Mesa de Catalunya

  • NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 27 mai 2018 à 11:21

    Comencem la crònica d’aquest mes amb una denúncia i una esperança.La denúnciaLa Guàrdia Urbana de Barcelona, concretament un caporal que es trobava de servei a la plaça Sant Jaume, ens va fer treure les nostres pancartes del terra perquè no estava especificat en el nostre permís anual d’ocupació d’espai públic, que es va llegir amb moltíssima atenció. És el mateix permís que des de fa 9 anys ens ha permès posar les nostres pancartes sense cap incidència, ni comentari per part d’aquest cos. Sota l’amenaça de si no les recull vostè ho faré jo, ens hem vist obligats a retirar-les just quan un grup de manifestants pensionistes les estaven mirant. Això ha provocat la indignació i la incomprensió dels presents, que no entenien com podia passar això a Barcelona i que es lamentaven de la situació tan indecent que estem vivim d’involució de drets i llibertats. Els hi demanem disculpes, però igual que són minses les seves pensions també ho és la nostra economia per pagar sancions. Al nostre permís consta la taula de recollida de signatures i l’aparell de só, però no les pancartes a terra perquè el funcionariat administratiu no ho va fer constar, imaginem que va entendre que no calia. No és la primera vegada que tenim problemes amb alguns membres de la Guàrdia Urbana com la vegada que ens van fer treure la taula de recollida de signatures perquè no constava al permís, cosa que es va solucionar. O quan ens van prohibir posar-nos a la façana de l’ajuntament que ens dona ombra a l’estiu perquè en la comunicació a Mossos d’Esquadra posava davant del Palau de la Generalitat i entenia que l’ajuntament no era davant del Palau, això també ho vam rectificar. O també quan ens van dir que tenien ordres específiques de més adalt que ens prohibien concentrar-nos al costat de l'ajuntament. Hem de dir que abans de l’era Colau no ens van demanar mai res, aquest zel professional  sobtat per part d’alguns agents  resulta sospitós. Llàstima que la Guàrdia Urbana no actués amb la mateixa diligència quan els feixistes van pujar per la façana de l’ajuntament a arrencar pancartes.Hem de dir que no és tot el cos el que té aquest comportament, altres companys d’aquest caporal s’han mostrat respectuosos i col·laboradors amb nosaltres, tal com ha de ser amb ciutadanes que compleixen amb la normativa, com és el nostre cas.Així hem hagut de fer la nostra concentració sense les fotos, les banderes i les històries de les de les víctimes del franquisme i la transició.L’esperançaS’ha apropat a la nostra taula de recollida de signatures contra els crims del franquisme i en suport a la coneguda com querella argentina un nen que estava fent una sortida amb un esplai de Barcelona. Ens ha demanat que si podia signar encara que fos menor d’edat, nosaltres l’hem dit que si tenia el seu DNI i ens ha dit que no ho portava. L’hem dit amb molta pena que no podia signar i s’ha quedat una mica trist, llavors ens ha mirat als ulls i ens ha fet saber que ell tenia desapareguts a la seva família, ho ha fet amb el respecte d’aquells que empatitzen amb el dolor dels quals s’estimen. La seva determinació i la seva conscienciació ens ha arribat al cor. Nosaltres portem una capseta amb petits articles reivindicatius de les víctimes del feixisme i l’hem fet escollir el que volgués. Ha agafat una xapa i ha dit: em quedo amb la republicana. Volem dir per aquells que acusen amb odi d’adoctrinament, que aquest nen ja venia adoctrinat de casa seva, segurament per una àvia o un avi, que trencant silencis ha volgut plantar la llavor de la memòria en una nova generació. Esperem que germini per donar solidaris fruits de veritat, justícia i reparació. Non enterran cadáveres enterran semente.Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes. Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia. De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals. I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar. Carrero Blanco con FrancoÉs curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració. Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi. A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.Víctimes entre les víctimesÉs molt curiós que sent la paraula víctima un substantiu femení, les persones d’aquest gènere encerclades en el seu significat siguin tan invisibles. Persones, femení i plural.  Si anem al diccionari, ens trobem tres definicions per al mot víctima.La primera parla de la persona que consagrada a la divinitat és morta en sacrifici. Aquesta és la dona sota el franquisme, l’esclava del mascle, del pare, del marit, del fill, del germà, la que renuncia per decret, per imposició, encara sense ser conscient, fins i tot gustosament després de passar per les misògines mans de l’Església catòlica. La que falange va convertir en un úter reproductor i una sirventa, més enllà de la seva classe social, una propagadora més, una col·laboracionista en l’extermini dels seus drets, algunes venerades però mudes o colpejades, com una imatge màrtir a un altar. Mortes en la seva condició de dona. Totalment sacrificades per l’èxit del patriarcat nacionalcatòlic de la una, grande y libre. La segona definició parla de la persona que sofreix algun dany, especialment la mort, a causa d’una violència. Com a exemple posa les víctimes d’una guerra o les pobres dones víctimes del seu marit, tal com sona. Aquí parlaríem de tantes i tantes dones oblidades totalment, les dones de la República després del cop d’estat feixista. Aquell aixecament contra la legalitat republicana que es va convertir en una guerra i una dictadura on les roges només eren un element a eliminar o a sotmetre a força de tortures i vexacions. Només eren cossos a disposició de l’espectacle franquista dels quals gaudir sense restriccions. Des del ricí i els talls de cabells a la plaça pública a les violacions en grup en mans dels falangistes de torn. Les dones afusellades, les passejades, les torturades a les presons. També les dones fugides, les dones a la clandestinitat, les exiliades, les que van continuar lluitant fins i tot contra el masclisme dels seus companys de viatge cap a la llibertat. Però també són les dones al llarg de la història les que denomina el diccionari pobres dones víctimes dels seus marits, dels seus companys, són les dones que sota qualsevol situació política pateixen més enllà de la discriminació institucional, laboral i social, el maltracte en l’àmbit privat, el mal nomenat domèstic. Són dones de tota condició, amb un tret comú, són invisibles fins que de sobte apareixen mortes, assassinades o una sala d’urgències entre la vida i la mort. Víctimes vexades, coaccionades, menyspreades, silencioses i silenciades, números d’una estadística menor dins un sistema capitalista patriarcal que vol una dona consumidora complaent i alhora un bé de consum. Concha Tristán i María Jesús Dasca condemnades a mort el 1975La tercera parla de la persona que sacrifica voluntàriament el seu benestar per afavorir a algú. Aquesta és la dona que ho va perdre tot quan van matar el somni republicà, les militants, les dones valentes i treballadores de la rereguarda, les vídues, les que ploraven els seus fills, les que van continuar vives apretant les dents i mosegant-se la llengua, empassant-se la ràbia i aixecant amb el seu coratge les runes de tantes vides trencades, posant pa a taula i fent créixer flors en el desert del franquisme, amb la il·lusió de la prosperitat i la llibertat per a les seves filles i fills. Però també són les dones d’abans i de després, és la generositat i la solidaritat que troba la felicitat en millorar el seu entorn des de la paraula i el compromís construint ponts i teixint xarxa, però no des dels valors obscurs catòlics del sacrifici sinó des de l’alegria de les lluites compartides per a construir un món d’igualtat de drets.Fons Victor HornI en aquest dia que han sortit les i els pensionistes a exigir una pensió digna recordar que les dones, que ja en actiu cobren una mitjana d'un 30 per cent menys en el seu salari en comparació amb els homes, reben les jubilacions més minses, sense parlar de les vídues que perceben una quantitat que no arriba a la subsistència com la majoria de dones pensionistes. I tenir molt present que amb aquestes pensions han estat un matalàs miraculós per a les seves famílies en temps de crisi i continuen sent un actiu de suport social amb la seva feina de cuidadores i les seves petites retribucions després de tota una vida de contribució. Tot plegat una gran vergonya en un pais d'espoliadors de drets i llibertats.El torturador franquista condecorat per AznarLa polémica medalla al Mérito Civil concedida al policía Manzanas viene a cerrar el círculo imposible de la biografía honorífica de este siniestro personaje. Porque su terrible eficacia policial está acreditada por un total de 50 felicitaciones públicas, otorgadas por el régimen franquista junto con otra singular condecoración: la Cruz del Mérito Policial, con distintivo rojo que la dictadura le concedió en 1964. Para entonces Melitón Manzanas dirigía la represión en Euskadi como jefe de la Brigada Político Social de San Sebastián.Había iniciado su carrera en el Cuerpo General de Policía de Irún, en 1938, donde instaló uno de sus temidos centros de interrogatorios y desde donde colaboraría, activamente, con los nazis durante los años de la Segunda Guerra Mundial. Manzanas simultaneaba su trabajo policial con negocios poco claros que le supusieron la apertura de un expediente disciplinario. Dicho expediente se cerró, oportunamente, a raíz de su ascenso y traslado a San Sebastián, donde sería el brazo derecho del gobernador civil Valencia Ramón. Los policías Félix Ábalos, Antonio Murga, Eloy Palomo, Jesús Ortega, Pérez Abril y Sierra Gabalzón formaban su equipo, se encargaban de interrogar a los detenidos antes de que pasaran por las manos de Manzanas. Una vez terminado el trabajo los policías frecuentaban, junto a su jefe, el Bar Regio de San Sebastián. Enfundado en su gabardina blanca, calada una boina negra que enmarcaba su cara redonda, Manzanas chiquiteaba también en algunos bares de la parte Vieja: 'Alardeaba, en voz alta, de las redadas y hazañas que llevaba a cabo y algunos nos pudimos poner a salvo escuchando de su propia boca los planes que preparaba' asegura un veterano militante comunista que prefiere mantener, aún hoy, su anonimato. (...) En la caída del PCE, a principios de 1960, José Luis López de Lacalle, periodista asesinado por ETA, dio con sus huesos en la cárcel de Martutene. Antes había pasado por la checa de Manzanas. Quienes le pudieron visitar después comprobaron que tenía los pies en carne viva, que le había interrogado aplicándole cigarrillos, descargas eléctricas... Xavier Apaolaza, militante del PNV no olvidará jamás los tres días que pasó soportando las torturas que le aplicaba Manzanas: 'Fue muy duro lo que nos hicieron en aquella comisaría de San Sebastián. Nos golpearon brutalmente y luego Manzanas me colocó un bolígrafo entre los dedos de una mano y comenzó a apretarme las uñas haciendo girar el bolígrafo... Sentí un dolor insoportable'...Llegir article sencer: Hablan las víctimas de Melitón Manzanas.Un Parlamento de Cantabria abarrotado y emocionado homenajeó este jueves a las víctimas del caso Almería y a sus familias, para honrar a Juan Mañas, Luis Cobo y Luis Montero, en el 37º aniversario del crimen.Francisco Mañas ha manifestado: “No entendemos el silencio que siempre ha mantenido el Estado” y ha reclamado al Estado español que “reconozca” lo que ha calificado de “asesinato”, pues “los criminales sabían muy bien lo que querían hacer”. “Las familias siempre nos hemos sentido abandonadas por la Administración”, ha destacado Mañas, que ha recordado que sin embargo esa Administración “nunca abandonó a los asesinos”.La presidenta del Parlamento de Cantabria, Dolores Gorostiaga, insta al Gobierno español a reparar a las víctimas del terrorismo de Estado. “El Parlamento de Cantabria insta al Gobierno de España a iniciar los cambios legislativos necesarios y oportunos para que todas las víctimas del terrorismo, incluyendo las víctimas de la violencia policial, grupos de ultraderecha y grupos parapoliciales, sean reparadas y reciban la consideración y protección que corresponde a su condición de víctimas de actos de terrorismo o violencia política”, ha declarado Gorostiaga. (...) Visiblemente emocionado, el presidente del Gobierno de Cantabria, Miguel Ángel Revilla, ha calificado de “desalmados” a los 11 guardias civiles responsables de los hechos, ha tildado al teniente coronel Castillo Quero de “canalla, prepotente y soberbio hasta más no poder”, ha insistido en “la canallada que supuso el tapar” los hechos y ha ido más allá que la declaración institucional, asegurando que los 11 responsables de los hechos “no eran guardias civiles descontrolados”, pues “un teniente coronel no es un guardia civil descontrolado”. Por otro lado, ha destacado que la declaración institucional ha sido firmada por todos, los 35, parlamentarios autonómicos. “Salvo el PRC, todos los demás (PP, PSOE, Podemos y Ciudadanos) tienen representación en el Parlamento de España”, ha dicho. “Si aquí mantenemos esta posición, ¿tan difícil será que sus hermanos en Madrid aprueben por unanimidad una resolución instando al Gobierno español a considerar a las víctimas del caso Almería y de otros casos como víctimas del terrorismo?”, se ha preguntado. “Se puede y se debe hacer, lo veo hasta fácil”, ha añadido.Llegir article sencer: Un parlamento de Cantabria abarrotado y emocionado homenajea a las víctimas del caso Almería.--> PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquistas.La propuesta planteada consistía en añadir un nuevo párrafo al artículo 9 de la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, con el siguiente redactado: "Las disposiciones contenidas en esta Ley no impedirán que los Juzgados y Tribunales investiguen, enjuicien e impongan las penas correspondientes a las personas responsables de haber cometido delito de genocidio, lesa humanidad, delitos de guerra y otras graves violaciones de derechos humanos". La portavoz de EH Bildu, ha llegado a asegurar que la argumentación del partido liderado por Pedro Sánchez para no respaldar la admisión a trámite de la proposición de ley "es echar más tierra sobre las fosas" de las víctimas de la dictadura. --> La diputada de Unidos-Podemos ha recordado el artículo 10 de la Constitución que dice que las leyes se deben interpretar en función de los tratados internacionales, para argumentar que también la Ley de Amnistía se debería adaptar a la investigación de los delitos de lesa humanidad contra los que España ha suscrito diversos tratados. (...)El diputado socialista Gregorio Cámara ha hecho mención a unas palabras del poeta Marcos Ana a favor de la reconciliación nacional. Y ha querido dejar claro que la de amnistía "no fue una ley de punto final, como quieren hacernos creer quienes quieren tergiversar la historia", sino "el fruto perseguido por unas cortes democráticas". --> A su juicio, la iniciativa presentada por el resto de grupos de izquierda haría que quedara "por completo desarticulada una ley que fue uno de los pilares del pacto de la Transición". También se ha preguntado a quién se podría juzgar con la modificación de la normativa, y ha asegurado que ésta no sería legítima "porque implicaría la aplicación retroactiva de leyes penales", algo imposible en el marco jurídico actual. "Se vería afectada la seguridad jurídica", concluía para justificar su rechazo.Llegir article sencer: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquistas. El torturador franquista "Billy el Niño" encara cobra una pensió pels seus "mèrits policials"L’Associació per a la recuperació de la memòria històrica (ARMH) ha denunciat que el comissari franquista investigat per tortures José Antonio González Pacheco —conegut com a ‘Billy el niño’— cobra una pensió especial per una condecoració que li van atorgar fa més de quaranta anys pels seus ‘mèrits policials’. --> La informació surt d’una resposta del ministeri de l’Interior espanyol a la mateixa associació, on confirma que va ser el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, qui va condecorar-lo amb una medalla de plata el juliol de 1977, dos dies abans de la celebració de les primeres eleccions després de la dictadura franquista. Des d’aquell moment, el seu sou es va incrementar un 15%. (...)Per això, des de l’ARMH sol·licitaran al govern espanyol la retirada d’aquesta pensió especial per considerar que no es pot reconèixer el mèrit d’una persona que va ‘cometre incomptables delictes contra les llibertats com a membres de la policia política’.--> La justícia argentina va reclamar-lo per intentar-lo jutjar allà per tortures. El 2013 va anar a declarar a l’Audiència espanyola, que es va oposar a la seva extradició.Llegir article sencer: El torturador franquista "Billy el Niño" encara cobra una pensió pels seus "mèrits policials".L'estat sí que paga la recuperació dels caiguts de la División Azul a RússiaUn dels efectes del 155 ha estat l’aturada de l’exhumació de cossos de les fosses comunes a Catalunya. De fet,  Madrid no demostra tenir cap interès ni a fer-ho a Catalunya ni enlloc de l’Estat. En canvi, sí que ha esmerçat recursos i sistemes per repatriar els cossos dels integrants de la División Azul, la unitat creada per Francisco Franco per lluitar amb els nazis contra la Unió Soviètica. En canvi, no hi ha notícia dels lluitadors antifeixistes.--> Segons ha informat el mateix ministeri de Defensa espanyol a l’hiperactiu senador de EH Bildu, Jon Iñarritu, l’Estat ha gastat 32.010 euros per repatriar 29 cossos que defineixen com “soldats espanyols caiguts a la II Guerra Mundial que reposen en cementiris en sòl rus”. En la resposta al senador, Defensa admet que ha disposat recursos per a “la realització de tràmits de trasllat per via aéria, la recepció de les restes a l’aeroport Adolfo Suárez-Barajas i el seu posterior lliurament a familiars”. Llegir article sencer: L'estat sí que paga la recuperació dels caiguts de la División azul a RússiaEl govern espanyol mantindrà el ducat de Franco i remarca que és "simplement honorífic"El ministre de Justícia, Rafael Català, ha assenyalat que el govern espanyol mantindrà el ducat de Franco mentre no es modifiqui qualsevol tipus de llei referent als títols nobiliaris concedits i ha remarcat que, en qualsevol cas, es tracta d'un títol que no genera cap condició singular ni privilegi sinó que és "honorífic", com qualsevol títol nobiliari. Català ha respost d'aquesta manera a una pregunta del grup socialista durant la sessió de control al govern espanyol al Senat sobre si li semblava adequat a l'executiu mantenir el ducat de Franco. El ministre ha respost que el que li sembla adequat és "complir amb la llei".--> El responsable de Justícia ha recordat que aquest títol va ser concedit l'any 1975 per rei Joan Carles I i ha retret els socialistes que no hagin fet mai cap plantejament de retirada de títols nobiliaris a través de la Llei de Memòria Històrica. Català ha afegit que els socialistes quan han governat no han iniciat cap procediment en aquest sentit com ni tampoc sobre el Valle de los Caídos, "que tant reclamen ara".Font: elMónEl congreso español rechaza desclasificar la documentación sobre los sanfermines del 78La Comisión de Interior del Congreso español ha rechazado, con los votos del PP, PSOE y Ciudadanos, la propuesta que había sido presentada por distintos grupos políticos a fin de ratificar la Declaración aprobada el pasado 18 de enero por el Parlamento de Nafarroa en la que se reclamaba la desclasificación de toda la documentación obrante en el Ministerio español de Interior relativa a los sucesos de sanfermines de 1978.--> En la rueda de prensa realizada por Sanfermines 78: gogoan!, Fermín Rodríguez, hermano Germán Rodríguez, joven muerto por la Policía en aquellos sucesos, ha hecho referencia a que nunca en estos cuarenta años ha recibido su familia de las instituciones estatales (Gobierno español, Ministerio español de Interior) «ningún tipo de atención, consideración ni solicitud de perdón» y que ya es hora, después de cuarenta años, «de dar pasos firmes a fin de conseguir Verdad, Justicia y Reparación y fin de la impunidad para con este crimen».Llegir article sencer: El congreso español rechaza desclasificar la documentación sobre los sanfermines del 78Un juzgado de Ciudad Real obliga al Ayuntamiento de Herencia a reponer dos placas franquistas--> La retirada de las placas se produjo, además, pocos días después de que los familiares de los 76 nombres que aparecen inscritos en ellas acordasen cambiar la frase 'Caídos por Dios, España y su revolución nacional sindicalista' para no incumplir la Ley de la Memoria Histórica.Las familias sustituyeron esa frase por otras de "concordia", en concreto 'Amarás al prójimo como a ti mismo' y 'Perdonad y seréis perdonados', pese a lo cual el Ayuntamiento consideró, en base a los servicios jurídicos, que eran las propias placas, no solamente su leyenda, las que incumplían la ley y acordó retirarlas.La sentencia del Juzgado de lo Contencioso-Administrativo 1 de Ciudad Real reconoce ahora que el acuerdo de retirar las placas es ajustado a derecho, porque se incumplía la Ley de Memoria Histórica, pero obliga al Ayuntamiento a reponerlas suprimiendo, además, las dos frases que se inscribieron en 2016 sustituyendo a las antiguas.Llegir article sencer: Un juzgado de Ciudad Real obliga al Ayuntamiento de Herencia a reponer dos placas franquistas […]

  • NORANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. REPÚBLICA ETS TU.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 29 avril 2018 à 19:36

    Us presentem la nova pancarta de la nostra Mesa de Catalunya, un treball del nostre company Marc Malagarriga. Orgulloses i orgullosos de portar a la plaça Sant Jaume els noms de tanta gent digna. Més de 64.000 persones, 5.500 dones que han rebut justícia del Parlament de Catalunya. 10 metres de dignitat.Ha estat molt emotiu veure la gent sense sabates caminant per la pancarta buscant els noms dels seus familiars. Fins i tot les companyes i companys de la nostra Mesa.Des de la nostra Mesa de Catalunya abril rere abril hem fet pedagogia dels valors republicans, hem reivindicat la república com a punt cabdal per a la conquesta de la veritat, la justícia i la reparació. Ho hem fet entenent que aquesta reivindicació és una part del pagament del deute que tenim amb totes les víctimes del franquisme i la transició, que van defensar la legalitat republicana i que van lluitar per la seva continuitat després de quaranta interminables anys de dictadura ferotge filla d’un cop d’estat assassí. Ho seguirem fent en nom de la generositat antifeixista que va vessar la seva sang pels drets i les llibertats, per la justícia social i la solidaritat, per l’educació i la cultura, per sortir del cau fosc i repressor d’aquella Espanya miserable, imperialista i decadent de cacics i sotanes, que ofegava als seus pobles en guerres colonials, que matava de fam de pa i de lletres. I d’aquelles glòries genocides aquest nacionalisme espanyol ignorant i barroer coronat amb la monarquia borbònica, que sempre acaba tornant com un malson, de tot això esdevé la nostra ordinària vida prenyada de franquisme parint injustícia, mentides i càstigs pels rebels que continuen defensant la democràcia amb la seva veu i les seves mans constructives. Sempre ha estat urgent recuperar república, però avui és una necessitat fins i tot física, és sinònim de supervivència, integritat i dignitat. És una urgència per a tots els pobles de l’estat espanyol. Ja no és suficient commemorar la república, les seves fites, els seus valors, el camí que encara havia de recórrer per assolir plenament totes aquelles esperances de progrès, des del repartiment de la terra a la igualtat real entre sexes passant per la separació de l’Església i l’Estat. Ja ha arribat l’hora de no només fer glosa de tot allò perdut, de tantes mancances i ferides profundes sense guarir a mans d’un cop d’estat nacionalcatòlic, que va conformar aquesta Espanya actual de pudor a corrupció, a cinisme i pocavergonya, que esclafa tota possibilitat de respirar en llibertat. Hem de fer possible que la república, que les repúbliques i la solidaritat entre pobles siguin una realitat perquè sota cap corona sortida de les mans d’un dictador donarem reparació a les centenars de milers de víctimes que van patir l’interminable ventall franquista de crims de lesa humanitat, el terror i l’horror de la seva repressió. Milers i milers encara sota la terra que van llençar sobre els seus cossos falangistes rabiosos passejadors voluntaris de la mort, de la mateixa mort a la qual canten els ministres del PP. La llavor feixista encara germina amb fruits d’odi irracional, el feixisme espanyol encara gaudeix vexant i agredint-nos amb total impunitat. Els hereus del franquisme viuen en una venjança permanent dels vencedors sobre els vençuts amb la voluntat d’humiliar al perdedor perquè mai més aixequi el cap. Però les nostres raons són tossudes i orgulloses i els seus insults i amenaces ens encoratgen a continuar lluitant per posar fi a una transició complaent amb els botxins i còmplice amb les seves lleis de punt final, amb centenars de morts silenciades i desenvolupada sota el signe de la guerra bruta, les clavegueres de l’estat i les condecoracions als repressors del franquisme i la transició. Censura i repressió inassumible sota el paraigua de la monarquia constitucional, que hem de combatre.Ja és hora que totes les defensores de la digna memòria de totes les víctimes que van quedar indecentment soterrades i oblidades sota el pes de la història oficial, incloguem la república com a víctima principal a reparar, perquè és la mare fèrtil dels nostres somnis de justícia. No només per poder escriure la veritat segrestada del seu passat robat sense cap por i sense obstacles, sinó per a construir un futur transparent on enterrar definitivament el franquisme, les seves corrupteles i el seu clientelisme, ben fondo, per no haver d’inhalar mai més el seu ferum a violacions de drets humans.Les republicanes i els republicans no tenen rei, no volen rei, no necessiten rei, ni tota la seva cort, ni la seva constitució monàrquica com a norma interpretada pels que per protegir unitats de pàtries unes, grans, que haurien d’estar superades, fan servir recargoladament el seu contingut per empresonar, censurar i multar la llibertat d’expressió, de pensament i ideològica. Les defensores de la república avui, aquelles que van agafar el testimoni de les persones valentes que van plantar cara als colpistes per protegir la seva legalitat, totes, des de la seva pluralitat d’idees agermanades sota la bandera contra el feixisme, tenim l’obligació de trencar amb la transició i els seus vicis franquistes, de fer neteja de tots tres poders perquè la seva pols petrificada des de la dictadura ha fet un bloc indissoluble que està esclafant la democràcia, d’alçar la nostra veu per sobre dels altaveus de l’oficialitat que contaminen i tergiversen protegint la impunitat de la dictadura. Hem de denunciar que tenim una monarquia que paga el poble i que censura al poble, que no és transparent, que no ret comptes, que no ha estat escollida democràticament, que no ens representa, que té les seves arrels en un règim assassí, amb un rei irresponsable i una família privilegiada que encara no ha pagat per cap dels seus delictes, rei emèrit inclòs.Tenim pel davant un dur camí per la veritat, la justícia i la reparació que hem de fer ferm i segur. És un treball compartit de denúncia i compromís que hem d’abonar teixint una xarxa de llibertat, fraternitat i igualtat, per gaudir d’una florida i groga primavera republicana que envaeixi tots els palaus d’hivern des de tots els racons de l’estat Espanyol. Perquè república som totes, perquè república ets tu.Prou criminalització! Llibertat! Defensem la república!Quemar una foto de los reyes de España es libertad de expresión. Así lo ha sentenciado el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH), que ha estimado el recurso de los dos jóvenes condenados por injurias a la Corona (...). Los magistrados europeos creen que el castigo penal impuesto a los jóvenes por la Justicia española "constituye una interferencia con la libertad de expresión". (....)Más de diez años después de los hechos, el TEDH da la razón, por unanimidad, a los dos jóvenes y concluye que la quema de la foto de Juan Carlos I y Sofía por la que fueron condenados Enric Stern y Jaume Roura "no fue un ataque personal contra el rey de España destinado a despreciar y vilipendiar" a la institución, sino "la expresión simbólica del rechazo y crítica política" a la monarquía, según recoge la sentencia.En consecuencia, los magistrados creen que la Justicia española vulneró el artículo 10 de la CEDH (...). La sentencia es vinculante para el Estado."La puesta en escena orquestada, aunque dio lugar a la quema de imagen de los monarcas, es una forma de expresión de una opinión en el contexto de un debate sobre una cuestión de interés público, a saber, la institución de la monarquía", sostienen los magistrados de Estrasburgo, que recuerdan que la libertad de expresión ampara no sólo los actos o ideas consideradas "inofensivas", sino también las que generan "conmoción" o "preocupación".Los jueces europeos enmarcan la protesta en "una crítica a lo que el rey representa, como jefe y símbolo del aparato del Estado" (...). Concluyen los magistrados que la quema de la fotos "entra dentro del ámbito de la crítica política o la disidencia y corresponde a la expresión de un rechazo de la monarquía como institución".El TEDH da un revolcón a la argumentación esgrimida por siete de los once jueces del Tribunal Constitucional (TC) para negar el amparo solicitado por los jóvenes. Los magistrado del TC consideraron que quemar públicamente el retrato de los monarcas no era solo un acto "ofensivo" sino también incitador al odio y a la violencia. Interpretó el Constitucional que la protesta "trasladó la idea de que los Monarcas merecen ser ajusticiados".Los magistrados europeos niegan por completo que la quema de fotos de los monarcas puedan ser consideradas como incitadoras al odio, y recuerdan que este tipo de delitos protegen a minorías discriminadas por su raza o su condición sexual. De hecho, los magistrados de Estrasburgo creen que vincular la quema de fotos de los monarcas con el discurso de odio y la violencia, tal y como hizo el TC, "sería perjudicial para el pluralismo, la tolerancia y el espíritu de sin el cual no hay una sociedad democrática".Eldiario.es - 13 de marzo de 2018Uno de los logros de la República fue incluir en su constitución la separación Iglesia-Estado, lo que la Iglesia interpretó como un ataque frontal que minaba su omnipresente poder y su enriquecimiento a costa de perpetuar el clientelismo monopolizando sectores como la educación e incluso la sanidad. La Iglesia no quería dedicarse a las almas, que era su cometido, sino al lucro terrenal y para ello llamó a las armas contra la República."Desde el primer momento la iglesia católica se posicionó en contra de la República y alentó, de formas más o menos directas, el derrocamiento de la misma. Mucho antes de la revolución de Asturias, algunos canónigos ya postulaban por una insurrección violenta para derrocar a la República. En el otoño de 1931, el sacerdote Antonio Pildain defendía la resistencia activa a mano armada. El canónigo Aniceto Castro Albarrán en su obra El derecho a la rebeldía (que tras el 18 de julio pasó a titularse El derecho al alzamiento) arremetía contra la política accidentalista de la CEDA y  parte de la jerarquía eclesiástica.Ya no hay dudas acerca de la colaboración del clero en el golpe militar apoyando a los carlistas. Según Julián Casanova, en Navarra fueron los sacerdotes los que en múltiples ocasiones dirigieron los preparativos para la sublevación. Según el sacerdote Marino Ayerra, en una sastrería eclesiástica que dirigía Benito Santesteban en Pamplona, era visitada por numerosos clérigos en conspiración permanente y abierta contra la república laica. Por esta sastrería pasó el obispo de Zamora Manuel Arce Ochotorena, que le dijo a Santesteban: Bueno, si en lugar de sotanas me envías fusiles, ¡Mejor que mejor! Ya me entiendes (citado, Casanova, 2001: 54). Asimismo es casi seguro que el 19 de julio barcelonés se preparó en el palacio del obispo.Muchos sacerdotes alentaron desde los púlpitos la sublevación, incluso fueron numerosos los que se incorporaron a la lucha, destacando en esta faceta los curas navarros: De hecho, algunos fueron los primeros en incorporarse a las columnas rebeldes e instaron a sus congregaciones a hacer lo mismo. Con las cartucheras sobre las sotanas y rifle en mano, lleno de entusiasmo partieron a matar rojos. Tantos los hicieron que los fieles se quedaron sin clérigos […], y las autoridades eclesiásticas solicitaron el regreso de algunos de ellos. (Preston: 258). Desde los púlpitos se pronunciaban discursos cargados de odio y violencia; como el que dio el canónigo de la catedral de Salamanca José Artero, en la catedral de Tarragona tras la toma de la ciudad por los sublevados, dejó clara su opinión sobre los catalanes cuando los llamó ¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!El extremismo de algunos religiosos – en el que destacaron capuchinos y jesuitas- les llevó a anatemizar incluso lo que ellos consideraban actitudes condescendientes, como la de Gil Robles. El capuchino Gumersindo de Escalante escribió en Acción Española tras las elecciones de noviembre de 1933, un claro avisó a Gil Robles: No están los tiempos en el mundo, y sobre todo en España, para hacer el cuco. No; hay que dar la hora y dar el pecho; hay nada menos que coger, al vuelo, una coyuntura que no volverá a presentarse: la de restaurar la gran España de los Reyes Católicos y los Austrias […] Si este gran destino no se cumple, todos sabemos a quiénes tendremos que acusar […] El dolor, la angustia indecible de que todo puede quedarse en agua de borrajas, en medias tintas, en populismos mediocres, es una especie de lerrouxismo con Lliga Catalana y Concordato, nos dará aún a los menos aptos, voz airada para el anatema y hasta la injuria. Yo, si lo que no quiero fuese, ya sé a donde he de ir. Ya sé a que puertas llamar y a quién –sacando de amores, rabias. He de gritarle ¡En nombre de mi casta; en nombre del dios de Isabel y Felipe II, maldito seas! El aviso no tiene desperdicio: o Gil Robles preparaba el golpe de Estado, o sería un vil traidor. Mientras tanto el obispo Irurita no dudaba en gritar ¡Cristo necesita una espada!"Font: https://jlgarrot.wordpress.com/2015/12/03/229/Si la República supuso un soplo de libertad para algún colectivo cautivo y sometido por su condición fue para la mujer, para su emancipación a través de logros como el voto, el divorcio, las mejoras laborales, el aborto, la educación. Si no hubiera triunfado el golpe de estado y la República hubiera seguido su caminar quien sabe si hoy en día no seguiríamos sufriendo la lacra del machismo y su violencia inoculada por el nacionalcatolicismo, que normalizó el sometimiento y el trato vejatorio para la mujer a través de la Iglesia, de la Sección Femenina de Falange y desde todos los estamentos de la dictadura incluido el judicial donde el “la maté porque era mía” suponía la impunidad de los maltratadores asesinos, ya que se trataba de un asunto doméstico y el marido siempre tenía la razón. La violación se consideraba fruto de la provocación de la mujer, un objeto para el disfrute del varón, siempre la culpable, siempre la pecadora.Texto de la argentina Zuleika Esnal sobre la violación sufrida por una adolescente brasileña."Violaron entre 30 "hombres" a una piba de la edad de mi sobrina. Un año más, pónele.Treinta; aunque no es seguro. Ella contó 28 pero antes de quedar inconsciente le pareció escuchar a uno gritando "Somos 33!!!!". O treinta y ocho. No recuerda.Dice que cree que la drogaron porque no podía moverse, que se reían de ella y que pensó que iba a morir.Dice que el alma duele más que la vejiga destrozada y es más difícil de sanar. Dice que se baña todo el tiempo, todo el día. Que siente culpa aunque no sabe bien de qué. Y que sueña que le sale basura de los ojos y la boca. Dice que no entiende. Lo primero que preguntó la policía fue si alguna vez había estado en una orgía.16 años tiene.Lo segundo, que por qué estaba donde estaba.Estaba donde estaba porque la drogaron, y así, DROGADA, fue llevada a una casa abandonada. La violaban de a dos, para hacer más rápido. Algunos repetían. Como si fuera un plato de comida. 