Mesa de Catalunya

  • NORANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGITALITZAR ÉS MEMÒRIA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 26 novembre 2018 à 13:45

    Digitalitzar la nostra Memòria és urgent.Digitalitzar expedients i consells de guerra no és un acte mecànic administratiu, no són tan sols papers per ser arxivats en un espai tancat amb pany custodiats per funcionaris de l’administració, dependents de Cultura, de Defensa o d’Interior.  Aquests documents contenen centenars de milers d’històries de víctimes, ens expliquen el seu dolor, la seva perplexitat, la injustícia i els greuges soferts. I de les seves línies, escrites amb la màquina de la repressió per la mà dels botxins, es pot extreure una veritat soterrada per sobre de les mentides, que atempten no només al seu honor sinó al nostre dret a conéixer tot el patiment dels nostres familiars. És urgent posar fil a l’agulla de la història, posar mans a l’obra de la ingent feina que tenim pel davant, milions de fulls amb infinits noms de víctimes i victimaris, de números d’expedients, de condemnes, d’anys de presó, de vides segades, d’esclavatge, de malalties, de bandejament, de mort. Aquests fulls són el testimoni de les llàgrimes, de les ferides, de la por, de la vexació de les víctimes que s’obren pas sota la pols, els fongs, de pàgines que de vegades s’esmicolen entre els dits per l’efecte del pas del temps i de les males condicions de conservació durant els anys de la foscor de la dictadura i el gris impunitat de la transició. Alguns d’aquests fulls estan perduts per sempre i altres a punt de fer-ho, per això digitalitzar és una obligació ja. Per tot això instem a la Generalitat de Catalunya a digitalitzar totes les causes custodiades a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona per a la seva lliure consulta. Aquesta feina forma part de la reparació a les famílies que tenen dret a tenir una còpia de tota la documentació que custodien les diferents administracions de l’estat espanyol, sense censura, no només a accedir a una còpia d’un parell de fulls corresponents a les sentències dels tribunals franquistes. Moltes persones no tenen ni les eines, ni les possibilitats, ni la disposició per anar als arxius a fer consultes, per edat, per la distància geogràfica, per problemes de mobilitat, econòmics… fins i tot, i més trist, per la por. Una tasca feixuga que pot ser compartida solidàriament pels ajuntaments i inclús per voluntariat disposat a digitalitzar com a deure de Memòria. Per començar només cal la ferma voluntat de posar la primera pedra, de segur que historiadors, investigadors i col·lectius de memòria que hagin fet pels seus treballs de recerca aquesta tasca posarien a disposició d’un futur arxiu de la repressió a Catalunya o de l’Arxiu Nacional els documents que ja hagin estat digitalitzats. Nosaltres ho faríem. A l’estat espanyol existeixen precedents com és el cas del País Basc que ho va fer fa ja més de 10 anys; va digitalitzar totes les causes de basques i bascos que es custodien a l’Arxiu Intermedio Militar Noroeste ubicat a Ferrol, regió militar que corresponia a tota la zona nord, i que ara estan a disposició de les famílies de les persones que van patir a Euskal Herria la repressió del feixisme espanyol. Un altre exemple és el de la Diputació de Huelva, un territori que va patir un duríssim càstig per la seva història de lluites obreres. En aquest cas han estat 3.092 procediments que afecten a 6.254 persones, custodiats a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla. Si el País Basc i Huelva ho han fet, Catalunya no només pot, sinó que té l’obligació de fer-ho. Aquesta és una petició de justícia, una més, per trencar el mur de silenci, per enllumenar la veritat, per esquerdar la impunitat, perquè el coneixement i la seva difusió són armes destructives de la mentida i el revisionisme en les mans de les hereves de la lluita contra el feixisme i en defensa de la legalitat republicana. Digitalitzar els arxius de la repressió forma parta de la conservació de la nostra Memòria i per tant també és veritat, justícia i reparació.El mes passat ens vam concentrar sota una pluja perseverant i inclement que ens va impedir llegir aquest poema per honorar el President Lluís Companys, l’únic president europeu assassinat pel feixisme. L’octubre els demòcrates honorem en Companys en l’aniversari del seu afusellament i el novembre els feixistes surten al carrer sense complexos a reivindicar la figura de l’assassí del nostre President. Companys descansa al Fossar de la Pedrera al costat dels més dels mil set-cents antifeixistes condemnats a mort pel franquisme a Barcelona, quasi tot l’any en la solitud del cementiri de Montjuïc. Franco continua enterrat al Valle de los Caídos, un monstre de pedra forjat amb sang republicana, i sobre la seva tomba cada dia es veuen flors fresques, centenars de persones diàriament passen pel seu costat i també pel del fundador de la Falange José Antonio, del qual no es contempla l’opció de ser enterrat en altre lloc. Estem en 2018 i sembla que el temps no ha passat. Poema a Companys de Ventura Gassol, amic i company de govern, escrit des de l’exili.AL PRESIDENT COMPANYSNo digueu que ell és mort -no mor l’alosa,ni el gra de blat ni el roserer florit-,digueu només que el president reposaentre els braços materns, amorosit.No digueu que ell és mort -la mort és cosadels homes sense rels a l’Infinit-,digueu només que té la boca closai la cançó de l’herba sobre el pit.No digueu que ell és mort -la Mort seriaperdre’s en el no-res, i aquell que un diaacaronà la pàtria amb el peu nu,i es fa pols amb la terra que l’aferra,no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,--> i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…El 20 de novembre de 1975 va morir al seu llit l’assassí Franco, ho va fer matant tal com va començar. Dos mesos abans de la seva mort va afusellar a cinc lluitadors antifeixistes. Sembla que el temps no passa, el franquisme perviu i el carrer n’és la prova: feixistes desfilant, insultant i colpejant, verges guarnides amb símbols falangistes, misses honorant el genocida Franco, la Fundació Franco volent obrir una seu a Barcelona i amb veu als grans mitjans de comunicació. Seguim amb la impunitat segellada per la transició sense dret a la veritat, la justícia i la reparació, per això continuem lluitant pels drets humans que cada dia vulnera l'estat espanyol i contra la seva injustícia, que condemna i tanca la llibertat d'opinió, d'expressió, de manifestació i les idees polítiques que trenquen la seva construcció monàrquica sobre la una, grande y libre del dictador, que ens va deixar lligats al seu llegat. Joan Brossa va escriure aquest mateix dia el seu poema Final. Uns versos per un comiat digne d’un genocida, que encara es resisteixen a condemnar partits com PP i Ciutadans, aquest que s’omplen la boca de democràcia i constitució però que actuen com franquistes.  Llegim a Brossa.—Havies d'haver fet una altra fi;et mereixies, hipòcrita, un mur aun altre clos. La teva dictadura,la teva puta vida d'assassí,quin incendi de sang! Podrit botxí,prou t'havia d'haver estovat la durafosca dels pobles, donat a tortura,penjat d'un arbre al fons d'algun camí.Rata de la més mala delinqüència,t'esqueia una altra mort amb violència,la fi de tants des d'aquell juliol.Però l'has feta de tirà espanyol,sol i hivernat, gargall de la ciènciai amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—Glòria del bunyol,ha mort el dictador més vell d'Europa,Una abraçada, amor, i alcem la copa!El juez Llarena expresó en su auto del 12 de abril de 2018 que exclamar ¡No pasarán! es de golpista, sedicioso y de culpable de rebelión. Pese a ser reivindicada esta universalizada expresión desde el pacifismo y como homenaje a todos aquellos que  resistieron al fascismo golpista y asesino. Una consigna que corearon antifascistas de todo el mundo en defensa de la legalidad republicana y que aún pervive. El juez Llarena criminaliza de esta manera a la república y a las personas que la defendieron obviando que el ¡No pasarán! era la respuesta a un golpe de estado genocida. Tan triste como vergonzoso. Seguiremos gritando ¡No pasarán!  como homenaje a las antifascistas que siguen dándolo todo en su lucha contra el fascismo y por los derechos humanos y en su honor leeremos los siguientes poemas.NO PASARÁN de Octavio Paz.Como pájaros ciegos, prisioneroscomo temblantes alas detenidaso cánticos sujetos,suben amargamentehasta la luz aguda de los ojosy el desgarrado gesto de la boca,los latidos febriles de la sangre, petrificada ya, e irrevocable:No pasarán.Como la seca espera de un revólvero el silencio que precede a los partos,escuchamos el grito;habita en las entrañasse detiene en el pulso,asciende de las velas a las manos:No pasarán.Yo veo las manos frutosy los vientres feracesoponiendo a las balassu ternura caliente y su ceguera.Yo veo los cuellos navesy los pechos océanosnaciendo de las plazas y los camposen reflujos de sangre respirada,en poderosos vahos,chocando ante las cruces y el destinoen marejadas lentas y terribles:No pasarán.Hay una joven mano contraída,un latir de paloma endurecidoy labios implacablescerrados a los besos;un son de muerte invade toda España y llora en toda Españaun llanto interminable.En Badajoz, los muertos, camaradas,revueltos en las sombras en sus sollozos, os gritan que no pasen;de toda Extremadura, de las plazas de toros andaluzasla sangre encadenada,de Irún, árbol sin brazos,silenciosos, insepulto, calcinado;de toda España, carne, rama y piedra,un viento funeral, un largo grito,os piden que no pasen. Hay inválidos camposy cuerpos mutilados;vidas secas y cenizas dispersas;cielos duros llorandolos huesos olvidados;hay un terrible grito en toda España,un ademán, un puño insobornable,gritando que no pasen.No pasarán. No, jamás podrán pasar.De todas las orillas del planeta,en todos los idiomas de los hombres, un tenso cinturón de voluntadesos pide que no pasen.En todas las ciudades, coléricos y tiernos,los hombres gritan, lloran por vosotros.No pasarán.Amigos, camaradas,que no roce la muerte en otros labios, que otros árboles dulces no se sequen,que otros tiernos latidos no se apaguen, que no pasen, hermanos.Detened a la muerte.A esos muros siniestros, sanguinarios, oponed otros muros;reconquistad la vida detenida,el correr de los ríos paralizados, el crecer de los campos prisioneros,reconquistad a España de la muerte.No pasarán.¡Cómo llena ese grito todo el airey lo vuelve una eléctrica muralla!Detened el terror y a las mazmorras, para que crezca, joven, en España, la vida verdadera,la sangre jubilosa,la ternura feroz del mundo libre.¡Detened a la muerte, camaradas!Apel·les Mestres, dramaturg, il·lustrador i poeta. Un dels seus poemes més coneguts és La cançó dels invadits, també anomenat No passareu, que va escriure contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial. El poema, que al 1915 Apel·les Mestres va incloure al recull Flors de Sang, va convertir-se en pocs mesos en l'himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa. De resultes d'això, Mestres va ser distinguit com a cavaller de la Legió d’Honor i guardonat amb les Palmes Acadèmiques de França. Font: elnacional.catNO PASSAREU  d’Apel·les Mestres  No passareu, i si passeu serà damunt d’un clap de cendres; les nostres vides les prendreu; nostre esperit no l’heu de prendre. Mes no serà per més que feu,           no passareu.No passareu, i si passeu, quan tots haurem deixat de viure, sabreu de sobres a quin preu s’abat un poble digne i lliure. Mes no serà per més que feu,           no passareu.No passareu, i si passeu, decidirà més tard la història, entre el saió que clava en creu i el just que hi mor, de qui és la glòria. Mes no serà per més que feu,           no passareu.A sang i foc avançareu de fortalesa en fortalesa; però, què hi fa! si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa. Per ço cantem: per més que feu, -->           no passareu.Apel·les Mestres, retrat de Ramón CasasValle-Inclán va escriure Rosa de Llamas, que va ser publicat a la revista Los Aliados el 20 de juliol de 1918.  Aquest poema dedicat al sabadellenc i anarquista Mateo Morral, que el 31 de maig de 1906 va atemptar contra Alfons XIII sense èxit, no va patir censura. Avui seria impensable i impossible que una poesia d’aquestes característiques sobre la monarquia actual fos publicada, però no passa res si es fan lloes a les xarxes socials al feixista que amuntegava armes a casa seva i que va expressar la seva intenció d’atemptar contra el president del govern. Molts mitjans l’han blanquejat mentre es feia fotos en un acte amb la Guàrdia Civil. De Mateo Morral també va escriure Pío Baroja: “España hoy es un cuarto oscuro que huele mal; pero la pobre juventud de los rincones españoles quiere salir de su ahogo y, como no puede, de cuando en cuando se entrega a la desesperación. Ahí está Mateo Morral; rabioso, enfermo, furioso, pero joven, el único joven que ha habido en España desde hace tiempo”.  No passa el temps. Mateo Morral va ser traductor i encarregat de la biblioteca de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a qui van voler incriminar en l’atemptat reial sense aconseguir-ho. Mateo Morral segons les autoritats de llavors es va suïcidar, avui sabem que va ser assassinat, com també ho seria més tard l’insigne pedagog lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia.Rosa de Llamas de l’autor gallec Ramón María del Valle-InclánClaras lejanías... Dunas escampadas...La luz y la sombra gladiando en el monte.Tragedia divina de rojas espadasY alados mancebos, sobre el horizonte.El camino blanco, el herrén barroso,la sombra lejana de uno que camina,Y en medio del yermo, el perro rabioso,Terrible el gañido de su sed canina....¡No muerdan los canes de la duna ascéticaLa sombra sombría del que va sin bienes,El alma en combate, la expresión frenética,Y el ramo de venas saltante en las sienes!...En mi senda estabas, mendigo escotero,Con tu torbellino de acciones y ciencias:Las rojas blasfemias por pan justiciero,Y las utopías de nuevas conciencias.¡Tú fuiste en mi vida una llamaradaPor tu negro verbo de Mateo Morral!¡Por su dolor negro! ¡Por su alma enconada,Que estalló en las ruedas del Carro Real!...Las tres mariposas: Minerva, Patría y María Teresa Mirabal"Si me matan, sacaré los brazos de la tumba y seré más fuerte".Dones maltractades, dones vexades, dones violades, dones insultades, dones menyspreades, dones infravalorades, dones discriminades, dones patidores, dones esclaves del franquisme i del capitalisme, dones marginades, dones sotmeses per la religió, dones amb rol de reproductores, dones cuidadores, dones estereotipades, dones etiquetades, dones objectes, dones colpejades, dones assassinades. Dones sense veu i sense justícia. El fil del franquisme només canvia de color a la transició i continua sent el mateix, ho comprobem amb les darreres sentències judicials, amb la llista de morts per violència masclista que no deixa de créixer, pel retrat que la societat fa de la dona com a consumidores consumibles i de la seva imatge, dones fortes però submises. Però també dones lluitadores, rebels, empoderades, lliures, dones que segueixen el fil de les dones republicanes, de les dones llibertàries, de les dones antifeixistes que van seguir el camí de les pioneres, dones que van plantar cara al feixisme i van patir la repressió franquista, dones amb fam de cultura, de drets, de llibertat, dones que estimen a qui volen, que s’estimen, que amb sororitat construeixen cada dia el món que necessitem. La rebel·lió és un deure per a totes nosaltres i la llibertat una fita ineludible. Cap dona en l’oblit. Llegirem un informe inclòs en un dels consells de guerra que hem digitalitzat, el de Teresa com a una mostra de la disbauxa franquista. Els consells de guerra del franquisme eren farses representades per tribunals moltes vegades sense cap formació legal militar, amb un advocat defensor escollit a dit pels botxins i que podia ser fins i tot un soldat ras. Molts es celebraven en poc més d’una hora sentenciant de vegades en aquest temps no només a una persona sinó a grups nombrosos. Els acusats pel franquisme seien a la banqueta sense cap garantia de cap mena, com si es tractés d’una loteria macabra, només podien escoltar el veredicte, que en tants casos va ser pena de mort o reclusió perpètua, condemnats cínicament i irònicament de Rebel·lió o Auxili a la Rebel·lió. Llavors les famílies ens poden demanar que quina utilitat té ser coneixedors dels continguts d’aquests sumaríssims, si només els pot portar patiment si reconeixen les mentides o més greu encara, corre el risc de creure-les. La resposta és que és de gran utilitat perquè entre aquestes mentides es troben fets i dades verídiques. Pots saber qui els va condemnar, qui els va acusar amb les seves declaracions d’odi, qui va ser valent per dir les veritats a favor, on va estar en cada moment del seu procés, ja sigui en camps de concentració espanyols o en presons, també on van morir, com i quin dia i hora. Si va defensar la república al front on va estar, la seva graduació. La seva descripció física, el seu ofici, els noms dels pares. Pots trobar la seva signatura o la seva empremta digital, de vegades fins i tot una fotografia, una carta, un document com un passaport i moltes més coses. Pels familiars que no van arribar a conèixer personalment a aquestes víctimes del feixisme espanyol, que no tenien cap dada sobre aquestes, ni tan sols una foto, que desconeixia la seva biografia vital i política, sobretot per les nétes i néqts és una troballa molt emotiva. Només per això ja paga la pena. Digitalitzar és donar veu a aquestes persones que van ser durament represaliades per defensar la llibertat, les llibertats, els drets, la legalitat republicana amb molt sacrifici. Digitalitzar és un deure democràtic.Signant la querella argentina. […]

  • NORANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RESISTÈNCIA NO ÉS VIOLÈNCIA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 2 novembre 2018 à 11:09

