de la rereguarda republicana i seguiríem parlant de molts més militants… familiars de les nostres companyes i companys, tots des de les seves idees part o defensors voluntaris de la república contra el feixisme. No els hi faltarem al respecte acceptant l’equiparació de bàndols, ni acceptant que totes les víctimes són iguals, ni la germanor imposada entre víctimes que van vessar la seva sang, uns pel feixisme i altres per la República. I si de la nostra coherència fan rancor és que els perversos són ells, els que volen passar pàgina, els hereus del franquisme i els que van blanquejar la història dels franquistes i els van donar el títol de demòcrates gratis, la factura encara la paguem nosaltres. I és molt perillós tot aquest discurs de l’ambigüitat, el de sí però …, el de descontextualitzar, el de menysprear les xifres i les estadístiques, fent de l’anècdota categoria a favor d’Obra. Aquí unes víctimes no tenen cap valor, poden ser insultades i menyspreades en un estat que no considera delicte l’apologia del franquisme, però que ens retalla el nostre dret d’expressió i les nostres llibertats dia a dia legislant a favor d’unes víctimes i ignorant i mofant-se d’altres. A nosaltres en neguen la justícia mentre es condemna a presó per dues línies d’humor sobre càrrecs d’una dictadura que va matar fins després de la seva mort oficial. Des de la nostra memòria combativa i rebel, d’idees plurals amb un objectiu comú de veritat, justícia i reparació per a les víctimes de la dictadura des de 1936 al 1975 i de la transició fins avui, no volem que els parapetats en la impunitat capitalitzin les memòries obtenint rèdits polítics de la mort dels antifeixistes com si es tractés d’accidents històrics, sense herois, sense màrtirs, sense valors, ni valor. Elles i ells no eren nuvis de la mort assassins d’intel·ligències, amaven la vida i la llibertat, per això no van dubtar en donar la seva en defensa de la legitimitat republicana, en contra del feixisme espanyol i internacional. Tenien idees, tenien ideals.Aquí estem per retre homenatge a les i els combatents per la República sense oblidar-nos de les Brigades Internacionals. Com sempre, celebrem un abril de Repúbliques, un abril sense corones. Milicians de Barcelona marxant al front de l'Aragó. Agost 36.‘Frente’, de l’autor republicà José Moreno VillaÉste es el frente; aquí no hayel menor asomo de juego.Ya no valen literaturas;éste es el frente duro y seco.Es la bala y el cuerpo humano.Es la tierra y el cuervo siniestro.Es la cabeza y es la mano.Y es el corazón contra el hierro.Es subir y bajar cañonespor lomas atónitas de miedo.Es aguantar cuchillos y cascossin moverse del parapeto.Es acompañar a los tanquesmonstruosos en sus sondeos.Es no beber y no comery no dormir un día entero.Es salir con la frente altao en la lona del camillero.Romance de la campesina española de Ildefonso Pereda Valdés editado en el Cancionero de la guerra civil española, Montevideo, Comité Pro-Defensa de la República Española, 1937.Con el sereno entusiasmode tu partida sin lágrimas,te vas, mujer española,para el campo de batalla.…pañales y sonajero;sortija y fajo de cartas…Ya te quedaste sin padre…Tus hermanos mucho tardan…Tu esposo quizá no vuelva…¡Qyé poco pesan las armas!…risas, castañas y cuentosrodeando la lumbre plácida…Tu brazo, de gracia curvasobre el cántaro del agua,hoy es un ángulo ariscocon vértice de culata.…gallos con arco sonorolanzando flechas al alba…Tu pecho, donde la vidaduerme pletórica y blanca,hoy tiene sangre serenacon una angustia blindada.…fino mantón sevillanobien guardadito en el arca…Tus piernas, de paso lerdopara el idilio en la plaza,hoy marchan con el redoblede tamboriles sin danza.….runrunes de la cazuelajunto al calor de las brasas…Tus ojos, de calor húmedocon el centro de la parva,sigue el índice huecoque mata lo que señala.…canciones de amor agrestecon bandurrias y guitarras…Tus labios, que silabearonel donaire de tu raza,cubren con pliegue valientetu dentadura apretada.…paz del impulso en vaivenesbruñendo el pico y la pala…Tu cuerpo -sana ternura;fiebre de amores en ánfora-huele a coraje y a pólvoray a piedra de barricada.…crepúsculos sonrosadosmuriendo al son de la gaita…Tu mano -mano de madre;mano de esposa y hermana,-cerrado en puño apretadoes una antorcha sin llama.¡Y en una cuna de escombros se mece la nueva España!Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta mallorquí de la Generació perduda, la de 1936,  fill d’una família modesta va arribar a estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona. S'allistà a l'exèrcit republicà, però la seva salut no li va permetre lluitar al front, va morir de tuberculosi a Osona el 1938 amb només 24 anys.A Mallorca, durant la Guerra CivilVerdegen encara aquells campsi duren aquelles arbredesi damunt del mateix atzures retallen les meves muntanyes.Allí les pedres invoquen semprela pluja difícil, la pluja blavaque ve de tu, cadena clara,serra, plaer, claror meva!Sóc avar de la llum que em resta dins els ullsi que em fa tremolar quan et recordo!Ara els jardins hi són com músiquesi em torben, em fatiguen com en un tedi lent.El cor de la tardor ja s'hi marceix,concertat amb fumeres delicades.I les herbes es cremen a turonsde cacera, entre somnis de setembrei boires entintades de capvespre.Tota la meva vida es lliga a tu,com en la nit les flames a la fosca.En la meva mortEstic cansat de tu, domini fosci tempestat de flama.M'exaltaré damunt els horitzonsi trauré les banderes al desertde la darrera cavalcada.Reina d'aquestes hores, ara vénstota brillant, armada.Inútil desesper del vespre! L'albas'acosta ja amb l'espasa,i l'ardor temerari que m'encén allunya les estrelles.Juan José va ser un milicià anarquista que va lluitar en defensa de la República, que va salvar els antifeixistes del seu poble i va arribar a comandar un batalló de l'exèrcit republicà morint heroicament al front a l'edat de 25 anys sense arribar a conèixer la seva filla.Al Capitán XimenoMuerto en el frente de Córdoba.Mirada azul de Ximenocon cara de niño bueno.Mirada de azul cuajado,de azul acero templado,tan inocentebajo la paz de la frente.Dicen, Ximeno, que fuistebandolero y que supistede la fuga por los monteshacia aquellos horizontesdonde nadie sabe dóndeun tibio rincón se escondepara el hombre como el avesediento de libertad.Y quién sabesi fue mentira o verdad.Yo te he visto Capitánen el frente cordobés;Capitándel Batallón de Garcés.Valiente, serio, callado,gran soldadosobre tu caballo alzado,-¡que buena estampa tenías!-tu mirada como el cielo,desperezando su vuelosobre lentas lejanías…Y ahora irás por las veredasy entre breñas y jarales- no por blandas alamedasni por caminos reales-a la muerte…. Buen viaje.Tu pistola sin reposoy tu caballo nerviososerán tu solo equipaje.Y tu silencio y tu afándesolados….Capitánde bandidos y soldados.¡Y a mi quési yo siempre te verécon la muerte terca enfrentey tu mirada inocentemirándola fijamente!¡Ay Ximeno, Capitándel Batallón de Garcés;Capitánde la cabeza a los pies!Pedro Garfias. Héroes del Sur. 1938A veces en su puesto de vigilancia, en la soledad acechante de la noche fascista solo tenían su fusil.Consigna de Pedro GarfiasPerro que ladras y muerdes,Mi fusil republicano,Voy a limpiarte el hocicoNegro de tantos disparos.Voy a engrasarte el gatilloY a sujetar tus tornillosY a bruñirte la madera,Perro fiel de mi defensa.Te voy a vestir de nuevo.Te quiero tener contentoPara que ladres y muerdas.A Rafael López Álvarez que se tiró al monte a luchar por la libertad y contra el fascismo que tanto le había arrebatado,  la vida de su hermano fusilado, el pan de su familia, la dignidad a su pueblo. Pagó su valentía con sus 26 años de existencia. Gracias Rafael. DESPEDIDA¿Cumplí con Rafael?Cumplí.Ya nada me sabe a hiel,y toda la sangre vertidaforma un torrente de vidaque gira a mi alrededor.Pues sólo tiene valorlos que perdisteis la vidacon audacia y con honor.Yo sólo tuve un motivo,era necesario estar vivoy no sentirse perdedor.Sólo sentirse agredidopor el franquismo traidor.Yo lo declaré mi enemigo,para combatirlo con ardor.Muchos pudieron tenerlas dudas del peregrinoque va perdiendo la fepor lo tortuoso del camino.