16 años tiene. Dice que no sabe si quiere cumplir diecisiete. Dice que para qué.16 años tiene. La encontraron deambulando, como ida, desorientada y sangrando. Dice que tiene vergüenza. Y que no sabe porqué. Yo creo que tiene vergüenza porque es lo primero que aprendemos. Lo que nos hacen creer.Que si la pollera era corta, BANCATELA. (Jódete)Te emborrachaste, BANCATELA. Te gusta coger pero no quieres que te violen? Estás loca? BANCATELA Te gusta andar sola de noche? BANCATELA. Te pones a hablar con cualquiera? BANCATELA BANCATELA. BANCATELA. BANCATELA. Vivimos en un mundo donde denunciar una violación se convierte en otra violación peor. Porque el que debería protegerte te llama puta aunque no lo diga. Cuestiona tu ropa, tus gustos, tus horarios. Cuestiona tu cuerpo. Tus hábitos, tu concha.NO SEÑORES. Lo que deberíamos cuestionar es la clase de hombres de mierda que estamos criando como sociedad. De esos que agarran una mina y se la pasan entre todos como si fuera una botella de cerveza hasta que ya no queda nada. O sí. Quedan los restos. Y a ver que hacemos con eso. Se lo debemos. A esta piba. Y A todas las demás. A cada hija, a cada amiga . A cada mujer. Porque pudo ser cualquiera de nosotras. Y puede volver a ser."Per ous, els de la justícia espanyola que amb les seves interlocutòries està agafant fama mundial, una justícia que empresona les idees, els drets i les llibertats, que diu terrorisme d’una baralla de bar i abús d’una violació, perquè NO és NO, encara que es veu que aquesta justícia a més de cega és sorda.Diuen que la lluita és alegria i amb permís de Quico Pi de la Serra recitarem la lletra de la seva cançó amb una petita variació en la seva tornada. La República és llum, valor i valors, contra la foscor del feixisme i els seus crims d'ahir i d'avui.Si algú se sent al·ludit i té ales, que no voli!El refrany que cantaré és adagi de carrer,ja me'l deien al bressolSi els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Al camp la fruita es podreix,hi ha massa intermediaris."No hi ha planificació",això diuen els diaris, i així ho resa el camperol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.A Suïssa han ingressat,milers de milions a cabassos.Després diuen que és l'obrer,el culpable dels fracassos i la manca de control.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.A ciutat anem de cul,ningú s'aclareix tot falla.Ja no podem respirar,tothom més o menys la balla,de l'agost fins al juliolSi els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Surten al carrer, estancansats de falses promeses.Sona un tret, com un fuet,i cau mort, les mans esteses,deixa dona, fill i dol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Heu d'oblidar, si podeu,aquests 40 anys de Glòria.A mi no em preocupa gens,perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.La unitat no té destí,l'univers no és cap llimona.Tinc un passaport que diu:"ha nascut a Barcelona i per tant es espanyol".Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.El tribunal, dit Supremera en mans de falangistesvaren apartar el Garzón vaja merda de juristesque els agrada el "cara al sol". Jo cada cop veig més clar,que el poble diu el que pensa.Hem après aquest proverbi,i amb mútua complaença cantem com un home sol.Si els feixistes volessin no veuríem mai el sol.Manifestació a Buenos Aires de rebuig a Rajoy.República és Veritat, Justícia i Reparació, respecte pels drets humans. El cinisme de Rajoy i la seva desvergonya històrica.Rajoy rinde homenaje a las víctimas de la dictadura argentina y se le gira en contra.Condenar unos crímenes y silenciar otros. El presidente español, Mariano Rajoy, visitó el 11 de abril el parque de la Memoria de Buenos Aires para rendir homenaje a los desaparecidos y asesinatos por el terrorismo de Estado en Argentina entre 1969 y 1983, cuando el país vivió una dictadura caracterizada por la represión, la violencia, la tortura y la desaparición y asesinato de miles y miles de personas.Sin tener en cuenta lo que podía venir después, Rajoy paseó por el parque y, después de hacer la ofrenda floral, escribió un mensaje al libro de honor que no gustó a muchos: "Mi testimonio de admiración y reconocimiento a todos los que dieron la vida por la defensa de la libertad y los derechos de todos".El líder del PP, sin embargo, no tenía ni idea de las consecuencias de rendir homenaje a las víctimas de la dictadura argentina sin hacer ni una sola mención a los crímenes del franquismo. Y el momento llegó. Un periodista de Revista Cítrica, partiendo del espacio reservado para los muertos y desaparecidos de la represión en Argentina, le preguntó qué pensaba hacer con respecto a los crímenes de la dictadura franquista.Silencio. El presidente español hizo ver que no oía la pregunta y se quedó en silencio. Parece, sin embargo, que sí la escuchó, ya que cuando el periodista argentino le llama, él levanta la cabeza y la vuelve a bajar cuando empieza a intuir el contenido de la pregunta.De fondo, y en medio del silencio del jefe del ejecutivo estatal, se oye otra persona con la bandera española en la mano diciendo al periodista que se vaya "a la mierda" y preguntando qué pasa con los crímenes del comunismo.El periodista de la revista, que después firmaba la noticia, lamentaba en su escrito que la visita de Rajoy al parque de la Memoria "es una ofensa a esta lucha ejemplar, una prueba más de la desvergüenza de un político oportunista" y subrayaba que el también presidente del PP "no ha dedicado ni un euro de los presupuestos a financiar la ley de memoria histórica".Plantón a RajoyEl mutismo de Rajoy y su posicionamiento ante estos hechos a lo largo de los años también tuvo otras consecuencias. Las principales organizaciones de derechos humanos de Argentina se negaron a acompañarle durante la visita, unas organizaciones que, en cambio, sí acompañaron a la canciller alemana, Angela Merkel, o el expresidente francés Francoise Hollande.Eso no afectó solo a la visita al parque de la Memoria argentino, sino que, además, le cayeron varias críticas en Twitter. Algunos le han reprochado que en España estén las Cunetas de la Memoria, donde todavía hay más de 100.000 desaparecidos, y le han recordado que la entrada es gratuita.Elnacional.catLes mentides, la impunitat i la humiliació de la transició un obstacle a batre per les republicanes i els republicans antifeixistes. PP i PSOE o la reconciliació indecent en l'oblit de la memòria republicana, de les víctimes del feixisme espanyol que encara ens trepitja. És imperatiu fer República de veritat amb justícia i per a la reparació.DECLARACION DEL GOBIERNO DE LA NACIÓN CON OCASION DEL 50 ANIVERSARIO DEL COMIENZO DE LA GUERRA CIVIL. 18 DE JULIO DE 1986."El gobierno quiere recordar que hoy se cumplen 50 años de un acontecimiento trágicamente decisivo en la historia española: el comienzo de la guerra civil, un guerra que conmocionó la conciencia de sus contemporáneos y aún de las generaciones posteriores , y que desembocó en una dictadura que dirigió la vida del país por espacio de casi cuatro décadas.Una declaración gubernamental no es el lugar para analizar las causas de un acontecimiento de la magnitud de la guerra civil, ni para valorar las consecuencias que de ella se derivaron. El gobierno quiere, sin embargo, llevar al ánimo de todos una doble convicción. Primero, que por su carácter fratricida, una guerra civil no es un acontecimiento a conmemorar , por más que para quienes la vivieron y sufrieron constituyera un episodio determinante en su propia trayectoria biográfica. Segundo, que la guerra civil española es definitivamente historia , parte de la memoria de los españoles y de su experiencia colectiva . Pero no tiene ya – ni debe tenerla- presencia viva en la realidad de un país cuya conciencia moral última se basa en los principios de la libertad y la tolerancia.Un Gobierno democrático no puede menos que felicitarse porque España haya recobrado, con los años, las libertades que quedaron bruscamente interrumpidas en 1936. Al hacerlo quiere honrar y enaltecer la memoria de los que, en todo tiempo, contribuyeron con su esfuerzo, y muchos de ellos con su vida, a la defensa de la libertad y la democracia en España.Pero un Gobierno ecuánime no puede renunciar a la historia de su pueblo, aunque no le guste, ni mucho menos asumirla de manera mezquina y rencorosa. Este Gobierno , por tanto, recuerda asimismo, con respeto a quienes, desde posiciones distintas a las de la España democrática, lucharon por una sociedad diferente a la que también muchos sacrificaron su propia existencia .El Gobierna expresa su convicción de que España ha demostrado reiteradamente su voluntad de olvidar la heridas abiertas en el cuerpo nacional por la guerra civil , su voluntad de vivir en un orden político basado en la tolerancia y la convivencia, en el que la memoria de la guerra sea, en todo caso, un estimulo a la Paz y el entendimiento entre todos los españoles.Para que nunca más, por ninguna razón, por ninguna causa vuelva el espectro de la guerra civil y el odio a recorrer nuestro país, a ensombrecer nuestra conciencia y a destruir nuestra libertad.Por todo ello el Gobierno expresa también su deseo de que el 50 aniversario de la guerra civil selle definitivamente la reconciliación de los españoles y su integración irreversible y permanente en el proyecto esperanzado que se inició a raíz del establecimiento de la democracia en la Monarquía encabezada por el Rey Don Juan Carlos , proyecto que fue recogido en la Constitución de 1978 y fue refrendado por el pueblo español para el que consagra definitivamente la Paz."Foto: la nostra companya Montse Giné, presidenta de l'AVRFT i al seu costat Begoña Floria, regidora socialista de l'Ajuntament de Tarragona.Y de aquellos polvos los lodos de la vergüenza:La regidora socialista de l'Ajuntament de Tarragona present a l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme afusellades a la ciutat, sense respectar els presents, que amb la seva pluralitat havien consensuat la línia del discurs de la presidenta de la seva associació, es va permetre dir en un acte sense banderes, però amb la llibertat i els drets com a línia editorial, que sota qualsevol bandera podia ser-hi el feixisme. Aquesta afirmació va produir el malestar de les famílies i amics dels assassinats pels feixistes. Una vergonya de discurs. Molt poca alçada política d'aquesta regidora del PSC al peu de la fossa del cementiri on resten les despulles d'aquells que van ser víctimes del nacionalcatolicisme per defensar la legalitat republicana. Per sobre de tanta ignorància està la dignitat de les víctimes i les seves famílies.Com cada mes vam recollir signatures de suport a la querella argentina, aquesta vegada ens va signar la Pilar, filla de l'Ascensión Mendieta, que amb la seva digna i perseverant lluita va poder exhumar el seu pare i així va poder veure com el seu somni de justícia es feia realitat. Tot gràcies a la Causa 4591/10 contra els crims de lesa humanitat, que mai prescriuen, a l'estat espanyol es vulneren i presumeixen de fer-ho. Moltes gràcies Ascensión i Pilar. Ana Messuti i Ascensión Mendieta.Perquè hem de fer república ara mateix vam llegir el poema de Miquel Martí i Pol del mateix títol.Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d'un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s'ha complert, i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d'angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d'un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l'enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l'espai d'històriaconcreta que ens pertoca, i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora!,que tot està per fer i tot és possible. […]

  • NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 2 avril 2018 à 13:19

    Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista. I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.Lina OdenaDones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis. Matilde LandaAssassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya. Carme ClaramuntAssassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil. Camp concentració RivesaltesMortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent. Dones RavensbrückAssassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home. I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa. “La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.--> Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.Ellas, las asesinadas Son una hilera de enlutadas sombras.Siemprevivas calladas. Siempremuertas.Mariposas de invierno en alfileres.Alondras tristes para siempre mudas.Selláronles sus bocas con pétalos de sangre.Esculpieron sus risas sobre mármoles fríos.Dejaron a sus hijos a solas en el aire,y ya sus ojos ciegos ruedan por los abismos.Son mujeres sin nombre, sin edades,que levantan sus voces en la ausenciaesperando una luz que las redimadel terror, de la injuria, de la fuerza.No piden ni la paz ni la palabra:quieren ser los escudos de la herida,la memoria tenaz, la dolorida sinrazónde una muerte anunciada. Denunciada.Ellas, las siempremuertas y las siempre vivas.--> Luzmaría Jiménez FaroCarme Bartolí nació en Setcases (Girona) el 6 de junio de 1891. Ravensbrück 27046.Ella y su marido eran emigrados económicos. Vivían en Vallmanya con sus hijos, entre ellos Sabina que estuvo con su madre en Ravensbrück y participaron en la resistencia contra la ocupación nazi en los primeros momentos.Escondían hombres del maquis, les daban comida y curaban sus heridas.Refugiaron en su casa durante largos meses a tres dirigentes de la Resistencia en los Pirineos Orientales. La casa situada en un pueblecito de montaña tenía una entrada principal por la calle y se podía salir también por el desván directamente a los montes. Estas óptimas condiciones y el apoyo desinteresado de Sabina y su madre, que aún contando con escasos recursos los alimentaban, las convertían en unas colaboradoras importantes pues así podían seguir sin otras preocupaciones organizando la lucha armada por las montañas pirenaicas.Cuando las detuvieron tenían escondidos en su casa a un maestro de escuela francés, un republicano y un belga. Las dos mujeres y el propietario del inmueble se enfrentaron a la policía de Vichy y se pusieron delante de la puerta impidiendo su entrada. Recibieron muchos golpes pero consiguieron que los tres resistentes pudiesen huir por detrás. Uno de los fugitivos tuvo tiempo de disparar matando a un policía e hiriendo a otro.Jamás se pudo averiguar quien puso a los alemanes sobre su pista.Las llevaron a la cárcel de Emelie-Les Bains. Allí las separaron del propietario del inmueble francés. Las llevaron de cárcel en cárcel y de interrogatorio en interrogatorio. No pudieron arrancarles nada. Pasaron por las cárceles de Arlés, de nuevo Amelie-Les-Bains a la Ciudadela de Perpinyà y de allí a Compiègne, cerca de París y de allí las trasladaron a Ravensbrück con un frío terrible en un vagón de ganado. En el espacio destinado a cuatro caballos iban ochenta mujeres, sin espacio para acostarse, sin beber y con un cubo de metal para sus necesidades. Una sola comida durante los cuatro días que duró el viaje.Sabina y su madre llegaron a las 3 de la mañana a Ravensbrück en el 15º en el transporte de las 27.000. El único consuelo es que madre e hija seguían juntas.Carme no resistió Ravensbruck. Agonizante la dejaron con otras moribundas entre dos barracones. Dos francesas la reconocieron y por la noche con la luz de los reflectores y el peligro de ser descubiertas la arrastraron hasta su barracón donde murió en brazos de otra catalana, la leridana Coloma Seròs, maestra de Lleida, que le murmuró palabras de aliento y consuelo en catalán con las que Carme murió en calma.--> Su hija solo conservó el anillo de casada de su madre.Font: Amical Ravensbrück"Sevilla es la provincia donde se encuentran más mujeres represaliadas de España". Detrás de todos estos asesinatos estaba, sin lugar a dudas, la firma del general golpista Gonzalo Queipo de Llano.La visibilidad del sufrimiento de las mujeres durante el régimen es prácticamente nula en muchas investigaciones de memoria. El número de mujeres fusiladas en Andalucía tiene una horquilla demasiado amplia: entre un 2 y un 5%. Esta represión, en clave de género, “era muy distinta a la de los hombres, ya que las humilla y las degrada de mayor manera. Y es una tortura específica que forma parte de esa memoria que no se recoge”. En muchos de los casos, se realizaba una violencia corporal específica que pretendía degradar, hasta el límite, su dignidad como mujeres.Agosto del 36: Muerte a las 15 rosas de GrazalemaLas víctimas no tenían un perfil común, tampoco la edad que rondaba desde los 14, la víctima más joven hasta los 61 años, la mayor. Su único delito, ocultar el paradero de sus maridos ante la terrible represión militar que se avecinaba en la provincia de Cádiz. En una zona boscosa, junto a un viejo alcornocal, los falangistas cavaron la zanja gracias a la ayuda de un niño conocido en el pueblo como el Bizarrito, que fue fusilado junto a estas vecinas, sin alcanzar los catorce años. Ubicada en la “curva de las mujeres” en la carretera Jerez a Ronda. Poco se conoce de la biografía de aquellas mujeres. Gordillo apunta que “algunas fueron arrojadas embarazadas al agujero.El crimen Aguaucho en Fuentes de AndalucíaSe dice que en Fuentes de Andalucía (Sevilla) no hubo guerra, solo represión, siendo el municipio de la provincia de Sevilla con más violencia ejercida hacia la mujer, 27 mujeres y 78 hombres. En la conocida finca del Aguaucho se vivió un terrible episodio cuando varias jóvenes fueron arrojadas a un pozo tras ser violadas y paseadas para escarnio público. Las víctimas tenían entre 16 y 22 años. La sed de venganza no parecía tener límites para este grupo de falangistas. Los soldados las obligaron a preparar y servirles la comida. Las violaron, asesinaron y arrojaron sus cuerpos a un pozo horas más tarde. No hubo fosa. Nadie pudo hallar sus restos. Ya de madrugada, el camión volvió y recorrió las calles principales del pueblo para enseñar, bajo el cántico de “Cara el Sol”, en la punta de sus fusiles, la ropa interior de aquellas jóvenes inocentes. La búsqueda de sus cuerpos ha dado resultados negativos.Guillena, 1937: 17 rosas que hoy descansan en paz “Había entre ellas un vínculo de parentesco. Algunas eran hasta hermanas y cuñadas, nueras y suegras”. Torturadas, rapadas y paseadas por el pueblo a modo de escarnio. “Las 17 mujeres fueron trasladadas hasta el vecino pueblo Gerena para ser fusiladas” buscando otras localizaciones para borrar huellas de los crímenes cometidos. Una a una fueron cayendo ante el pelotón entre el 6 y 8 de noviembre de 1937. Tenían entre 24 y 70 años de edad y su historia nunca fue olvidada en Guillena, a pesar del paso de los años. Los últimos documentos, hallados en el archivo militar de Ávila, retratan como el régimen consideró a estas mujeres como “sujetos peligrosísimos” al auxiliar a los huidos de la sierra.Bañadas en aceite ante el pelotón: Las 25 rosas de zufre--> La fecha del asesinato es conocida por muchos vecinos en el pueblo. 4 de noviembre de 1937. Las 25 mujeres fusiladas, procedentes del pueblo onubense de Zufre (Huelva), fueron previamente “bañadas en aceite, desnudadas y azotadas” antes de su asesinato. Algunos testimonios orales recuerdan las violaciones cometidas a estas víctimas antes de ser arrojadas a la fosa común. La escena de pánico hizo que muchas de ellas “no pudieran ni bajar del camión”, en la cuesta que conducía al cementerio. La crueldad de aquellos hechos hizo, que la “Junta Rectora franquista que mandaba en Zufre diera hasta una llamada de atención a los guardias que habían perpetrado aquellos hechos”.Font: CGT AndalucíaA Daria i Mercè Buxadé i Adroher ínfermeres assassinades a Manacor.Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d’esquerra, varen ser presentades pels “intel·lectuals” del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l’odi envers l’esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del “barrio xino” barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s’anà bastint la “història” feixista damunt la guerra civil!Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l’expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles “bèsties salvatges” (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'”amor lliure”, lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d’una gran cultura (si tenim en compte l’època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, “abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits”.És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d’una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana:“Alguna vegada els havia sentit fent memòria d’aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s’engresquessin per anar d’infermeres?”.És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l’esperit d’aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l’emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l’any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m’ha interessat servar, reconstruir, novel·lar.--> Miquel López Crespí.Font: Les ínfermeres de ManacorFont: Arxiu Nacional de Catalunya.Menors de 18 anys assassinades per les bombes feixistes italianes a Barcelona--> Agustina Escudero Ors 12 Albertina Lozano Blasco 17 Alícia Fernández Álvarez 6 Amàlia Llorens Respall Amàlia Lario Bravo 14 Àngels Peña Gil 4 Anna Serra Mercadal 8 Anna Biota 14 Antònia Àvila Martinez 10 Candelera Cortinas López Carme López Benveso 5 Carme Perez Santos Carme Teixidó Nolla 7 Carme Antúnez Mijanca 17 Carme Bové Claver 9 Carme Navarro Rodríguez 1 Carme Peña Gil 12 Carme Ruescas Peris 15 Clementina Gonzalez Balsa 13 Concepció Campdesunyer Coll 15 Concepció Sanchez Hernández 17 Concepció Navarro García 9 Consol Ruiz Gonzalez Dolors Huertas Gil 2 Dolors Ferrer Alió 14 Dolors Cardona del Toro 12 Elena Godia Cuchi 4 Elena Blach Peronella 17 Elsa Garcia Sarmentero 15 Elvira Aguilera Perez 11 Felisa Ferro Sastre 8 Ferranda Orejón Fernández 4 Francesca Rius Bernal 14 Guillermina Miquel Ortiz 15 Isabel Verdugo de Sala 6 Isabel Peña Gil 14 Joana Ariarte Ayala 1 Josepa Verdaguer Campois 0 Josepa Guerrero Balaguer 5 Josepa Botella Bernal 6 Josepa Lacambra Montanuy 8 Josepa Ortiz Palau 10 Josepa Berenguer Riau 2 Llibertat Bueno Catalan 1 Lliurada Sanchez Hernández 12 Llúcia Giron Plana 13 Lolita Martínez Fernández 8 M. Lluïsa Bertran Carceles 16 Maria Soler Solbes 7 Maria Pascual Casado 17 Maria Figuerola Lafuente 15 Maria Paire Torres 14 Maria Botella Bernal 10 Maria Ribat Blasco 4 Maria Rubio Colay 2 Maria López Caro 3 Maria Navarro García 16 Maria Duch Radua 5 Maria Iglésias 17 Maria A. Vallés Mora 11 Maria-Lluïsa Mendoza 17 Mariana Garcia Fortea 8 Maruja Pérez Ròselló 14 Merce Duch Radua 10 Mercè Martínez Navarro 3 Mercè Vilassís Royo 14 Montserrat Hijar Falcón 11 Montserrat Serra Mercadal 7 Montserrat Garrote Claramunt 10 Neus Grayolas Terreu 5 Neus Temprado Montforte 9 Nuri Jover Lluis 6 Núria Aguilera Perez 3 Núria Perales Sala 15 Núria Clotet Pujol 10 Pilar Hernández Andreu 9 Pilar Benabarre Torres 15 Raquel Martínez Carbonell 15 Rosa Hijar Falcón 4 Rosa Lario Bravo 14 Rosa Ferrer Alió 10 Rosa Gómez Chicharro 17 Sara Borràs Amejairas 2 Teresa Costa Gonzalez 16 Teresa Pérez Roselló 11 Teresa Pastor Espuñas 14 Teresa Pardillos Bruna 9 Teresa Fusté Payella 14 Violeta Díaz Gonzalez 6 Llistat dones assassinades per les bombes feixistes italianes a BarcelonaAl nostre estimat company Lluís, lluitador incansable de totes les causes que exigeixen veritat, justícia i reparació, un activista dels drets humans i un magnífic ésser humà. 80 anys d'integritat i honorabilitat. El nostre homenatge a un digne fill del seu pare Lluís Serra i Giribert, alcalde de El Prat de Llobregat assassinat pel feixisme espanyol.Volem donar les gràcies a la companya i els companys vinguts de Bèlgica a compartir la nostra lluita per les víctimes del franquisme i la transició i que formen part de la nostra Mesa de Catalunya.Per totes les víctimes Una anotació a peu de pàgina que retrata l'atmosfera feixista que ens ofega, una amenaça de mort més.Tristament ja estem acostumats als insults, les amenaces barroeres, a què ens demanin per les víctimes de la rereguarda republicana, que si Paracuellos, que si les monges i els mossens. Continuen sense estudiar l'estadística. Aquestes persones assassinades ja han estat honorades, premiades, canonitzades mentre les nostres víctimes continuen sota terra, oblidades, estigmatitzades. Perdedores eternes com aquesta falsa democràcia que no reconeix als defensors de la república, als demòcrates que van lluitar contra el franquisme que encara avui ho impregna tot amb la seva forta pudor a odi. L'odi dels vencedors sobre els vençuts, unes entranyes negres que regalimen corrupció, rancor, feixisme i violència. Ahir vam viure un capítol més d'aquest verí que els cega, no era el típic il·luminat que t'aixeca el braç al crit de "viva Franco", ni joves amb estètica i tatuatges feixistes que t'etziben a la cara "más rojos de mierda tendrían que haber matado", era un home de mitjana edat, d'aspecte normal, tranquil, que després de demanar on estaven els altres morts i d'explicar que els seus avis els havien mort els republicans ens va dir que si ara vingués altre cop la república ell seria el primer a sortir amb una metralleta a matar republicans, a matar-nos a nosaltres. Ho va afirmar sabedor que la impunitat del franquisme el protegeix i des de la total consciència que els que ara paguen pel delicte d'odi són les víctimes no els botxins. Nosaltres no oblidem, no perdonem, però no tenim aquest odi podrint-nos, volem justícia i així li vam dir, que això sortosament és el que ens diferencia. Ells van guanyar, però ni tan sols es van convèncer a ells mateixos perquè no és que ens vulguin humiliats ens volen fer desaparèixer per poder fer la seva nacionalcatòlica voluntat i aquest gust no els hi donarem pas. La nostra digna ràbia és la defensa dels drets humans, la seva és la impotència davant les nostres raons i la nostra perseverança. Les seves amenaces no ens fan por. Continuem, seguim.Primavera republicana. […]

  • VUITANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA PER LA MEMÒRIA ÉS MÚSICA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 25 février 2018 à 14:43

    La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions meravellosament poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un instrument revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i valors, un sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell amb una força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i poesia amb la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de justícia, d’aixecar pobles vers llur llibertat.La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música republicana i antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a continuar plantant cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las barricadas” o “Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a la injustícia en nom dels vençuts de la terra.  Qui no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i no ha sentit la ràbia del represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha tremolat d’horror escoltant les “Campanades a morts” de la sagnant transició. Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què volen aquesta gent?”, i el més trist és que encara les haurem de continuar cantant per denunciar les mateixes situacions de presó, censura, tortura, robatori de llibertats i drets.La cançó popular convertida en himnes als fronts, a les trinxeres, a la rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat d’aglutinar gent de molt diversa procedència en la defensa de la legalitat republicana. Moltes vegades les notes i les veus eren alegria en mig de la desolació, coratge davant l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia solidària, era comunitat, germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment. Cançons que la gent gran ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant generacions. Algunes persones hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi, que ens ha cantat a cau d’orella com un secret “En la plaza de mi pueblo … nuestros hijos nacerán con el puño levantado” o “Si los curas y frailes supieran … subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad”. Harmonies subversives trencant el silenci imposat en dictadura i monarquia.La música contra el feixisme era i és una vacuna contra la impotència del trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i és una font d’unitat contra la impunitat, era  i és un senyal de reconeixement de lluites compartides, un so de complicitat. El tret pacífic de sortida de revolucions de flors com va ser Grândola Vila Morena de Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura un abril portuguès, inundant de clavells vermells els carrers.La música sempre serà un antídot contra la por que ens talla les ales i ens sotmet com esclaus.  Molts afusellats pels escamots de venjança i rancor del franquisme van morir cantant els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va caminar cap al paredó amb 26 companys més el 15 de novembre de 1939 a Alacant tot cantant plegats La Internacional, deixant glaçats a qui els escoltava darrere els murs de la presó esperant el mateix destí. El 27 de setembre de 1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a Collserola abans de sentir-se els trets de mort va sonar la veu d’en Txiki cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves goles inflamades de valor i coratge, amb dignitat, assenyalaven als assassins, fent-los saber que vindrien més que agafarien el seu testimoni per a guanyar la llibertat, les llibertats, sense cap por.Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la victòria de les rodones, les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del botxí ordenant, l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten la democràcia en nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se dempeus més que per la imposició de la força.Volem donar les gràcies a les companyes i companys de la Brigada Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que ens ha  acompanyat tantes vegades i que amb la seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i solidariàment. També volem agrair el seu compromís amb les víctimes del franquisme i la transició a tota la gent que ens ha fet costat durant aquest temps, la gent de pas i aquella que es va quedar darrere de la nostra pancarta-barricada. Milers de gràcies a les persones de moral indestructible que conformen la nostra Mesa de Catalunya, a aquelles que han format part de nosaltres i encara continuen vives en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a la Carme Conill i a la Milagros Riera, als quals no plorem perquè són vent de llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les persones vingudes d’arreu del món que ens ha agraït la nostra tasca de difusió i de lluita, a les persones indignades, les que han plorat i han compartit les seves històries silenciades amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o ens han abraçat amb emoció, sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme i la transició per la seva perseverança i per haver recollit durant aquests anys milers de signatures contra la impunitat.Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes i tantes gràcies i de celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de veritat, justícia i reparació als nostres carrers era fer un homenatge a la música que va acompanyar les lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per això avui tenim la sort de gaudir de les veus i els cors del cor manresà  Incordis i del company Dani Caracola, cantautor de la Brigada Intergeneracional."La celda daba a uno de los patios donde todas las tardes se reunía un grupo numeroso de presas para cantar. Ésta era también una forma de ahuyentar el hambre. Las cantoras ponían todo el entusiasmo de que eran capaces, sabían que eran escuchadas por miles de mujeres. Organizaron unos coros dirigidos por doña Justa, militante socialista y profesora de folclore español, que hacían las delicias de toda la prisión".Juana Doña. Comunista, feminista, sindicalista represaliada por el franquismo en la prisión de Ventas de Madrid, entre otras prisiones."La música sobre todo, sirvió de aliento en los momentos más duros de sacas, de hambre y de miseria. También fue instrumento de reivindicación ideológica y expresión de rebeldía, a través de actividades musicales clandestinas. Por ejemplo, las reclusas organizaban, a escondidas de la dirección, obras teatrales y cuadros de baile con los que celebraban fechas de especial significación política, como el Primero de Mayo"."En las cárceles de mujeres era muy frecuente la creación de 'cuadros artísticos', consistentes sobre todo en números de zarzuela o en coreografías sobre melodías muy conocidas del repertorio clásico. En las cárceles masculinas eran más frecuentes las bandas o pequeñas orquestas, pero siempre de formación muy heterogénea, porque se formaban con lo que hubiera"La expresión artística permitía a las presas dar cauce tanto a su miedo como a su orgullo: "Podían cantar arias y coros de zarzuelas, canciones regionales y populares o crear unas nuevas. Cualquier motivo era bueno para inventar canciones; incluso, aunque parezca terrible, sobre la propia pena de muerte, a la que se referían como 'la pepa'".--> Belén  Pérez Castillo. Profesora del Departamento de Musicología de la Universdidad Complutense.Artículo completoAna, madre de Elena, bebé desaparecido durante el franquismo, leyó la carta que su abuelo escribió a su madre cuando estaba preso en la prisión de Ocaña antes de ser fusilado. Es terrible como la represión del franquismo ha perseguido a familias durante generaciones y como todavía la lucha por la justicia sigue siendo su día a día entre el dolor y el desamparo. --> El discurs de Pau Casals a l'ONUAquest és l'honor més gran de la meva vida.La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m'hi va directament.Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau" i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya.Pau Casals, un dels millors violoncel·listes del món,  va patir el seu exili fins a la seva mort a San Juan de Puerto Rico el 1973, les seves despulles van tornar el 1979 i va ser inhumat al cementiri de El Vendrell. Es va destacar no només per la seva virtuositat com a músic, sinó també com a ésser humà ajudant a molts refugiats republicans que fugien del feixisme espanyol.Febrer és el mes de l’exili, dels perdedors, de les víctimes dels camps de concentració, dels filferros, la fam, el fred, la malaltia i la mort. De la dignitat vers la humiliació, de la supervivència vers la criminalitat dels estats, de l’antifeixisme vers el feixisme, que avui com ahir podreix les consciències d’aquells que ja no tenen ànima.  Per la solidaritat i l’acolliment als refugiats de la guerra.Faré un critque esborri les mil llàgrimes glaçadesque pengen ara alades de les pestanyes.Un crit mut, engolit pel propi instanton la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.Un crit seré, que m’esquinci l’ànimaquan la imatge em retorni els ullsde l’infant que mira poruc a la marepreguntant-li tant sols per què?.Un crit terrible per cada incomprensió,per cada dubte de la bona genta qui enganyen des d’un sofàamb noticies incertes i manipulades.Un crit d’espant per cada bomba,per cada ganivetada al món civilitzat,per cada esgarip i cada flama perversaque crema, de fet i de paraulesla seva irreal realitat desesperançada.Faré un crit que desglaci les llàgrimesper poder seguir escrivint aquestes coses.Lletres inútils que potser no seran llegidesque potser no seran enteses o compartidesper gent que veu en l’altre, sempre un enemic.--> Poema de Quim Ponsa.Quan la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes va començar amb les seves reivindicacions al carrer el febrer de 2009 davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per reivindicar veritat, justícia i reparació, mai, les companyes i companys que hem arribat al nostre novè aniversari de lluita per les víctimes del franquisme i la transició, MAI, ens haguéssim imaginat que el 2018 estaríem en aquest punt d’involució de drets i llibertats. És per a nosaltres un orgull haver resistit en la nostra lluita de dignitat sense defallir fins al dia d’avui, i alhora, una tristesa molt gran haver de commemorar aquest aniversari coaccionats per lleis mordasses i censures, en aquest estat dictatorial que cada dia ens mostra el seu rostre feixista.Aquesta setmana han fet ferma la condemna al raper Valtonyc per les lletres de les seves cançons, com va passar amb Pablo Hasel i Elgio. Tots tres es reafirmen en les seves idees, es defensen amb arguments de pes contra qui retalla els seus drets d’expressió, amb una dignitat que sorgeix d’aquells que abans que ells van aixecar la seva veu contra l’opressor i van marcar camins de llibertat. La mateixa setmana que han imputat a un representant públic per resistència pasiva i per dur un nas de pallasso. La setmana que han segrestat un llibre per recollir extractes de processos judicials, un treball periodístic de Nacho Carretero. La mateixa que han tret una obra d’Arco de l’autor Santiago Sierra per ensenyar que en aquest estat han existit i existeixen presos polítics, un dia abans de la visita de Felipe VI per a que sa majestat no se senti incòmode amb la realitat del seu regne, marcat amb la impunitat del franquisme que mai va marxar, que ell, com el seu pare, empara.No podem dir veritats quan aquestes incomoden a l’Estat, al govern del PP, a la magistratura i a la fiscalia, a l’Església, al rei i a la seva família, perquè aquestes veritats són convertides en delictes a la carta segrestant els nostres drets democràtics. Fins i tot, en aquest tot si val del 155 que ens ofega, la llengua a l’escola està a la diana de la una, grande y libre, que encara manté sota terra a desenes de milers d’antifeixistes assassinades i oblidades a camps i voreres d’infraestructures, que rescatem amb la caixa de les pensions d’aquelles persones que ja van lluitar de valent pel nostre benestar. La nostra victòria vindrà de la lluita compartida de les reivindicacions de les dones, de les i els pensionistes, de les i els estudiants, de les treballadores i treballadors,  dels col·lectius de drets humans, LGTBI, antifeixistes, republicans, anticapitalistes, contra la marginació social, contra el racisme i la xenofòbia, defensors dels animals, de la terra, l’aigua i l’aire, grups contra qualsevol tipus d’agressió als drets humans. Una llista molt llarga, perquè som molts més que aquells que ens volen de genolls abjurant de les nostres idees i lluites i dels nostres somnis d’un món possible i millor, sens dubte  millor. En defensa de la veritat, la justícia i la reparació tota la nostra solidaritat amb aquelles persones censurades, condemnades, empresonades, exiliades i assenyalades, per allò que pensen i expressen, pel seu dret a fer-ho en llibertat.La meva escola d’Àngels GarrigaEl pare i la mareno pensen sinó en mi:em fan anar a l’escolaa aprendre de llegir.Cantem, sabem rondalles,tenim peixos i ocells,plantem llavors menudes,reguem arbres molt vells.Ja sé les beceroles,de comptes també en sé,dibuixo flors i estrelles,i escric d’allò més bé.M’agrada tant l’escolaque no ho puc explicar;a l’hora de sortir-ne--> ja hi voldria tornar.Necesito expresarmeYo necesito expresarme en contra de este absurdo. Evidentemente una canción no va a cambiar el mundopero enseñará ideas justas a mucha genteque un día afrontará luchas más consecuentes. Necesito expresarme, tengo el derecho a hacerlopor supuesto plasmo rabia en mi cuaderno,si salís por la tele con lujos presumiendomientras sufren barrios ahogados en el infierno.Claro que siento odio hacia un estadoque a miles de familias sin techo ha dejado.No esperéis recoger cariño en el lugar donde tanto dolor habéis sembrado.Claro, nosotros somos radicalespero no maltrato en plazas a inocentes animales.Vale, mis letras bastante se pasan no como vuestras bombas en la franja de Gaza.Nazis hablan de raza aria tan tranquilosy yo si lo denuncio acabo perseguido.Sean bienvenidos a la unión hipocresíadonde si no tienes un duro eres mercancía.Apología a la droga y al machismopero luego soy yo quien enaltece al terrorismo.Raperitos hablan de maltratar a mujeresy las dejan como a inferiores seres,eso no merece vuestra atención pero si trece chavales gritando revolución.No estos versos yo no los escriboes mi corazón, siento cada injusticia conmigo,por eso canto que el socialismo es necesariopara haber un verdadero cambio,pero ese debate a los de arriba no convieneellos felices mientras explotado a ti te tienen.Temen que la voz alcemospor eso llevan a la audiencia nacional a los raperos,pero esto no será en vano llevará a más gente a luchar eso que quede claro.Vamos, no estamos solos camaradasaunque condenen versos como si fueran balas,pero con esto solo me dan más argumentospara transmitir el odio y la rabia que siento.Miento si miedo no siento,pero más miedo me da quedar como un mal ejemplo,por ello intento dejar mi huellaen jóvenes que no van más allá de porros y botellas.Joder cuanto daño ha hecho a esta sociedadel jodido pensamiento individual,es normal con la basura de la telesuperficial fábrica de peleles.Oye mira, claro que perdemos los papelesno dejamos que las injusticias nos congelen.No somos fieles servidores del estadosomos los sinpapeles en el estrecho disparados,condenados a una vida indigna.Si no aportamos nada esto no coge fuerzayo con mis letras invito a cambiar de prismapara hacer frente juntos a esta tormenta.Del único delito del que yo me siento culpablees el de odiar las injusticias.Unas injusticias que evidentemente no vienen solastienen sus orígenes y hay unos responsablesy lo mínimo que podemos hacer es señalarles.Absolución InsurgenciaAbsolución Siker y HaselAbsolución ValtonycAmnistía totalJo també hi eraNi rei, ni por--> Elgio. Condenado a dos años y un día de cárcel. --> ¡Un día gritaremos victoria!¡Qué viva la lucha de la clase obrera!Quiero pensar que detrás de esta montaña de mierdayo soy el que espera amanecer cuando el cielo se niebla.Hacer realidad lo que ellos llaman utopíay que el mierda se niega a cruzar la línea que nos encierra.Te quiero porque sabes hacer la guerray sabes que el amor es imposible en este planeta.Escapar sería lo fácilpero quiero conquistar la tierra donde nací para que niños crezcan.El silencio ya no protagoniza mi potenciaahora lucho y sé evitar lo que me molesta.Sé que ninguna urna me representapor eso respeto a quien apuesta por el cambio y prende la mecha.Resistir ya no es una opción en esta prisión donde por soñar te torturanpero la victoria es nuestra.Las vendas que ponen a nuestros héroes en cuarentena será su tumba.La victoria para la clase obrera.Diremos en medio del silencio que la paz entre clases se acabóque somos lo que Stalingrado logró,que no tenemos miedo a la represión que ejerceny nos duelen las hostias que meten implantando terror.El día que podamos cantar victoria gritaremosporque hicimos de mansiones Palacios de Invierno.Las hojas que caigan de mis párpados no serán lágrimassino recuerdo de quienes por la causa murieron.Valtonyc. Condenado a 3 años y medio de cárcel.Esto nos afecta a todas y a todos.cada golpe con más fuerza se volverá en su contra.Su farsa se desmonta y recurren al terrormientras quede resistencia no hay derrota,la derrota es de quien condena al que se rebeló.Con manipulación alimentaron la ignoranciapara mantenerse en el poderpero se quiebra, cuando falta para cenar y no hay para alquiler,al ver que libertad no es escoger whisky o ginebra.No podemos pedir lucha y luego olvidar a quienes están presos por luchar.Así dime que cambia,ante la represión, organización revolucionaria,solidaridad activa, para que no les salga gratis.Mañana puede pasarte a ti por ir a una maniy te protegerá la autodefensa no citar a Gandhi,ni un millón de policías frenarán la causa justa,que crecerá si te asusta más la apatía que las multas.Sabemos cual es la meta, no podrán impedirnos caminarsus porras abren cabezas hasta bien despierta la solidaridad.Imposible detener las ansías de justicia,ellos son los terroristas, dilo alto:fuego al estado fascistahemos de estar listas para golpearlo.Banda sonora del documental Represión: una arma de doble filo. 2014.Pablo Hasel. Condenado a 2 años de cárcel.Galeria fotogràfica: […]

  • VUITANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA VERITAT I RES MÉS QUE LA VERITAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 28 janvier 2018 à 13:05

    Quan una persona és convocada per un jutjat la primera pregunta que ha de respondre és si jura o promet dir la veritat,  premissa indispensable per poder arribar a fer justícia.La veritat sempre ha estat anecdòtica quan s'ha tractat d'explicar la història de les víctimes del franquisme, els crims del feixisme espanyol i el relat de la transició. Quan, amb sort, s'ha aconseguit exposar els fets tal com van succeir, s'ha pervertit la veritat falsejant les causes dels mateixos i justificant les seves repercussions repressives i assassines. La qüestió és que sempre quedi una ombra de dubte, un però, un interrogant que faci que es qüestioni la legitimitat dels principis d'aquelles persones que cometen la gosadia d'exposar a la llum la història i les històries de les defensores de la legalitat republicana, de les antifeixistes, de les represaliades de tota mena per la dictadura i la transició. Una veritat captiva i desarmada, torturada i espoliada que ha deixat en la més terrible de les indefensions a les víctimes del franquisme i que com a conseqüència generacions han crescut en un dèficit democràtic inassumible. La mentida, una pràctica tan arrelada en l'ADN polític d'un estat espanyol, que continua aferrant-se a pervertir la realitat, la veritat, com a eina de supervivència. Aquesta monarquia constitucional decadent sura sobre les seves falses veritats. La manipulació grollera de la veritat és un fenomen molt antic, ara batejat com a postveritat. Les seves arrels tenen forma de cop d'estat genocida, de creuada nacionalcatòlica, de fogueres que encara fumegen. Però podríem anar més enrere en el temps seguint el fil de presons i patíbuls. Quan es violenta i s'escanya la veritat només queda un desert de drets, una caiguda lliure a la fosca invenció on tot és justificable, una eina repressiva molt valuosa que serveix per a retallar la llibertat de persones i pobles, per afusellar drets d'opinió i d'expressió. I aquesta manca de veritat obre la porta a la barra lliure de la manipulació, barroerament es converteix a l'oprimit en opressor, a la víctima en botxí, al demòcrata en feixista, als lluitadors antifeixistes en terroristes, a l'agressor en agredit, a la força injustificada de l'estat en delicte d'odi contra els cossos de seguretat, la paraula en violència, la veritat en mentida i viceversa. La història es repeteix. No ens ha d'estranyar llavors que estiguem encara intentant restablir la veritat històrica, dignificant i recuperant les històries de persones ultratjades i vilipendiades per la història oficial,  que estiguem encara justificant que no es va produir una guerra amb dos bàndols equiparables sinó un cop d'estat contra un govern democràtic,  que la República no era cap perill sinó la gran esperança que ens havia de salvar de la negror en la qual estem vivint avui, el atado y bien atado de la una grande y libre que ens ofega. Com podem continuar concedint crèdit democràtic a qui vol governar a cops d'una constitució de pedra gestada a l'úter del franquisme?Nosaltres encara podem arriscar-nos a aixecar la veu sota pena de l'esclafant i coaccionant llei mordassa, però que passa amb les milers de persones que no poden defensar-se dels atacs que encara reben en la seva honorabilitat i dignitat?. La resposta és gairebé res. Això passa no només amb la història en majúscula, és encara pitjor quan arribem a la lletra petita, la de les persones sepultades en oblit i terra. Servidores i gent del poble lleial que van salvar vides i que estigmatitzades amb la falsa etiqueta de botxí van ser assassinades, de vegades per les mateixes persones que van salvar i moltes vegades en nom de déu. Què passa amb aquestes persones que no van deixar una família que vetlli per la veritat?, què passa amb aquelles que pateixen l'escarni sense defensa possible?  Podem exposar molts casos per il·lustrar el poder de destrucció de la potent màquina revisionista plena de rancor del feixisme, que després de suposadament restablerta la veritat, torna una vegada i una altra per a enfonsar-la en la història oficial que es va escriure amb la ploma franquista. Casos com el de l'alcalde de Badajoz,  Sinforiano Madroñero, a qui volen treure-li un carrer, mentida en mà, els descendents ideològics dels feixistes que el van executar. Ell ha tingut un defensor, l'historiador Francisco Espinosa, però si aquest no hagués aixecat la seva veu per restablir l'honorabilitat de Madroñero, l'ultratge es produiria a plaer, veritat cremada coberta de sal.Així ens preguntem qui obligarà al govern de l'estat espanyol, als governs de les seves diferents administracions, als mitjans de comunicació al seu servei, al seu exèrcit de creadors d'opinió i historiadors servils a la història oficial de la causa general, si juren o prometen dir la veritat i res més que la veritat. Fins ara amb polítics de diferents signes no ha estat possible. Un estat espanyol sord, cínic i prepotent que no escolta ni a les Nacions Unides, ni a l'Europa que li diu que no respecta la separació de poders. Només amb República, democràcia valenta i drets humans la veritat serà una eina regeneradora i reparadora on les presons i les multes no siguin un mur de contenció de la lluita per l'emancipació i per la justícia social.Nosaltres prometem dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, i no, no és cap pel·lícula, és el nostre compromís amb les nostres víctimes. Perquè sense veritat només ens queda la pesada cadena de la impunitat i només amb veritat podrem assolir la llibertat.I un gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. La matinada del dia 26 els feixistes arriben al Tibidabo, tropes navarreses i marroquines, mentre l’exèrcit republicà intentava defensar la línia del riu Llobregat. A la tarda les tropes del genocida passejaven per la ciutat amb mostres d’entusiasme per la gent d’ordre i catòlica, temerosos del poder del proletariat. A dos quarts de cinc el capità de la Legió, Víctor Felipe, pren possessió de la Generalitat i l’Ajuntament fent onejar la bandera rojigualda.El dia 28 es va realitzar una missa de campanya a la plaça Catalunya per expiar els pecats republicans i el 29 es va exorcitzar el camp del Barça. S’havia d’expulsar de Catalunya l’esperit antifeixista i revolucionari. Arriba la màquina de propaganda, la mentida franquista mentre centenars de milers de persones caminen penosament cap a un exili de malaltia, fam, mort, incertesa i d’una guerra mundial contra el feixisme. Així s’adrecen cínicament els repressors a la població: “Mienten los que fingen un problema catalán. Después de lo que hemos visto en todo en todos los pueblos de la región, y que han culminado en las manifestaciones espontáneas de ayer y hoy, y del comportamiento magnífico de los catalanes, no puede existir un problema catalán. Cataluña, sépanlo aquí y fuera de aquí, es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España”. Després d’aquest discurs venen les desenes de milers de detencions i empresonaments, els milers d’afusellats, els últims el 1952 al Camp de la Bota, els anarquistes Santiago Amir, Jordi Pons, Pere Adrover, Genís Urrea i Josep Pérez. I el darrer assassinat per un piquet de guàrdies civils voluntaris va ser Txiki, Jon Paredes Manot, un 27 de setembre de 1975, als 21 anys.  Mentre un dictador colpista i genocida pregava a déu sense penedir-se dels seus imprescriptibles crims de lesa humanitat a les portes de la seva mort. I els repressors d’avui continuen sense condemnar la repressió dels seus antecessors, aferrats a una inamovible Constitució monàrquica nascuda sota el signe del llegat del Caudillo i que empara la impunitat.Hay que ver como se repite la historia y como la escriben los vencedores con la mentira como bandera y la represión como Biblia. Un día como hoy hace 79 años se hacía público el siguiente bando del General Jefe de los Servicios de Ocupación.HAGO SABER: Barceloneses y españoles todos que residís en Barcelona: El triunfo de las armas del Caudillo Franco acaba de concederos el Inmenso beneficio de la liberación y el altísimo honor de, que los hombres y las tierras de esta región laboriosa y fecunda se incorporen de modo pleno, definitivo e irrevocable a la grandeza y unidad de la Patria. Nadie crea que por el hecho de que el estruendo de los cañones y el fragor de los combates ha precedido a nuestra entrada en Barcelona, vaya aquí a ejercitarse un derecho de conquista. Nadie, suponga que el peso de unos vencedores va a desplomarse sobre los cuerpos débiles de los vencidos. Dejando aparte la obra que la Justicia ha de realizar en los culpables de la gran tragedia española y en los criminales responsables de delitos comunes, ni Cataluña ni los catalanes tienen nada que temer de este régimen que hoy se inaugura en Barcelona, con el gran júbilo de la madre que recupera a sus hijos perdidos. Persuadido de que Cataluña siente a España y la unidad española, pese a la maldad de algunos y a los errores de muchos, el Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en ella todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas ni implique ataques a aquella sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido; de que vuestras costumbres y tradiciones a través de las cuales expresáis los ricos matices de una raza fuerte y firmemente sensible, hallarán en el nuevo régimen los más calurosos asensos; de que vuestra economía, piedra angular de la economía española, con la que forma un todo indivisible, será urgentemente reconstruida y Barcelona volverá a ser inmediatamente el emporio de riqueza y de trabajo qua le dio hace siglos el primer lugar en el Mediterráneo.España entera espera que Cataluña, en la gran obra de la reconstrucción nacional, aportará, junto a su esfuerzo y a su riqueza, al par que su sentido económico, su patriotismo reverdecido y fecundo con la sangre vertida en esta Cruzada. Y que asimilando en seguida, con su inteligente capacidad de recepción, los principios rectores del Movimiento, será, factor decisivo para que se lleve a feliz término la Gran Revolución Nacional. Pero las circunstancias por que el país atraviesa, inmediatamente después de una contienda como la presente, obligan a vivir un período transitorio de recuperación de la normalidad, en el que un fuerte principio autoritario, unas normas eficaces y una férrea disciplina para exigir su cumplimiento hagan posible, la pronta obtención de aquélla. Presentes en todos, las consideraciones que Ordeno y mandoArtículo 1. Como consecuencia de la declaración de Estado de Guerra, aplicable a todo el territorio nacional, el territorio catalán liberado, incluso la ciudad da Barcelona, quedan comprendidos en dicha situación.Art. 2. Queda sujeto a mi Autoridad el Orden público y el restablecimiento de la vida civil. En consecuencia, todas las demás autoridades, personas investidas de