    Vam fer la nostra concentració sota una pluja tan inclement i perseverant com la impunitat de l'estat espanyol. Gràcies companyes i companys!Aquest mes s’ha parlat molt de la violència de manera tergiversada i fins i tot gratuïta.  Aquest mes nosaltres també volem parlar de violències en plural. Ho farem perquè ens interpel·la la nostra decisió de suspendre la nostra concentració de setembre per la manifestació de Jusapol, que finalment no es va realitzar a la plaça Sant Jaume. Volem parlar de cinisme, d’hipocresia, de justificacions injustificables, de paranys i de l’estat de confusió de missatges contradictoris al vent dels esdeveniments. La gent de la Memòria antifeixista sabem molt d’això. Nosaltres en sabem d’insults, d’estigmes, de sí però no, d’imposicions de correccions polítiques en temps d’incorreccions democràtiques, d’exigències de banderes blanques de rendició, de tatuatges visibles de no rancor, no venjança perquè ens perdonin la nostra derrota els vencedors, perquè dir que ni oblidem, ni perdonem no és de persones pacífiques i bones segons els impunes. Encara visquem sense la brúixola dels drets humans que marca molt clarament que la pitjor violència i la més execrable és la que exerceix qui en té el monopoli de la força, l’estat. Vivim en un món sense vergonya on els que lluiten contra el feixisme són denominats feixistes i fins i tot terroristes, però on no es pot parlar de terrorisme d’estat perquè és tabú i perillós. Vivim en un temps que recorda  molt altres temps que voldrien no tornar a repetir amb la diferència que ara sabem on porta no plantar cara al monstre feixista.El mes de setembre no vam tenir concentració perquè es va autoritzar una manifestació de policies que volien retre homenatge i condecorar a qui l’1 d’octubre de 2017 va venir a exercir impunement la violència injustificada d’estat. Les persones que es van concentrar per demostrar el seu rebuig a tanta misèria fent resistència passiva i un espectacle de colors van ser colpejades acusades de violentes i feixistes per oposar-se a actes de dubtosa democràcia i contraris als drets humans. La vergonya segueix quan als actes a les portes del Parlament la nostra companya Paqui quan va demanar la dimissió del conseller Buch entre els aplaudiments del públic va ser censurada. Ella, una lluitadora antifranquista, que va sacrificar molt en la seva lluita contra el feixisme, sap molt de violències, com les tortures qui li van costar la vida al seu company de partit, Cipriano Martos. Ella i moltes de nosaltres sabem que la protesta del poble contra la injustícia no és violència, és defensar els drets que cada dia ens roben i que van ser conquerits amb sacrifici i plantant cara a l’opressió i al poder establert. La vergonya no s’acaba aquí perquè a una manifestació dels Mossos d’Esquadra es va aplaudir a la Policia Nacional, la mateixa que va convidar a un acte festiu al sàdic torturador Billy el Niño. Violència és que l’estat encara no li hagi retirat les medalles i la pensió lligada a aquestes, violència és que la justícia espanyola l’hagi emparat per no haver de respondre davant la justícia argentina acusat per les seves víctimes, com el nostre company Felipe, lluitador antifranquista militant del FRAP com la Paqui, que en sap molt bé que és patir violència. Violència és obrir caps com feien els grisos, la protesta no és violència i estigmatitzar-la i demonitzar-la és propi de governs febles, impotents amb dèficits democràtics i tics dictatorials.Encara enguany s’ha prohibit algun acte en memòria dels afusellats del 27 de setembre per considerar-los terroristes, obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que els seus consells de guerra van ser una farsa. Enfrontar-se a una dictadura feixista és un dret legítim del poble.Foto d'en Txiki assassinat feta pel seu advocat Marc Palmés.Són temps molt tristos de mancances no només democràtiques sinó ètiques i morals, des dels governs que tenen por d’aquelles que no en tenen por, des dels mitjans al servei dels interessos econòmics que marquen les agendes dels governs, d’una societat enverinada pels missatges més simplistes de temor als indefensos i d’orgull buit d’hispanitats, de drets de conquesta tacats de sang. Per això el 12 d’octubre, com sempre, no hi ha res a celebrar. Ni oblit, ni perdó.El 13 d’octubre de 1909 l’Espanya fosca i poruca va assassinar la cultura i l’educació, va matar Ferrer i Guàrdia, nosaltres celebrem el treball d’aquest pedagog llibertari. El 15 d’octubre, aniversari de l’assassinat de l’únic president europeu mort pel feixisme celebrem altre cop que el Parlament de Catalunya va anul·lar el judici a Companys i a tantes companyes i companys de repressió i mort.El 28 d’octubre celebrem la solidaritat i la generositat de les Brigadistes i els Brigadistes internacionals que van deixar la seva petjada de vida i compromís contra el feixisme, dignitat de la reserva ètica de la humanitat, un exemple històric sense precedents que ens crida a continuar lluitant.També celebrem que aquest octubre el Parlament de Catalunya hagi reprovat el rei demanant l’abolició de la monarquia perquè nosaltres no tenim rei, som república. Condemnen l’auge del feixisme arreu d’Europa posant en perill la memòria antifeixista amb la imposició d’un relat negacionista que acabi per implantar-se en el discurs polític i social. Condemnen la normalització del feixisme blanquejant partits que entre els seus càntics inclouen el “soy el novio de la muerte”. Condemnen que Franco pugui ser enterrat altre cop amb honors a la cripta vip de La Almudena, convertint aquesta en un nou centre de peregrinació pels franquistes, constatem que el nacionalcatolicisme continua viu en l’esperit d’una Església que va ser responsable del cop d’estat a la legalitat republicana i de la posterior repressió. Condemnen que la premsa practiqui una equidistància barroera o directament que es posicioni al costat de la ultra dreta fent passar per demòcrata a qui no ho ha estat mai i que utilitzi eufemismes com “manifestacions de signes contraris” per no dir feixistes contra antifeixistes. Condemnen que quan les forces policials fan l’ús de la violència que li concedeix l’estat ho facin sempre contra els antifeixistes primer protegint els feixistes seguint un fil conductor que s’endinsa en el franquisme. Nosaltres que hem patit l’odi, les amenaces, els insults, la mofa, que hem estat ignorades, que hem patit el silenci en nom de reconciliacions indecents, de constitucions que moltes ni hem votat, de corones imposades per dictadors, d’unitats insolidàries i castrants, condemnem la involució de drets i llibertats, la judicialització de la política, la violència de la corrupció que desnona, de les lleis mordasses que multen i engarjolen i de lleis laborals que esclavitzen. I per últim celebrem la nostra dignitat, la nostra perseverança, la nostra lluita incorruptible, el nostre compromís i defensa de la veritat, la justícia i la reparació, celebrem les nostres arrels antifeixistes, els nostres valors republicans. I recordem que l’octubre també va ser un mes de revolucions, de sacrificis, de coratge per l’emancipació de col·lectius i pobles per desfer-se de tanta violència de segles de tirania. Resistència no és violència.Dansaré sobre la teva tombala dansa de l'odi immarcescible.Percussió de peus i de manssobre la teva tomba.Crit de joia i alarit salvatgesobre la teva tomba.Creixença de les venes i les alessobre la teva tomba.Verge la vida en el mirall del dia,sobre la teva tomba.Al·leluia, al·leluia, al·leluia!sobre la teva tomba.Seré parit pel ventre de la vida,sobre la teva tomba.Quin esgarip anunciarà aquest dia?Crit d'orenetes: diamant i vidre.Sobre la teva tomba.Retrobaré la llum de la mirada,sobre la teva tomba.Retrobaré el ritme que no es cansa,sobre la teva tomba.Retrobaré la font i la paraula,sobre la teva tomba.Vindré a dansar sobre la teva tomba,sí, sobre la teva tomba!Mils de cadàvers dansaran amb mi,sobre la teva tomba.Per cada crim comès i cada ultratge,els peus dansaran sols, dansa d'oracle,sobre la teva tomba.Pels somriures marcits a flor de llavis,per les presons de pedra morta i odi,per les muralles de silenci altes,per les ferides que no cicatritzen,per la saliva amarga coll endintre,per les mirades orbes de les mares,dansarem la sardana inviolable,sobre la teva tomba, sísobre la teva tomba,sobre la teva tomba,sobre la teva tomba,sobre la teva tomba.Evocaré la vinguda de l'Orcus,munions de tàvecs per a fustigar-te,l'Hermes malalt per a què et paralitzi,la sang dels morts, insepulta i calentaen la dels vius on crema llur venjança.Dansaré nu sobre la teva tomba!Biel MajoralBanderes. Quan la repressió només funciona en una direcció la sensació d'impunitat enforteix el feixisme. La passada concentració una senyora de mitjana edat va trepitjar amb aire marcial totes les nostres banderes esteses a terra i amb total tranquil·litat. Aquesta dona no trepitjaria mai la bicolor amb ocellet o sense, fins i tot demanaria presó per ultratge a la bandera a qui goses fer-ho.Afegim el comunicat de les companyes i companys querellants a la República Argentina que formen part de la nostra Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes.La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme respecte a la decisió de l’Audiència Nacional de denegar la sol·licitud de la jutgessa argentina María Servini per prendre declaració a Rodolfo Martín Villa a l’estat espanyol pels crims dels 3 de Març a Vitòria manifestem que:El jutge De la Mata de l’Audiència Nacional a la seva resolució de data 22 d’octubre d’enguany ha denegat la comissió rogatòria de la jutgessa Servini no fent valdre el conveni entre la República Argentina i el Regne d’Espanya i emparant-se en la Llei preconstitucional d’Amnistia de 1977.Els arguments d’aquesta resolució ja els hem denunciat milers de vegades.Les excuses dels diferents governs espanyols per no fer front al deure de jutjar els crims de lesa humanitat comesos en el seu territori, no són més que defenses antidemocràtiques i contràries als drets humans del model d’impunitat espanyol. No s’ha volgut legislar per acabar amb aquesta terrible xacra i un exemple ben clar és que el Congrés va rebutjar reformar aquest març la Llei d’Amnistia.Ja hem exigit per activa i per passiva la derogació d’aquesta llei de punt final i que el Regne d’Espanya signi i ratifiqui els Convenis internacionals de Nacions Unides que avalen la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat. No volem tornar a sentir que els crims del franquisme i la transició han prescrit com si es tractés d’un delicte qualsevol. Ni que no es poden jutjar els crims de lesa humanitat per la no retroactivitat del Codi Penal que només permet fer-ho per a delictes comesos a partir de l’1 d’octubre de 2004. Ens parlen d’aquest marc com si fos impossible moure’l pel seu caràcter diví.Estem més que fartes les víctimes i els seus familiars de què la fiscalia es posicioni en defensa dels interessos dels botxins i no de les persones que van patir tota mena de violència i/o van ser assassinades, sense dret avui dia a la veritat, la justícia i la reparació.Estem dolgudes perquè agafar-se a la legalitat vigent espanyola per dir que no hi ha marc legal per actuar d’altra manera és cinisme en estat pur ja que existeix un poder legislatiu covard i/o complaent amb el franquisme.Estem indignades perquè el jutge De la Mata fa en la seva resolució d’advocat defensor de Martín Villa marcant la seva reiterada bona disposició a declarar davant la justícia argentina i deixant entreveure que si encara no ho ha pogut fer és per un capritx de la jutgessa Servini, a la qual li ofereix diferents vies per dur a terme la declaració, tot plegat bastant ofensiu.De la Mata fa judicis de valor glorificant la Llei que exculpa a funcionaris, responsables polítics i de l’administració de la dictadura franquista a la qual qualifica de “pilar essencial, insubstituïble i necessari per superar el franquisme” com si fos un venedor porta a porta de la Transició.Volem recordar que Martín Villa durant la matança de Vitòria era Ministre de Relacions Sindicals i a partir del juliol del 1976 va passar a ser Ministre de la Governació. Durant el franquisme va ser Governador Civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento mentre a la comissaria de Via Laietana es torturava salvatgement i amb total impunitat. Després dels fets de Vitòria es va presentar a l’hospital amb Fraga Iribarne per visitar als ferits per les homicides càrregues policials, una foto que ens parla de responsabilitats. Prou de blanquejar els currículums dels franquistes, també des de la instància judicial. […]

  • NORANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. AMB ULLS DE CRIATURES.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 26 août 2018 à 12:04

    Sobre l’exhumació del colpista i assassí Franco.Amb el decret llei que modificarà la Llei de la Memòria de Zapatero, l’actual govern socialista exhumarà el genocida Franco del Valle de los Caídos. La vicepresidenta Carmen Calvo ha dit que un estat garantista i democràtic com l’estat espanyol,  premissa errònia, està obligat a inhumar en un lloc digne i respectuós al dictador. Respecte per a un dictador assassí que va matar i represaliar centenars de milers de republicans, antifeixistes i dissidents?, què va donar un cop d’estat contra la legalitat republicana i que va provocar una guerra que va guanyar amb la col·laboració del feixisme i el nazisme fent de l’Espanya republicana el laboratori bèl·lic d’Europa?, què va enviar a l’exili a centenars de milers de persones patrimoni humà, cultural i intel·lectual de la República? i què va fer assassinar als camps d’extermini del III Reich milers d’antifeixistes? Respecte?Diu Calvo que no es pot celebrar els 40 anys de Constitució Espanyola sense complir amb les demandes de Nacions Unides, però si s’han pogut complir 39 anys d’una constitució monàrquica ignorant les peticions de les víctimes del franquisme i la transició, de les associacions de memòria i de drets humans i de la mateixa ONU. Hitler i Mussolini no tenen una tomba perquè no es mereixien cap dignitat, com tampoc s’ho mereix Franco, que no pot tenir un lloc motiu de peregrinació pel feixisme espanyol.  Ara que potser trauran a Queipo de Llano de la Macarena no es pot portar inhumar Franco a la cripta de l’Almudena, com recull algun mitjà de comunicació. També Calvo ha mantingut que Primo de Rivera és una víctima de la guerra i que per això està justificat que resti en les mateixes condicions que les altres víctimes, obviant que molts familiars volen treure les restes dels seus éssers estimats, que van ser enterrats allà sense permís de les famílies. Ossos ostatges. Passant per alt que va ser el pare del falangisme, fundador d’una Falange Española que en nom del seu màrtir José Antonio va assassinar milers de persones i va ser pilar de la dictadura.Benvingut sigui l’oportunisme del govern del PSOE, el mateix partit que ens va endossar la poruga i cínica Llei de la Memòria que ara sí que vol modificar, una llei que encara té pendent l’anul·lació dels judicis del franquisme. Diu la Vicepresidenta que trauran Franco per la dignitat de la nostra memòria i pensant en el futur del jovent. Llàstima que durant més de dues dècades de governs socialistes la dignitat no fos important, perquè els més grans s’han mort esperant reparacions com aquesta, que no costaven més que la voluntat política. Alguns d’aquests morts van ser esclaus del franquisme i constructors forçats del mausoleu del criminal a pic, pala, fam, fred i malaltia enriquint empreses que avui cotitzen a l’IBEX35.Una vegada fora l’exterminador de les llibertats i l’ideòleg falangista esperem que el Valle de los Caídos no es converteixi en cap monument a la reconciliació. Si una obra d’exaltació del feixisme no es pot reconvertir una vegada despullat de tota la simbologia nacionalcatòlica en un museu on es mostri l’horror de la dictadura i els seus crims és millor que caigui a terra. Això sí, una vegada trets els ossos dels hostes involuntaris i que ni un euro més de les nostres butxaques sigui destinat a sostenir una aberració ruïnosa que s’aixeca recordant-nos cada dia la impunitat del franquisme arrelat en tots els estaments de l’estat. Aquesta concentració és un homenatge a les nenes i nens que van conèixer l’horror d'una guerra filla d'un cop d’estat feixista i el terror i la fam d'una llarga postguerra franquista. Aquests infants són alhora les nostres àvies i avis, que han guardat aquelles terribles imatges dins de la seva memòria de criatures innocents. Gent gran, molt i molt gran, amb un enorme cor que encara batega lluitador per nosaltres amb una força que és interpel·la.Nenes i nens fugint de les bombes i la metralla feixista, de la repressió de les tropes colpistes, amb la família o orfes, a llocs nous, amb parles noves, a cases  amb nous sabors, aprenent noves cançons per enganyar la por i poder somriure, a una Catalunya terra d’acollida republicana i solidària on guarir ferides. Un parèntesi en una fugida que més tard creuaria els Pirineus. Desplaçats, refugiats, exiliats. Nenes i nens que van dibuixar la guerra expressant sobre el paper tot el dolor causat per les traumàtiques experiències viscudes, el patiment, la mort, el pànic.Tránsito i la seva àvia María, refugiades a Catalunya.Tot el respecte per les nostres àvies i avis, que van patir la guerra i la dictadura,  la transició per l'oblit i el silenci, grans defensors de les llibertats, que per cridar aquest mot encara reben insults o cops.Portem un centenar molt llarg d’atacs feixistes auspiciats i protegits per formacions com Ciutadans que es fan fotos amb falangistes i gent de l’extrema dreta i que amb total impunitat, la mateixa que protegeix els botxins de les víctimes del franquisme i la transició, perpetren a cara descoberta accions feixistes i fan apologia d’eslògans nacionalsocialistes davant la inacció de col·lectius i partits que tenen com a dret i obligació de memòria vetllar per la no repetició, en un estat que es diu democràtic però que totes sabem que no ho és. És molt trist haver de recuperar altre cop les paraules de Martin Niemöller:Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas comunista,Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.Jo no era socialdemòcrata,Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas sindicalista,Quan vingueren rere els jueus,no vaig protestar,Jo no n'era, de jueu,Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.Al fil d’aquestes paraules volem retre un sentit homenatge a les víctimes antifeixistes de l’estat espanyol que per defensar la legalitat republicana van acabar als camps de concentració nazis, a les assassinades i a les supervivents de l’horror i l’extermini. Especialment a l’oncle del nostre company Enric Urraca, l’excel·lent ésser humà, Juan de Diego, i digne exemple de compliment del deure de memòria. Així també volem honorar a La Nueve, que  l’agost de 1944 va alliberar París i va continuar lluitant fins al maig de 1945 participant en la presa del Niu de l’Àliga, refugi d’en Hitler. Antifeixistes, republicans i majoritàriament anarquistes, que van plantar cara al feixisme a casa seva i més tard al món. Gràcies per la vostra lluita i el vostre compromís amb la llibertat.Aquests dies es parla molt de la migració, de les persones refugiades que fugint de guerres i persecució política i d’altres tipus busquen un bon port on posar fi al seu terrible viatge vers un futur molt incert i de vegades molt fosc. Som un poble que sabem d’acollir i també de l’exili forçat per la repressió i per altres misèries i injustícies.  Els darrers dies ha estat notícia la mort de més d’una vintena de petites i petits iemenites per bombes de l’Aràbia Saudita. S’ha parlat miraculosament d’una guerra invisible i silenciada que porta milers de víctimes en un país que es mor literalment de fam.  També aquests darrers dies s’ha parlat molt de la visita del rei a un acte de reconeixement a altres víctimes també relacionades amb les nenes i nens del Iemen. En aquest món globalitzat tot té conseqüències i tot està d’alguna manera lligat i tristament ben lligat. Així tenim un rei que visita un poble, que majoritàriament no vol corona, per fer-se fotos a una concentració per les víctimes del terrorisme mentre facilita negocis armamentístics amb els cosins del seu pare emèrit, els de les monarquies àrabs, amb l’estat espanyol. Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb les víctimes del 17-A i volem demanar que siguin ateses com cal, que no siguin una notícia d’estiu, sinó un compromís social d’ajut fins que les seves ferides siguin guarides, no tancades en fals com les nostres. No existeixen flors i fotos suficients al món que facin passar pàgina, això es fa amb solucions fermes i acompanyament efectiu de les administracions i de la societat més enllà dels gestos. Nosaltres ho sabem molt bé, justament per això, per les víctimes, ens concentrem cada darrer dissabte de cada mes a aquesta plaça que un dia va ser de la República i que esperem que aviat ho torni a ser. Som el poble i no tenim por. Ni oblit, ni perdó. Veritat, justícia i reparació.Tránsito Sánchez Beurno a GironaTota la família de la Tránsito menys un germà, que es va incorporar a les files republicanes va fugir del seu poblet de Còrdova. L’àvia de 101 anys, la mare, 7 fills, alguns casats i amb nens, van carregar el que van poder i  anaven a peu. Van arribar a Pozoblanco i allà van pujar a un tren cap a València. La Tránsito recorda que a uns valencians se’ls van ofegar unes gallines i que van parlar amb el maquinista per veure si les podien cuinar a la màquina del tren, dit i fet, aquell dia van menjar pollastre. De València van agafar un tren cap a Barcelona fins a l’ estació de França. D’allà cap al port, els van allotjar a un transatlàntic, el Juan Sebastián Elcano, per pujar anaven caminant en filera i  com era de nit no distingia on acabava el moll i on començava l’aigua. Van estar tres mesos a una cabina i el govern els va proporcionar menjar, medicines i metges. Al vaixell estaven molt bé però van arribar ordres d’evacuar-los en tren fins a Girona.Va arribar una ordre governamental per la qual els nens havien de ser allotjats amb famílies. La família de l’ Ernest Cros, va acollir la Tránsito. Cros portava el socialisme a la sang,  tenia un quiosc de begudes i entrepans i molta feina al negoci. Ella es va trobar molt bé. La Tránsito anava a buscar els pastissos i a fer encàrrecs petits, li agradava la seva feina i de seguida va aprendre català, diu que parlava com si hagués nascut a Girona. La Tránsito va agafar el tifus, va haver d’ estar ingressada 3 mesos, però s’ en va sortir. El 20 de maig del 38, mor la seva àvia María, als 103 anys d’edat, és enterrada al poble d’ Amer, molt lluny de casa seva.  Llavors la Trànsito marxa a viure a Amer amb la mare. Van sortir d’ Amer cap a Girona, van passar per una arbreda al costat de la carretera, hi havia molta sang al terra i als arbres forats de trets amb sang i restes humanes. Van veure una riuada de gent carregada amb tot el que podia, altres anaven desfent-se de les coses que portaven perquè ja no podien més, fugien cap a la llibertat, això pensaven. Els mateixos germans de la Tránsito van arribar del front amb quatre draps fets mal bé, es van canviar de roba i es van unir a aquell èxode cap a França i els seus camps de concentració. La Tránsito diu que allò era molt trist. La resta de la família es va dirigir a Girona, a casa dels Cros, ella va anar a l’estació a fer cua per trobar un tren per marxar al seu poble. La Tránsito té molts bons records de Catalunya, diu que gràcies a la seva condició de refugiada aquí, per a ella la guerra no va ser gens dura, no va patir gana, ni por. No va perdre  cap germà al front, encara que no es van lliurar de la repressió o l’exili. Està molt agraïda a un poble que defineix com molt bona gent, com ella diu: “gente fenomenal”,  i com viu a Madrid de vegades ha de sortir en defensa de la terra que la va acollir quan tant ho necessitava.La Tránsito va estar tota la vida una dona molt íntegra, digne i lluitadora.El poeta republicano León Felipe escribió el poema Auschwitz, el horror fascista y la muerte de niños, el mismo horror que vivieron miles de republicanos exterminados en las cámaras de gas del nazismo.León FelipeEstos poetas infernales,Dante, Blake, Rimbaudque hablen más bajo…que toquen más bajo…¡Que se callen!Hoycualquier habitante de la tierrasabe mucho más del infiernoque esos tres poetas juntos.Ya sé que Dante toca muy bien el violín…¡Oh, el gran virtuoso!Pero que no pretenda ahoracon sus tercetos maravillososy sus endecasílabos perfectosasustar a ese niño judíoque está ahí, desgajado de sus padres…Y solo.¡Solo!aguardando su turnoen los hornos crematorios de Auschwitz.Dante… tú bajaste a los infiernoscon Virgilio de la mano(Virgilio, «gran cicerone»)y aquello vuestro de la Divina Comediafue una aventura divertidade música y turismo.Esto es otra cosa… otra cosa…¿Cómo te explicaré?¡Si no tienes imaginación!Tú… no tienes imaginación,Acuérdate que en tu «Infierno»no hay un niño siquiera…Y ese que ves ahí…está solo¡Solo! Sin cicerone…esperando que se abran las puertas de un infierno que tú, ¡pobre florentino!,no pudiste siquiera imaginar.Esto es otra cosa… ¿cómo te diré?¡Mira! Éste es un lugar donde no se puede tocar el violín.Aquí se rompen las cuerdas de todos los violines del mundo.¿Me habéis entendido poetas infernales?Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud…¡Hablad más bajo!¡Tocad más bajo! ¡Chist!¡¡Callaos!!Yo también soy un gran violinista…y he tocado en el infierno muchas veces…Pero ahora, aquí…rompo mi violín… y me callo.Poema de Paul Éluard editado por el maquis y repartido clandestinamente en la Francia ocupada por los nazis. En 1942 miles de copias fueron lanzadas sobre París desde aviones ingleses. En 1944 una división de antifascistas españoles liberó París del nazismo.En mis cuadernos de escolaren mi pupitre en los árbolesen la arena y en la nieveescribo tu nombre.En las páginas leídasen las páginas vírgenesen la piedra la sangre y las cenizasescribo tu nombre.En las imágenes doradasen las armas del soldadoen la corona de los reyesescribo tu nombre.En la selva y el desiertoen los nidos en las emboscadasen el eco de mi infanciaescribo tu nombre.En las maravillas nocturnasen el pan blanco cotidianoen las estaciones enamoradasescribo tu nombre.En mis trapos azulesen el estanque de sol enmohecidoen el lago de vivas lunasescribo tu nombre.En los campos en el horizonteen las alas de los pájarosen el molino de las sombrasescribo tu nombre.En cada suspiro de la auroraen el mar en los barcosen la montaña desafianteescribo tu nombre.En la espuma de las nubesen el sudor de las tempestadesen la lluvia menuda y fatiganteescribo tu nombre.En las formas resplandecientesen las campanas de coloresen la verdad físicaescribo tu nombre.En los senderos despiertosen los caminos desplegadosen las plazas desbordantesescribo tu nombre.En la lámpara que se enciendeen la lámpara que se extingueen la casa de mis hermanosescribo tu nombre.En el fruto en dos cortadoen el espejo de mi cuartoen la concha vacía de mi lechoescribo tu nombre.En mi perro glotón y tiernoen sus orejas levantadasen su patita cojaescribo tu nombre.En el quicio de mi puertaen los objetos familiaresen la llama de fuego bendecidaescribo tu nombre.En la carne que me es dadaen la frente de mis amigosen cada mano que se tiendeescribo tu nombre.En la vitrina de las sorpresasen los labios displicentesmás allá del silencioescribo tu nombre.En mis refugios destruidosen mis faros sin luzen el muro de mi tedioescribo tu nombre.En la ausencia sin deseoen la soledad desnudaen las escalinatas de la muerteescribo tu nombre.En la salud reencontradaen el riesgo desaparecidoen la esperanza sin recuerdoescribo tu nombre.Y por el poder de una palabravuelvo a vivirnací para conocertepara cantarteLibertad.Hogar de Warsan ShireNadie deja su hogar a menosque su hogar sea la boca del lobosolo corres hacia la fronteracuando ves al resto de la ciudad corriendo tambiénTus vecinos corren más rápido que túcon aliento sangriento en sus gargantasel chico con el que fuiste al colegioel que te besó tras la vieja fábrica de hojalatasujeta ahora un arma más grande que élsolo dejas tu hogarcuando tu hogar ya no te deja estarNadie deja su hogar si su hogar no le echacon fuego bajo los piessangre caliente en el vientreno es algo que hubieses pensado hacerhasta que el cuchillo ardiente no amenazó tu cuelloe incluso entonces llevaste el himno en tu alientopero romper tu pasaporte en el baño de un aeropuertosollozando por cada pedazo de papelte dejó claro que no volverías atrásDebes entenderque nadie sube a sus hijos a un barcoa menos que el agua sea más segura que la tierranadie se quema la palma de las manosbajo los trenesdebajo de los cochesnadie pasa días y noches en las entrañas de un camiónalimentándose de periódicosa no ser que las millas recorridassignifiquen algo más que el simple caminoNadie se arrastra bajo las vallasnadie quiere que le peguenque le compadezcannadie elige los campos de refugiadosni los cacheos que dejan el cuerpo doloridoo la cárcelAunque la cárcel es más seguraque la ciudad del fuegoy un carcelero en la nochees mejor que un camión llenode hombres que se parecen a tu padreno hay quien pudiéra soportarlonadie podría digerirloninguna piel sería suficientemente resistenteLos gritos devolved a casa negrosrefugiadossucios inmigrantesbuscadores de asilochupando de nuestro paísnegros con sus brazos extendidoshuelen extrañoson salvajesdestrozaron su país y ahora quierendestrozar el nuestrocomo las palabraslas malas pintasles son indiferentestal vez porque duele menosque que te arranquen un brazoo las palabras son más aguantablesque catorce hombres entre tus piernaso los insultos son más fáciles de tragarque los escombroslos huesoso el cuerpo de tu hijohecho pedazosQuiero volver a mi hogarpero mi hogar es la boca del lobomi hogar está plagado de armasy nadie se iría de su hogara menos que su hogar le echara al mara menos que el hogar le dijeraque se diera prisaque dejara atrás su ropaque se arrastrara por el desiertoque atravesara los océanosahogadosegurohambrientomendigandoolvidando la dignidadporque sobrevivir es más importanteNadie deja su hogarhasta que su hogar no es una voz que le dice:vetehuye de mí ahorano sé en qué me he convertidopero sé que en cualquier lugarestarás más seguro que aquí.El poeta granadí Federico García Lorca va firmar una carta el mes de març del 1924 on un grup d'intel·lectuals protesta per les mesures que havia ordenat el general Miguel Primo de Rivera contra l'ús del català, durant la dictadura i que deia així:"L'idioma és l'expressió més íntima i característica de l'espiritualitat d'un poble, i nosaltres davant el temor que aquestes disposicions puguin haver ferit la sensibilitat del poble català, que poden ser en el futur un motiu de rancors impossible de salvar, volem amb un gest afirmar als escriptors de Catalunya la seguretat de la nostra admiració i respecte per l'idioma germà", afirmava.Lorca també va escriure en gallec. Llegirem el seu poema “Cantiga del nen de la botiga” que parla de la migració gallega a Buenos Aires, d’allà d’on esperem que ens arribi la veritat, la justícia i la reparació. Estem al 2018 i encara no sabem on és el poeta assassinat pel feixisme. Estem al 2018 i encara hi ha gent i partits que volen reprimir les llengües de l’estat espanyol. Cantiga do neno da tendaBos aires ten unha gaitasobre do Río da Prataque a toca o vento do nordecoa súa gris boca mollada.¡Triste Ramón de Sismundi!Aló, na rúa Esmeralda,basoira que te basoirapolvo d’estantes e caixas.Ao longo das rúas infindasos galegos paseiabansoñando un val imposíbelna verde riba da pampa.¡Triste Ramón de Sismundi!Sinteu a muiñeira d’ágoamentres sete bois de lúapacían na súa lembranza.Foise pra veira do río,veira do Río da Prata.Sauces e cabalos múoscreban o vidro das ágoas.Non atopou o xemidomalencónico da gaita,non viu o inmenso gaiteirocoa boca frolida d’alas:Triste Ramón de Sismundi,veira do Río da Prata,viu na tarde amortecidabermello muro de lama.Anxel Casal. O alcalde de Santiago de Compostela e editor galego de Lorca asasinado polo fascismo español nas mesmas datas que o poeta de Granada. Hai 82 anos de inxustiza.El peor analfabeto es el analfabeto político. No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos. No sabe que el costo de la vida, el precio de las alubias, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios dependen de decisiones políticas.El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política. No sabe que de su ignorancia política nace la prostituta, el menor abandonado y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales.Bertolt BrechtDonem les gràcies a la Llum Ventura, fundadora de les Dones del 36 que ens va cantar i recitar. També a la Chon Vargas, filla de l'Ascensión Mendieta, que amb la seva perseverança i determinació va dur el cas de l'assassinat del seu pare a la querella argentina i va poder tancar una lluita de tota una vida aconseguint l'exhumació de Timoteo Mendieta. Ascensión ho va fer no només per ella sinó per totes les víctimes que resten a les fosses d'arreu de l'estat espanyol. […]

  • NORANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESCLAFEM EL FEIXISME.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 2 août 2018 à 09:02

    I el poble va defensar amb la seva vida la legal i legítima república contra el colpisme feixista, mentre es somiaven revolucions de cultura, prosperitat, progrés, solidaritat, d'igualtat, de terra i pa. Anarquistes, comunistes, poumistes, republicanes, independentistes, socialistes combatents contra el feixisme, d'aquí i d'arreu del món. No us oblidem!Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins del miserable cercle viciós de la transició.El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol. Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge… La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.Vam recuperar poemes per temps de guerraHimne de l’Exèrcit Popular de Pere QuartUn dia tràgic la gent més innobled’aquesta terra en desfeia la pau.Els vils feixistes dreçats contra el poblevolien fer-lo per sempre un esclau.Vingué la guerra ferotge i sense treva,al nord, al centre, al sud i al llevant.I arreu d’Espanya s’aixecà la gran llevadels voluntaris que lluiten cantant.    Endavant!Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme,al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.Endavant!Però nosaltres a més de la glòriavolem la força que ens dóna la unitat.per la total i immediata victòria,com un sol home marxem al combat.Passa la tropa i el poble l’aclama,rengles de ferro, fusells rutilants.L‘esguard enlaire dessota la flamade la bandera que ens fa tots germans.    Endavant!Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abismeal criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.--> Endavant!No passareu d’ Apel·les Mestres No passareu, i si passeuserà damunt d’un clap de cendres;les nostres vides les prendreu;nostre esperit no l’heu de prendre.Mes no serà per més que feu,no passareu.No passareu, i si passeu,quan tots haurem deixat de viure,sabreu de sobres a quin preus’abat un poble digne i lliure.Mes no serà per més que feu,no passareu.No passareu, i si passeu,decidirà més tard la història,entre el saió que clava en creui el just que hi mor, de qui és la glòria.Mes no serà per més que feu,no passareu.A sang i foc avançareude fortalesa en fortalesa;però, què hi fa! si queda en peuquelcom més fort: nostra fermesa. Per ço cantem: per més que feu,--> no passareu.Quin fred al cor, camarada de Pere QuartQuin fred, reïra de bet!,quan bufa l'airet de la matinada,tallant com un ganivet de fullaesmolada.Doncs encara fa més fredal parapet d'avançada!Quin fred en nit esteladaamb el cel cruel i net, quan hi ha glaçadai cap llit no és prou estret ni té prouflassada.Quin fred al sòl, la paretd'oficina esbalandrada,sense foc ni cigarret,on hom treballa amb calfredfins a la vesprada,fins a la vesprada.Camarada,si sota abric i barreti amb bufanda ben nuadaoblides que al parapet d'avançadauns homes lluiten pel dretde la terra amenaçadai tens fred, --> quin fred al cor, camarada!Canción de combatePasaron las alas negras.Otro objetivo encontraron:ésta es la Biblioteca,donde salen hombres sabios,y allí dejan caer sus bombaslas alas negras del fascio.Ya no hay biblioteca.Las alas negras pasaron.Está convertida en ruinas;donde se hacían los sabios,la casa de hombres ilustres,el fascismo la ha destrozado. --> AnónimoPeleamos, peleamos de Pedro GarfiasPor los viejos que lloran nuestra ausencia,por la esposa que añora nuestros brazos,por los hijos que esperan nuestra vuelta,¡peleamos!, ¡peleamos!Por el torno que cuenta nuestras horas,por la tierra que labran nuestras manos,por el limpio sudor de nuestra frente,¡peleamos!, ¡peleamos!Por el sol y el azul de nuestro cielo,por las piedras sagradas que heredamos,por el suelo cansado de dar flores,¡peleamos!, ¡peleamos!Peleamos por todo lo que es noble,por la paz, la justicia y el trabajo,por la libre república del pueblo,¡peleamos!, peleamos!Y también por vosotros, compañeros,que lucháis obligados y engañados,porque sois nuestra carne y nuestra sangre,¡peleamos!, ¡peleamos!Contra falsos, traidores y perjuros,alemanes y moros e italianos,por España feliz tres veces libre, ¡peleamos!, ¡peleamos!A un fascista de Max Aub Sembrando muerte dais más alta vidaa este pueblo infeliz, echando a tierrala que al aire oponía, fuerte sierra,dando a torrentes mil, atroz salida.Maltrecho por tu envidia carcomidalo que en escombros tu furor entierravivo renace dándote otra guerra,los surcos vueltos nube ayer dormida.Si derriba estatuas, mármol quedapara nuevas figuras vencedoras.Allá tú con tus máquinas traidoras,aquí nosotros con desnudas manos.A ti la muerte todo te lo veda,cada muerte me da nuevos hermanos.  Rosario dinamitera de Miguel HernándezRosario, dinamitera,sobre tu mano bonitacelaba la dinamitasus atributos de fiera.Nadie al mirarla creyeraque había en su corazónuna desesperaciónde cristales, de metrallaansiosa de una batalla,sedienta de una explosión.Era tu mano derecha,capaz de fundir leones,la flor de las municionesy el anhelo de la mecha.Rosario, buena cosecha,alta como un campanario,sembrabas al adversariode dinamita furiosay era tu mano una rosaenfurecida, Rosario.Buitrago ha sido testigode la condición de rayode las hazañas que calloy de la mano que digo.¡Bien conoció el enemigola mano de esta doncella,que hoy no es mano porque de ella,que ni un solo dedo agita,se prendó la dinamitay la convirtió en estrella!Rosario, dinamitera,puedes ser varón y eresla nata de las mujeresla espuma de la trinchera.Digna como una banderade triunfos y resplandores,dinamiteros pastores,vedla agitando su alientoy dad las bombas al vientodel alma de los traidores.                          --> […]

  • NORANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DONES PERIODISTES EN TEMPS DE REPÚBLICA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 8 juillet 2018 à 18:53