¿A quién se puede pedirvalor ante el asesino?Que mata para construirla sociedad del servilismo.Aunque, el ser humano "es servil""Algunos" no somos lo mismo.Le atribuyeron poder divinolos curas del santo oficioa Franco, monstruo asesino.Al pueblo lo redujeron,a tierra yerma sin cultivo,del fusil, a la tradición.Religión, ignorancia y vino.Fue mi mayor satisfacción combatir el seguidismodel tirano y su oración.Para saltar sobre el abismoque engulló a la población. Manuel Álvarez López.Ramon Vila Capdevila, conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme.El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny.Poema atribuït a Ramon Vila, Caracremada“Vull que a mi m’enterrinAmunt, a les muntanyes altes,Al costat d’aquell pi blanc,Que creix sol allà al barranc.La meva tomba vull que estigui,Entre dues pedres escairades,Companys meus han de ser,Serps pintades i verds llangardaixos,No vull que vinguin al meu enterro,Mossens laics ni romans,I les meves flors han de ser, Un ramat de cards punxants.En el 80è aniversari del bombardeig de Gernika per la Legió Còndor volem recordar que la població de Durango va ser també bombardejada un mes abans per l’aviació feixista italiana sota comandament del General Mola. Més de 300 morts i un poble arrasat. Aquest fet va commoure el poeta peruà César Vallejo que va escriure aquest poema.Redoble fúnebre a los escombros de DurangoPadre polvo que subes de España,Dios te salve, libere y corone,padre polvo que asciendes del alma.Padre polvo que subes del fuego,Dios te salve, te calce y dé tu trono,padre polvo que estás en los cielos.Padre polvo, biznieto del humo,Dios te salve y ascienda a infinito,padre polvo, biznieto del humo.Padre polvo en que acaban los justos,Dios te salve y devuelva a la tierra,padre polvo en que acaban los justos.Padre polvo que creces en palmas,Dios te salve y revista de pecho,padre polvo, terror de la nada.Padre polvo, compuesto de hierro,Dios te salve y te de forma de hombre,padre polvo que marchas ardiendo.Padre polvo, sandalia de paria,Dios te salve y jamás te desate.Padre polvo que avientan los bárbaros,Dios te salve y te ciña de dioses,padre polvo que escoltan los átomos.Padre polvo, sudario del pueblo,Dios te salve del mal para siempre,padre polvo español, padre nuestro.Padre polvo que vas al futuro,Dios te salve, te guíe y te dé alas, padre polvo que vas al futuro.                                          Mola saltant al costat de Franco‘A mulo mola’, de José BergamínEl hijo de la gran Mulapor Mola vino a las malas.Como no tuvo soldados,los hizo con las sotanas.De lejos, el traidor Francosolo promesas le manda,y tomándolo por Muñole anuncia tropas mulatas.Ya están pidiendo madrinaslas tropas de las mejalas.La media Luna ya tieneprotección de las beatas.¡Cómo curan sus heridos,cómo el moro les regalasangrientos ramos de floresllenos de orejas cortadas!En mulas van hacia Molapidiendo e gritos la paga.Mola los mueles con marcos,ya caducos, de Alemania.¡Fiero moro, te engañaron,te van a engañar, te engañan!De todas partes por radiollegan las voces cascadasde generales borrachosdiciendo botaratadas.Mientras que contra los cuentosque los fascistas levantan,las hoces y los martilloschocan sus verdades claras.Las Milicias van cantandosu alegría en la batalla,victoriosas de la muerteque acecha a sus milicianas;siempre poniendo los ojosen donde ponen las balas.Asoma la luz del díaenfrente de Guadarrama,ensangrentando de alboreslas luces de la esperanza.Al otro lado del monte está la muerte de España.Abril de repúbliques, de llibres, de cultura, de pobles que van olorar la llibertat, de pobles que tornarem a olorar-la.Les roses franques(Joan Maragall - Miquel Pujadó)He vist unes rosesd'un vermell pujat,d'un vermell negrós,d'un vermell morat.Penjaven gronxant-sedel mur d'un jardí;ningú les pot heure,no es poden collir.Són les roses lliuresde la servitud;són les roses franques,no paguen tribut.Ni de baix s'abastenni de dalt estant:el gipó o el gerrono se’n gaudiran.Brillar el sol veuran-lesdes de lluny la gent,donaran la flaireal bon grat del vent;mes cap mà atrevidales apomaràni alenada humanales mustigarà.No com les flors altres,són de qui les vol:Són lliures, són pures,són del vent i el sol.Passaran la vidagronxant-se i rienti abrusades seles emportarà el vent.Aquest pont tindrem un nou dia de les treballadores i treballadors, precaritzats, retallats, víctimes de la reforma laboral del PP, que amb una mà ens roba per finançar-se il·legalment i amb l’altra signa lleis per acabar amb els drets de la classe treballadora. Molts dels nostres familiars, amigues i amics, companyes i companys no estaran amb nosaltres per sortir al carrer a reivindicar justícia social, salaris dignes i dignes condicions de treball, igualtat i respecte, en la seva memòria combativa llegirem L’U DE MAIG de Joan Brossa.Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,estrelles de finestres acuiten la claror,prou passes endarrera, amunt la revifalla!,tornem al primer dia de revolució.Estripa munts de seda i pren altes les atxes,camina dret, camina, i bat amb noves ratxesel plany de la foscúria; serenes les torratxes,respira nova pluja i encén tot el carbó.A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia,no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;la cendra que t'enfonsa pertany a una altra via,l'hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.Esclati una tempesta damunt la lludrigada;que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,contesta a qui et despinta, dóna per acabadala nit militarista amb sol republicà.Ajunta escopinades i veuràs com s'allunya,la venjança de l'ombra et deixarà tot sol;emprèn la caminada, t'envia Catalunya:la llum et farà pactes i agafaràs el vol.Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,amb gran estrall de brases fes d'estrella primera,rebenta a fuetades la cabrota amb guerreraque entenebreix les platges des d'aquell juliol! Un 25 d’abril Portugal es va aixecar al ritme de l’himne de Zeca Afonso, Grândola vila morena, amb clavells vermells als fusells, amb la fi de la dictadura més llarga d’Europa i obria les seves portes a un poble que volia conèixer la llibertat. Aquí continuaven patint la dictadura assassina de Franco i encara quedaven morts per venir, un setembre sagnant. Un dictador que va morir al seu llit.Cartell Sérgio Guimarães. 1974.«O Futuro« de José Carlos Ary dos Santos  Isto vai meus amigos isto vaium passo atrás são sempre dois em frentee um povo verdadeiro não se trainão quer gente mais gente que outra genteIsto vai meus amigos isto vaio que é preciso é ter sempre presenteque o presente é um tempo que se vaie o futuro é o tempo resistenteDepois da tempestade há a bonançaque é verde como a cor que tem a esperançaquando a água de Abril sobre nós cai.O que é preciso é termos confiançase fizermos de maio a nossa lança isto vai meus amigos isto vai.Mil gràcies als cantautors de la Brigada Intergeneracional Kike Ubieto i Dani Caracola per posar música i cor a la nostra concentració.Continuem recollint signatures de suport a la querella argentina. Malgrat el menyspreu de l'estat espanyol a les víctimes del franquisme i la transició seguim treballant per la Justícia, pels drets humans.Aquest mes ha mort Utrera Molina, a aquest ministre del franquisme, capitost de Falange, franquista fins al seu últim alè segur que li hagués agradat morir el 20 de novembre. A nosaltres ens ha deixat la insatisfacció de no poder veure'l assegut a la banqueta dels acusats per crims de lesa humanitat, d'això ja s'ha encarregat el Govern d'Espanya, de protegir els botxins i humiliar les víctimes. Però el més trist és que en el seu últim viatge ha estat acompanyat pels seus correligionaris de Falange que entre crits de viva Franco li han cantat El cara al sol, braç estès, davant del seu mut gendre Gallardón, que cobra 8.500 euros al mes de diners públics. Gallardón li va dedicar un panegíric a Utrera Molina l'ABC on deia que el seu sogre era una molt bona persona, qui li demanin a la família de Puig Antich. Comunicat davant l'acord de les Cortes Generales del 6 d'abril de 2017 contrari a la proposició pel retorn dels documents catalans que encara resten retinguts a Salamanca.El Congrés dels diputats va rebutjar la proposició presentada per Esquerra Republicana demanant que el govern de l’Estat completi el reton dels documents de Salamanca pendents de devolució, acordats per la Comissió mixta que va retenir el 2014 en fer el darrer retor. També demanava que es retornessin a Catalunya els documents dels 41 ajuntaments catalans i dels departaments de justícia i ordre públic de la Generalitat en compliment de la llei de retorn aprovada el 17 de novembre del 2005. La proposta va tenir el vot favorable de tots els grups de la cambra excepte els del PP i Ciutadans i l’abstenció del grup socialista que va ser decisiu per a ser refusada. És incomprensible que el PSOE s’abstingués per estar en desacord en demanar el compliment dels acords de la Comissió mixta que és l’òrgan d’execució