cargo oficial, funcionarios, corporaciones, empresas de todo orden y particulares vienen obligados a acatar y cumplir mis órdenes directas y las que mis Agentes y Delegados transmitan, a cooperar activamente al mantenimiento del orden público, a la seguridad de personas y cosas, y al restablecimiento de la vida económica y doméstica. Art. 4. Se declaran requisados y a mi disposición todos los vehículos, y inedias de comunicación de cualquier clase, las estaciones radioemisoras, los salones de espectáculos con sus instalaciones, las imprentas y talleres de grabado y toda clase de existencias de papel y pasta para su fabricación.Art. 6. Toda la documentación obrante en Centros, Organismos, Dependencias, Oficinas de Asociaciones o entidades políticas, sociales y sindicales, queda también intervenida. Se prohibe su sustracción, ocultación o confusión.Art. 7. Se inmoviliza también, a mi disposición y con igual prohibición, el material impreso y gráfico de todas clases, de propaganda política y social; los negativos y las copias de películas cinematográficas y discos gramofónicos.Art. 12. Quedan prohibidas todas las actividades políticas o sindicales que no se desarrollen dentro de Falange Española Tradicionalista y de las J. O. N. S. En cuantas manifestaciones y actuaciones de ésta se promuevan deberá presidir la más completa fidelidad al espíritu de unificación y de hermandad, quedando prohibido cuanto a ello se oponga o de cualquier manera contribuya a sembrar discordias o desavenencias entre los españoles, lo que sancionarla fulminantemente como el más grave delito de traición.Art. 13. Los insultos y agresiones a todo militar, funcionarlo público o individuo perteneciente a las Milicias que han tomado las Armas para defender la Nación, se considerarán como Insultos a Fuerza Armada, y serán perseguidos en Juicios sumarísimos, aun cuando en el momento de la agresión o Insulto no estuvieren aquéllos desempeñando servicio alguno. Art. 14. Los funcionarios, Autoridades o Corporaciones que no presten el inmediato auxilio que por mi Autoridad o por mis subordinados sea reclamada para el restablecimiento del orden o ejecución de lo mandado en este Bando, serán suspendidos Inmediatamente de sus cargos, sin perjuicio de la correspondiente responsabilidad criminal, que les será exigida por la Jurisdicción de Guerra. Art. 18, Quedan también sometidos a la Jurisdicción de Guerra, y serán sancionados, del mismo modo, por procedimiento sumarísimo; A) Los delitos da rebelión, sedición y sus conexos, atentados, resistencia y desobediencia a la Autoridad y sus agentes y demás comprendidos en el Título 3. del Código Penal ordinario, bajo el epígrafe «Delitos contra el Orden Público». B) Los de atentado contra toda clase de vías o medios de comunicación, servicios, dependencias o edificios de carácter público. C) Los cometidos contra las personas o la propiedad por móviles políticos o sociales. D) Los realizados por medio da la Imprenta u otro medio cualquiera de publicidad. Art. 11. Se considerarán como rebeldes, a los efectos del Código de Justicia Militar, y serán Juzgados en la forma expuesta: A) Los que propalen noticias falsas o tendenciosas con el fin de quebrantar el prestigio de las fuerzas militares y de los elementos que prestan servicios de cooperación al Ejército.  C) Los que celebren cualquier reunión, conferencia o manifestación pública sin previo permiso de la Autoridad, solicitado en la forma reglamentaria, y los que asistan a ellas. Dado en Barcelona, a veintisiete de enero de 1939. El General de Brigada del Ejército Español, Subsecretario de Orden Público, --> ELÍSEO ALVAREZ ARENASAlgunes morts de gener, els assassinats del franquisme i la transició.5 de gener de 1960. Quico Sabaté, guerriller anarquista i antifranquista és abatut pels trets d’un sometent a Sant Celoni acabant amb un mite de la resistència antifranquista. Un guàrdia civil després de mort va descarregar el seu fusell sobre el rostre del Quico desfigurant-lo completament. El dia 3 de gener, la Guàrdia Civil va assassinar tots els membres del seu escamot, Francisco Conesa de 39 anys, Roger Madrigal de 27 anys, Antoni Miracle de 29 anys i Martín Ruiz de 20 anys.9 de gener de 1980. Ana Teresa Berroeta Álvarez de 19 anys, és violada i apunyalada fins a la mort a Loiu per membres del Batallón Vasco Español.20 de gener de 1969. Enrique Ruano, estudiant de dret de 21 anys i militant antifranquista cau per una finestra d’un setè pis a Madrid, després d’haver estat torturat, quan era custodiat per 3 policies de la político social. Per a la família va ser un assassinat, per a la dictadura un suïcidi d’un depressiu víctima del comunisme. Així ho va publicar l’ABC a dictat del senyor Fraga Iribarne, que es va desdir pressionat per la benestant família Ruano, que malgrat les amenaces a la seva filla antifeixista, no va tenir por. Si no va ser un assassinat, perquè van serrar la clavícula de l’Enrique i la van fer desaparèixer?23 de gener de 1977. Arturo Ruiz García, un estudiant de BUP de 19 anys, natural de Granada, va ser assassinat d’un tret a Madrid al crit de Viva Cristo Rey! quan es manifestava a favor de l’Amnistia. Va ser mort per membres del grup feixista Triple A. El seu assassinat va quedar impune.24 de gener de 1977. Mari Luz Nájera Julián de 20 anys i estudiant de Ciències Polítiques va morir per l’impacte d’un pot de fum de la policia antidisturbis, quan es manifestava per la mort de l’Arturo Ruiz García. Va resultar ferit greu per traumatisme cranial Francisco Galera de 21 anys. 24 de gener de 1977. La matança d’Atocha. Luis Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo i Enrique Valdevira van ser assassinats. Alejandro Ruiz-Huerta, Dolores González, Miguel Sarabia i Luis Ramos van ser ferits. Tots ells advocats laboralistes vinculats al PCE i les CCOO morts per un grup armat feixista. 24 de gener de 1978. Efrén Torres Abrizqueta, un estudiant de 18 anys, natural de Barakaldo, va ser tirotejat a Bilbo per la Guardia Civil quan maniobrava amb el seu vehicle i va resultar mort.--> 30 de gener de 1967. Rafael Guijarro Moreno, de 23 anys, treballador d’un ambulatori i estudiant de l’Escola de Graduats Socials, militant del FAR, va morir després de caure al buit des d’una finestra del seu domicili. De nou per a la dictadura un suïcidi i no un assassinat de la policia que va escorcollar l’habitatge i el va torturar. Aquests fets van quedar immortalitzats en la cançó Què volen aquesta gent?RefranyAl pot petit hi ha poca confiturai al cor trencat la veritat més dura:mal amagat és mal que no té cura,la llibertat, la llei que és més segura,la veritat, bandera que no es jura,i el paradís, un bon plat de verdura.SermóLa por de totsi tot de porno deixen llocal meu sermóque es petitpetit i primi decidita estar-se aquíper dir-ho a totsi a mi tot sol:no tinguis por,no tingueu por.Enric CasassesEn el reino de la falaciael  falsificador es reyy su relato ley.En el reino de la mentiragobierna la tergiversacióny la posverdad es religión.En el reino del engañoel vencido es sacrificado,el vencedor beatificado.En el reino del embusteel olvido es constitución,la palabra, multa y prisión.En el reino de la farsala censura  es rutinay sus cimientos estatal cloaca.En el reino de la patrañala verdad en la cunetay la impunidad en su entraña.En el reino del cuentola prensa repta, florece el líbeloy la libertad está de duelo.En el reino de la calumnialas cadenas son invisiblesy los derechos comestibles.En el reino de la ficciónviven mercenarios y cortesanosmuere la justicia y la reparación.En el reino de la parodiaEllos escriben la historia.Poesía sin autoría para un reino de hipocresía.Poema a la MemoriaNadie te quitará la luzni extinguirá tu nombresobre olvidos enterrados;nada detendrá mi caminohacia un nuevo amanecerni borrará tu nombrede la faz de la tierra,o contará tus díassobre dudosos retazosde historia.Tu voz se alzará sobre el olvido,erigiéndose victoriosasobre las nubes del tiempoen el que te arrancaron de mí.!Hijo Mío, Nieto Mío!Tu sangre aún corre por mis venasy en las del Puebloque reclamatu Memoriadesde pasajes oscuroshacia la fe,para reconstruir nuestra identidady darte paz en tu destierro.!Hoy, Mañana, Siempre! Mariela Marianett […]

  • VUITANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA LA IRA DIGNITAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 30 décembre 2017 à 19:36

    Bon dia a tothom, avui donarem les campanades de la dignitat i ens menjarem el raïm  de la veritat, la justícia i la reparació per totes les víctimes del  franquisme i la transició. Ho farem a la salut de  les seves memòries imprescriptibles i amb  totes les persones  defensores dels drets humans i les llibertats.A la seva salut, a la nostra i a la vostra, per un 2018 valent, de valors  republicans, de drets, de solidaritat i respecte.Contra la ira dels transitius del franquisme, contra el neoliberalisme salvatge i les pseudodemocràcies  feixistes repressores, la  dignitat, la lluita i l’exemple de les nostres víctimes.Les nostres campanades1 – Per la veritat2 – Per la justícia3 – Per la reparació4 – Per la memòria5 – Per la dignitat6 – Pel respecte7 – Per la democracia8 – Per l’antifeixisme9 – Pels drets10 – Per la lluita11 – Per la llibertat12 – Salut! Bon any 2018 combatiu, contra la impunitat i la corrupció. Contra la ira franquista la dignitat republicana.I el 2018 tornarem a estar aquí cada darrer dissabte de cada mes amb molta lluita compartida i molta república per construir fins a aconseguir totes les nostres fites, esperem que amb el suport imprescindible de totes i tots vosaltres. Moltes gràcies!REVOLUCIÓ CONSTRUÏDA de Joan BrossaA Guillem i PilarSubratlla la raó qui no la té,la pols ressona damunt l'estructura,i mar i terra mostren la junturagirada per la sang i pel diner.El qui exerceix el poder, no cal ferembuts, s'omple el barret de confitura,es torna defensor de la culturai en tot ans primeríssim que primer.Estrofa, crida, deixa't d'ors i emblemes!El pensament traspua aquests poemesi obre les ales al vast horitzó.Guanya amb els seus ocells tots els dilemesi escampa la certesa que res noens cal sinó la Revolució.Per un 2018 sense cap pres polític, per la llibertat d'expressió i d'opinió. Prou lleis mordasses, prou censura, prou autocensura. Democràcia!Continuarem donant suport a les nostres companyes i companys querellants a la Causa 4591/10 oberta a la República Argentina, a les seves advocades i advocats i a la seva jutgessa María Servini.Felicita el 2018 amb els nostres desitjos:Bones festes reivindicatives i un any nou valent de lluites i conquestes per acabar amb la impunitat franquista d'una vegada i per sempre. Companyes i companys, ens ho mereixem! Ens continuarem trobant a les places perquè sempre seran nostres. República és nom de dona i les volem vives! […]

  • VUITANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO NORMALITZEM EL FEIXISME!
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 28 novembre 2017 à 10:50