    El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es visualitza que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la transició venen aquests fangars on visquem ara.--> És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la memòria, ha fet una tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha etiquetat de nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa reconciliació, de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La premsa que ha justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la División Azul, però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors antifeixistes que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la legalitat republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com criminal, que s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme, alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana. També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves editorials a roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens venen com defensors de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.--> Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert  a molta gent que pensava que el franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres exigències, tan antigues com vigents i necessàries.Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra història i la memòria de la repressió és l’esperança  per a una societat on el feixisme no tingui cabuda.  I aquí serà molt important el paper de la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení, singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert, sempre dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes socials que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous camins per a la dona. Més d’un centenar de dones van escriure a la premsa republicana o van ser locutores de ràdio. Una important visualització de la dona en un món masculí. Una etapa que es va acabar amb el somni republicà assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic. Una dictadura ferotge que va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a l’exili o a la depuració i, com a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de submissió a l’home i al mossèn, que la Falange aconsellava amb la pistola a la mà. Molta frustració per aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes inquietuds, que van convertir la República en un temps de roses i que amb el seu ostracisme imposat pel Règim van acabar vivint en un fosc temps d’espines. Algunes, rebels davant la submissió per decret, compromeses i lluitadores, no van renunciar a la flaire de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme i des de la clandestinitat van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i ciutats.--> Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores, articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la informació.--> També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat d’estimar o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home homosexual, les més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes de la casa, esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del patriarcat, úters fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les màximes de la Falange de dios, patria y familia. Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat, justícia i reparació.VUITANTA DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ORGULL DE LA LLIBERTAT.Dones periodistes en temps de república, paraules de llibertat.--> Maria del Carme Nicolau Massó, també coneguda com a Elsa Bernhard, Elisenda Mont-Clar –o Montclar–, Narcís Blau, Margarida Jordà, Florelle (Barcelona, 1901 - 20 de novembre de 1990) fou una escriptora, periodista, traductora catalana.Va col·laborar en altres periòdics com Mirador, La Nau, Diari de Sabadell, ... i va fer conferències en el marc d’un compromís polític doble: feminista i catalanista radical. El 1932, així mateix, havia entrat a treballar a Ràdio Barcelona, on va encarregar-se de l’espai matinal La paraula. Fidel al bàndol republicà, durant el conflicte armat va seguir participant activament en la vida cultural, va fundar i dirigir la col·lecció "La Novel·la Femenina" amb Aurora Bertrana. El 1939 es va exiliar a França i al cap d'uns tres anys, vist el decurs de la Segona Guerra Mundial, va tornar a Barcelona. Represaliada políticament fins a finals dels anys quaranta no va poder reincorporar-se a la ràdio. A partir dels cinquanta, va col·laborar en revistes de Perpinyà, on va guanyar-se nous reconeixements literaris entre els quals ressalta el grau de Mestra en Gai Saber. Font: Viquipèdia.Irene Polo i Roig (Barcelona, 27 de novembre de 1909 - Buenos Aires, 3 d'abril de 1942) fou una periodista, publicista i representant teatral catalana. Va ser una de les primeres dones periodistes en la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30.Irene Polo va néixer en el si d'una família humil del Poble-sec. El pare, Antonio Polo, era guàrdia civil i va morir jove; la mare, Francisca Roig, va haver de tirar endavant la família amb l'ajuda de la filla gran, Irene, que tenia dues germanes més petites: Rosario i Maria. Es va formar de manera autodidacta. Abans de dedicar-se exclusivament al periodisme, Irene Polo treballà com a cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont. Inicià la carrera periodística l’any 1930 a la revista Mirador i exercí la professió a Barcelona, de manera apassionada i sovint bel·ligerant, fins a l’any 1936.--> Els articles publicats a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora, són un testimoni inestimable, irònic i brillant, de la societat i la política d’aquell moment: des d’articles sobre els usos de la moda –la introducció del pantaló femení, l’aparició de l’escot– fins a reportatges de denúncia social –la mendicitat a Barcelona, les pèssimes condicions de vida dels treballadors immigrants– o d’alerta política –com elreportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de AcciónNacional del qual recomenem la seva lectura, o els articles dedicats a la censura, que ella mateixa va patir.El gener de 1936 sortí de Santander a bord de l'Orinoco amb destinació a Amèrica, com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirgu. Abans, però, va fer escala a Galícia on entrevista al polític Casares Quiroga. Quan la companyia es va dissoldre, l’any 1939, Irene Polo, que no podia tornar a Barcelona finalitzada la guerra civil, va quedar exiliada a Buenos Aires on hi treballà com a traductora del francès i de l’anglès per a les editorials Losada i Sopena, i va ser directora de publicitat de les perfumeries Dana. Es va suïcidar als 32 anys a Buenos Aires, el 3 d'abril de 1942. --> Irene Polo era lesbiana i no s’amagava.Fonts: Viquipèdia. ElNacional.cat--> Josefina Carabias (Arenas de San Pedro, Ávila, 19 de julio de 1908-Madrid, 20 de septiembre de 1980) fue abogada, escritora, locutora, corresponsal y periodista. Josefina comienza a trabajar en la revista ilustrada Estampa y finalmente acaba colaborando en medios de gran tirada como Ahora, Mundo Gráfico o La Voz. Se la considera la primera mujer periodista del estado español, al trabajar en una redacción con funciones similares a las de cualquiera de sus compañeros. Al contrario que otras muchas mujeres que ya habían escrito en prensa a través de colaboraciones, ella no tenía otra profesión y la ejerció durante toda su vida.En 1936 tras el golpe de estado Josefina huye a Francia con su marido, José Rico Godoy. Éste decide volver para poner en orden unos asuntos personales y es detenido y condenado a 12 años por el Tribunal de Masonería y Comunismo, de los que cumplirá tres. Ella se queda en París bajo la ocupación nazi, durante este tiempo dio a luz a Carmen Rico-Godoy, quien también sería periodista.Una vez que pudo volver a España comenzó a trabajar en el diario Informaciones como redactora, pero con un contrato como secretaria. En 1945 tuvo a su segunda hija, María de las Mercedes Rico Carabias, la primera mujer en ocupar la titularidad de una embajada en España. --> Hasta que ganó el premio Luca de Tena en 1951, Josefina tuvo que escribir con el seudónimo de Carmen Moreno. En 1954 se marchó de corresponsal a Washington. En 1959 se traslada a París como corresponsal del diario Ya. En 1967 Josefina regresa y comienza a escribir una columna de opinión diaria en el periódico Ya hasta su fallecimiento en 1980 cuando su libro “Azaña. Los que le llamábamos Don Manuel” está en la imprenta. Josefina pensaba escribir un libro sobre la censura y otro autobiográfico, pero murió antes de poder hacerlo.Fuentes: wikipedia. Más información en RTVE Josefina Carabias: retrato de las primeras mujeres periodistas en España.Anna Maria Martínez Sagi, nascuda a Barcelona el 1907, als anys 30 era molt popular, una de les periodistes i poetes més famoses de la República. Escrivia a Las 'Noticias', 'El Día Gráfico', 'Lecturas', i també en el madrileny 'Crónica', estava en plantilla al diari 'La Rambla', que editava Josep Sunyol, el president afusellat del Barça. Va saltar a la fama per les seves entrevistes a proscrits, vagabunds, prostitutes, i també polítics. Els seus articles sobre el sufragi femení, quan encara la dona no podia votar, causaven estupor i sorpresa, per la joventut de l’autora, per la maduresa i gosadia dels escrits. Va enarborar la bandera del feminisme i es va convertir en una reportera estel·lar, trencadora, directa, però també incòmoda i subversiva. Anna Maria Martínez Sagi no dubtava, va ser abanderada de moltes causes. No evitava els temes relliscosos, s’hi ficava de ple i s’hi implicava. També era una atleta superdotada. La fotografia de Sagi llançant la javelina es va convertir en una icona. Però el més important és que Sagi va assumir com a seva la idea de practicar esport com a emblema de modernitat per a les dones. El 1934 va entrar a la directiva del Barça buscant crear una secció femenina, segons consta en les seves actes. Va ser la primera dona directiva de l’estat. Sagi era una celebritat, poeta, periodista, esportista, feminista, activista... però va topar frontalment amb el rebuig masclista dels socis que la van forçar a dimitir. El 1936 va ser una de les impulsores de les Olimpíades Populars, com a desafiament als nazis.Però Sagi sobretot era poeta, amb 22 anys havia aconseguit un fet veritablement insòlit: sent barcelonina, s’havia ficat el Madrid literari a la butxaca. El crític Insúa la proclamà “hereva de Rosalía de Castro”.Era una treballadora incansable, bullia d’idees i tenia la força i la valentia per dur-les a terme amb celeritat, cosa poc corrent. Va fundar el Club Femení i d’Esports, primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores a Barcelona. Un centre cultural on s’ajudava a l’alfabetització de les dones ja que la majòria eren analfabetes. Su activitat a favor dels drets de la dona va ser intensa. Seguia les idees feministes que arribaven de París, que topaven amb una societat catalana tancada en molts aspectes. Ella va pagar el preu de ser dona i li va sortir car. Anna Maria es va enamorar d’una altra escriptora i periodista catalana, Elisabeth Mulder amb l’oposició de la seva família, va fugir sola i va tornar per fer de corresponsal de guerra per al 'Daily Mail' i 'El Tiempo', de Bogotà. Es va incorporar a la columna anarcosindicalista de Durruti com a reportera. Perduda la guerra s’exilia a França creuant l’últim tram dels Pirineus a peu, sota una intensa nevada. A França s’incorpora a la Resistència francesa contra els nazis salvant molts jueus de l’Holocaust, fet pel qual va ser condecorada per Moshe Dayan. --> Més tard es casa i té una filla, però tots dos moren. Llavors marxa als Estats Units on dona classes a la Universitat d’Illinois fins el 1969, quan decideix tornar a Barcelona. Ara la ciutat és esquerpa, sorollosa, plena de fum i ella pateix d’asma. El 1978 s’estableix a Moià. El 2 de gener de l’any 2000, als 92 anys, mor en una residència d’avis en un silenci misèrrim.Fonts: Ara.cat:L’aventura vital d’Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona a la directiva del Barça (1934), és una de les més impactants de la història recent. Periodista, poeta, ‘recordwoman’, el seu oblit resulta incomprensible.Escritoras españolas en la prensa 1868 -1936María Luz Morales Godoy fue una periodista pionera del periodismo cultural. Nació en 1889 en A Coruña pero su vida transcurrió en Barcelona donde su familia se trasladó cuando ella era una niña. Tras diplomarse en Filosofía y Letras en la Universidad Nova decidió adoptar el oficio de escritora para ser periodista, una profesión de hombres, las mujeres firmaban artículos en revistas y diarios pero no formaban parte de las plantillas.​ Su trabajo como crítica cinematográfica hizo que la productora Paramount Pictures la contratara como responsable de la asesoría literaria de sus películas y de la traducción y adaptación de sus diálogos. Paralelamente se dedicó a la literatura infantil con adaptaciones de obras maestras, publicadas en la editorial que dirigía, Ediciones Araluce. A principios de julio de 1936, participó en las celebraciones por la aprobación del Estatuto de Autonomía de Galicia. Tras el golpe de estado el gobierno de la Generalidat incautó algunos periódicos entre ellos La Vanguardia que quedó bajo el control de un comité obrero CNT-UGT. El 8 de agosto el comité del diario decide nombrar a María Luz Morales Directora, la primera mujer en asumir la dirección de un periódico de cabecera estatal lo que le valió ser represaliada por el régimen franquista.Durante la guerra colaboró en el guión de la película documental Sierra de Teruel (o L'Espoir), que dirigió André Malraux con fines propagandísticos. En 1940 es acusada de ser la directora de La Vanguardia y de pertenencia al Partido Galeguista, siendo encarcelada en el convento de Sarrià. Durante ese período, del cual siempre se negó a hablar, escribió varias novelas que firmó con los seudónimos de Ariel y Jorge Marineda. El 24 de enero de 1978, junto con un numeroso grupo de compañeros, María Luz Morales fue rehabilitada como periodista. Tras su reincorporación, continuó su actividad, ya como redactora, en el Diario de Barcelona, donde continuó escribiendo hasta su muerte, en 1980.Fuente: wikipedia.Más información: María Luz Morales, la primera periodista culturalAnna Murià i Romaní va néixer el 1904. Va estudiar comerç, comptabilitat i anglès a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i va fer uns cursos nocturns a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Va col·laborar a La Dona Catalana prolíficament del 1925 al 1930. També fou força activa políticament, ja que va militar a Acció Catalana, des d'on participà en les campanyes per l'alliberament dels implicats en el Complot de Garraf. El 1932 es passà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual participà en la recollida de signatures a favor de l'aprovació de l'Estatut de Núria i per l'alliberament dels implicats en els fets del sis d'octubre de 1934. El 1932, també organitzà i formà part del "Front Únic Femení Esquerrista". Durant la guerra civil espanyola fou funcionària de la Generalitat de Catalunya, que la nomenà secretària de la Institució de les Lletres Catalanes; col·laborà a publicacions com La Dona Catalana, La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. També fou membre de la Unió de Dones de Catalunya i cofundadora del Grup Sindical d'Escriptors Catalans.Va iniciar la carrera com a escriptora amb la novel·la Joana Mas (1933), després va publicar La revolució moral (1934) i El 6 d'octubre i el 19 de juliol (1937), que reflecteixen el seu compromís cívic i polític. El 1934 havia entrat a treballar com a auxiliar a les Oficines del Servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat. D'ençà del 1937 que treballava com a secretària a la Institució de les Lletres Catalanes, feina que va compaginar amb les tasques de redacció del Diari de Barcelona i del Diari de Catalunya, del qual al final de la guerra va esdevenir directora; es convertí en la primera dona que comandava un diari en català.En acabar la guerra s'exilià amb la seva família a França. El 1941, després de viatjar per Cuba i la República Dominicana, s'establí amb el seu marit el poeta Bartra a Mèxic, on treballà com a traductora d'anglès i de francès al castellà, i on col·laborà en les revistes Catalunya, Germanor, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau. Tanmateix, durant aquests trenta anys de confinament només va poder publicar tres treballs.Quan retornà a Catalunya, el gener de 1970, va treure a llum una bona part de la seva producció. Va exercir de nou ocasionalment el periodisme en revistes i diaris com Cavall Fort i Tretzevents, Serra d'Or, Oriflama, La Vanguardia o l'Avui. La dècada del 1990 va mantenir una secció fixa als diaris L'Actualitat i El 9 Nou de Terrassa i al suplement La Jornada Semanal del diari mexicà La Jornada. --> Va morir el 2002.Font: Viquipèdia. --> Rosa M. Arquimbau, periodista i escriptora de ben jove ja va començar a escriure. Pionera en la lluita per les llibertats de  les dones, fou una escriptora innovadora pel seu temps. La seva obra tenia tot aquell regust de la vida quotidiana. Tant les seves novel·les com les seves obres de teatre curtes i d’estil humorístic tractaven temes de la vida moderna, molt vius i de vegades molt punyents, que generalment eren menyspreats per considerar-los banals i frívols.El periodisme i la literatura no la van apartar de la política ni del feminisme. Els seus articles sovint provocaven polèmica als diaris de caire més conservador.Com a periodista va col·laborar en gairebé tots els diaris i setmanaris d’esquerres entre els anys 1924-1936: Joventut Catalana, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, Imatges, La Publicitat, l’’Opinió i La Humanitat. Col·laborà al setmanari La Rambla amb la columna periodística “Whisky i soda” des de la qual comentava, sovint amb ironia, els canvis que protagonitzaven les dones.El 1932 va signar les “Bases per a la Constitució d’un Front Únic Femení Esquerrista”. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista. Va participar a la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. També col·laborava amb l’Associació de Periodistes de Barcelona i el Foment de Cultura Femenina i era militant d’Esquerra Republicana.L’any 1938 va estrenar la peça teatral Maria la Roja, que ella va qualificar com de reportatge, ja que l’acció transcorria en una presó de dones a Paris.Va morir a Barcelona a l’edat de 82 anys.Font: Periodistes en temps difícils.Kati Deutsch, nació en Budapest en 1912, en el seno de una familia judía acomodada. Desde que era joven su madre le insistió que debía tener una carrera para valerse por sí misma; por ello, en 1931 se trasladó a Berlín para comenzar a aprender fotografía. Ahí se relacionó con el grupo de Bertold Brecht y con el Bauhaus, al tiempo que trabajaba para la agencia Dephot. Con la escalada del nazismo, Kati regresó a Budapest, para encontrarse con que su padre ya había sido apresado. En 1933, Kati huye a París, donde trabajó retocando fotografías de moda y fotos fijas para cine.​ Ahí conoció y convivió con el fotógrafo Robert Capa. En París completó su formación y realizó varios reportajes para la agencia francesa Agence Photo. De esta época son sus famosos trabajos titulados El mercado de las pulgas (1933) y Reportaje de los cafés de París (1934).En este lugar también surgiría su primer acercamiento al surrealismo alemán. Con Wolfang Burger desarrolló la serie Hitler Eye, que consiste en imágenes de un huevo parodiando a Hitler.Tras el golpe de estado se traslada a Barcelona con su cámara y sus ideales anarquistas trabajando como fotoreportera encomendada por la Confederación Nacional del Trabajo para retratar la situación de los pueblos colectivizados de Aragón, que tenían como objetivo servir como propaganda al gobierno republicano en el exterior del país.​ Durante esa misma época, otras fotógrafas, como Tina Modotti y Gerda Taro llegaron a España para documentar la lucha antifascista.En Barcelona, Kati trabajó para distintos organismos y publicaciones republicanas. Entre ellos destaca su trabajo como colaboradora en las publicaciones anarquistas Tierra y libertad, Tiempos nuevos y Mujeres libres, así como su trabajo como redactora en la revista Umbral: semanario de la Nueva Era, donde conoció al andaluz José Horna, con el que se casaría y adoptaría su apellido. A la vez fotografió la vida cotidiana en distintas poblaciones, imágenes que han sido reconocidas por su emotividad.--> José Horna en ese momento trabajaba haciendo mapas para la República, siendo apresado por los golpistas e internado en un campo de concentración. Kati lo ayuda a escapar y juntos se marchan a París donde Kati siguió trabajando como fotógrafa. Sin embargo, con la invasión nazi y sin papeles la pareja corría el riesgo de ser arrestada, por lo que deciden pedir ayuda a la embajada mexicana que les concede el estatus de exiliados en México, que será su hogar hasta su muerte el 19 de octubre del 2000.Fuente: wikipedia.Marina GinestàVirginia CowlesKitty BowlerTina ModottiLa Guerra civil espanyola va comptar, per primera vegada a la història, amb una gran presència femenina de periodistes. Entre les dones que van cobrir-lo, s’hi troben Kati Horna(Hongria), Tina Modotti (italomexicana), Kitty Bowler (Estats Units) o fins i tot la catalana Marina Ginestà. Però hi ha tres noms que han passat a ser una icona dins dels periodistes que van cobrir la Guerra Civil: Virginia Cowles, Martha Gellhorn i Gerda Taro. La nord-americana Virginia Cowles (1912-1983) escrivia per a Hearst, grup de premsa sensacionalista, fins que va veure que la Guerra Civil era una oportunitat per demostrar les seves dots de periodista. Va cobrir el conflicte repartint-se entre els dos bàndols i va acabar plasmant la seva vida quotidiana al llibre Looking for Trouble. Molt més mediàtica va ser la nord-americana Martha Gellhorn (1908-1998), també coneguda per ser parella d’Ernest Hemingway. Va ser una de les periodistes clau del conflicte. Per poder pagar-se el viatge a Espanya el 1937, va haver d’acceptar una proposta de la revista Vogue per escriure un reportatge sobre els problemes de bellesa a la mitjana edat, tal com explica Jar Couselo al Cuaderno de Periodistas d’apm. Un cop a Espanya, Gellhorn va escriure per a la revista Colliers i es va instal·lar al mític Hotel Florida de Madrid. Tot i que va ser molt a prop de la línia de foc i les seves cròniques eren molt ben valorades, mai es va considerar a si mateixa com una corresponsal de guerra en el sentit estricte, ja que assegurava no saber res sobre operacions militars ni del que estava passant realment. Més endavant, cobriria nombrosos conflictes arreu del món, com l’entrada al camp de concentració de Dachau, el conflicte araboisraelià o la guerra del Vietnam.--> D’altra banda, l’alemanya Gerda Taro (1910-1937) és considerada una pionera en el periodisme gràfic de guerra femení, i també la primera a morir mentre cobria un combat. Companya sentimental d’André Friedman, més conegut com a Robert Capa, junts van anar a la Guerra Civil i van treballar per a revistes com Regards o Vu. Amb el temps, a moltes de les seves fotografies i escrits se’ls ha donat erròniament l’autoria de Robert Capa i la seva figura no ha tingut el ressò que es mereix.Font: Capçalera. Periodistes en peu de guerra.Durant els  anys  20  del  segle  passat  unes  dones  de  Barcelona  es  van  atrevir  a  treballar  de locutores de ràdio quan aquest nou mitjà de comunicació començava a caminar al nostre país, tot fascinant als ignorants d’una tecnologia moderna que era més màgia que comunicació. A la dècada dels anys 30, la presència de les dones a la ràdio ja era indiscutible i no només fent de locutores. La ràdio catalana sempre ha tingut un important pes femení i va significar en aquells primers anys un camp laboral nou que possibilitava que moltes jovenetes amb coneixements artístics, de famílies catalanes, creients i amb més o menys recursos tinguessin, gràcies a les ones hertzianes, la seva primera feina. Maria Cinta Balagué, “SALUS” nascuda el 1898 a Barcelona. Locutora  de  Ràdio  Barcelona,  funcionària  de l’Ajuntament de Barcelona on feia de secretària de direcció. A la ràdio hi col·laborà presentant el 1926 el primer magazín de la història de la ràdio. Segons la revista Radio Barcelona, Número 233 de 1929, Balagué és una “distinguida señorita que ejerce de locutora  en  las  sesiones  femeniles  que,  con  los títulos  MODAS  Y  TEMAS  ÚTILES,  los  martes  y  los viernes suele radiar EAJ-1, y que llevan las firmas de Georgette y Pompadour, del Instituto de cultura y biblioteca Popular de la Mujer.”Francina Boris Codina nascuda a Girona el 1915. Va  ser  la  primera  locutora  de  Ràdio  Girona,  al 1933 i un any després marxa a Ràdio Associació de  Catalunya  a  Barcelona,  on  va  ser  locutora fins  a  l’entrada  dels  nacionals.  Després  de ser  depurada,  passant  fins  i  tot  per  la  presó, Boris  torna  a  la  ràdio  però  degradada  a  fer  de secretària fins a la dècada dels 40 que pot tornar a Girona per ser-ne novament locutora fins a la seva jubilació.Aurora Tersa Miralles (Almacelles, 1912 - Lleida, 1961) i Maria Tersa Miralles (Almacelles, 1912). Les  germanes  Tersa  foren  les  primeres  locutores  de Ràdio  Lleida,  on  l’Aurora  a  més  a  més  acompanyava solistes al piano, al 1933. Són les úniques germanes de Catalunya que treballaren juntes a la ràdio d’aquells anys.  L’Aurora  deixa  la  ràdio  per  casar-se  abans  de la  Guerra,  però  la  Maria continuarà  a  Ràdio  Lleida  fins  que  aquesta  deixa d’emetre  l’any  1938,  data  en  la  qual  passa  a incorporar-se davant del micròfon de Ràdio Girona (les  dues  emissores  pertanyien  al  grup  de  Ràdio Associació  de  Catalunya).  La  Maria  va  viure,  amb els seus pares com a refugiats de Guerra, dins de Ràdio Girona, mentre hi feia de locutora fins que les tropes nacionals ocupen l’estació.--> Rosalia  Rovira Duart (Barcelona, 1903 - Barcelona, 1982) Era   una   reconeguda   actriu de  teatre  que  quan  arriba  a Ràdio Associació de Catalunya es  converteix  en  la  primera locutora  de  l’estació.  Feia  els programes per a dones i també eren “molt celebrades” les seves lectures per la mainada, segons la premsa de l’època. Amb l’entrada dels nacionals és empresonada per la seva ideologia nacionalista i sempre més apartada de la ràdio.Font: Associació de dones periodistes: Les primeres radiofonistes catalanes.Solidaritat amb totes les causes de dretamb la gent que pateix tot tipus de barreres, contra les barreres als espais públics. Els carrers no són per fer negoci, són de les persones i per sempre nostres. Gràcies a tothom que va signar contra els crims del franquisme i en especial a tota aquella gent amb la que vam compartir una plaça més reivindicativa que mai, la gent que vol aixecar un món sense obstacles. amb la gent d'Altsasu, empresonats, familiars i amics tota la nostra solidaritat. Quan la "Justícia" esdevé injustícia. Askatu altsasukoak!amb les preses i presos polítics, amb les exiliades i exiliats, amb totes i tots els que pateixen la persecució d'un estat que encara respira franquisme, sigui per un tuit, per un article, per una exposició, per les seves idees, per una vinyeta, per una cançó, per un llibre, per ser violada, per manifestar-se, per feminista, per atea, per pobre, per condició sexual, per color de pell.... L'estat espanyol censura i castiga vulnerant els drets humans. L'odi és seu, la raó nostra.I si la plaça parlés voldria recuperar el seu nom, Plaça de la República, perquè ni Barcelona, ni Catalunya, ni nosaltres tenim rei. Llegir història d'aquesta placa.Galeria fotogràfica --> […]

  • NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 27 mai 2018 à 11:21

    Comencem la crònica d’aquest mes amb una denúncia i una esperança.La denúnciaLa Guàrdia Urbana de Barcelona, concretament un caporal que es trobava de servei a la plaça Sant Jaume, ens va fer treure les nostres pancartes del terra perquè no estava especificat en el nostre permís anual d’ocupació d’espai públic, que es va llegir amb moltíssima atenció. És el mateix permís que des de fa 9 anys ens ha permès posar les nostres pancartes sense cap incidència, ni comentari per part d’aquest cos. Sota l’amenaça de si no les recull vostè ho faré jo, ens hem vist obligats a retirar-les just quan un grup de manifestants pensionistes les estaven mirant. Això ha provocat la indignació i la incomprensió dels presents, que no entenien com podia passar això a Barcelona i que es lamentaven de la situació tan indecent que estem vivim d’involució de drets i llibertats. Els hi demanem disculpes, però igual que són minses les seves pensions també ho és la nostra economia per pagar sancions. Al nostre permís consta la taula de recollida de signatures i l’aparell de só, però no les pancartes a terra perquè el funcionariat administratiu no ho va fer constar, imaginem que va entendre que no calia. No és la primera vegada que tenim problemes amb alguns membres de la Guàrdia Urbana com la vegada que ens van fer treure la taula de recollida de signatures perquè no constava al permís, cosa que es va solucionar. O quan ens van prohibir posar-nos a la façana de l’ajuntament que ens dona ombra a l’estiu perquè en la comunicació a Mossos d’Esquadra posava davant del Palau de la Generalitat i entenia que l’ajuntament no era davant del Palau, això també ho vam rectificar. O també quan ens van dir que tenien ordres específiques de més adalt que ens prohibien concentrar-nos al costat de l'ajuntament. Hem de dir que abans de l’era Colau no ens van demanar mai res, aquest zel professional  sobtat per part d’alguns agents  resulta sospitós. Llàstima que la Guàrdia Urbana no actués amb la mateixa diligència quan els feixistes van pujar per la façana de l’ajuntament a arrencar pancartes.Hem de dir que no és tot el cos el que té aquest comportament, altres companys d’aquest caporal s’han mostrat respectuosos i col·laboradors amb nosaltres, tal com ha de ser amb ciutadanes que compleixen amb la normativa, com és el nostre cas.Així hem hagut de fer la nostra concentració sense les fotos, les banderes i les històries de les de les víctimes del franquisme i la transició.L’esperançaS’ha apropat a la nostra taula de recollida de signatures contra els crims del franquisme i en suport a la coneguda com querella argentina un nen que estava fent una sortida amb un esplai de Barcelona. Ens ha demanat que si podia signar encara que fos menor d’edat, nosaltres l’hem dit que si tenia el seu DNI i ens ha dit que no ho portava. L’hem dit amb molta pena que no podia signar i s’ha quedat una mica trist, llavors ens ha mirat als ulls i ens ha fet saber que ell tenia desapareguts a la seva família, ho ha fet amb el respecte d’aquells que empatitzen amb el dolor dels quals s’estimen. La seva determinació i la seva conscienciació ens ha arribat al cor. Nosaltres portem una capseta amb petits articles reivindicatius de les víctimes del feixisme i l’hem fet escollir el que volgués. Ha agafat una xapa i ha dit: em quedo amb la republicana. Volem dir per aquells que acusen amb odi d’adoctrinament, que aquest nen ja venia adoctrinat de casa seva, segurament per una àvia o un avi, que trencant silencis ha volgut plantar la llavor de la memòria en una nova generació. Esperem que germini per donar solidaris fruits de veritat, justícia i reparació. Non enterran cadáveres enterran semente.Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes. Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia. De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals. I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar. Carrero Blanco con FrancoÉs curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració. Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi. A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.Víctimes entre les víctimesÉs molt curiós que sent la paraula víctima un substantiu femení, les persones d’aquest gènere encerclades en el seu significat siguin tan invisibles. Persones, femení i plural.  Si anem al diccionari, ens trobem tres definicions per al mot víctima.La primera parla de la persona que consagrada a la divinitat és morta en sacrifici. Aquesta és la dona sota el franquisme, l’esclava del mascle, del pare, del marit, del fill, del germà, la que renuncia per decret, per imposició, encara sense ser conscient, fins i tot gustosament després de passar per les misògines mans de l’Església catòlica. La que falange va convertir en un úter reproductor i una sirventa, més enllà de la seva classe social, una propagadora més, una col·laboracionista en l’extermini dels seus drets, algunes venerades però mudes o colpejades, com una imatge màrtir a un altar. Mortes en la seva condició de dona. Totalment sacrificades per l’èxit del patriarcat nacionalcatòlic de la una, grande y libre. La segona definició parla de la persona que sofreix algun dany, especialment la mort, a causa d’una violència. Com a exemple posa les víctimes d’una guerra o les pobres dones víctimes del seu marit, tal com sona. Aquí parlaríem de tantes i tantes dones oblidades totalment, les dones de la República després del cop d’estat feixista. Aquell aixecament contra la legalitat republicana que es va convertir en una guerra i una dictadura on les roges només eren un element a eliminar o a sotmetre a força de tortures i vexacions. Només eren cossos a disposició de l’espectacle franquista dels quals gaudir sense restriccions. Des del ricí i els talls de cabells a la plaça pública a les violacions en grup en mans dels falangistes de torn. Les dones afusellades, les passejades, les torturades a les presons. També les dones fugides, les dones a la clandestinitat, les exiliades, les que van continuar lluitant fins i tot contra el masclisme dels seus companys de viatge cap a la llibertat. Però també són les dones al llarg de la història les que denomina el diccionari pobres dones víctimes dels seus marits, dels seus companys, són les dones que sota qualsevol situació política pateixen més enllà de la discriminació institucional, laboral i social, el maltracte en l’àmbit privat, el mal nomenat domèstic. Són dones de tota condició, amb un tret comú, són invisibles fins que de sobte apareixen mortes, assassinades o una sala d’urgències entre la vida i la mort. Víctimes vexades, coaccionades, menyspreades, silencioses i silenciades, números d’una estadística menor dins un sistema capitalista patriarcal que vol una dona consumidora complaent i alhora un bé de consum. Concha Tristán i María Jesús Dasca condemnades a mort el 1975La tercera parla de la persona que sacrifica voluntàriament el seu benestar per afavorir a algú. Aquesta és la dona que ho va perdre tot quan van matar el somni republicà, les militants, les dones valentes i treballadores de la rereguarda, les vídues, les que ploraven els seus fills, les que van continuar vives apretant les dents i mosegant-se la llengua, empassant-se la ràbia i aixecant amb el seu coratge les runes de tantes vides trencades, posant pa a taula i fent créixer flors en el desert del franquisme, amb la il·lusió de la prosperitat i la llibertat per a les seves filles i fills. Però també són les dones d’abans i de després, és la generositat i la solidaritat que troba la felicitat en millorar el seu entorn des de la paraula i el compromís construint ponts i teixint xarxa, però no des dels valors obscurs catòlics del sacrifici sinó des de l’alegria de les lluites compartides per a construir un món d’igualtat de drets.Fons Victor HornI en aquest dia que han sortit les i els pensionistes a exigir una pensió digna recordar que les dones, que ja en actiu cobren una mitjana d'un 30 per cent menys en el seu salari en comparació amb els homes, reben les jubilacions més minses, sense parlar de les vídues que perceben una quantitat que no arriba a la subsistència com la majoria de dones pensionistes. I tenir molt present que amb aquestes pensions han estat un matalàs miraculós per a les seves famílies en temps de crisi i continuen sent un actiu de suport social amb la seva feina de cuidadores i les seves petites retribucions després de tota una vida de contribució. Tot plegat una gran vergonya en un pais d'espoliadors de drets i llibertats.El torturador franquista condecorat per AznarLa polémica medalla al Mérito Civil concedida al policía Manzanas viene a cerrar el círculo imposible de la biografía honorífica de este siniestro personaje. Porque su terrible eficacia policial está acreditada por un total de 50 felicitaciones públicas, otorgadas por el régimen franquista junto con otra singular condecoración: la Cruz del Mérito Policial, con distintivo rojo que la dictadura le concedió en 1964. Para entonces Melitón Manzanas dirigía la represión en Euskadi como jefe de la Brigada Político Social de San Sebastián.Había iniciado su carrera en el Cuerpo General de Policía de Irún, en 1938, donde instaló uno de sus temidos centros de interrogatorios y desde donde colaboraría, activamente, con los nazis durante los años de la Segunda Guerra Mundial. Manzanas simultaneaba su trabajo policial con negocios poco claros que le supusieron la apertura de un expediente disciplinario. Dicho expediente se cerró, oportunamente, a raíz de su ascenso y traslado a San Sebastián, donde sería el brazo derecho del gobernador civil Valencia Ramón. Los policías Félix Ábalos, Antonio Murga, Eloy Palomo, Jesús Ortega, Pérez Abril y Sierra Gabalzón formaban su equipo, se encargaban de interrogar a los detenidos antes de que pasaran por las manos de Manzanas. Una vez terminado el trabajo los policías frecuentaban, junto a su jefe, el Bar Regio de San Sebastián. Enfundado en su gabardina blanca, calada una boina negra que enmarcaba su cara redonda, Manzanas chiquiteaba también en algunos bares de la parte Vieja: 'Alardeaba, en voz alta, de las redadas y hazañas que llevaba a cabo y algunos nos pudimos poner a salvo escuchando de su propia boca los planes que preparaba' asegura un veterano militante comunista que prefiere mantener, aún hoy, su anonimato. (...) En la caída del PCE, a principios de 1960, José Luis López de Lacalle, periodista asesinado por ETA, dio con sus huesos en la cárcel de Martutene. Antes había pasado por la checa de Manzanas. Quienes le pudieron visitar después comprobaron que tenía los pies en carne viva, que le había interrogado aplicándole cigarrillos, descargas eléctricas... Xavier Apaolaza, militante del PNV no olvidará jamás los tres días que pasó soportando las torturas que le aplicaba Manzanas: 'Fue muy duro lo que nos hicieron en aquella comisaría de San Sebastián. Nos golpearon brutalmente y luego Manzanas me colocó un bolígrafo entre los dedos de una mano y comenzó a apretarme las uñas haciendo girar el bolígrafo... Sentí un dolor insoportable'...Llegir article sencer: Hablan las víctimas de Melitón Manzanas.Un Parlamento de Cantabria abarrotado y emocionado homenajeó este jueves a las víctimas del caso Almería y a sus familias, para honrar a Juan Mañas, Luis Cobo y Luis Montero, en el 37º aniversario del crimen.Francisco Mañas ha manifestado: “No entendemos el silencio que siempre ha mantenido el Estado” y ha reclamado al Estado español que “reconozca” lo que ha calificado de “asesinato”, pues “los criminales sabían muy bien lo que querían hacer”. “Las familias siempre nos hemos sentido abandonadas por la Administración”, ha destacado Mañas, que ha recordado que sin embargo esa Administración “nunca abandonó a los asesinos”.La presidenta del Parlamento de Cantabria, Dolores Gorostiaga, insta al Gobierno español a reparar a las víctimas del terrorismo de Estado. “El Parlamento de Cantabria insta al Gobierno de España a iniciar los cambios legislativos necesarios y oportunos para que todas las víctimas del terrorismo, incluyendo las víctimas de la violencia policial, grupos de ultraderecha y grupos parapoliciales, sean reparadas y reciban la consideración y protección que corresponde a su condición de víctimas de actos de terrorismo o violencia política”, ha declarado Gorostiaga. (...) Visiblemente emocionado, el presidente del Gobierno de Cantabria, Miguel Ángel Revilla, ha calificado de “desalmados” a los 11 guardias civiles responsables de los hechos, ha tildado al teniente coronel Castillo Quero de “canalla, prepotente y soberbio hasta más no poder”, ha insistido en “la canallada que supuso el tapar” los hechos y ha ido más allá que la declaración institucional, asegurando que los 11 responsables de los hechos “no eran guardias civiles descontrolados”, pues “un teniente coronel no es un guardia civil descontrolado”. Por otro lado, ha destacado que la declaración institucional ha sido firmada por todos, los 35, parlamentarios autonómicos. “Salvo el PRC, todos los demás (PP, PSOE, Podemos y Ciudadanos) tienen representación en el Parlamento de España”, ha dicho. “Si aquí mantenemos esta posición, ¿tan difícil será que sus hermanos en Madrid aprueben por unanimidad una resolución instando al Gobierno español a considerar a las víctimas del caso Almería y de otros casos como víctimas del terrorismo?”, se ha preguntado. “Se puede y se debe hacer, lo veo hasta fácil”, ha añadido.Llegir article sencer: Un parlamento de Cantabria abarrotado y emocionado homenajea a las víctimas del caso Almería.--> PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquistas.La propuesta planteada consistía en añadir un nuevo párrafo al artículo 9 de la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, con el siguiente redactado: "Las disposiciones contenidas en esta Ley no impedirán que los Juzgados y Tribunales investiguen, enjuicien e impongan las penas correspondientes a las personas responsables de haber cometido delito de genocidio, lesa humanidad, delitos de guerra y otras graves violaciones de derechos humanos". La portavoz de EH Bildu, ha llegado a asegurar que la argumentación del partido liderado por Pedro Sánchez para no respaldar la admisión a trámite de la proposición de ley "es echar más tierra sobre las fosas" de las víctimas de la dictadura. --> La diputada de Unidos-Podemos ha recordado el artículo 10 de la Constitución que dice que las leyes se deben interpretar en función de los tratados internacionales, para argumentar que también la Ley de Amnistía se debería adaptar a la investigación de los delitos de lesa humanidad contra los que España ha suscrito diversos tratados. (...)El diputado socialista Gregorio Cámara ha hecho mención a unas palabras del poeta Marcos Ana a favor de la reconciliación nacional. Y ha querido dejar claro que la de amnistía "no fue una ley de punto final, como quieren hacernos creer quienes quieren tergiversar la historia", sino "el fruto perseguido por unas cortes democráticas". --> A su juicio, la iniciativa presentada por el resto de grupos de izquierda haría que quedara "por completo desarticulada una ley que fue uno de los pilares del pacto de la Transición". También se ha preguntado a quién se podría juzgar con la modificación de la normativa, y ha asegurado que ésta no sería legítima "porque implicaría la aplicación retroactiva de leyes penales", algo imposible en el marco jurídico actual. "Se vería afectada la seguridad jurídica", concluía para justificar su rechazo.Llegir article sencer: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquistas. El torturador franquista "Billy el Niño" encara cobra una pensió pels seus "mèrits policials"L’Associació per a la recuperació de la memòria històrica (ARMH) ha denunciat que el comissari franquista investigat per tortures José Antonio González Pacheco —conegut com a ‘Billy el niño’— cobra una pensió especial per una condecoració que li van atorgar fa més de quaranta anys pels seus ‘mèrits policials’. --> La informació surt d’una resposta del ministeri de l’Interior espanyol a la mateixa associació, on confirma que va ser el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, qui va condecorar-lo amb una medalla de plata el juliol de 1977, dos dies abans de la celebració de les primeres eleccions després de la dictadura franquista. Des d’aquell moment, el seu sou es va incrementar un 15%. (...)Per això, des de l’ARMH sol·licitaran al govern espanyol la retirada d’aquesta pensió especial per considerar que no es pot reconèixer el mèrit d’una persona que va ‘cometre incomptables delictes contra les llibertats com a membres de la policia política’.--> La justícia argentina va reclamar-lo per intentar-lo jutjar allà per tortures. El 2013 va anar a declarar a l’Audiència espanyola, que es va oposar a la seva extradició.Llegir article sencer: El torturador franquista "Billy el Niño" encara cobra una pensió pels seus "mèrits policials".L'estat sí que paga la recuperació dels caiguts de la División Azul a RússiaUn dels efectes del 155 ha estat l’aturada de l’exhumació de cossos de les fosses comunes a Catalunya. De fet,  Madrid no demostra tenir cap interès ni a fer-ho a Catalunya ni enlloc de l’Estat. En canvi, sí que ha esmerçat recursos i sistemes per repatriar els cossos dels integrants de la División Azul, la unitat creada per Francisco Franco per lluitar amb els nazis contra la Unió Soviètica. En canvi, no hi ha notícia dels lluitadors antifeixistes.--> Segons ha informat el mateix ministeri de Defensa espanyol a l’hiperactiu senador de EH Bildu, Jon Iñarritu, l’Estat ha gastat 32.010 euros per repatriar 29 cossos que defineixen com “soldats espanyols caiguts a la II Guerra Mundial que reposen en cementiris en sòl rus”. En la resposta al senador, Defensa admet que ha disposat recursos per a “la realització de tràmits de trasllat per via aéria, la recepció de les restes a l’aeroport Adolfo Suárez-Barajas i el seu posterior lliurament a familiars”. Llegir article sencer: L'estat sí que paga la recuperació dels caiguts de la División azul a RússiaEl govern espanyol mantindrà el ducat de Franco i remarca que és "simplement honorífic"El ministre de Justícia, Rafael Català, ha assenyalat que el govern espanyol mantindrà el ducat de Franco mentre no es modifiqui qualsevol tipus de llei referent als títols nobiliaris concedits i ha remarcat que, en qualsevol cas, es tracta d'un títol que no genera cap condició singular ni privilegi sinó que és "honorífic", com qualsevol títol nobiliari. Català ha respost d'aquesta manera a una pregunta del grup socialista durant la sessió de control al govern espanyol al Senat sobre si li semblava adequat a l'executiu mantenir el ducat de Franco. El ministre ha respost que el que li sembla adequat és "complir amb la llei".--> El responsable de Justícia ha recordat que aquest títol va ser concedit l'any 1975 per rei Joan Carles I i ha retret els socialistes que no hagin fet mai cap plantejament de retirada de títols nobiliaris a través de la Llei de Memòria Històrica. Català ha afegit que els socialistes quan han governat no han iniciat cap procediment en aquest sentit com ni tampoc sobre el Valle de los Caídos, "que tant reclamen ara".Font: elMónEl congreso español rechaza desclasificar la documentación sobre los sanfermines del 78La Comisión de Interior del Congreso español ha rechazado, con los votos del PP, PSOE y Ciudadanos, la propuesta que había sido presentada por distintos grupos políticos a fin de ratificar la Declaración aprobada el pasado 18 de enero por el Parlamento de Nafarroa en la que se reclamaba la desclasificación de toda la documentación obrante en el Ministerio español de Interior relativa a los sucesos de sanfermines de 1978.--> En la rueda de prensa realizada por Sanfermines 78: gogoan!, Fermín Rodríguez, hermano Germán Rodríguez, joven muerto por la Policía en aquellos sucesos, ha hecho referencia a que nunca en estos cuarenta años ha recibido su familia de las instituciones estatales (Gobierno español, Ministerio español de Interior) «ningún tipo de atención, consideración ni solicitud de perdón» y que ya es hora, después de cuarenta años, «de dar pasos firmes a fin de conseguir Verdad, Justicia y Reparación y fin de la impunidad para con este crimen».Llegir article sencer: El congreso español rechaza desclasificar la documentación sobre los sanfermines del 78Un juzgado de Ciudad Real obliga al Ayuntamiento de Herencia a reponer dos placas franquistas--> La retirada de las placas se produjo, además, pocos días después de que los familiares de los 76 nombres que aparecen inscritos en ellas acordasen cambiar la frase 'Caídos por Dios, España y su revolución nacional sindicalista' para no incumplir la Ley de la Memoria Histórica.Las familias sustituyeron esa frase por otras de "concordia", en concreto 'Amarás al prójimo como a ti mismo' y 'Perdonad y seréis perdonados', pese a lo cual el Ayuntamiento consideró, en base a los servicios jurídicos, que eran las propias placas, no solamente su leyenda, las que incumplían la ley y acordó retirarlas.La sentencia del Juzgado de lo Contencioso-Administrativo 1 de Ciudad Real reconoce ahora que el acuerdo de retirar las placas es ajustado a derecho, porque se incumplía la Ley de Memoria Histórica, pero obliga al Ayuntamiento a reponerlas suprimiendo, además, las dos frases que se inscribieron en 2016 sustituyendo a las antiguas.Llegir article sencer: Un juzgado de Ciudad Real obliga al Ayuntamiento de Herencia a reponer dos placas franquistas […]

  • NORANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. REPÚBLICA ETS TU.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 29 avril 2018 à 19:36