de la llei. Part dels documents detinguts van ser acordats en reunions de la comissió del govern Zapatero. La seva actitud és contrària a la llei ja que amb aquesta retenció de 308 lligalls, banderes i cartells requisats a entitats i particulars la Generalitat no pot completar el retorn que estableix la llei i així restituir el que resta a les víctimes de l’espoliació. No entenem aquest posicionament socialista contrari al compliment dels acords i per tant contraris a la legalitat i encara menys el silenci dels diputats del PSC que sempre havien defensat el retorn. Lamentem l’actitud del govern de l’estat i els dos partits que hi donen suport i amb la seva abstenció, abonen les actituds dels que fan demagògia presentant a la Generalitat com a lladre de documentació, i per contra amaguen el gran deure pendent del govern central que és retornar els documents a les víctimes, particulars i entitats de la resta de l’estat que preveia la llei, la possibilitat de demanar-ne el retorn va passar volgudament desapercebuda en publicar el decret sense donar cap mena d’informació, com ho demostra el fet que només ho va reclamar la família de Gonzalo de Reparaz que, tot i demanar-ho dins el termini establert informats per la Comissió de la Dignitat, li ho van denegar i ho van aconseguir in extremis, després de 6 anys de recursos amb una sentència del tribunal Suprem. És una mostra de l’actitud contrària de l’estat i els partits que li donen suport a complir el deure de restitució de les víctimes espoliades pel franquisme que va establir la Llei de 2005. El govern central està en deure de les víctimes espoliades de la resta de l’Estat i hauria d’obrir un nou termini donant informació com ho fa la Generalitat perquè les víctimes puguin reclamar ens documents requisats que moltes famílies ignoren que es conservin a aquell dipòsit de Salamanca. Recordem que les corts valencianes van reclamar el retorn dels documents valencians en un acord unànime del 2004 reclamant la devolució. A diferència d’aquesta actitud, la Generalitat ha fet efectiu el retorn als legítims propietaris de milers de documents. Per a localitzar-los ha publicant llistes dels noms dels titulars dels documents que s’havien recuperat i fins i tot ha cercat el domicili de les famílies dels espoliats alguns dels quals estaven a l’exili. Una actitud mol diferent dels partits espanyols (PP, C’S i PSOE) que volen presentar a la Generalitat com a culpable i espoliadora, com ara l’acord que el passat 31 de març van prendre tots els grups municipals de l’Ajuntament de Múrcia, presentant la Generalitat com a espoliadora de documents murcians, quan ignoren y amaguen el dret dels ciutadans i ciutadanes de Múria a recuperar uns arxius que la llei els reconeix però que les institucions i partits espanyols els neguen. La Comissió de la Dignitat posarà en coneixement del Consell dels Drets Humans de l’Assemblea General de les Nacions Unides el bloqueig del retorn dels arxius espoliats pel franquisme a Catalunya i l’incompliment del deure de retornar els arxius requisats a les víctimes de la resta de l’Estat, deure a que va ser requerit l’Estat en el darrer informe del Relator de les Nacions Unides el juliol del 2014. Comissió de la Dignitat 7 d'abril de 2017 Barcelona València                       Mena. L'oncle feixista de Cercas.És molt trist per a nosaltres que cada concentració més gent se senti legitimada per apropar-se a insultar les nostres víctimes, per a defensar la legitimitat del franquisme com una qüestió d'ordre i acusar-nos de revengistes i pesseters, nosaltres que mai hem demanat res més que veritat, justícia i reparació. I tot això no passa per casualitat, publicacions com el llibre "El monarca de las sombras" del senyor Javier Cercas i la seva publicitació formen part d'una campanya interessada del bipartidisme de treure la nostra lluita del camp dels drets humans i de la defensa de les llibertats. Per això reproduïm parcialment aquest text de la pàgina Clamor Republicano.En resposta a l'article al País Semanal del senyor Javier Cercas.En el seu article hi ha una profunda maldat o una gran ignorància, o ambdues, ara ens surt amb el tàndem lo polític i lo moral per rentar-se les mans a la recerca de justificació per als seus llibres. O sigui, la República és políticament acceptable però no moralment, els colpistes no eren políticament acceptables però sí moralment, perquè segons vostè al 1936 tot el personal estava fart de la República i per tant era susceptible de ser enderrocada. El que més sorprèn de les seves dissertacions és que la República per a vostè sorgeix del no-res, que la planteja com una democràcia fora de context històric, que pretén equiparar-la amb l'actual, que per cert està tan malament que segons la seva pérfida tesi, moralment podríem prendre el palau d'hivern demà mateix.Els que no tenim oncles que voluntàriament van anar a assassinar la democràcia, els que els tenen i ho admeten des de la crítica, no entenem a aquells que busquen justificació per a l‘injustificable i pengen els retrats dels seus familiars feixistes en llocs prominents. Podria vostè haver fet bandera d’aquelles persones que van ser assassinadess al seu poble per gent com el seu oncle. En la seva guerra de modes, no d'idees, ni de realitats, acaba banalitzant allò pel que tanta gent va morir, perquè mentre un poble alienat secularment teixia somnis, els seus amos maquinaven com destrossar-los a sang i foc. Això és aplicable als seus amics guardaespatlles que busquen justificar-li amb arguments tan pelegrins com que vostè havia d'escriure el seu llibre per explicar-li a la seva mare qui era el seu oncle, publicar-ho, publicitarlo i vendre-ho és simplement una anècdota que li dóna de menjar. Els que creuen a passar pàgina gratis per avançar neguen la veritat, la justícia i la reparació, neguen els drets humans a les víctimes antifeixistes, que es van anar d'aquest món per immolar-se, com en un dia de la marmota etern, per la reconciliació nacional de la sacrosanta transició, que els escup a la cara. El mínim consens senyor Cercas hauria d'estar en l'abolició del llegat omnipresent de la dictadura, que és just el que es pretén protegir en aquest article.Els activistes de la memòria es prenen aquestes coses molt mal perquè amb el seu missatge reduccionista ve a convèncer a molta gent que cau en el parany per falta de coneixement de la història d'aquest país. I a nosaltres ens costa molt esforç fer memòria pedagògica en el camp dels drets humans, no folklòrica-festiva-floral-fotogénica, que és la que treballa l'homenatge com a tribut al passat no com a dret a la veritat, la justícia i la reparació per un futur sense llastos de dictadures, sense corones, de ruptura democràtica, laic i de justícia social.I per cert, ja que vostè diu estar a favor que llevin el nom que el seu oncle dóna a un carrer del seu poble, demani-li-ho al consistori de Ibahernando, seria un gest que li honraria i que en el seu lloc posin el nom de Sara, afusellada pels feixistes, per equilibrar la balança. Ens molesta que el senyor Cercas vengui el seu llibre com a Memòria. El concepte de Memòria Històrica va néixer per defensar els drets robats de les víctimes del franquisme i la transició, que PSOE i acòlits ho segueixi pervertint en la grollera equiparació, és un nou espoli en el ròssec de la ignomínia de l'amén del lligat i ben lligat.  En el tema monetari estarà vostè content ja que ha estat tercer en vendes aquest 23 d’abril, però li haurà molestat que ho hagin col·locat en la llista de ficció, quan es vanava que en el seu llibre hi havia un 95% de veritat.Galeria fotogràfica […]

  • SETANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA FEMINISTA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 30 mars 2017 à 07:28

    Mentre a Catalunya suprimeixen el diacrític que diferenciava el temps verbal dona de dona, adaptant la grafia a la vida i fixant sobre el paper una realitat de desigualtat i desequilibri de dones donants per una llei antinatura masclista. A Europa un eurodiputat ultracatòlic, ultradretà, negacionista i racista ens roba la dignitat defensant que les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents. Dones que ho han de donar tot a canvi de menys. Menysprear i insultar la meitat de la població europea només mereix una sanció i els seus insults són una anècdota  informativa que no fa saltar les alarmes socials.En aquest punt es troben les dones el març del 2017, mes en què tenen un dia per reivindicar qüestions que haurien d’haver estat superades fa molt de temps. Aquestes dones que tot ho han de donar acaben sempre rebent. Des de dalt, des de les institucions que ignoren els seus interessos i demandes o les marginen des de la correcció política. Pels costats, pel cantó dret, pels homes que continuen dibuixant una dona a semblança de les religions, totes discriminadores, que centren el seu discurs en la dona reproductora, cuidadora de la família, on tan sols s’emancipen les dones benestants, que continuen projectant políticament aquesta imatge del paper femení. Pel cantó esquerra pels companys que difonen la teoria de la igualtat però que permeten a la pràctica que l’equiparació de drets no sigui una prioritat urgent sinó només un discurs. Per baix, perquè aquelles filles i fills educats defugint del masclisme cauen en el parany d’una societat capitalista neoliberal on la dona lliure acaba sent un objecte, de vegades de consum, esclava d’una imatge sexualitzada pensada per homes que roben  la dignitat en nom de la llibertat. Tot això passa mentre continuen morint dones aquí i arreu a cada minut assassinades per les seves parelles, dones maltractades. Dones que no es poden alliberar perquè no tenen fàcil el seu accés al món laboral i quan arriben ho fan amb salaris més precaris sent carn de canó per rebre tot tipus d’abusos. Dones que surten al carrer amb la por de ser violades i dones que ho són. Dones del món assassinades per les seves famílies en crims d’honor, nenes que pateixen l’ablació del clítoris, casades amb homes grans, dones que no poden mostrar el seu rostre o el seu cabell, que no es poden negar a matrimonis pactats per la família, que són lapidades en països als quals venem armes, que no poden fer res sense el permís d’un mascle. Dones sense dret al seu cos que porten filles al món per veure-les morir de fam. Dones que aquí i avui continuen sotmeses al judici constant d’una societat masclista amb tics del nacionalcatolicisme i que no poden ser dones lliures. Cap religió, cap idea política, cap fet cultural pot passar per sobre del dret d’una dona als seus drets fonamentals. I és trist viure en aquest present després de les lluites de tantes dones que van pensar lliurement que homes i dones no podien conviure en un desequilibri tan brutal de forces, menysvalorades com éssers humans. Des de les sufragistes, a Mujeres Libres, als moviments feministes que ens van ensenyar a veure la dona com subjecte actiu imprescindible i la seva emancipació com una qüestió de justícia. Una lluita dura a contracorrent d’unes societats patriarcals i masclistes que fomentaven la ignorància i l’estigma femení del pecat original. Milions de gràcies a aquelles dones que van ser insultades per les mateixes dones que parlaven ajustant-se al guió del rol adjudicat pels homes i l’Església a les “femelles”. A les dones colpejades, empresonades, mortes, dones que ho van donar tot quan no tenien res, que haurien de fer lluir els seus noms en les plaques dels nostres carrers i places, d’on encara no han tret els noms dels assassins franquistes. Per això volem dedicar aquesta concentració a totes aquestes dones però en especial a les dones que van militar els darrers anys del franquisme contra la dictadura i pels drets de les dones. Unes dones oblidades que van haver de suportar la repressió com els homes, en aquest cas no en igualtat sinó per sobre, amb més brutalitat per motiu de gènere. En la línia que va obrir Queipo de Llano, que en unes de les seves locucions incitava a violar les roges:  “estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”. Dones torturades salvatgement, violades en grup, vexades, insultades per la seva condició de dona lluitadora, jutjades sense garanties, empresonades, algunes tan agredides físicament i psicològicament que mai més van poder recuperar les seves vides i que han trigat molt de temps a explicar les seves històries o que romanen encara en silenci. Dones com sempre invisibles que no han estat reivindicades, ignorades per la història i per una societat d’herois masculins.Dones que quan van entrar a la presó van ensenyar a llegir a les preses comunes, que van portar les seves idees alliberadores dins dels murs del feixisme espanyol, dones de revolucions dins les revolucions, solidàries però conscients de la importància de la seva lluita per les filles que haurien de veure un món sense el llaç de les oligarquies ultracatòliques. Dones que quan van ser lliures van continuar lluitant als carrers i que ens van ensenyar el camí per una societat més justa, que van ser al costat de moltes lluites, dones treballadores i valentes filles i netes d’altres dones que van patir també la repressió dins i fora de les seves llars.Les dones són un cervell dins d’un cos que els pertany amb una imatge que és seva i un esperit  intel·ligent i constructor que va ser la força de la rereguarda, de la postguerra, de l’antifranquisme i la transició. Totes formen part de nosaltres, no defallim en la defensa del seu llegat.  La lluita ha de continuar perquè sense adonar-nos anem perdent un terreny conquerit amb molt de patiment i sacrifici, patrimoni d’una humanitat que faci honor al seu nom. Homenatgem a les dones que ens han fet possibles.La religió catòlica continua castigant a l'Eva, font de tot pecat, va condemnar la dona al masclisme etern i a la ignorància sota pena de mort a través dels seus diabòlics mecanismes com la Santa Inquisició. Durant el nacionalcatolicisme espanyol es va continuar matant en nom de Déu a tota aquella dona què va voler ser rosella o violeta i al fruit dels seus rojos ventres. Las hijas de las brujas quemadas poema de Elena BarrioIntenté borrar mis huellasdactilarescontra la corteza de un árbolmilenario.Conseguí que la sangre de los dedosse fundiera con la savia de las venas silvestres;suficiente para perderme entre células verdes y dejarla conciencia en las manos de todas aquellas brujasque fueron quemadasaquíaquí.Ellas me miran mientras sufroy se quiebran conmigodesde arriba, desde el humoque las vio perecer ante la ignorancia de otros.En pleno éxtasis, las yemassiguen ofreciendo glóbulos rojosa la Madre Clorofila,que me devuelve las pulsaciones perdidas,las flores, a las mejillas.Ahora mi cuerpo desnudoparece encontrar un hogaren las fotografías salvajes de Mai:el bosque es nuestrode nuevoporque somos lobas, ¡zorras libres!que aullamos cuando la luna nos abriga,nos ilumina con su manto. El susurro que oyes es un conjuro violeta que nace de los cérvix doloridosque no pudieron ser,no pudieron amar.Bailamos en su honor,oramos en su honor,cantamos en su honor,matamos en su honor, callamos en su honor. 1913. La sufragista Emily Cavison, durant el Derby d'Epson, es va posar davant el cavall del rei morint per la causa del vot femení.Himne de les sufragistes, dones que van lluitar pel vot femení, que van ser insultades, maltractades, engarjolades i mortes però que no van aturar la seva marxa.Grita, grita, grita al viento tu canción, para que empiece a despuntar el alba.Marchad, marchad, haciendo ondear nuestra bandera y la esperanza que despierta.Esta canción y su historia, y los sueños de gloria, nos llaman con alegres palabras.Retumba cada vez más fuerte y va en aumento, es el trueno de la libertad, es la voz de Dios.Mucho tiempo, mucho tiempo en el pasado, estuvimos bajo el cielo sometidas y temerosas.Fuertes, fuertes, por fin decidimos en nuestra convicción adoptar una nueva visión.La fuerza con su belleza, la vida con su deber, oye nuestra voz, la escucha y la obedece. Todo esto nos llama a despertar, abrimos los ojos al resplandor del nuevo día.Compañeras, vosotras que os atrevisteis las primeras en la batalla, el esfuerzo y la aflicción.Despreciadas, maldecidas, desde la nada en que se os colocó, alzasteis los ojos hacia un más pleno porvenir.Por caminos fatigosos, a través de días de tristeza, el duro esfuerzo y el dolor sufrido por vuestra convicción.Salve, salve a las vencedoras que merecéis portar la corona que se otorga a los valientes!La vida, la lucha, ambas dos son una, el desprecio no os pudo ganar, por la confianza y audacia sobre la que os alzasteis, preparando con vuestro esfuerzo el surgimiento del presente.La afirmación en la confianza, la risa como un desafío, sonreíd con esperanza, que seguro es el final.  