    Us presentem la nova pancarta de la nostra Mesa de Catalunya, un treball del nostre company Marc Malagarriga. Orgulloses i orgullosos de portar a la plaça Sant Jaume els noms de tanta gent digna. Més de 64.000 persones, 5.500 dones que han rebut justícia del Parlament de Catalunya. 10 metres de dignitat.Ha estat molt emotiu veure la gent sense sabates caminant per la pancarta buscant els noms dels seus familiars. Fins i tot les companyes i companys de la nostra Mesa.Des de la nostra Mesa de Catalunya abril rere abril hem fet pedagogia dels valors republicans, hem reivindicat la república com a punt cabdal per a la conquesta de la veritat, la justícia i la reparació. Ho hem fet entenent que aquesta reivindicació és una part del pagament del deute que tenim amb totes les víctimes del franquisme i la transició, que van defensar la legalitat republicana i que van lluitar per la seva continuitat després de quaranta interminables anys de dictadura ferotge filla d’un cop d’estat assassí. Ho seguirem fent en nom de la generositat antifeixista que va vessar la seva sang pels drets i les llibertats, per la justícia social i la solidaritat, per l’educació i la cultura, per sortir del cau fosc i repressor d’aquella Espanya miserable, imperialista i decadent de cacics i sotanes, que ofegava als seus pobles en guerres colonials, que matava de fam de pa i de lletres. I d’aquelles glòries genocides aquest nacionalisme espanyol ignorant i barroer coronat amb la monarquia borbònica, que sempre acaba tornant com un malson, de tot això esdevé la nostra ordinària vida prenyada de franquisme parint injustícia, mentides i càstigs pels rebels que continuen defensant la democràcia amb la seva veu i les seves mans constructives. Sempre ha estat urgent recuperar república, però avui és una necessitat fins i tot física, és sinònim de supervivència, integritat i dignitat. És una urgència per a tots els pobles de l’estat espanyol. Ja no és suficient commemorar la república, les seves fites, els seus valors, el camí que encara havia de recórrer per assolir plenament totes aquelles esperances de progrès, des del repartiment de la terra a la igualtat real entre sexes passant per la separació de l’Església i l’Estat. Ja ha arribat l’hora de no només fer glosa de tot allò perdut, de tantes mancances i ferides profundes sense guarir a mans d’un cop d’estat nacionalcatòlic, que va conformar aquesta Espanya actual de pudor a corrupció, a cinisme i pocavergonya, que esclafa tota possibilitat de respirar en llibertat. Hem de fer possible que la república, que les repúbliques i la solidaritat entre pobles siguin una realitat perquè sota cap corona sortida de les mans d’un dictador donarem reparació a les centenars de milers de víctimes que van patir l’interminable ventall franquista de crims de lesa humanitat, el terror i l’horror de la seva repressió. Milers i milers encara sota la terra que van llençar sobre els seus cossos falangistes rabiosos passejadors voluntaris de la mort, de la mateixa mort a la qual canten els ministres del PP. La llavor feixista encara germina amb fruits d’odi irracional, el feixisme espanyol encara gaudeix vexant i agredint-nos amb total impunitat. Els hereus del franquisme viuen en una venjança permanent dels vencedors sobre els vençuts amb la voluntat d’humiliar al perdedor perquè mai més aixequi el cap. Però les nostres raons són tossudes i orgulloses i els seus insults i amenaces ens encoratgen a continuar lluitant per posar fi a una transició complaent amb els botxins i còmplice amb les seves lleis de punt final, amb centenars de morts silenciades i desenvolupada sota el signe de la guerra bruta, les clavegueres de l’estat i les condecoracions als repressors del franquisme i la transició. Censura i repressió inassumible sota el paraigua de la monarquia constitucional, que hem de combatre.Ja és hora que totes les defensores de la digna memòria de totes les víctimes que van quedar indecentment soterrades i oblidades sota el pes de la història oficial, incloguem la república com a víctima principal a reparar, perquè és la mare fèrtil dels nostres somnis de justícia. No només per poder escriure la veritat segrestada del seu passat robat sense cap por i sense obstacles, sinó per a construir un futur transparent on enterrar definitivament el franquisme, les seves corrupteles i el seu clientelisme, ben fondo, per no haver d’inhalar mai més el seu ferum a violacions de drets humans.Les republicanes i els republicans no tenen rei, no volen rei, no necessiten rei, ni tota la seva cort, ni la seva constitució monàrquica com a norma interpretada pels que per protegir unitats de pàtries unes, grans, que haurien d’estar superades, fan servir recargoladament el seu contingut per empresonar, censurar i multar la llibertat d’expressió, de pensament i ideològica. Les defensores de la república avui, aquelles que van agafar el testimoni de les persones valentes que van plantar cara als colpistes per protegir la seva legalitat, totes, des de la seva pluralitat d’idees agermanades sota la bandera contra el feixisme, tenim l’obligació de trencar amb la transició i els seus vicis franquistes, de fer neteja de tots tres poders perquè la seva pols petrificada des de la dictadura ha fet un bloc indissoluble que està esclafant la democràcia, d’alçar la nostra veu per sobre dels altaveus de l’oficialitat que contaminen i tergiversen protegint la impunitat de la dictadura. Hem de denunciar que tenim una monarquia que paga el poble i que censura al poble, que no és transparent, que no ret comptes, que no ha estat escollida democràticament, que no ens representa, que té les seves arrels en un règim assassí, amb un rei irresponsable i una família privilegiada que encara no ha pagat per cap dels seus delictes, rei emèrit inclòs.Tenim pel davant un dur camí per la veritat, la justícia i la reparació que hem de fer ferm i segur. És un treball compartit de denúncia i compromís que hem d’abonar teixint una xarxa de llibertat, fraternitat i igualtat, per gaudir d’una florida i groga primavera republicana que envaeixi tots els palaus d’hivern des de tots els racons de l’estat Espanyol. Perquè república som totes, perquè república ets tu.Prou criminalització! Llibertat! Defensem la república!Quemar una foto de los reyes de España es libertad de expresión. Así lo ha sentenciado el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH), que ha estimado el recurso de los dos jóvenes condenados por injurias a la Corona (...). Los magistrados europeos creen que el castigo penal impuesto a los jóvenes por la Justicia española "constituye una interferencia con la libertad de expresión". (....)Más de diez años después de los hechos, el TEDH da la razón, por unanimidad, a los dos jóvenes y concluye que la quema de la foto de Juan Carlos I y Sofía por la que fueron condenados Enric Stern y Jaume Roura "no fue un ataque personal contra el rey de España destinado a despreciar y vilipendiar" a la institución, sino "la expresión simbólica del rechazo y crítica política" a la monarquía, según recoge la sentencia.En consecuencia, los magistrados creen que la Justicia española vulneró el artículo 10 de la CEDH (...). La sentencia es vinculante para el Estado."La puesta en escena orquestada, aunque dio lugar a la quema de imagen de los monarcas, es una forma de expresión de una opinión en el contexto de un debate sobre una cuestión de interés público, a saber, la institución de la monarquía", sostienen los magistrados de Estrasburgo, que recuerdan que la libertad de expresión ampara no sólo los actos o ideas consideradas "inofensivas", sino también las que generan "conmoción" o "preocupación".Los jueces europeos enmarcan la protesta en "una crítica a lo que el rey representa, como jefe y símbolo del aparato del Estado" (...). Concluyen los magistrados que la quema de la fotos "entra dentro del ámbito de la crítica política o la disidencia y corresponde a la expresión de un rechazo de la monarquía como institución".El TEDH da un revolcón a la argumentación esgrimida por siete de los once jueces del Tribunal Constitucional (TC) para negar el amparo solicitado por los jóvenes. Los magistrado del TC consideraron que quemar públicamente el retrato de los monarcas no era solo un acto "ofensivo" sino también incitador al odio y a la violencia. Interpretó el Constitucional que la protesta "trasladó la idea de que los Monarcas merecen ser ajusticiados".Los magistrados europeos niegan por completo que la quema de fotos de los monarcas puedan ser consideradas como incitadoras al odio, y recuerdan que este tipo de delitos protegen a minorías discriminadas por su raza o su condición sexual. De hecho, los magistrados de Estrasburgo creen que vincular la quema de fotos de los monarcas con el discurso de odio y la violencia, tal y como hizo el TC, "sería perjudicial para el pluralismo, la tolerancia y el espíritu de sin el cual no hay una sociedad democrática".Eldiario.es - 13 de marzo de 2018Uno de los logros de la República fue incluir en su constitución la separación Iglesia-Estado, lo que la Iglesia interpretó como un ataque frontal que minaba su omnipresente poder y su enriquecimiento a costa de perpetuar el clientelismo monopolizando sectores como la educación e incluso la sanidad. La Iglesia no quería dedicarse a las almas, que era su cometido, sino al lucro terrenal y para ello llamó a las armas contra la República."Desde el primer momento la iglesia católica se posicionó en contra de la República y alentó, de formas más o menos directas, el derrocamiento de la misma. Mucho antes de la revolución de Asturias, algunos canónigos ya postulaban por una insurrección violenta para derrocar a la República. En el otoño de 1931, el sacerdote Antonio Pildain defendía la resistencia activa a mano armada. El canónigo Aniceto Castro Albarrán en su obra El derecho a la rebeldía (que tras el 18 de julio pasó a titularse El derecho al alzamiento) arremetía contra la política accidentalista de la CEDA y  parte de la jerarquía eclesiástica.Ya no hay dudas acerca de la colaboración del clero en el golpe militar apoyando a los carlistas. Según Julián Casanova, en Navarra fueron los sacerdotes los que en múltiples ocasiones dirigieron los preparativos para la sublevación. Según el sacerdote Marino Ayerra, en una sastrería eclesiástica que dirigía Benito Santesteban en Pamplona, era visitada por numerosos clérigos en conspiración permanente y abierta contra la república laica. Por esta sastrería pasó el obispo de Zamora Manuel Arce Ochotorena, que le dijo a Santesteban: Bueno, si en lugar de sotanas me envías fusiles, ¡Mejor que mejor! Ya me entiendes (citado, Casanova, 2001: 54). Asimismo es casi seguro que el 19 de julio barcelonés se preparó en el palacio del obispo.Muchos sacerdotes alentaron desde los púlpitos la sublevación, incluso fueron numerosos los que se incorporaron a la lucha, destacando en esta faceta los curas navarros: De hecho, algunos fueron los primeros en incorporarse a las columnas rebeldes e instaron a sus congregaciones a hacer lo mismo. Con las cartucheras sobre las sotanas y rifle en mano, lleno de entusiasmo partieron a matar rojos. Tantos los hicieron que los fieles se quedaron sin clérigos […], y las autoridades eclesiásticas solicitaron el regreso de algunos de ellos. (Preston: 258). Desde los púlpitos se pronunciaban discursos cargados de odio y violencia; como el que dio el canónigo de la catedral de Salamanca José Artero, en la catedral de Tarragona tras la toma de la ciudad por los sublevados, dejó clara su opinión sobre los catalanes cuando los llamó ¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!El extremismo de algunos religiosos – en el que destacaron capuchinos y jesuitas- les llevó a anatemizar incluso lo que ellos consideraban actitudes condescendientes, como la de Gil Robles. El capuchino Gumersindo de Escalante escribió en Acción Española tras las elecciones de noviembre de 1933, un claro avisó a Gil Robles: No están los tiempos en el mundo, y sobre todo en España, para hacer el cuco. No; hay que dar la hora y dar el pecho; hay nada menos que coger, al vuelo, una coyuntura que no volverá a presentarse: la de restaurar la gran España de los Reyes Católicos y los Austrias […] Si este gran destino no se cumple, todos sabemos a quiénes tendremos que acusar […] El dolor, la angustia indecible de que todo puede quedarse en agua de borrajas, en medias tintas, en populismos mediocres, es una especie de lerrouxismo con Lliga Catalana y Concordato, nos dará aún a los menos aptos, voz airada para el anatema y hasta la injuria. Yo, si lo que no quiero fuese, ya sé a donde he de ir. Ya sé a que puertas llamar y a quién –sacando de amores, rabias. He de gritarle ¡En nombre de mi casta; en nombre del dios de Isabel y Felipe II, maldito seas! El aviso no tiene desperdicio: o Gil Robles preparaba el golpe de Estado, o sería un vil traidor. Mientras tanto el obispo Irurita no dudaba en gritar ¡Cristo necesita una espada!"Font: https://jlgarrot.wordpress.com/2015/12/03/229/Si la República supuso un soplo de libertad para algún colectivo cautivo y sometido por su condición fue para la mujer, para su emancipación a través de logros como el voto, el divorcio, las mejoras laborales, el aborto, la educación. Si no hubiera triunfado el golpe de estado y la República hubiera seguido su caminar quien sabe si hoy en día no seguiríamos sufriendo la lacra del machismo y su violencia inoculada por el nacionalcatolicismo, que normalizó el sometimiento y el trato vejatorio para la mujer a través de la Iglesia, de la Sección Femenina de Falange y desde todos los estamentos de la dictadura incluido el judicial donde el “la maté porque era mía” suponía la impunidad de los maltratadores asesinos, ya que se trataba de un asunto doméstico y el marido siempre tenía la razón. La violación se consideraba fruto de la provocación de la mujer, un objeto para el disfrute del varón, siempre la culpable, siempre la pecadora.Texto de la argentina Zuleika Esnal sobre la violación sufrida por una adolescente brasileña."Violaron entre 30 "hombres" a una piba de la edad de mi sobrina. Un año más, pónele.Treinta; aunque no es seguro. Ella contó 28 pero antes de quedar inconsciente le pareció escuchar a uno gritando "Somos 33!!!!". O treinta y ocho. No recuerda.Dice que cree que la drogaron porque no podía moverse, que se reían de ella y que pensó que iba a morir.Dice que el alma duele más que la vejiga destrozada y es más difícil de sanar. Dice que se baña todo el tiempo, todo el día. Que siente culpa aunque no sabe bien de qué. Y que sueña que le sale basura de los ojos y la boca. Dice que no entiende. Lo primero que preguntó la policía fue si alguna vez había estado en una orgía.16 años tiene.Lo segundo, que por qué estaba donde estaba.Estaba donde estaba porque la drogaron, y así, DROGADA, fue llevada a una casa abandonada. La violaban de a dos, para hacer más rápido. Algunos repetían. Como si fuera un plato de comida. 16 años tiene. Dice que no sabe si quiere cumplir diecisiete. Dice que para qué.16 años tiene. La encontraron deambulando, como ida, desorientada y sangrando. Dice que tiene vergüenza. Y que no sabe porqué. Yo creo que tiene vergüenza porque es lo primero que aprendemos. Lo que nos hacen creer.Que si la pollera era corta, BANCATELA. (Jódete)Te emborrachaste, BANCATELA. Te gusta coger pero no quieres que te violen? Estás loca? BANCATELA Te gusta andar sola de noche? BANCATELA. Te pones a hablar con cualquiera? BANCATELA BANCATELA. BANCATELA. BANCATELA. Vivimos en un mundo donde denunciar una violación se convierte en otra violación peor. Porque el que debería protegerte te llama puta aunque no lo diga. Cuestiona tu ropa, tus gustos, tus horarios. Cuestiona tu cuerpo. Tus hábitos, tu concha.NO SEÑORES. Lo que deberíamos cuestionar es la clase de hombres de mierda que estamos criando como sociedad. De esos que agarran una mina y se la pasan entre todos como si fuera una botella de cerveza hasta que ya no queda nada. O sí. Quedan los restos. Y a ver que hacemos con eso. Se lo debemos. A esta piba. Y A todas las demás. A cada hija, a cada amiga . A cada mujer. Porque pudo ser cualquiera de nosotras. Y puede volver a ser."Per ous, els de la justícia espanyola que amb les seves interlocutòries està agafant fama mundial, una justícia que empresona les idees, els drets i les llibertats, que diu terrorisme d’una baralla de bar i abús d’una violació, perquè NO és NO, encara que es veu que aquesta justícia a més de cega és sorda.Diuen que la lluita és alegria i amb permís de Quico Pi de la Serra recitarem la lletra de la seva cançó amb una petita variació en la seva tornada. La República és llum, valor i valors, contra la foscor del feixisme i els seus crims d'ahir i d'avui.Si algú se sent al·ludit i té ales, que no voli!El refrany que cantaré és adagi de carrer,ja me'l deien al bressolSi els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Al camp la fruita es podreix,hi ha massa intermediaris."No hi ha planificació",això diuen els diaris, i així ho resa el camperol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.A Suïssa han ingressat,milers de milions a cabassos.Després diuen que és l'obrer,el culpable dels fracassos i la manca de control.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.A ciutat anem de cul,ningú s'aclareix tot falla.Ja no podem respirar,tothom més o menys la balla,de l'agost fins al juliolSi els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Surten al carrer, estancansats de falses promeses.Sona un tret, com un fuet,i cau mort, les mans esteses,deixa dona, fill i dol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Heu d'oblidar, si podeu,aquests 40 anys de Glòria.A mi no em preocupa gens,perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.La unitat no té destí,l'univers no és cap llimona.Tinc un passaport que diu:"ha nascut a Barcelona i per tant es espanyol".Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.El tribunal, dit Supremera en mans de falangistesvaren apartar el Garzón vaja merda de juristesque els agrada el "cara al sol". Jo cada cop veig més clar,que el poble diu el que pensa.Hem après aquest proverbi,i amb mútua complaença cantem com un home sol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Manifestació a Buenos Aires de rebuig a Rajoy.República és Veritat, Justícia i Reparació, respecte pels drets humans. El cinisme de Rajoy i la seva desvergonya històrica.Rajoy rinde homenaje a las víctimas de la dictadura argentina y se le gira en contra.Condenar unos crímenes y silenciar otros. El presidente español, Mariano Rajoy, visitó el 11 de abril el parque de la Memoria de Buenos Aires para rendir homenaje a los desaparecidos y asesinatos por el terrorismo de Estado en Argentina entre 1969 y 1983, cuando el país vivió una dictadura caracterizada por la represión, la violencia, la tortura y la desaparición y asesinato de miles y miles de personas.Sin tener en cuenta lo que podía venir después, Rajoy paseó por el parque y, después de hacer la ofrenda floral, escribió un mensaje al libro de honor que no gustó a muchos: "Mi testimonio de admiración y reconocimiento a todos los que dieron la vida por la defensa de la libertad y los derechos de todos".El líder del PP, sin embargo, no tenía ni idea de las consecuencias de rendir homenaje a las víctimas de la dictadura argentina sin hacer ni una sola mención a los crímenes del franquismo. Y el momento llegó. Un periodista de Revista Cítrica, partiendo del espacio reservado para los muertos y desaparecidos de la represión en Argentina, le preguntó qué pensaba hacer con respecto a los crímenes de la dictadura franquista.Silencio. El presidente español hizo ver que no oía la pregunta y se quedó en silencio. Parece, sin embargo, que sí la escuchó, ya que cuando el periodista argentino le llama, él levanta la cabeza y la vuelve a bajar cuando empieza a intuir el contenido de la pregunta.De fondo, y en medio del silencio del jefe del ejecutivo estatal, se oye otra persona con la bandera española en la mano diciendo al periodista que se vaya "a la mierda" y preguntando qué pasa con los crímenes del comunismo.El periodista de la revista, que después firmaba la noticia, lamentaba en su escrito que la visita de Rajoy al parque de la Memoria "es una ofensa a esta lucha ejemplar, una prueba más de la desvergüenza de un político oportunista" y subrayaba que el también presidente del PP "no ha dedicado ni un euro de los presupuestos a financiar la ley de memoria histórica".Plantón a RajoyEl mutismo de Rajoy y su posicionamiento ante estos hechos a lo largo de los años también tuvo otras consecuencias. Las principales organizaciones de derechos humanos de Argentina se negaron a acompañarle durante la visita, unas organizaciones que, en cambio, sí acompañaron a la canciller alemana, Angela Merkel, o el expresidente francés Francoise Hollande.Eso no afectó solo a la visita al parque de la Memoria argentino, sino que, además, le cayeron varias críticas en Twitter. Algunos le han reprochado que en España estén las Cunetas de la Memoria, donde todavía hay más de 100.000 desaparecidos, y le han recordado que la entrada es gratuita.Elnacional.catLes mentides, la impunitat i la humiliació de la transició un obstacle a batre per les republicanes i els republicans antifeixistes. PP i PSOE o la reconciliació indecent en l'oblit de la memòria republicana, de les víctimes del feixisme espanyol que encara ens trepitja. És imperatiu fer República de veritat amb justícia i per a la reparació.DECLARACION DEL GOBIERNO DE LA NACIÓN CON OCASION DEL 50 ANIVERSARIO DEL COMIENZO DE LA GUERRA CIVIL. 18 DE JULIO DE 1986."El gobierno quiere recordar que hoy se cumplen 50 años de un acontecimiento trágicamente decisivo en la historia española: el comienzo de la guerra civil, un guerra que conmocionó la conciencia de sus contemporáneos y aún de las generaciones posteriores , y que desembocó en una dictadura que dirigió la vida del país por espacio de casi cuatro décadas.Una declaración gubernamental no es el lugar para analizar las causas de un acontecimiento de la magnitud de la guerra civil, ni para valorar las consecuencias que de ella se derivaron. El gobierno quiere, sin embargo, llevar al ánimo de todos una doble convicción. Primero, que por su carácter fratricida, una guerra civil no es un acontecimiento a conmemorar , por más que para quienes la vivieron y sufrieron constituyera un episodio determinante en su propia trayectoria biográfica. Segundo, que la guerra civil española es definitivamente historia , parte de la memoria de los españoles y de su experiencia colectiva . Pero no tiene ya – ni debe tenerla- presencia viva en la realidad de un país cuya conciencia moral última se basa en los principios de la libertad y la tolerancia.Un Gobierno democrático no puede menos que felicitarse porque España haya recobrado, con los años, las libertades que quedaron bruscamente interrumpidas en 1936. Al hacerlo quiere honrar y enaltecer la memoria de los que, en todo tiempo, contribuyeron con su esfuerzo, y muchos de ellos con su vida, a la defensa de la libertad y la democracia en España.Pero un Gobierno ecuánime no puede renunciar a la historia de su pueblo, aunque no le guste, ni mucho menos asumirla de manera mezquina y rencorosa. Este Gobierno , por tanto, recuerda asimismo, con respeto a quienes, desde posiciones distintas a las de la España democrática, lucharon por una sociedad diferente a la que también muchos sacrificaron su propia existencia .El Gobierna expresa su convicción de que España ha demostrado reiteradamente su voluntad de olvidar la heridas abiertas en el cuerpo nacional por la guerra civil , su voluntad de vivir en un orden político basado en la tolerancia y la convivencia, en el que la memoria de la guerra sea, en todo caso, un estimulo a la Paz y el entendimiento entre todos los españoles.Para que nunca más, por ninguna razón, por ninguna causa vuelva el espectro de la guerra civil y el odio a recorrer nuestro país, a ensombrecer nuestra conciencia y a destruir nuestra libertad.Por todo ello el Gobierno expresa también su deseo de que el 50 aniversario de la guerra civil selle definitivamente la reconciliación de los españoles y su integración irreversible y permanente en el proyecto esperanzado que se inició a raíz del establecimiento de la democracia en la Monarquía encabezada por el Rey Don Juan Carlos , proyecto que fue recogido en la Constitución de 1978 y fue refrendado por el pueblo español para el que consagra definitivamente la Paz."Foto: la nostra companya Montse Giné, presidenta de l'AVRFT i al seu costat Begoña Floria, regidora socialista de l'Ajuntament de Tarragona.Y de aquellos polvos los lodos de la vergüenza:La regidora socialista de l'Ajuntament de Tarragona present a l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme afusellades a la ciutat, sense respectar els presents, que amb la seva pluralitat havien consensuat la línia del discurs de la presidenta de la seva associació, es va permetre dir en un acte sense banderes, però amb la llibertat i els drets com a línia editorial, que sota qualsevol bandera podia ser-hi el feixisme. Aquesta afirmació va produir el malestar de les famílies i amics dels assassinats pels feixistes. Una vergonya de discurs. Molt poca alçada política d'aquesta regidora del PSC al peu de la fossa del cementiri on resten les despulles d'aquells que van ser víctimes del nacionalcatolicisme per defensar la legalitat republicana. Per sobre de tanta ignorància està la dignitat de les víctimes i les seves famílies.Com cada mes vam recollir signatures de suport a la querella argentina, aquesta vegada ens va signar la Pilar, filla de l'Ascensión Mendieta, que amb la seva digna i perseverant lluita va poder exhumar el seu pare i així va poder veure com el seu somni de justícia es feia realitat. Tot gràcies a la Causa 4591/10 contra els crims de lesa humanitat, que mai prescriuen, a l'estat espanyol es vulneren i presumeixen de fer-ho. Moltes gràcies Ascensión i Pilar. Ana Messuti i Ascensión Mendieta.Perquè hem de fer república ara mateix vam llegir el poema de Miquel Martí i Pol del mateix títol.Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d'un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s'ha complert, i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d'angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d'un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l'enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l'espai d'històriaconcreta que ens pertoca, i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora!,que tot està per fer i tot és possible. […]

  • NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 2 avril 2018 à 13:19

    Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista. I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.Lina OdenaDones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis. Matilde LandaAssassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya. Carme ClaramuntAssassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil. Camp concentració RivesaltesMortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent. Dones RavensbrückAssassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home. I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa. “La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.--> Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.Ellas, las asesinadas Son una hilera de enlutadas sombras.Siemprevivas calladas. Siempremuertas.Mariposas de invierno en alfileres.Alondras tristes para siempre mudas.Selláronles sus bocas con pétalos de sangre.Esculpieron sus risas sobre mármoles fríos.Dejaron a sus hijos a solas en el aire,y ya sus ojos ciegos ruedan por los abismos.Son mujeres sin nombre, sin edades,que levantan sus voces en la ausenciaesperando una luz que las redimadel terror, de la injuria, de la fuerza.No piden ni la paz ni la palabra:quieren ser los escudos de la herida,la memoria tenaz, la dolorida sinrazónde una muerte anunciada. Denunciada.Ellas, las siempremuertas y las siempre vivas.--> Luzmaría Jiménez FaroCarme Bartolí nació en Setcases (Girona) el 6 de junio de 1891. Ravensbrück 27046.Ella y su marido eran emigrados económicos. Vivían en Vallmanya con sus hijos, entre ellos Sabina que estuvo con su madre en Ravensbrück y participaron en la resistencia contra la ocupación nazi en los primeros momentos.Escondían hombres del maquis, les daban comida y curaban sus heridas.Refugiaron en su casa durante largos meses a tres dirigentes de la Resistencia en los Pirineos Orientales. La casa situada en un pueblecito de montaña tenía una entrada principal por la calle y se podía salir también por el desván directamente a los montes. Estas óptimas condiciones y el apoyo desinteresado de Sabina y su madre, que aún contando con escasos recursos los alimentaban, las convertían en unas colaboradoras importantes pues así podían seguir sin otras preocupaciones organizando la lucha armada por las montañas pirenaicas.Cuando las detuvieron tenían escondidos en su casa a un maestro de escuela francés, un republicano y un belga. Las dos mujeres y el propietario del inmueble se enfrentaron a la policía de Vichy y se pusieron delante de la puerta impidiendo su entrada. Recibieron muchos golpes pero consiguieron que los tres resistentes pudiesen huir por detrás. Uno de los fugitivos tuvo tiempo de disparar matando a un policía e hiriendo a otro.Jamás se pudo averiguar quien puso a los alemanes sobre su pista.Las llevaron a la cárcel de Emelie-Les Bains. Allí las separaron del propietario del inmueble francés. Las llevaron de cárcel en cárcel y de interrogatorio en interrogatorio. No pudieron arrancarles nada. Pasaron por las cárceles de Arlés, de nuevo Amelie-Les-Bains a la Ciudadela de Perpinyà y de allí a Compiègne, cerca de París y de allí las trasladaron a Ravensbrück con un frío terrible en un vagón de ganado. En el espacio destinado a cuatro caballos iban ochenta mujeres, sin espacio para acostarse, sin beber y con un cubo de metal para sus necesidades. Una sola comida durante los cuatro días que duró el viaje.Sabina y su madre llegaron a las 3 de la mañana a Ravensbrück en el 15º en el transporte de las 27.000. El único consuelo es que madre e hija seguían juntas.Carme no resistió Ravensbruck. Agonizante la dejaron con otras moribundas entre dos barracones. Dos francesas la reconocieron y por la noche con la luz de los reflectores y el peligro de ser descubiertas la arrastraron hasta su barracón donde murió en brazos de otra catalana, la leridana Coloma Seròs, maestra de Lleida, que le murmuró palabras de aliento y consuelo en catalán con las que Carme murió en calma.--> Su hija solo conservó el anillo de casada de su madre.Font: Amical Ravensbrück"Sevilla es la provincia donde se encuentran más mujeres represaliadas de España". Detrás de todos estos asesinatos estaba, sin lugar a dudas, la firma del general golpista Gonzalo Queipo de Llano.La visibilidad del sufrimiento de las mujeres durante el régimen es prácticamente nula en muchas investigaciones de memoria. El número de mujeres fusiladas en Andalucía tiene una horquilla demasiado amplia: entre un 2 y un 5%. Esta represión, en clave de género, “era muy distinta a la de los hombres, ya que las humilla y las degrada de mayor manera. Y es una tortura específica que forma parte de esa memoria que no se recoge”. En muchos de los casos, se realizaba una violencia corporal específica que pretendía degradar, hasta el límite, su dignidad como mujeres.Agosto del 36: Muerte a las 15 rosas de GrazalemaLas víctimas no tenían un perfil común, tampoco la edad que rondaba desde los 14, la víctima más joven hasta los 61 años, la mayor. Su único delito, ocultar el paradero de sus maridos ante la terrible represión militar que se avecinaba en la provincia de Cádiz. En una zona boscosa, junto a un viejo alcornocal, los falangistas cavaron la zanja gracias a la ayuda de un niño conocido en el pueblo como el Bizarrito, que fue fusilado junto a estas vecinas, sin alcanzar los catorce años. Ubicada en la “curva de las mujeres” en la carretera Jerez a Ronda. Poco se conoce de la biografía de aquellas mujeres. Gordillo apunta que “algunas fueron arrojadas embarazadas al agujero.El crimen Aguaucho en Fuentes de AndalucíaSe dice que en Fuentes de Andalucía (Sevilla) no hubo guerra, solo represión, siendo el municipio de la provincia de Sevilla con más violencia ejercida hacia la mujer, 27 mujeres y 78 hombres. En la conocida finca del Aguaucho se vivió un terrible episodio cuando varias jóvenes fueron arrojadas a un pozo tras ser violadas y paseadas para escarnio público. Las víctimas tenían entre 16 y 22 años. La sed de venganza no parecía tener límites para este grupo de falangistas. Los soldados las obligaron a preparar y servirles la comida. Las violaron, asesinaron y arrojaron sus cuerpos a un pozo horas más tarde. No hubo fosa. Nadie pudo hallar sus restos. Ya de madrugada, el camión volvió y recorrió las calles principales del pueblo para enseñar, bajo el cántico de “Cara el Sol”, en la punta de sus fusiles, la ropa interior de aquellas jóvenes inocentes. La búsqueda de sus cuerpos ha dado resultados negativos.Guillena, 1937: 17 rosas que hoy descansan en paz “Había entre ellas un vínculo de parentesco. Algunas eran hasta hermanas y cuñadas, nueras y suegras”. Torturadas, rapadas y paseadas por el pueblo a modo de escarnio. “Las 17 mujeres fueron trasladadas hasta el vecino pueblo Gerena para ser fusiladas” buscando otras localizaciones para borrar huellas de los crímenes cometidos. Una a una fueron cayendo ante el pelotón entre el 6 y 8 de noviembre de 1937. Tenían entre 24 y 70 años de edad y su historia nunca fue olvidada en Guillena, a pesar del paso de los años. Los últimos documentos, hallados en el archivo militar de Ávila, retratan como el régimen consideró a estas mujeres como “sujetos peligrosísimos” al auxiliar a los huidos de la sierra.Bañadas en aceite ante el pelotón: Las 25 rosas de zufre--> La fecha del asesinato es conocida por muchos vecinos en el pueblo. 4 de noviembre de 1937. Las 25 mujeres fusiladas, procedentes del pueblo onubense de Zufre (Huelva), fueron previamente “bañadas en aceite, desnudadas y azotadas” antes de su asesinato. Algunos testimonios orales recuerdan las violaciones cometidas a estas víctimas antes de ser arrojadas a la fosa común. La escena de pánico hizo que muchas de ellas “no pudieran ni bajar del camión”, en la cuesta que conducía al cementerio. La crueldad de aquellos hechos hizo, que la “Junta Rectora franquista que mandaba en Zufre diera hasta una llamada de atención a los guardias que habían perpetrado aquellos hechos”.Font: CGT AndalucíaA Daria i Mercè Buxadé i Adroher ínfermeres assassinades a Manacor.Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d’esquerra, varen ser presentades pels “intel·lectuals” del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l’odi envers l’esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del “barrio xino” barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s’anà bastint la “història” feixista damunt la guerra civil!Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l’expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles “bèsties salvatges” (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'”amor lliure”, lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d’una gran cultura (si tenim en compte l’època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, “abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits”.És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d’una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana:“Alguna vegada els havia sentit fent memòria d’aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s’engresquessin per anar d’infermeres?”.És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l’esperit d’aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l’emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l’any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m’ha interessat servar, reconstruir, novel·lar.--> Miquel López Crespí.Font: Les ínfermeres de ManacorFont: Arxiu Nacional de Catalunya.Menors de 18 anys assassinades per les bombes feixistes italianes a Barcelona--> Agustina Escudero Ors 12 Albertina Lozano Blasco 17 Alícia Fernández Álvarez 6 Amàlia Llorens Respall Amàlia Lario Bravo 14 Àngels Peña Gil 4 Anna Serra Mercadal 8 Anna Biota 14 Antònia Àvila Martinez 10 Candelera Cortinas López Carme López Benveso 5 Carme Perez Santos Carme Teixidó Nolla 7 Carme Antúnez Mijanca 17 Carme Bové Claver 9 Carme Navarro Rodríguez 1 Carme Peña Gil 12 Carme Ruescas Peris 15 Clementina Gonzalez Balsa 13 Concepció Campdesunyer Coll 15 Concepció Sanchez Hernández 17 Concepció Navarro García 9 Consol Ruiz Gonzalez Dolors Huertas Gil 2 Dolors Ferrer Alió 14 Dolors Cardona del Toro 12 Elena Godia Cuchi 4 Elena Blach Peronella 17 Elsa Garcia Sarmentero 15 Elvira Aguilera Perez 11 Felisa Ferro Sastre 8 Ferranda Orejón Fernández 4 Francesca Rius Bernal 14 Guillermina Miquel Ortiz 15 Isabel Verdugo de Sala 6 Isabel Peña Gil 14 Joana Ariarte Ayala 1 Josepa Verdaguer Campois 0 Josepa Guerrero Balaguer 5 Josepa Botella Bernal 6 Josepa Lacambra Montanuy 8 Josepa Ortiz Palau 10 Josepa Berenguer Riau 2 Llibertat Bueno Catalan 1 Lliurada Sanchez Hernández 12 Llúcia Giron Plana 13 Lolita Martínez Fernández 8 M. Lluïsa Bertran Carceles 16 Maria Soler Solbes 7 Maria Pascual Casado 17 Maria Figuerola Lafuente 15 Maria Paire Torres 14 Maria Botella Bernal 10 Maria Ribat Blasco 4 Maria Rubio Colay 2 Maria López Caro 3 Maria Navarro García 16 Maria Duch Radua 5 Maria Iglésias 17 Maria A. Vallés Mora 11 Maria-Lluïsa Mendoza 17 Mariana Garcia Fortea 8 Maruja Pérez Ròselló 14 Merce Duch Radua 10 Mercè Martínez Navarro 3 Mercè Vilassís Royo 14 Montserrat Hijar Falcón 11 Montserrat Serra Mercadal 7 Montserrat Garrote Claramunt 10 Neus Grayolas Terreu 5 Neus Temprado Montforte 9 Nuri Jover Lluis 6 Núria Aguilera Perez 3 Núria Perales Sala 15 Núria Clotet Pujol 10 Pilar Hernández Andreu 9 Pilar Benabarre Torres 15 Raquel Martínez Carbonell 15 Rosa Hijar Falcón 4 Rosa Lario Bravo 14 Rosa Ferrer Alió 10 Rosa Gómez Chicharro 17 Sara Borràs Amejairas 2 Teresa Costa Gonzalez 16 Teresa Pérez Roselló 11 Teresa Pastor Espuñas 14 Teresa Pardillos Bruna 9 Teresa Fusté Payella 14 Violeta Díaz Gonzalez 6 Llistat dones assassinades per les bombes feixistes italianes a BarcelonaAl nostre estimat company Lluís, lluitador incansable de totes les causes que exigeixen veritat, justícia i reparació, un activista dels drets humans i un magnífic ésser humà. 80 anys d'integritat i honorabilitat. El nostre homenatge a un digne fill del seu pare Lluís Serra i Giribert, alcalde de El Prat de Llobregat assassinat pel feixisme espanyol.Volem donar les gràcies a la companya i els companys vinguts de Bèlgica a compartir la nostra lluita per les víctimes del franquisme i la transició i que formen part de la nostra Mesa de Catalunya.Per totes les víctimes Una anotació a peu de pàgina que retrata l'atmosfera feixista que ens ofega, una amenaça de mort més.Tristament ja estem acostumats als insults, les amenaces barroeres, a què ens demanin per les víctimes de la rereguarda republicana, que si Paracuellos, que si les monges i els mossens. Continuen sense estudiar l'estadística. Aquestes persones assassinades ja han estat honorades, premiades, canonitzades mentre les nostres víctimes continuen sota terra, oblidades, estigmatitzades. Perdedores eternes com aquesta falsa democràcia que no reconeix als defensors de la república, als demòcrates que van lluitar contra el franquisme que encara avui ho impregna tot amb la seva forta pudor a odi. L'odi dels vencedors sobre els vençuts, unes entranyes negres que regalimen corrupció, rancor, feixisme i violència. Ahir vam viure un capítol més d'aquest verí que els cega, no era el típic il·luminat que t'aixeca el braç al crit de "viva Franco", ni joves amb estètica i tatuatges feixistes que t'etziben a la cara "más rojos de mierda tendrían que haber matado", era un home de mitjana edat, d'aspecte normal, tranquil, que després de demanar on estaven els altres morts i d'explicar que els seus avis els havien mort els republicans ens va dir que si ara vingués altre cop la república ell seria el primer a sortir amb una metralleta a matar republicans, a matar-nos a nosaltres. Ho va afirmar sabedor que la impunitat del franquisme el protegeix i des de la total consciència que els que ara paguen pel delicte d'odi són les víctimes no els botxins. Nosaltres no oblidem, no perdonem, però no tenim aquest odi podrint-nos, volem justícia i així li vam dir, que això sortosament és el que ens diferencia. Ells van guanyar, però ni tan sols es van convèncer a ells mateixos perquè no és que ens vulguin humiliats ens volen fer desaparèixer per poder fer la seva nacionalcatòlica voluntat i aquest gust no els hi donarem pas. La nostra digna ràbia és la defensa dels drets humans, la seva és la impotència davant les nostres raons i la nostra perseverança. Les seves amenaces no ens fan por. Continuem, seguim.Primavera republicana. […]

  • VUITANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA PER LA MEMÒRIA ÉS MÚSICA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 25 février 2018 à 14:43

    La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions meravellosament poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un instrument revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i valors, un sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell amb una força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i poesia amb la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de justícia, d’aixecar pobles vers llur llibertat.La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música republicana i antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a continuar plantant cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las barricadas” o “Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a la injustícia en nom dels vençuts de la terra.  Qui no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i no ha sentit la ràbia del represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha tremolat d’horror escoltant les “Campanades a morts” de la sagnant transició. Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què volen aquesta gent?”, i el més trist és que encara les haurem de continuar cantant per denunciar les mateixes situacions de presó, censura, tortura, robatori de llibertats i drets.La cançó popular convertida en himnes als fronts, a les trinxeres, a la rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat d’aglutinar gent de molt diversa procedència en la defensa de la legalitat republicana. Moltes vegades les notes i les veus eren alegria en mig de la desolació, coratge davant l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia solidària, era comunitat, germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment. Cançons que la gent gran ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant generacions. Algunes persones hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi, que ens ha cantat a cau d’orella com un secret “En la plaza de mi pueblo … nuestros hijos nacerán con el puño levantado” o “Si los curas y frailes supieran … subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad”. Harmonies subversives trencant el silenci imposat en dictadura i monarquia.La música contra el feixisme era i és una vacuna contra la impotència del trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i és una font d’unitat contra la impunitat, era  i és un senyal de reconeixement de lluites compartides, un so de complicitat. El tret pacífic de sortida de revolucions de flors com va ser Grândola Vila Morena de Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura un abril portuguès, inundant de clavells vermells els carrers.La música sempre serà un antídot contra la por que ens talla les ales i ens sotmet com esclaus.  Molts afusellats pels escamots de venjança i rancor del franquisme van morir cantant els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va caminar cap al paredó amb 26 companys més el 15 de novembre de 1939 a Alacant tot cantant plegats La Internacional, deixant glaçats a qui els escoltava darrere els murs de la presó esperant el mateix destí. El 27 de setembre de 1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a Collserola abans de sentir-se els trets de mort va sonar la veu d’en Txiki cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves goles inflamades de valor i coratge, amb dignitat, assenyalaven als assassins, fent-los saber que vindrien més que agafarien el seu testimoni per a guanyar la llibertat, les llibertats, sense cap por.Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la victòria de les rodones, les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del botxí ordenant, l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten la democràcia en nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se dempeus més que per la imposició de la força.Volem donar les gràcies a les companyes i companys de la Brigada Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que ens ha  acompanyat tantes vegades i que amb la seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i solidariàment. També volem agrair el seu compromís amb les víctimes del franquisme i la transició a tota la gent que ens ha fet costat durant aquest temps, la gent de pas i aquella que es va quedar darrere de la nostra pancarta-barricada. Milers de gràcies a les persones de moral indestructible que conformen la nostra Mesa de Catalunya, a aquelles que han format part de nosaltres i encara continuen vives en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a la Carme Conill i a la Milagros Riera, als quals no plorem perquè són vent de llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les persones vingudes d’arreu del món que ens ha agraït la nostra tasca de difusió i de lluita, a les persones indignades, les que han plorat i han compartit les seves històries silenciades amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o ens han abraçat amb emoció, sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme i la transició per la seva perseverança i per haver recollit durant aquests anys milers de signatures contra la impunitat.Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes i tantes gràcies i de celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de veritat, justícia i reparació als nostres carrers era fer un homenatge a la música que va acompanyar les lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per això avui tenim la sort de gaudir de les veus i els cors del cor manresà  Incordis i del company Dani Caracola, cantautor de la Brigada Intergeneracional."La celda daba a uno de los patios donde todas las tardes se reunía un grupo numeroso de presas para cantar. Ésta era también una forma de ahuyentar el hambre. Las cantoras ponían todo el entusiasmo de que eran capaces, sabían que eran escuchadas por miles de mujeres. Organizaron unos coros dirigidos por doña Justa, militante socialista y profesora de folclore español, que hacían las delicias de toda la prisión".Juana Doña. Comunista, feminista, sindicalista represaliada por el franquismo en la prisión de Ventas de Madrid, entre otras prisiones."La música sobre todo, sirvió de aliento en los momentos más duros de sacas, de hambre y de miseria. También fue instrumento de reivindicación ideológica y expresión de rebeldía, a través de actividades musicales clandestinas. Por ejemplo, las reclusas organizaban, a escondidas de la dirección, obras teatrales y cuadros de baile con los que celebraban fechas de especial significación política, como el Primero de Mayo"."En las cárceles de mujeres era muy frecuente la creación de 'cuadros artísticos', consistentes sobre todo en números de zarzuela o en coreografías sobre melodías muy conocidas del repertorio clásico. En las cárceles masculinas eran más frecuentes las bandas o pequeñas orquestas, pero siempre de formación muy heterogénea, porque se formaban con lo que hubiera"La expresión artística permitía a las presas dar cauce tanto a su miedo como a su orgullo: "Podían cantar arias y coros de zarzuelas, canciones regionales y populares o crear unas nuevas. Cualquier motivo era bueno para inventar canciones; incluso, aunque parezca terrible, sobre la propia pena de muerte, a la que se referían como 'la pepa'".--> Belén  Pérez Castillo. Profesora del Departamento de Musicología de la Universdidad Complutense.Artículo completoAna, madre de Elena, bebé desaparecido durante el franquismo, leyó la carta que su abuelo escribió a su madre cuando estaba preso en la prisión de Ocaña antes de ser fusilado. Es terrible como la represión del franquismo ha perseguido a familias durante generaciones y como todavía la lucha por la justicia sigue siendo su día a día entre el dolor y el desamparo. --> El discurs de Pau Casals a l'ONUAquest és l'honor més gran de la meva vida.La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m'hi va directament.Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau" i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya.Pau Casals, un dels millors violoncel·listes del món,  va patir el seu exili fins a la seva mort a San Juan de Puerto Rico el 1973, les seves despulles van tornar el 1979 i va ser inhumat al cementiri de El Vendrell. Es va destacar no només per la seva virtuositat com a músic, sinó també com a ésser humà ajudant a molts refugiats republicans que fugien del feixisme espanyol.Febrer és el mes de l’exili, dels perdedors, de les víctimes dels camps de concentració, dels filferros, la fam, el fred, la malaltia i la mort. De la dignitat vers la humiliació, de la supervivència vers la criminalitat dels estats, de l’antifeixisme vers el feixisme, que avui com ahir podreix les consciències d’aquells que ja no tenen ànima.  Per la solidaritat i l’acolliment als refugiats de la guerra.Faré un critque esborri les mil llàgrimes glaçadesque pengen ara alades de les pestanyes.Un crit mut, engolit pel propi instanton la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.Un crit seré, que m’esquinci l’ànimaquan la imatge em retorni els ullsde l’infant que mira poruc a la marepreguntant-li tant sols per què?.Un crit terrible per cada incomprensió,per cada dubte de la bona genta qui enganyen des d’un sofàamb noticies incertes i manipulades.Un crit d’espant per cada bomba,per cada ganivetada al món civilitzat,per cada esgarip i cada flama perversaque crema, de fet i de paraulesla seva irreal realitat desesperançada.Faré un crit que desglaci les llàgrimesper poder seguir escrivint aquestes coses.Lletres inútils que potser no seran llegidesque potser no seran enteses o compartidesper gent que veu en l’altre, sempre un enemic.--> Poema de Quim Ponsa.Quan la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes va començar amb les seves reivindicacions al carrer el febrer de 2009 davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per reivindicar veritat, justícia i reparació, mai, les companyes i companys que hem arribat al nostre novè aniversari de lluita per les víctimes del franquisme i la transició, MAI, ens haguéssim imaginat que el 2018 estaríem en aquest punt d’involució de drets i llibertats. És per a nosaltres un orgull haver resistit en la nostra lluita de dignitat sense defallir fins al dia d’avui, i alhora, una tristesa molt gran haver de commemorar aquest aniversari coaccionats per lleis mordasses i censures, en aquest estat dictatorial que cada dia ens mostra el seu rostre feixista.Aquesta setmana han fet ferma la condemna al raper Valtonyc per les lletres de les seves cançons, com va passar amb Pablo Hasel i Elgio. Tots tres es reafirmen en les seves idees, es defensen amb arguments de pes contra qui retalla els seus drets d’expressió, amb una dignitat que sorgeix d’aquells que abans que ells van aixecar la seva veu contra l’opressor i van marcar camins de llibertat. La mateixa setmana que han imputat a un representant públic per resistència pasiva i per dur un nas de pallasso. La setmana que han segrestat un llibre per recollir extractes de processos judicials, un treball periodístic de Nacho Carretero. La mateixa que han tret una obra d’Arco de l’autor Santiago Sierra per ensenyar que en aquest estat han existit i existeixen presos polítics, un dia abans de la visita de Felipe VI per a que sa majestat no se senti incòmode amb la realitat del seu regne, marcat amb la impunitat del franquisme que mai va marxar, que ell, com el seu pare, empara.No podem dir veritats quan aquestes incomoden a l’Estat, al govern del PP, a la magistratura i a la fiscalia, a l’Església, al rei i a la seva família, perquè aquestes veritats són convertides en delictes a la carta segrestant els nostres drets democràtics. Fins i tot, en aquest tot si val del 155 que ens ofega, la llengua a l’escola està a la diana de la una, grande y libre, que encara manté sota terra a desenes de milers d’antifeixistes assassinades i oblidades a camps i voreres d’infraestructures, que rescatem amb la caixa de les pensions d’aquelles persones que ja van lluitar de valent pel nostre benestar. La nostra victòria vindrà de la lluita compartida de les reivindicacions de les dones, de les i els pensionistes, de les i els estudiants, de les treballadores i treballadors,  dels col·lectius de drets humans, LGTBI, antifeixistes, republicans, anticapitalistes, contra la marginació social, contra el racisme i la xenofòbia, defensors dels animals, de la terra, l’aigua i l’aire, grups contra qualsevol tipus d’agressió als drets humans. Una llista molt llarga, perquè som molts més que aquells que ens volen de genolls abjurant de les nostres idees i lluites i dels nostres somnis d’un món possible i millor, sens dubte  millor. En defensa de la veritat, la justícia i la reparació tota la nostra solidaritat amb aquelles persones censurades, condemnades, empresonades, exiliades i assenyalades, per allò que pensen i expressen, pel seu dret a fer-ho en llibertat.La meva escola d’Àngels GarrigaEl pare i la mareno pensen sinó en mi:em fan anar a l’escolaa aprendre de llegir.Cantem, sabem rondalles,tenim peixos i ocells,plantem llavors menudes,reguem arbres molt vells.Ja sé les beceroles,de comptes també en sé,dibuixo flors i estrelles,i escric d’allò més bé.M’agrada tant l’escolaque no ho puc explicar;a l’hora de sortir-ne--> ja hi voldria tornar.Necesito expresarmeYo necesito expresarme en contra de este absurdo. Evidentemente una canción no va a cambiar el mundopero enseñará ideas justas a mucha genteque un día afrontará luchas más consecuentes. Necesito expresarme, tengo el derecho a hacerlopor supuesto plasmo rabia en mi cuaderno,si salís por la tele con lujos presumiendomientras sufren barrios ahogados en el infierno.Claro que siento odio hacia un estadoque a miles de familias sin techo ha dejado.No esperéis recoger cariño en el lugar donde tanto dolor habéis sembrado.Claro, nosotros somos radicalespero no maltrato en plazas a inocentes animales.Vale, mis letras bastante se pasan no como vuestras bombas en la franja de Gaza.Nazis hablan de raza aria tan tranquilosy yo si lo denuncio acabo perseguido.Sean bienvenidos a la unión hipocresíadonde si no tienes un duro eres mercancía.Apología a la droga y al machismopero luego soy yo quien enaltece al terrorismo.Raperitos hablan de maltratar a mujeresy las dejan como a inferiores seres,eso no merece vuestra atención pero si trece chavales gritando revolución.No estos versos yo no los escriboes mi corazón, siento cada injusticia conmigo,por eso canto que el socialismo es necesariopara haber un verdadero cambio,pero ese debate a los de arriba no convieneellos felices mientras explotado a ti te tienen.Temen que la voz alcemospor eso llevan a la audiencia nacional a los raperos,pero esto no será en vano llevará a más gente a luchar eso que quede claro.Vamos, no estamos solos camaradasaunque condenen versos como si fueran balas,pero con esto solo me dan más argumentospara transmitir el odio y la rabia que siento.Miento si miedo no siento,pero más miedo me da quedar como un mal ejemplo,por ello intento dejar mi huellaen jóvenes que no van más allá de porros y botellas.Joder cuanto daño ha hecho a esta sociedadel jodido pensamiento individual,es normal con la basura de la telesuperficial fábrica de peleles.Oye mira, claro que perdemos los papelesno dejamos que las injusticias nos congelen.No somos fieles servidores del estadosomos los sinpapeles en el estrecho disparados,condenados a una vida indigna.Si no aportamos nada esto no coge fuerzayo con mis letras invito a cambiar de prismapara hacer frente juntos a esta tormenta.Del único delito del que yo me siento culpablees el de odiar las injusticias.Unas injusticias que evidentemente no vienen solastienen sus orígenes y hay unos responsablesy lo mínimo que podemos hacer es señalarles.Absolución InsurgenciaAbsolución Siker y HaselAbsolución ValtonycAmnistía totalJo també hi eraNi rei, ni por--> Elgio. Condenado a dos años y un día de cárcel. --> ¡Un día gritaremos victoria!¡Qué viva la lucha de la clase obrera!Quiero pensar que detrás de esta montaña de mierdayo soy el que espera amanecer cuando el cielo se niebla.Hacer realidad lo que ellos llaman utopíay que el mierda se niega a cruzar la línea que nos encierra.Te quiero porque sabes hacer la guerray sabes que el amor es imposible en este planeta.Escapar sería lo fácilpero quiero conquistar la tierra donde nací para que niños crezcan.El silencio ya no protagoniza mi potenciaahora lucho y sé evitar lo que me molesta.Sé que ninguna urna me representapor eso respeto a quien apuesta por el cambio y prende la mecha.Resistir ya no es una opción en esta prisión donde por soñar te torturanpero la victoria es nuestra.Las vendas que ponen a nuestros héroes en cuarentena será su tumba.La victoria para la clase obrera.Diremos en medio del silencio que la paz entre clases se acabóque somos lo que Stalingrado logró,que no tenemos miedo a la represión que ejerceny nos duelen las hostias que meten implantando terror.El día que podamos cantar victoria gritaremosporque hicimos de mansiones Palacios de Invierno.Las hojas que caigan de mis párpados no serán lágrimassino recuerdo de quienes por la causa murieron.Valtonyc. Condenado a 3 años y medio de cárcel.Esto nos afecta a todas y a todos.cada golpe con más fuerza se volverá en su contra.Su farsa se desmonta y recurren al terrormientras quede resistencia no hay derrota,la derrota es de quien condena al que se rebeló.Con manipulación alimentaron la ignoranciapara mantenerse en el poderpero se quiebra, cuando falta para cenar y no hay para alquiler,al ver que libertad no es escoger whisky o ginebra.No podemos pedir lucha y luego olvidar a quienes están presos por luchar.Así dime que cambia,ante la represión, organización revolucionaria,solidaridad activa, para que no les salga gratis.Mañana puede pasarte a ti por ir a una maniy te protegerá la autodefensa no citar a Gandhi,ni un millón de policías frenarán la causa justa,que crecerá si te asusta más la apatía que las multas.Sabemos cual es la meta, no podrán impedirnos caminarsus porras abren cabezas hasta bien despierta la solidaridad.Imposible detener las ansías de justicia,ellos son los terroristas, dilo alto:fuego al estado fascistahemos de estar listas para golpearlo.Banda sonora del documental Represión: una arma de doble filo. 2014.Pablo Hasel. Condenado a 2 años de cárcel.Galeria fotogràfica: […]

  • VUITANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA VERITAT I RES MÉS QUE LA VERITAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 28 janvier 2018 à 13:05

    Quan una persona és convocada per un jutjat la primera pregunta que ha de respondre és si jura o promet dir la veritat,  premissa indispensable per poder arribar a fer justícia.La veritat sempre ha estat anecdòtica quan s'ha tractat d'explicar la història de les víctimes del franquisme, els crims del feixisme espanyol i el relat de la transició. Quan, amb sort, s'ha aconseguit exposar els fets tal com van succeir, s'ha pervertit la veritat falsejant les causes dels mateixos i justificant les seves repercussions repressives i assassines. La qüestió és que sempre quedi una ombra de dubte, un però, un interrogant que faci que es qüestioni la legitimitat dels principis d'aquelles persones que cometen la gosadia d'exposar a la llum la història i les històries de les defensores de la legalitat republicana, de les antifeixistes, de les represaliades de tota mena per la dictadura i la transició. Una veritat captiva i desarmada, torturada i espoliada que ha deixat en la més terrible de les indefensions a les víctimes del franquisme i que com a conseqüència generacions han crescut en un dèficit democràtic inassumible. La mentida, una pràctica tan arrelada en l'ADN polític d'un estat espanyol, que continua aferrant-se a pervertir la realitat, la veritat, com a eina de supervivència. Aquesta monarquia constitucional decadent sura sobre les seves falses veritats. La manipulació grollera de la veritat és un fenomen molt antic, ara batejat com a postveritat. Les seves arrels tenen forma de cop d'estat genocida, de creuada nacionalcatòlica, de fogueres que encara fumegen. Però podríem anar més enrere en el temps seguint el fil de presons i patíbuls. Quan es violenta i s'escanya la veritat només queda un desert de drets, una caiguda lliure a la fosca invenció on tot és justificable, una eina repressiva molt valuosa que serveix per a retallar la llibertat de persones i pobles, per afusellar drets d'opinió i d'expressió. I aquesta manca de veritat obre la porta a la barra lliure de la manipulació, barroerament es converteix a l'oprimit en opressor, a la víctima en botxí, al demòcrata en feixista, als lluitadors antifeixistes en terroristes, a l'agressor en agredit, a la força injustificada de l'estat en delicte d'odi contra els cossos de seguretat, la paraula en violència, la veritat en mentida i viceversa. La història es repeteix. No ens ha d'estranyar llavors que estiguem encara intentant restablir la veritat històrica, dignificant i recuperant les històries de persones ultratjades i vilipendiades per la història oficial,  que estiguem encara justificant que no es va produir una guerra amb dos bàndols equiparables sinó un cop d'estat contra un govern democràtic,  que la República no era cap perill sinó la gran esperança que ens havia de salvar de la negror en la qual estem vivint avui, el atado y bien atado de la una grande y libre que ens ofega. Com podem continuar concedint crèdit democràtic a qui vol governar a cops d'una constitució de pedra gestada a l'úter del franquisme?Nosaltres encara podem arriscar-nos a aixecar la veu sota pena de l'esclafant i coaccionant llei mordassa, però que passa amb les milers de persones que no poden defensar-se dels atacs que encara reben en la seva honorabilitat i dignitat?. La resposta és gairebé res. Això passa no només amb la història en majúscula, és encara pitjor quan arribem a la lletra petita, la de les persones sepultades en oblit i terra. Servidores i gent del poble lleial que van salvar vides i que estigmatitzades amb la falsa etiqueta de botxí van ser assassinades, de vegades per les mateixes persones que van salvar i moltes vegades en nom de déu. Què passa amb aquestes persones que no van deixar una família que vetlli per la veritat?, què passa amb aquelles que pateixen l'escarni sense defensa possible?  Podem exposar molts casos per il·lustrar el poder de destrucció de la potent màquina revisionista plena de rancor del feixisme, que després de suposadament restablerta la veritat, torna una vegada i una altra per a enfonsar-la en la història oficial que es va escriure amb la ploma franquista. Casos com el de l'alcalde de Badajoz,  Sinforiano Madroñero, a qui volen treure-li un carrer, mentida en mà, els descendents ideològics dels feixistes que el van executar. Ell ha tingut un defensor, l'historiador Francisco Espinosa, però si aquest no hagués aixecat la seva veu per restablir l'honorabilitat de Madroñero, l'ultratge es produiria a plaer, veritat cremada coberta de sal.Així ens preguntem qui obligarà al govern de l'estat espanyol, als governs de les seves diferents administracions, als mitjans de comunicació al seu servei, al seu exèrcit de creadors d'opinió i historiadors servils a la història oficial de la causa general, si juren o prometen dir la veritat i res més que la veritat. Fins ara amb polítics de diferents signes no ha estat possible. Un estat espanyol sord, cínic i prepotent que no escolta ni a les Nacions Unides, ni a l'Europa que li diu que no respecta la separació de poders. Només amb República, democràcia valenta i drets humans la veritat serà una eina regeneradora i reparadora on les presons i les multes no siguin un mur de contenció de la lluita per l'emancipació i per la justícia social.Nosaltres prometem dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, i no, no és cap pel·lícula, és el nostre compromís amb les nostres víctimes. Perquè sense veritat només ens queda la pesada cadena de la impunitat i només amb veritat podrem assolir la llibertat.I un gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. La matinada del dia 26 els feixistes arriben al Tibidabo, tropes navarreses i marroquines, mentre l’exèrcit republicà intentava defensar la línia del riu Llobregat. A la tarda les tropes del genocida passejaven per la ciutat amb mostres d’entusiasme per la gent d’ordre i catòlica, temerosos del poder del proletariat. A dos quarts de cinc el capità de la Legió, Víctor Felipe, pren possessió de la Generalitat i l’Ajuntament fent onejar la bandera rojigualda.El dia 28 es va realitzar una missa de campanya a la plaça Catalunya per expiar els pecats republicans i el 29 es va exorcitzar el camp del Barça. S’havia d’expulsar de Catalunya l’esperit antifeixista i revolucionari. Arriba la màquina de propaganda, la mentida franquista mentre centenars de milers de persones caminen penosament cap a un exili de malaltia, fam, mort, incertesa i d’una guerra mundial contra el feixisme. Així s’adrecen cínicament els repressors a la població: “Mienten los que fingen un problema catalán. Después de lo que hemos visto en todo en todos los pueblos de la región, y que han culminado en las manifestaciones espontáneas de ayer y hoy, y del comportamiento magnífico de los catalanes, no puede existir un problema catalán. Cataluña, sépanlo aquí y fuera de aquí, es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España”. Després d’aquest discurs venen les desenes de milers de detencions i empresonaments, els milers d’afusellats, els últims el 1952 al Camp de la Bota, els anarquistes Santiago Amir, Jordi Pons, Pere Adrover, Genís Urrea i Josep Pérez. I el darrer assassinat per un piquet de guàrdies civils voluntaris va ser Txiki, Jon Paredes Manot, un 27 de setembre de 1975, als 21 anys.  Mentre un dictador colpista i genocida pregava a déu sense penedir-se dels seus imprescriptibles crims de lesa humanitat a les portes de la seva mort. I els repressors d’avui continuen sense condemnar la repressió dels seus antecessors, aferrats a una inamovible Constitució monàrquica nascuda sota el signe del llegat del Caudillo i que empara la impunitat.Hay que ver como se repite la historia y como la escriben los vencedores con la mentira como bandera y la represión como Biblia. Un día como hoy hace 79 años se hacía público el siguiente bando del General Jefe de los Servicios de Ocupación.HAGO SABER: Barceloneses y españoles todos que residís en Barcelona: El triunfo de las armas del Caudillo Franco acaba de concederos el Inmenso beneficio de la liberación y el altísimo honor de, que los hombres y las tierras de esta región laboriosa y fecunda se incorporen de modo pleno, definitivo e irrevocable a la grandeza y unidad de la Patria. Nadie crea que por el hecho de que el estruendo de los cañones y el fragor de los combates ha precedido a nuestra entrada en Barcelona, vaya aquí a ejercitarse un derecho de conquista. Nadie, suponga que el peso de unos vencedores va a desplomarse sobre los cuerpos débiles de los vencidos. Dejando aparte la obra que la Justicia ha de realizar en los culpables de la gran tragedia española y en los criminales responsables de delitos comunes, ni Cataluña ni los catalanes tienen nada que temer de este régimen que hoy se inaugura en Barcelona, con el gran júbilo de la madre que recupera a sus hijos perdidos. Persuadido de que Cataluña siente a España y la unidad española, pese a la maldad de algunos y a los errores de muchos, el Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en ella todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas ni implique ataques a aquella sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido; de que vuestras costumbres y tradiciones a través de las cuales expresáis los ricos matices de una raza fuerte y firmemente sensible, hallarán en el nuevo régimen los más calurosos asensos; de que vuestra economía, piedra angular de la economía española, con la que forma un todo indivisible, será urgentemente reconstruida y Barcelona volverá a ser inmediatamente el emporio de riqueza y de trabajo qua le dio hace siglos el primer lugar en el Mediterráneo.España entera espera que Cataluña, en la gran obra de la reconstrucción nacional, aportará, junto a su esfuerzo y a su riqueza, al par que su sentido económico, su patriotismo reverdecido y fecundo con la sangre vertida en esta Cruzada. Y que asimilando en seguida, con su inteligente capacidad de recepción, los principios rectores del Movimiento, será, factor decisivo para que se lleve a feliz término la Gran Revolución Nacional. Pero las circunstancias por que el país atraviesa, inmediatamente después de una contienda como la presente, obligan a vivir un período transitorio de recuperación de la normalidad, en el que un fuerte principio autoritario, unas normas eficaces y una férrea disciplina para exigir su cumplimiento hagan posible, la pronta obtención de aquélla. Presentes en todos, las consideraciones que Ordeno y mandoArtículo 1. Como consecuencia de la declaración de Estado de Guerra, aplicable a todo el territorio nacional, el territorio catalán liberado, incluso la ciudad da Barcelona, quedan comprendidos en dicha situación.Art. 2. Queda sujeto a mi Autoridad el Orden público y el restablecimiento de la vida civil. En consecuencia, todas las demás autoridades, personas investidas de cargo oficial, funcionarios, corporaciones, empresas de todo orden y particulares vienen obligados a acatar y cumplir mis órdenes directas y las que mis Agentes y Delegados transmitan, a cooperar activamente al mantenimiento del orden público, a la seguridad de personas y cosas, y al restablecimiento de la vida económica y doméstica. Art. 4. Se declaran requisados y a mi disposición todos los vehículos, y inedias de comunicación de cualquier clase, las estaciones radioemisoras, los salones de espectáculos con sus instalaciones, las imprentas y talleres de grabado y toda clase de existencias de papel y pasta para su fabricación.Art. 6. Toda la documentación obrante en Centros, Organismos, Dependencias, Oficinas de Asociaciones o entidades políticas, sociales y sindicales, queda también intervenida. Se prohibe su sustracción, ocultación o confusión.Art. 7. Se inmoviliza también, a mi disposición y con igual prohibición, el material impreso y gráfico de todas clases, de propaganda política y social; los negativos y las copias de películas cinematográficas y discos gramofónicos.Art. 12. Quedan prohibidas todas las actividades políticas o sindicales que no se desarrollen dentro de Falange Española Tradicionalista y de las J. O. N. S. En cuantas manifestaciones y actuaciones de ésta se promuevan deberá presidir la más completa fidelidad al espíritu de unificación y de hermandad, quedando prohibido cuanto a ello se oponga o de cualquier manera contribuya a sembrar discordias o desavenencias entre los españoles, lo que sancionarla fulminantemente como el más grave delito de traición.Art. 13. Los insultos y agresiones a todo militar, funcionarlo público o individuo perteneciente a las Milicias que han tomado las Armas para defender la Nación, se considerarán como Insultos a Fuerza Armada, y serán perseguidos en Juicios sumarísimos, aun cuando en el momento de la agresión o Insulto no estuvieren aquéllos desempeñando servicio alguno. Art. 14. Los funcionarios, Autoridades o Corporaciones que no presten el inmediato auxilio que por mi Autoridad o por mis subordinados sea reclamada para el restablecimiento del orden o ejecución de lo mandado en este Bando, serán suspendidos Inmediatamente de sus cargos, sin perjuicio de la correspondiente responsabilidad criminal, que les será exigida por la Jurisdicción de Guerra. Art. 18, Quedan también sometidos a la Jurisdicción de Guerra, y serán sancionados, del mismo modo, por procedimiento sumarísimo; A) Los delitos da rebelión, sedición y sus conexos, atentados, resistencia y desobediencia a la Autoridad y sus agentes y demás comprendidos en el Título 3. del Código Penal ordinario, bajo el epígrafe «Delitos contra el Orden Público». B) Los de atentado contra toda clase de vías o medios de comunicación, servicios, dependencias o edificios de carácter público. C) Los cometidos contra las personas o la propiedad por móviles políticos o sociales. D) Los realizados por medio da la Imprenta u otro medio cualquiera de publicidad. Art. 11. Se considerarán como rebeldes, a los efectos del Código de Justicia Militar, y serán Juzgados en la forma expuesta: A) Los que propalen noticias falsas o tendenciosas con el fin de quebrantar el prestigio de las fuerzas militares y de los elementos que prestan servicios de cooperación al Ejército.  C) Los que celebren cualquier reunión, conferencia o manifestación pública sin previo permiso de la Autoridad, solicitado en la forma reglamentaria, y los que asistan a ellas. Dado en Barcelona, a veintisiete de enero de 1939. El General de Brigada del Ejército Español, Subsecretario de Orden Público, --> ELÍSEO ALVAREZ ARENASAlgunes morts de gener, els assassinats del franquisme i la transició.5 de gener de 1960. Quico Sabaté, guerriller anarquista i antifranquista és abatut pels trets d’un sometent a Sant Celoni acabant amb un mite de la resistència antifranquista. Un guàrdia civil després de mort va descarregar el seu fusell sobre el rostre del Quico desfigurant-lo completament. El dia 3 de gener, la Guàrdia Civil va assassinar tots els membres del seu escamot, Francisco Conesa de 39 anys, Roger Madrigal de 27 anys, Antoni Miracle de 29 anys i Martín Ruiz de 20 anys.9 de gener de 1980. Ana Teresa Berroeta Álvarez de 19 anys, és violada i apunyalada fins a la mort a Loiu per membres del Batallón Vasco Español.20 de gener de 1969. Enrique Ruano, estudiant de dret de 21 anys i militant antifranquista cau per una finestra d’un setè pis a Madrid, després d’haver estat torturat, quan era custodiat per 3 policies de la político social. Per a la família va ser un assassinat, per a la dictadura un suïcidi d’un depressiu víctima del comunisme. Així ho va publicar l’ABC a dictat del senyor Fraga Iribarne, que es va desdir pressionat per la benestant família Ruano, que malgrat les amenaces a la seva filla antifeixista, no va tenir por. Si no va ser un assassinat, perquè van serrar la clavícula de l’Enrique i la van fer desaparèixer?23 de gener de 1977. Arturo Ruiz García, un estudiant de BUP de 19 anys, natural de Granada, va ser assassinat d’un tret a Madrid al crit de Viva Cristo Rey! quan es manifestava a favor de l’Amnistia. Va ser mort per membres del grup feixista Triple A. El seu assassinat va quedar impune.24 de gener de 1977. Mari Luz Nájera Julián de 20 anys i estudiant de Ciències Polítiques va morir per l’impacte d’un pot de fum de la policia antidisturbis, quan es manifestava per la mort de l’Arturo Ruiz García. Va resultar ferit greu per traumatisme cranial Francisco Galera de 21 anys. 24 de gener de 1977. La matança d’Atocha. Luis Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo i Enrique Valdevira van ser assassinats. Alejandro Ruiz-Huerta, Dolores González, Miguel Sarabia i Luis Ramos van ser ferits. Tots ells advocats laboralistes vinculats al PCE i les CCOO morts per un grup armat feixista. 24 de gener de 1978. Efrén Torres Abrizqueta, un estudiant de 18 anys, natural de Barakaldo, va ser tirotejat a Bilbo per la Guardia Civil quan maniobrava amb el seu vehicle i va resultar mort.--> 30 de gener de 1967. Rafael Guijarro Moreno, de 23 anys, treballador d’un ambulatori i estudiant de l’Escola de Graduats Socials, militant del FAR, va morir després de caure al buit des d’una finestra del seu domicili. De nou per a la dictadura un suïcidi i no un assassinat de la policia que va escorcollar l’habitatge i el va torturar. Aquests fets van quedar immortalitzats en la cançó Què volen aquesta gent?RefranyAl pot petit hi ha poca confiturai al cor trencat la veritat més dura:mal amagat és mal que no té cura,la llibertat, la llei que és més segura,la veritat, bandera que no es jura,i el paradís, un bon plat de verdura.SermóLa por de totsi tot de porno deixen llocal meu sermóque es petitpetit i primi decidita estar-se aquíper dir-ho a totsi a mi tot sol:no tinguis por,no tingueu por.Enric CasassesEn el reino de la falaciael  falsificador es reyy su relato ley.En el reino de la mentiragobierna la tergiversacióny la posverdad es religión.En el reino del engañoel vencido es sacrificado,el vencedor beatificado.En el reino del embusteel olvido es constitución,la palabra, multa y prisión.En el reino de la farsala censura  es rutinay sus cimientos estatal cloaca.En el reino de la patrañala verdad en la cunetay la impunidad en su entraña.En el reino del cuentola prensa repta, florece el líbeloy la libertad está de duelo.En el reino de la calumnialas cadenas son invisiblesy los derechos comestibles.En el reino de la ficciónviven mercenarios y cortesanosmuere la justicia y la reparación.En el reino de la parodiaEllos escriben la historia.Poesía sin autoría para un reino de hipocresía.Poema a la MemoriaNadie te quitará la luzni extinguirá tu nombresobre olvidos enterrados;nada detendrá mi caminohacia un nuevo amanecerni borrará tu nombrede la faz de la tierra,o contará tus díassobre dudosos retazosde historia.Tu voz se alzará sobre el olvido,erigiéndose victoriosasobre las nubes del tiempoen el que te arrancaron de mí.!Hijo Mío, Nieto Mío!Tu sangre aún corre por mis venasy en las del Puebloque reclamatu Memoriadesde pasajes oscuroshacia la fe,para reconstruir nuestra identidady darte paz en tu destierro.!Hoy, Mañana, Siempre! Mariela Marianett […]