Marchad, marchad, muchas como una sola, hombro con hombro y amiga junto a amiga.Paraules de Clara Campoamor al Congrés dels Diputats a favor del vot i dels drets de les dones:“Señorías [...] no cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; [...] que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt, de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella.Cada uno habla en virtud de una experiencia y yo os hablo en nombre de la mía propia. Yo soy diputado por la provincia de Madrid; la he recorrido, no sólo en cumplimiento de mi deber, sino por cariño y muchas veces, siempre, he visto que a los actos públicos acudía una concurrencia femenina muy superior a la masculina y he visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales.Señores, como ha dicho hace mucho tiempo Stuart Mill, la desgracia de la mujer es que no ha sido juzgada nunca por normas propias, tiene que ser siempre juzgada por normas varoniles [...]. Dejad que la mujer se manifieste como es, para conocerla y para juzgarla; respetad su derecho como ser humano.La definición de feminista con la que el vulgo pretende malévolamente indicar algo extravagante indica la realización plena de la mujer en todas sus posibilidades, por lo que debiera llamarse humanismo. Es un problema de pura ética reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, sólo aquel que no considere a la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre.”Matilde Landa, una lluitadora vençuda per l'Església franquista. En septiembre de 1939 ingresó en la prisión de Ventas, donde realizó la tarea de ayuda a las presas condenadas a muerte a través de la famosa ‘oficina de penadas’. Condenada a la pena máxima, consiguió que le fuera conmutada por la de treinta años de reclusión.En 1940, fue trasladada a la prisión de Palma de Mallorca, una de las más terribles cárceles de mujeres de la posguerra española, caracterizada por la masificación y la pésima alimentación. Testimonio de Tomasa Cuevas sobre el penal de Mallorca:“En Palma de Mallorca se ha pasado mucha hambre… Creo que en todos los penales, pero allí mucha […]. En Palma de Mallorca no hemos muerto todas como chinches, aunque han muerto algunas compañeras, porque daba la casualidad de que el clima era muy bueno, pero si llega a ser una zona fría con el hambre que hemos pasado, nos morimos todas”. “En aquella prisión la gente se moría de pie; estábamos formadas y de pronto se caía una y se había muerto”Al igual que en Ventas, Landa se convirtió de inmediato en un referente moral básico para las presas, encabezando las modestas acciones de resistencia que se desarrollaban en el penal.Su convicción de mujer consecuente determinó que las autoridades religiosas de la prisión se interesasen de manera muy especial por su conversión al catolicismo, la cual hubiera constituido una victoria propagandística notable para el régimen. Así, desde 1941 se inició una presión para que se bautizara. El 26 de septiembre de 1942 se suicidó tirándose desde una galería de la prisión. La  tortura se prolongó más allá de la muerte pues la bautizaron en artículo mortis.Aquest poema del xilè Eduardo Llanos és una mostra de la tortura a les dones, en aquest cas a una estudiant. Mètodes de tortura que van aprendre de la dictadura feixista espanyola, la mare pàtria i germana en qüestions de mort. Després va venir la monarquia constitucional que es va fotografiar molt somrient amb Pinochet i Videla.InterrogatorioSobre el somier eléctricoLa prisionera dio el ultimo alaridoY su cuerpo desnudo de contrajoComo potranca desollada en un salarSe relajaron sus esfínteresY se cerraron sus parpadosY le pareció sentir entre sus manosAquella muñeca rubia de la infanciaRecordó los rostros de unas amigas del liceoLos encuentros furtivos con su novioDespués de las clases en la universidadAhora oyó los gritos de él                          Esquirlas              Que saltabanA su oídoDesde la pieza contigua pero cada vez más lejana.Vino un nuevo golpe eléctricoY el tropel de buenos recuerdos huyo en estampida.Despertó con los malos oloresY nebulosamente entrevió al verdugoAbrochándose el marruecoY entregando su turno Al relevo siguiente.Ahir es complien 41 anys del cop d’estat a la República Argentina, una república que està fent els seus deures de veritat, justícia i reparació, mentre el Regne d’Espanya continua defensant la impunitat del feixisme espanyol.Llegirem aquest poema de l’argentina Patricia Machado que va escriure mentalment el 1976 a la Unidad Penitenciaria 1 de San Martín (Córdoba) on va ser torturada.Yo sé que cada díaY sé que cada nocheCuando compruebas que tu cieloSigue siendo pequeño y fraccionadoSonríes porque triunfas.Y sé también que a vecesCuando los muros y los techos te golpean la carade pronto sientes frío.Y pasan los fantasmas cadavéricosy te vomitan en la cara.Y tienes todos los gorrionesY los amaneceres posteriores.Aunque hoy el sol te duela Aunque hoy el sol te duela.El 2010 va ser detinguda Sandra Barrenetxea i mentre era traslladada a Madrid va ser torturada per membres de la Guardia Civil, les tortures van continuar durant la seva detenció. Aquest és el seu testimoni extret del diari Público.“Se pusieron a amenazarme y me decían cosas para que recordara la anterior detención. Los dos de atrás empezaron a golpearme, empujarme, gritarme, insultarme... Yo no dije ni mi nombre y actuaban cada vez más violentamente. Empezaron a tocarme, a proferirme insultos sexistas... Me levantaron el niki y como me quitaron el sujetador, me quedé con los pechos al aire. Me bajaron los pantalones y las bragas hasta los tobillos, por la fuerza, hasta que me rompieron los pantalones. El de delante me abrió las piernas por la fuerza y mientras tanto el resto continuaba gritando, amenazando y propinándome golpes en la cabeza” “Me hicieron la bolsa tumbada en la cama, dos me cogían de las piernas y de las manos y el otro me pegaba la bolsa a la cara, así unas tres veces –continúa su denuncia-. Me volvieron a amenazar con violarme. Me pusieron una pieza metálica en la mano y me decían que me la iban a meter por la vagina y por el ano. Golpes en la cabeza, posturas forzadas y ejercicios físicos (sentadillas hasta caerme, cuclillas...). De ahí a otra sala. Era de día pero ellos me decían que todavía era de noche. Allí empezaron a golpearme en la cabeza y empecé a decir algo: dónde trabajaba... Me echaban agua por la cabeza y en la cara para que no me durmiera”.Cada dia es maltracten dones, cada dia tenim noves víctimes de la violència masclista, cada any són assassinades decenes de dones que viuen en silenci situacions de terror sense ajuda. Cada dia que som testimonis d’aquestes tortures i callem ens convertim en còmplices de tant horror.Poema de Arjona DeliaTus palabras me hiereny a mi cuerpo desangran,como puñal que se clavan,en mi mente y mi alma.Como flechas de hierrolaceran a mi carne,y me dejan sin fuerzasdolorida y sin ganas.Son falsas las cariciasque inventan tus manos,me doblegan, me confunden,y termino perdonando.Necesito de la manoy los brazos de amigos,para salir del martirio, del dolor y el castigo.La llibertat ésel tirant d’ una samarreta que du l’altre,és la tecla del portàtil que prem l’ altre,és el mòbil de l’ altre.Els ulls dels altres, el cor dels altres.Potser hi ha algú que pensaque llibertat és a la mà,la mà que se li escapai a tu et crema la pell i l’ endemà.Llibertat és una barcaque t’espera al port de mari és alçar-se i pronunciar-se,poder escollir a qui estimar.Llibertat és dir la teva,romandre en aquesta glevaon tu hi sents la llibertat.Lliure és haver estat valentai denunciar la violènciaque et prohibia fer un sol pas. Rosa Maria Arrazola.Des de Mèxic a totes les dones.Somos las nietas de las brujas que no pudieron quemar,somos los colores de los lápices que no pudieron matar.Somos las hijas de Juana, Rosa, Frida y las Mirabal,somos zapatistas, montoneras, guerrilleras.Somos madres, amigas, amantes, compañeras. Somos mujeres que luchan y se emponderan,que no se reprimen y viven a su manera.Luchamos siempre para vencer, caemos a vecesy de vuelta otra vez en pie.Somos la fuerza que da la vida, somos pasión y alegría.Somos sangre latinoamericana,somos guerreras, somos hermanas,somos las hijas de la Pachamama.Somos las flores de la primaveraSomos tu hija, tu madre, tu abuela.Tomamos las calles y las hacemos nuestras,gritamos bien fuerte y agitamos banderas.No te calles nunca mujer compañera,conquista derechos y vuélvete eterna.Dibuixos de Castelao: dona, guerra civil i franquisme.La placa de Cristhine Jones va tornar a la nostra concentració. Podeu veure totes les fotos aquí: http://enmemoria2013.tumblr.com/Vam recollir signatures de suport a la Querella Argentina, va ser tanta la solidaritat amb les nostres víctimes del franquisme i la transició que es van formar cues per poder signar per la veritat, la justícia i la reparació.Gràcies companyes i companys! […]

  • SETANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 8 ANYS AL CARRER!
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 26 février 2017 à 20:18

    Veure i descarregar aquíD’ençà que vam començar aquest feixuc i necessari camí de la veritat, la justícia i la reparació la força dels versos ens ha acompanyat. Amb rima i sense, amb una càrrega de profunditat a l'epicentre de les emocions, aquella que et fa tancar els ulls amb llàgrimes contra la impunitat i posa la seva diana al centre del cor. Una poesia on totes i tots ens trobem en germanor i on la raó es fa pell, un embolcall de milions de cèl·lules de tot origen i procedència amb fites comunes. Per uns segons ens mirem d’una altra manera, deslligats de les nostres esclavituds, elevats sobre el pragmatisme interessat de les realitats estressants, viatjant al món dels valors purs on tots tornem a la innocència. Poemes de plors, poemes de punys enlaire, de trencament de cadenes i imposicions, de somriures i riures, d’indignacions, de construccions, de victòries perdudes i per conquerir. Un corrent elèctric que ens traspassa i passa d’unes a altres i esclata en aplaudiments sentits per fer-nos durant un instant preciós, lliures.Aquest recopilatori és un gràcies interminable a totes les companyes i companys que han prestat la seva veu i que amb tot tipus d’accent s’han despullat per mostrar la Veritat davant d’un públic que ignora que vivim en un dèficit de justícia asfixiant. Per sobre de la seva vergonya i la por escènica, molt per sobre del desvergonyiment i el terror d’un estat que ens nega el pa i la sal.Trobem que aquestes lectures són necessàries encara que no sempre faci referència a la nostra memòria, perquè tracten de drets de memòries que no ens poden ser alienes, ja que són també les nostres lluites per la justícia universal i els drets humans. Són passats que no volen marxar i presents d’impunitats, de dolors i malalties d’un món on el pas del temps no és progrés. Lletres d’emancipació i solidaritat convertides en flors que encara no donen fruits i que ens connecten en el fil del temps dels vençuts de la terra. Paraules que ens fan responsables de no deslligar-nos de la injustícia que ens envolta. Per les collites dels camps que haurem de conrear plegats, companyes i companys, continuem.Ens digueren venjatiusels vencedors als vençutsEns digueren rancuniososels repressors als represaliatsEns digueren interessatsels lladres als espoliatsEns digueren assassinsels botxins a les víctimesEns digueren reconciliacióperò volien dir claudicacióEns digueren tantes cosesque no tindran mai perdóNo oblidem!I després de molt somiar-la va arribar la República amb la promesa de llibertat i progrés, amb molts anhels d'esperança i emancipació per a la classe treballadora, les dones i els pobles. Un somni trencat per la força de les armes feixistes.A la RepúblicaVendrá un díade membrillos al sol,de colmenas hirvientes,de naranjas abiertasy puños cerradospor última vezcontra la sien.Vendrá un díade cipreses ateos,de millones de vivos,de gozos sin sombras,de tierra sin parias,montañas sin nievey banderas arriadas.Vendrá la memoriade los olvidados,se borrará el trazoazul, negro, rojo,de los censores.Todo será lo que fueen cada caso.El tiempo fluirá,                              como quería Heráclito,en río incesantede historias fundidasque empezarán cada instantesin que nadie las cuenteni las escriba.Vendrá una horafuera de horario,habrá debate sin portavoces,noticia sin periodistas,saber sin profesores:se cerrarán las fábricasde opiniones.Vendrán de ida las ideas,se irán de vueltalos idearios,huirán las palabrasde los diccionariosy nadie distinguirálos solistas de los coros.Vendrá ese díay al despertarnosnos preguntaremos,frotándonos los ojos,cómo hemos podidosoñar tanto tiempoque no estábamos soñando.Miguel CandelI dels budells del cop d’estat va sortir una guerra filla del feixisme. I els soldats antifeixistes van lluitar per defensar la República a una guerra desequilibrada, on els ideals i l’empenta van ser de vegades les úniques armes als fronts republicans contra el potent armament alemany i italià.Himne de l’Exèrcit PopularUn dia tràgic la gent més innobled’aquesta terra en desfeia la pau.Els vils feixistes dreçats contra el poblevolien fer-lo per sempre un esclau.Vingué la guerra ferotge i sense treva,al nord, al centre, al sud i al llevant.I arreu d’Espanya s’aixecà la gran llevadels voluntaris que lluiten cantant.Endavant!Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme,al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.Endavant!Però nosaltres a més de la glòriavolem la força que ens dóna la unitat.per la total i immediata victòria,com un sol home marxem al combat.Passa la tropa i el poble l’aclama,rengles de ferro, fusells rutilants.L‘esguard enlaire dessota la flamade la bandera que ens fa tots germans.Endavant!Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abismeal criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.Endavant!Pere QuartPer primera vegada es van bombardejar indiscriminadament a la població civil, vam ser el laboratori de Hitler per la Segona Guerra Mundial, destrucció de llars, assassinats de nenes i nens, runes i terror.AlarmaPor tejas y chimeneas,entre veletas y agujas,por aceras y calzadas,por callejuelas oscuras,corre la Alarma de noche,corre en un grito,Ojos de fuego, y melenaal viento entregada, aúlla.Asoma por las esquinasen rauda, indecible fuga;con su grito llama al pecho,que adormecido no escucha;con su insistente lamentoen desvelo, el sueño muda.Los lechos abren su flor,su calor de lana o pluma;los brazos de los amantes,reacios, se desanudan.Pesados cuerpos de niños,arrancados de las cunas,estremecidos, se acogen,al seno que los refugia.Las escaleras prolongan,bajo las plantas desnudas,desnuda se libra bajo la luna,su espiral interminablehacia las cuevas profundas.Y el lamento de la Alarma,deidad de la noche oscura,ya se aproxima o se aleja,ya se pierde o se dibuja,ya parece que su boca,con su voz, el aire inunda,y agigantada habla al almade la inaudita aventura;una batalla de arcángelessus alas, rojas o negras,veloces el cielo surcancon maléficos destellos,con claras estelas puras.Sus fragorosos alientoscon ira pasando zumban.Lanzas de fuego se arrojan,que encendidas se entrecruzan;meteoros de la tierrabrotan, siguiendo su ruta.Y las aves de la noche,sus pupilas desmesuranmirando el sin par combatede férrea y rígida pluma.Los murciélagos que habitanlas viejas arquitecturasno osan alzar el vuelode los nichos o las urnas.Perros negros, gatos negros,cola y lomo despeluznan.Y en el palomar, insomne,el ave amorosa arrullapor recobrar de su nidola cálida compostura.Prende la llama en un cuerpoque inflamado se derrumba;huye la negra bandadaa tierras que llama suyas.Y aquella, de la Victoria,faz melancólica y pura,más alta que las estrellasy más clara se columbra.Alas serenas, triunfantes,con pausa el espacio cruzany van a posar su vueloen la propicia llanura.La Alarma traga su gritoy atenta su puesto ocupacon el oído en la antena,que, en lo alto, el aire escucha.Sabiendo que ella vigila,la ciudad duerme segura.Rosa ChacelA un soldat republicàPor el río veníaVenía tu cuerpo morenoen el agua rosada del río.Un viento, de pena callada,retorcía los grises olivos.Venía tu cuerpo moreno,inmóvil y frío.El agua, cantando, pasabapor tus dedos rígidos.¡Venías tan pálido,soldado, en el río!La boca cerrada, las manos heladas,la piel como el lirio;y una herida roja, en la frente blanca,y una luz de aurora, en los ojos limpios…¡Qué muerte la tuya, soldado del pueblo,bravo miliciano, corazón amigo;qué muerte más dulce, cien brazos de aguaceñidos en torno de tu rostro lívido!No venías muerto sobre el agua clara;sobre el agua clara, venías dormido:un clavel granate, en la sien nevada,y en los ojos quietos, dos luceros vivos.¡Qué pálido y frío,venía tu cuerpo morenosobre el agua rosada del río!Ana Mª Martínez SagiPeriodista de la República.Les dones també van tenir el seu paper actiu al front i es van convertir en heroïnes de la República com la Lina Òdena, que va suïcidar-se amb la seva pistola abans de caure en les mans de l'enemic.A Lina OdenaNi un terror en sus ojosni un temblor en su cuerpo.Ante la muerte, tranquila,tranquila y seria ante el misterio.Bala tras bala volcó su pistolasobre el fascismo siniestro.Sólo una bala dejó en la pistolapara su pecho.¡Ay , Lina Odena, tan tierna, tan niña,y ya compañera del pueblo!Porque eras espiga en el campo,porque eras suspiro en el viento,porque eras espuma en el mary rayo de luz en el cielo¡ay, Lina Odena, se quejan y lloranla tierra y el agua y el aire y el fuego!Lina Odena, tan tierna, tan niña,¡y ya compañera del pueblo!Pedro Garfias La nostra Mesa sempre ha estat a favor d’acollir els refugiats tancats a camps després de fugir de la guerra, som un poble que en sabem molt d’això. Recordem en el 80è aniversari de la carretera de la mort, de Màlaga a Almeria, als milers de refugiats fugint dels feixistes, milers de morts resultants dels bombardejos per terra, mar i aire. Volem acollir.Málaga arada por la muerteMálaga arada por la muertey perseguida entre los precipicioshasta que las enloquecidas madresazotaban la piedra con sus recién nacidos.Furor, vuelo de lutoy muerte y cólera,hasta que ya las lágrimas y el duelo reunidos,hasta que las palabras y el desmayo y la irano son sino un montón de huesos en un caminoy una piedra enterrada por el polvo.Es tanto, tantaTumba, tanto martirio, tantogalope de bestias en la estrella.Nada, ni la victoriaBorrará el agujero terrible de la sangre:nada, ni el mar, ni el paso de arena y tiempo, ni el geranio ardiendosobre la sepultura.Pablo NerudaTambé van passejar nenes i nens com el cas de Maravillas Lamberto que amb 14 anys va patir una violació en grup per part de la Falange i els Requetés, va ser assassinada amb el seu pare i el seu cos nu llençat als gossos.A Maravillas LambertoLa noche los vio entrareran hombres sin luzvenían a todo gritareran la muerte azulLa escalera crujiócuando salías túcon tu padre a dejartu niña juventudMaravillas, Maravillasflorecica de Larragaamapola del caminote seguiré donde vayasA Monreal, a Otsoportillo,a Sartaguda a Santacara,para sembrar las cunetasde flores republicanasPasearemos las calleslos lavaderos y plazasliberaremos palomas,las de las alas rapadasLa muerte no fue capazde sepultar tu mañanani podrá pintar de olvidola acuarela de tu almaMaravillas, Maravillasflorecica de Larragaamapola del caminote seguiré donde vayas.Fermin BalentziaI després de la guerra als vençuts els hi quedava la repressió a l’estat espanyol o l’exili incert que moltes vegades va ser sinònim de mort als diferents camps de concentració.L’exiliatAixí que pugui tornaré, germans, perquè de fet us enyoro. Ara visc a l'exili i tafanejo tots els llibres. No pot ser que el camí s'hagi esborrat per sempre. És dur de viure sol i sempre em dic que no hem de pensar en la mort, que no hem  de voler pensar en la mort, per tal que mai no arribem a disfressar-nos amb un hàbit de discreta resignació. L'esperança és el do dels qui sofreixen.Miquel Martí i PolEls vençuts van acabar als milers de camps que es van obrir arreu de l’estat espanyol, camps de treballs forçats, mans d’obra esclava per les empreses que avui cotitzen al IBEX35, que ens pugen el rebut de la llum i que deixen sense electricitat i gas a les famílies que no arriben a final de mes, esclavatge encobert. PrisionerosCargados con sus picos cual una cruz;Andrajosos, sucios, rotos, cual mendigos.Faltos en sus ojos de aquella luzque fue viva, en los días vividosde juventud.Arrastrando sus miserias cual leprosos,van los infelices vascos prisioneroslentos, muy lentos, en su andar penoso,los que fueron asombro del mundo entero                                      por su arrojo.                                                                  Su mirada se pierde en lontananzacomo vaga ilusión en un suspirohacen esfuerzos por estar alegres y cantancanciones de su tierra que son olvidoy esperanza.Por esos en sus rostros, rojos por el sol,se ven las huellas de un dolor callado,mientras el sordo late dentro del corazónal compás de un suspiro prolongadopor el dolor.Su paso tardo en su andar penoso                                    demuestra a las claras su ánimo caído,pues lo que fue una ilusión de apasionado,se transformó con el tiempo en un quejidodesesperado.Temen al presentarse ante sus padresandrajosos, rotos, sucios cual mendigos.Ellos que , al salir de sus hogares,Juraron: ¡Antes morir que ser vencidos!¿Fueron cobardes?¡No! Lo que a su alcance estuvo, hicieron.No pudiendo morir con los valientesque fue deseo cuando partieron,hoy sufren con dignidad, calladamente,su cautiverio.Preso Batallón Disciplinario 38. Vidángoz, 1940Esclavos del franquismo en el PirineoFernando Mendiola y Edurne Beaumont.Van matar fins al darrer alè de l’assassí Franco i més enllà de la seva mort. Els darrers afusellats del franquisme van ser els del 27 de setembre de 1975, un d’aquests Txiki, assassinat a Collserola.TxikiDedicat a la senyora Antonia Maria ManotSé del plor d’aquests teus ullsque no he pogut veure encara,sé del plor i del sofrimentper una vida segada.El teu xic fill ha caigutfermament, donant la cara;un estel de viva llumha nascut, i ens guia ara.Ara que ets mare de tots,deixa’m dar-te una abraçada.Ara que ets mare de tots,deixa’m besar-te al front, mare.Un home lliure ha caiguti la lluita és viva encara.No coneixerem repòs.Adéu, Txiki, adéu, fins ara.Àlvar Valls29 setembre 1975Joan Brossa de viure avui segurament hauria passat diverses vegades per l’Audiència Nacional que ell va conèixer com a TOP, potser hauria acabat a la presó per fer servir la llibertat d’expressió com titellaires, rapers i ninotaires. Mentre continuem sent insultats per particulars i polítics, trencats els nostres petits monuments d’homenatge a les nostres víctimes, alhora que al mig de l’Ebre vigila l’àliga franquista i el Valle de los Caídos es reparat amb els nostres impostos. Quina democràcia?La pau de l’abismeFill de puta, no marxes? L’abisme és un perillpel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarrasopa a la teva mina? ¿No veus el port senzilldel clar de lluna? El brau prepara la guitarraper les portes i els cràters. Trist cabdell de cordill,avar de les ortigues, tanques el cel amb barrai degolles els bous. ¿Per què no marxes, fillde puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarradamunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cultroba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?    Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insulttan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputala paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,suma de res! Per què no marxes, fill de puta?Joan BrossaEls vencedors van matar, van robar, van segrestar, van empresonar, ens van regalar la fam, ens van treure el pa i la cultura. La màquina de propaganda, la formació de l’esperit nacional, nacionalcatolicisme per reprogramar en el feixisme als fills dels rojos i refermar als fills dels feixistes en la seva ignorància. Entre el frec de sotanes de mà llarga i indecent.¡Qué la letra con sangre entra!Repitiendo como loros la lista de los reyes godoscastigados de rodillas, brazos en cruz los libros como contrapesoy rojas las palmas de las manos a golpe de regla y más reglas.La repetición de las tablas de multiplicar como letanía de credo“uno por cero es cero”bajo la presidencia de un crucifijo eternoen el imperio del terror del dios que todo lo vey controla.Escuelas de España, pena, penas y penad.Sempre hem tingut un record per a les víctimes germanes d'altres dictadures com la xilena o l'argentina. En aquestes repúbliques s'han donat grans passes en el camí de la justícia per reparar als desapareguts, als assassinats i torturats. Aquí no hi ha hagut justícia, ni en tenim, ni l'esperem. Volem recordar en Víctor Jara, veu contra l'opressió, assassinat pels colpistes amb aquest poema que va escriure mentre estava tancat a l'Estadi de Xile. Somos cinco milSomos cinco mil en esta pequeña parte de la ciudad. Somos cinco mil ¿Cuántos seremos en total en las ciudades y en todo el país? Solo aquídiez mil manos siembran y hacen andar las fábricas. ¡Cuánta humanidad con hambre, frio, pánico, dolor, presión moral, terror y locura! Seis de los nuestros se perdieron en el espacio de las estrellas. Un muerto, un golpeado como jamás creí se podría golpear a un ser humano. Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores uno saltó al vacío, otro golpeándose la cabeza contra el muro, pero todos con la mirada fija de la muerte. ¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera Sin importarles nada. La sangre para ellos son medallas. La matanza es acto de heroísmo ¿Es este el mundo que creaste, dios mío? ¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo? En estas cuatro murallas solo existe un número que no progresa, que lentamente querrá más muerte. Pero de pronto me golpea la conciencia y veo esta marea sin latido, pero con el pulso de las máquinas y los militares mostrando su rostro de matrona llena de dulzura. ¿Y México, Cuba y el mundo? ¡Que griten esta ignominia! Somos diez mil manos menos que no producen. ¿Cuántos somos en toda la Patria? La sangre del compañero Presidente golpea más fuerte que bombas y metrallas Así golpeará nuestro puño nuevamente ¡Canto que mal me sales Cuando tengo que cantar espanto! Espanto como el que vivo como el que muero, espanto. De verme entre tanto y tantos momentos del infinito en que el silencio y el grito son las metas de este canto. Lo que veo nunca vi, lo que he sentido y que siento hará brotar el momento…Víctor JaraGràcies a l'Ana Messuti, la nostra estimada advocada de la querella argentina, que no ha pogut estar amb nosaltres avui però que ens ha felicitat pel nostre vuitè aniversari de reivindicació. Una efemèride amb dues cares, la trista per haver d'estar demanant veritat, justícia i reparació per les nostres víctimes el 2017 i una alegre que parla de constància i de lluita, les filles dels vençuts no ens deixarem guanyar. Continuarem! Galeria fotogràficaGRÀCIES! […]

  • SETANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SENSE REI. ÉS POSSIBLE.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 31 janvier 2017 à 18:11

    Aquesta concentració ha estat dedicada a les companyes i companys de Memòria Mallorca que van compartir amb nosaltres la nostra 77 concentració. Gràcies a totes i a tots.La nostra nova pancarta, foto a escala d'una de les fosses de Porreres (Mallorca). Foto de Francina Ginard, Memòria Mallorca.Tots els noms de les fosses de Porreres i ofrena floral a totes les persones antifeixistes assassinades a ses illes. Llista llegida per en Diego, antropòleg i l'Eulàlia, arqueòloga. La companya Montse va llegir aquesta carta amb molta emoció fent plorar als presents.Carta oberta des d’una fossa tancada.Des d’aquest forat fosc on ja no tinc constància del meu propi cos, els meus ossos es barregen amb els dels meus companys i m’esforço per agafar-me a la persona que vaig ser. Ningú aquí sap on comença i on acaba el seu esquelet i dins d’aquesta germanor de terra i pedres, que és el nostre orgull i la nostra pena, plorem pols i oblit. És aquí mateix on la nostra sang vessada es va solidificar amb les nostres idees antifeixistes, que continuen tan fortes com el tronc de l’arbre que sabem creix formós sobre els nostres cranis foradats, alimentat des del seu bressol, aquell dia plujós, per la nostra carn coratjosa. Aquest arbre és el nostre contacte amb la vida, les seves arrels s’entrellacen amb les nostres restes i ens parlen de fulles, flors i fruits i així sabem que fora d’aquesta cavitat humida el món conserva encara coses que podríem reconèixer. Entenem que la vida continua, sense nosaltres, els que vam perdre, però que no ens vam agenollar per a què els que seguien les nostres passes es mantinguessin dempeus sense acotar el cap.En aquesta soledat infinita en la qual ens fem una companyia muda, les preguntes ens assalten, en silenci, perquè sabem que estem morts i perquè som conscients que el alè que ens van robar una nit sense estels mai tornarà. Una resposta si en tenim, la certesa de què no veurem ni mares, ni pares, ni filles, ni fills, ni germanes, ni germans, ni companyes, ni companys, mai més. Ens preguntem amb molt neguit si aquells que ens van sobreviure ens van tenir en el seu record i en el seu cor. Tenim por de saber el perquè encara estem aquí, és que potser encara mana i ordena el terror feixista? El nostre consol en la gelada foscor només és la seva memòria i saber que potser encara ens busquen amb la determinació de trobar-nos.Jo no crec en cap déu, només necessito tenir fe en què un dia algú obri aquesta fossa, que la llum del sol em torni a tocar, que el vent m’acaroni i que em tornin a casa a descansar, a la meva petita terra, amb aquells que vaig estimar i em van estimar.Dins dels nostres silencis que tanquen gelosament les històries compartides en una cel·la, les repensem una per una perquè no desapareguin, per a recordar qui som i perquè vam lluitar, i en aquest silenci enyorem tant i tantes coses… No puc cridar, no puc gratar aquest pesat sostre, però jo, que no sé resar, prego per a què unes mans vives i fermes retirin aquest pes que m’ofega. Si us plau, algú ho ha de fer abans que els nostres ossos perdin la memòria i ningú pugui dir que jo un dia vaig ser un treballador de sobrenom filòsof, coses del meu poble, que amb un fusell i molts somnis va partir al front a defensar la llibertat. Un fuster que feia taüts per qui emprenia el viatge sense retorn, molts, abans d’hora per culpa de la injustícia. Un home que tenia una família i uns amics. Jo, quina ironia, no vaig tenir l’abric de la fusta, i per dormir aquesta son induïda pels assassins, com únic matalàs la freda terra d’aquesta fossa que no en sé ubicar. Fa tant de temps que resto aquí, que ja no tinc forces ni per a recordar-me des de quan us espero.Joan.Padre nuestro que estás en las cunetasLes paraules de la companya Tonina secretària de Memòria Mallorca:"La Memòria Històrica seria sols d'un grup acadèmic tancat sense el moviment social que reclama DRETS, però també investiga, denúncia, toca portes, surt al carrer, reclama, es solidaritza amb tots els moviments socials oprimits, estudia, es forma, s'enfronta, molesta, incomoda, cerca, arxiva, exhuma, escriu i també publica. Les víctimes que volen deixar de ser-ho són actives, no són figures estètiques i/o estàtiques per "portar" als homenatges, són les que es moven i les que moven consciències i les que han fet possible el "moviment social memorialista".I ara passaré a llegir un article d'un familiar d'una víctima de Porreres, un escrit de l'escriptor Gabriel Janer Manila, publicat al Diario de Mallorca el 13 de novembre de 2016.Moltes gràcies als companys cantautors Sergio Dantí i Dani Caracola que ens van fer plorar i riure amb les seves veus compromeses.Més enllà de les víctimes i els seus drets universals a la veritat, la justícia i la reparació, a totes i tots els que conformem la nostra Mesa de Catalunya ens uneix un pensament: cap corona. El nostre company Enric.Per a nosaltres la lluita per les nostres víctimes, per totes les víctimes del franquisme i la transició, és una qüestió de present i sense cap dubte de futur, l’hem dit milers de vegades. Es tracta del desenvolupament del món embrionari que van somiar els nostres familiars, amigues i amics, nosaltres mateixes, la llavor de la justícia social donant fruits des de totes les seves branques. D'això parla la nostra tasca, vuit anys de presència continuada als carrers exigint drets humans i democràcia. Aquesta presència no s’entén sense la defensa de les idees dels rostres de les fotografies en blanc i negre i color, dels ossos sense desenterrar, de les mans que subjecten les pancartes. I si existeix un comú denominador en aquestes idees és que no té cabuda cap rei, cap dinastia i menys aquella que va reinstaurar el dictador genocida. Uns borbons retornadors, repetidors, aferrant-se a un seient reial, insultant la memòria d'aquelles que van plantar cara al feixisme. La marca Borbó assisteix complaent a la desintegració d’un feble estat de dret on fer un acudit d’alts vols democràtics pot portar-te a la presó, mentre que els que insulten les nostres memòries i ens retallen drets des de les institucions, que sostenim amb les nostres butxaques, ens poden  insultar i menysprear mirant-nos als ulls sense cap vergonya, sense cap cost. Vexar-nos és gratuït. No pots parlar, no pots manifestar, no pots votar, no pots decidir, censura, i encara més trist, autocensura resultant de lleis mordasses. I com cada any arriba el desembre i un senyor amb una corona, des del seu palau d’hivern, ens tracta com a idiotes en el seu discurs, des d’un balcó invisible que totes recordem, amb superba evangelitzadora. Les seves paraules amables i de reconeixement per aquelles víctimes nostàlgiques del règim és tornen agres quan es dirigeix a nosaltres. Aquest any s’ha superat amb  un missatge enverinat des de la seva poltrona: “tiempos para profundizar en una España de brazos abiertos y manos tendidas, donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas”, que nosaltres rebem com: temps d’una espanya profunda de cadenes i cops on s’agita el rancor feixista amb impunitat garantida i no es tanquen unes ferides sempre obertes que trenquen ànimes i cors. Unes paraules de misèria d’aquell que quan va a París té el cinisme d’inaugurar jardins en honor dels antifeixistes de La 9, com a un rei democràtic, si es permet l’oxímoron. Un borbó que volia passar per un rei republicà, com es va autobatejar el seu pare a Toulouse, que ens va dedicar aquest missatge des de les entranyes de l’absolutisme solejat dels seus avantpassats sanguinis i/o polítics, assegut sobre el calci d’una terra que encara sagna. La república francesa va fer de la pèrdua de cap de la casta borbònica la seva festa nacional mentre la nostra monarquia continua emparant la dictadura assassina que la va reinstaurar.Després d’això Felipe se’n va de tour a països dictatorials on la veritat, la justícia i la reparació no arriben ni a convertir-se en paper per ser mullat, on la violació dels drets humans són religió institucional, a veure els seus amics reis de l’orient com un missatger de mort per vendre armes. Altres, passen per les audiències per a explicar per què cremen, trenquen o posen cap avall la seva imatge reial.Aquest any les xarxes socials s’han omplert de cartes als Mags demanant la marxa definitiva dels borbons, cartes simpàtiques i democràtiques que esperem no acabin allà on mor la democràcia, a la filla del TOP. Nosaltres no escriurem cap carta als savis perquè com anem amb retard tenim pressa i no volem esperar altre desembre per a sentir a una monarquia i a un rei que no hem votat. No volem escoltar un monarca que ens passa la mà per la cara des del seu món irreal de privilegis on ningú mor pel preu del rebut de la llum o per les massificacions dels serveis d’urgència. No li enviarem cap mail, ni cap twitter amb còpia a la fiscalia. Quan el besavi d’en Felipe va marxar a llepar els peus dels feixistes italians obrint-se el període democràtic més brillant sota el signe republicà. Quan aquesta etapa amb efígie de dona va ser assassinada més tard pel masclisme del feixisme marca Espanya, el de la creu i el fusell, el d’hòsties i clausura. En aquells temps la urgència es comunicava a través de telegrames. Quan el gener del 39 tots els punys van ser captius i els tancs entraven a Barcelona per la Diagonal saludats per la Catalunya franquista, genoll a terra i mà estesa a l’aire. Quan les carreteres cap als Pirineus s’omplien de maletes abandonades, llàgrimes i realitats trencades sota el mateix fred i la mateixa neu que els nous refugiats d’una Europa excloent, poruga i xenòfoba deixa morir. En aquells temps d’emergència democràtica els antifeixistes ens van enviar un telegrama que no s’ha perdut en el temps, nosaltres el reenviem des d’aquí per a recordar a Felipe que, com aquelles persones valentes i dignes, no volem cap rei.La corrupció reial. L'humor, una eina bàsica per lluitar contra les injustícies de tots tipus a les societats amb democràcies saludables. Contra tota censura. Sense rei. És possible.El company Marc explica molt bé perquè és tan important continuar concentrant-se per la veritat, la justícia i la reparació. "Cada concentració a les que he vingut és diferent i en aquell racó de plaça sempre passen coses ...una parella que viuen al poblet de Farrera (Pallars Sobirà), van venir a la paradeta demanant informació per localitzar el seu parent desaparegut  ...els hi vaig donar l'adreça del Cens del Govern i el del Cost Humà de la Guerra Civil  ...tot va ser consultar, aquesta darrera des del telèfon, llavors mateix, que va aparèixer la fitxa de qui buscaven amb tot un seguit de noves dades que desconeixien (mai m'havien abraçat amb tants plors de sentiment com ahir).Com sempre vam recollir signatures de suport a la querella argentina. Volem donar les gràcies a la companya Delphine per la seva fantàstica tasca informativa a les nostres concentracions.Àlbum fotos d'aquesta concentraci&oacut […]