    NO NORMALITZEM EL FEIXISME!Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures. Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat. Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus. Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses,  no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus són protegits a Palma i a Tortosa.  Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals, i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme. Els carrers han de ser nostres i volem als feixistes fora dels nostres barris. Pilar Duaygües era una nena de 14 anys quan va començar a escriure el seu diari l’any 1936. Va escriure tots els dies de la guerra i aquestes són la primera i la darrera anotació que volem compartir amb totes vosaltres. Domingo, 19 de julio de 1936 – Principio de la guerra.Hoy ha sido un día horrible. El 19 de julio del año 1936 quedará grabado en la historia. Por la mañana nos despertaron unos tiros a las cinco, pues teníamos que ir a la playa y mamá no nos dejó. Es natural, pues se presentaba el día malo y tan malo. Las ametralladoras iban, bombas por aquí, tiros por allá, etc. Se oía muy bien cómo se derrumbaban las casas en donde las tiraban, dicen que fue peor que el año 1909, que fue fenomenal, y el doble que el 6 de octubre del año 1934. Esta guerra ha sido causa de que no  quieren al Gobierno, quieren otra vez la monarquía. Pero no sé quién ganará aún, pues hay mucho jaleo. Bueno, un día pésimo. No podíamos estar en el balcón porque disparaban balas. Estábamos afuera en la escalera hablando con los vecinos, pero sin parar los disparos. Por la tarde dormí un poco, pero no se podía por el ruido. Resulta que vivimos al lado de los frailes, de la iglesia y de su imprenta. Los curas con ametralladoras, escopetas y revólveres hacían fuego contra el cuartel que está al lado (..). Jugamos con los vecinos en la escalera al parchís. Ya tarde echaron las bombas (que resonaron por toda la casa) y prendieron fuego en la iglesia y colegio e imprenta, pero no podíamos salir por las balas. Los frailes lograron escapar no sé por dónde, por alguna puerta secreta. (…)Miércoles 29 de marzo de 1939 – Final de la guerra.--> ¡La guerra ha terminado! dice todo el mundo y los periódicos. Ayer se rindió Madrid y aquí en Barcelona no cesaron de tocar las sirenas en señal de alegría y del final de la guerra, toda la gente ponía colgaduras en los balcones, aunque la mayoría les obligaban. Yo tenía un humor pésimo, hemos perdido, lloré con mucho dolor al ver que esos criminales fascistas se han llevado la victoria más no les aguantaremos mucho tiempo porque volverá a haber un levantamiento, esta vez por parte nuestra y quedará entonces enterrado para siempre el odioso fascismo aunque a lo mejor tardaremos algunos años en lograrlo. Este pensamiento que todos los rojos tenemos y del cual no nos engañamos me da un poco de alegría.Més informacióPoema de Martin Niemöler que ens interpel·la directament a totes i a tots i que per desgràcia està tan vigent avui com ahir.Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,guardé silencio,porque yo no era comunista.Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,guardé silencio,porque yo no era socialdemócrata.Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,no protesté,porque yo no era sindicalista.Cuando vinieron a por los judíos,no pronuncié palabra,porque yo no era judío.Cuando finalmente vinieron a por mí,--> no había nadie más que pudiera protestar.En defensa de l’escola i contra els atacs feixistes que ha patit tant a Catalunya com al Pais Valencià llegirem aquest poema que és una  creació col·lectiva dels alumnes de sisè de l'Escola Gavina del País Valencià de data desconeguda. Font.LA CIUTAT La ciutat és la llum palpitant dels semàfors, és l'home que s'afanya per no fer tard a la feina, és la dona que, lluny del camp, carrega el seu carro de llaunes i congelats, és l'aturat que busca als diaris, el seu dret, el seu somni i la seu esperança. La ciutat és una apegalosa vesprada de primavera, és un absurd laberint de cases repartides, és l'espessa llum que ja no és llum. La ciutat són cinquanta anys de vendre les notícies, és el gran dilema d'on anar a distraure's, d'on anar a oblidar, és un munt de famílies que comparteixen l'espai, però no la paraula és la suma de persones, etc., etc. La ciutat és el meu deure i el vostre deure, és el meu silenci i el vostre silenci, és la meua anònima mort i la vostra anònima mort. La ciutat és el conjunt dels nostres deures i del nostre silenci i de la nostra anònima mort. La ciutat és ell, ella, aquell, aquell, tu i jo i tants homes i dones que omplen els carrers i els teus problemes i els problemes dels altres. La ciutat som tots i tots no som ningú. La ciutat podria ser-ho tot: és el fer i el desfer és competir i ajudar és oblidar i recordar és cridar i emmudir és viure cada dia --> lluitant contra els fantasmes urbans. No podem normalitzar aquests atacs feixistes a les nostres escoles i instituts.Institut Ramon Llull Barcelona. Pintades feixistes. Més informació.A l’escola catalana.REUNIÓ D’AMICSEl primer de la reunió, l’u, va dret com un bastó...El dos, que s’ha entrebancat,s’ha quedat agenollat.En veure’l tan arrupitque no li arriba a la sola,el tres de riure es cargola.El quatre, sorrut, se’l miraassegut a la cadiraprop del cinc, que fa el galleti llueix ploma al barret.Entra el sis, panxacontent,amable amb tota la gent,agafat al braç esquerredel set, que sols mira a terra.Ve l’amic vuit, rodanxó,amb aires de gran senyori contorns de carbasseta.Per fi entra el nou, capgròsperò escarransit de cos,que en una safata netaporta un zero més gros que ell.Tots li criden: “Visca! visca!”Però el zero li rellisca...i es queden sense tortell!-->         Joana Raspall En aquests dies Joan Brossa aniria a presó per delicte d’odi perquè es veu que no pots odiar el feixisme, no pots fer cap acudit sobre la mort dels feixistes en aquesta democràcia, no és només incorrectament polític sinó que també és delicte. En canvi els ministres de Rajoy si que es poden riure de les nostres víctimes. Segur que Brossa hagués fet un tuit amb el seu poema Final malgrat la censura.  A Franco de Joan Brossa-Havies d’haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí,quin incendi de sang! Podrit botxí,prou t’havia d’haver estovat la durafosca dels pobles, donat a tortura,penjat d’un arbre al fons d’algun camí.Rata de la més mala delinqüència,t’esqueia una altra mort amb violència,la fi de tants des d’aquell juliol.Però l’has feta de tirà espanyol,sol i hivernat, gargall de la ciènciai amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-Glòria del bunyol,ha mort el dictador més vell d’Europa.Una abraçada, amor, i alcem la copa!20 de novembre de 1975  Aquest dibuixos van costar la vida al director de la publicació republicana La Traca i  al seu dibuixant. L'odi dels vencedors. Més informació.Joan Maragall va dedicar aquest poema a l’Espanya que orgullosa i sorda va voler mantenir els vestigis del seu caigut imperi vessant la sang del poble. La que no escoltava i s’amagava en un patriotisme corrupte el 1898. L’Espanya contra la qual va lluitar la República, l’Espanya que torna sota les armes o sota corones, aquella que reprimeix, la que ofega els somnis republicans. Joan Maragall, Oda a Espanya.Escolta, Espanya, — la veu d’un fillque et parla en llengua — no castellana:parlo en la llengua — que m’ha donatla terra aspra;en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;en l’altra, massa.T’han parlat massa — dels saguntinsi dels qui per la pàtria moren;les teves glòries — i els teus records,records i glòries — només de morts:has viscut trista.Jo vull parlar-te — molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes — vida és la sang,vida pels d’ara — i pels que vindran;vessada, és morta.Massa pensaves — en ton honori massa poc en el teu viure:tràgica duies — a mort els fills,te satisfeies — d’honres mortalsi eren tes festes — els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos — marxar replensdels fills que duies — a que morissin:somrients marxaven — cap a l’atzar;i tu cantaves — vora del marcom una folla.On són els barcos? — On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:tot ho perderes, — no tens ningú.Espanya, Espanya, — retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;que el plor et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? — No et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya! […]

  • VUITANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DEMOFRANQUISME I DICTOCRÀCIA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 29 octobre 2017 à 12:17

    Aquest mes denunciem la repressió i la violència com a eina per a imposar-la. Aquest octubre ens manifestem contra la supressió de llibertats i drets, contra el fil històric que ha fet de l'estat espanyol una màquina d'opressió de la dissidència, de les persones explotades, de les invisibles. Un estat perpetuador d'un ADN ple de rancúnia i supèrbia sense cap generositat pels enemics de la seva pàtria gran i lliure, on el poder no resideix en la democràcia sinó en marcar a sang i foc el seu odi trepitjant els perdedors per ofegar-los en la humiliació. Aquesta és la marca Espanya, des de la Restauració fins ara, en dictadura i monarquia. La nostra Mesa de Catalunya ho ha denunciat per activa i per passiva com a defensora dels drets humans i en la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Des que vam començar a caminar el 2008 fins al dia d'avui hem assenyalat tot allò que afecta a totes les víctimes del franquisme, des de les acceptades per certs sectors polítics fins a les considerades delinqüents i terroristes, hem defensat les víctimes de la transició, hem estat al costat de les antifeixistes que van donar suport a la legalitat republicana i a les que volien fer la revolució, tot això contextualitzat en les lluites que s'han anat produint durant aquest temps. Hem estat una plataforma de memòria inclusiva, plural i horitzontal. Una memòria viva i en evolució propera a allò que ens rodejava, perquè no només defensem les víctimes del franquisme i la transició, també les seves idees antifeixistes i solidàries. Ho hem fet contra tot tipus de govern, contra tots els partits que han volgut barrar el pas a la veritat, la justícia i la reparació. Hem viscut amb alegria moments d'efervescència contra la injustícia i la corrupció endèmica de les estructures del regne d'Espanya amb arrels més profundes que la dictadura, un estat decimonònic al segle XXI. Ens hem manifestat mes rere mes pensant que el pas del temps faria progressar totes les nostres demandes, hem celebrat algunes victòries, però en aquests moments assistim a un escenari que al 2008 ens hagués semblat impossible i intolerable.No estem enganyats, sempre hi ha hagut opressió i repressió contra pobles, col·lectius i persones, sempre hi ha hagut presos polítics des de la mort del dictador i el seu llegat ben lligat, sempre hi ha hagut permissivitat amb el feixisme i els seus crims, els seus insults, els seus cops i els seus assassinats. Encara no s'ha fet una condemna oficial de la dictadura franquista, encara no s'ha obert la gran fossa que és el regne espanyol, encara no s'ha assegut ningú pels crims del franquisme a la banqueta, encara existeix el TOP tot i que ara li diuen Audiència Nacional. I diuen d'això democràcia?, que li expliquin a la iai@flauta valenciana que volen tancar a la presó per delicte d'odi i a totes les persones sancionades per la llei Mordassa. No és delicte d'odi el maltracte que han rebut les víctimes del franquisme i la transició? es veu que no, que això és estat de dret.Tot això ho hem denunciat a les nostres concentracions, treballant per difondre la memòria combativa. No oblidem que som a l'octubre, un mes ple d'emocions, el mes de les estimades i glorioses Brigades Internacionals, de l'assassinat del president Companys, mes de revolucions centenàries, de revolucions d'octubre fa 83 anys, un mes de lluita i lluitadors, homenatjats cada any per la nostra Mesa. Aquest mes també el recordarem per la vergonya internacional que és nomenar al Regne d'Espanya membre del Consell de Drets Humans, posar al llop a guardar les ovelles. Nosaltres hem hagut de suportar tot tipus d'insults, humiliacions i amenaces inclús per part de membres del govern d'Espanya i encara se'ns ha dit que som uns rancuniosos, que no passem fulla, com si la nostra lluita fos una cosa del passat sense cap vincle amb aquest fosc present. Aquells que volen estigmatitzar-nos en nom d'una pàtria que no és la de milions de ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol, que són republicanes i creuen en els valors de la República, que són antifeixistes, que volen drets i llibertats, no tenen més que la força i la ràbia, l'autoritat moral és nostra. Cap reconciliació es pot dur a terme des de la imposició  i amb la capitulació total dels perdedors obligant-los a oblidar i perdonar els crims de lesa humanitat. Denunciem doncs tota la violència d'estat desfermada contra la gent que ha volgut exercir els seus drets democràtics d'ençà de la mort del dictador, denunciem les retallades de drets, denunciem la censura, denunciem el menyspreu a la veritat, la corrupció generalitzada i sistemàtica i ho fem des de la nostra pluralitat i des del nostre compromís irrompible amb la defensa de les víctimes del terrorisme d'estat allà on es produeixi. És l'hora de la ruptura democràtica, és l'hora d'aixecar la pesada llosa del franquisme, és l'hora de les repúbliques fonamentades en la veritat, la justícia i la reparació.Contra la violència d'estat. A Santiago Maldonado, víctima recent de la repressió a l'Argentina, aquest poema de la seva amiga Eliana Cossy. Verdad, justicia y reparación, ni olvido, ni perdón. Un poema para que aparezcas ¿Dónde está el Brujo?¿Se quedo durmiendo entre los pinos que bordean el cerro?¿Juntando hongos en la lomada que está detrás de la casa de Amelia?No teníamos ventana en ese lugarhabía fogón,y estábamos un poco de prestado /para mi.Para él todo era nuestro o de nadie.Yo camino como si pidiera permiso,el camina como si el dueño nos debiera algo.Yo no creo en la magia, ni en los astros.Casi que no creemos en nadapero a destiempo del otro.Casi que somos planos anómalos para los entendimientos cotidianos,casi que dije te quiero sin querer/porque conozco las diferencias,y te veo entrar,y me acurruco en tu brazo con un mapa,si funcionó de excusa una vez, seguro funciona otra,y otra.Tomo el mapa para buscarte, brujo,en qué camino andarás cortando manzanas para mi,que le tengo miedo a la noche cuando cae sin luces permitidas,y me apuro por miedo al tiempo que se pierde, y vos te parás para girar a la luna.Ahora cierro los ojos y te veo bajando a oscuras el cerro,mirando con tranquilidad mi impaciencia, contemplando con ternura mi temor a la oscuridad.Dijeron de vos tanto de todo, No hablaron de tu ternura.Yo quiero tu voz para que no sea verdad, para poder seguir creyendo,porque sino volvés, sino volvés perdí y tenías razón,si no volvés y yo vuelvo,ya no voy a poder creer en nada.La academia y mis dioses, las ciencias y sus aparadores, los congresos con sus certificados,Las proclamas y los santosvan a humedecerse,se van a despintar las paredes,las caras van a ser iguales/repetidas/mentirosas/de crepe y engrudo.Si no volvés voy a tener que creeren las pintadas anónimas, en la poesía. Porque si la poesía no sirve para gritar que aparezcas,a esa poesía la rompemos a patadasy hacemos una nueva que te encuentre,y construya puentes para tu abrazo tibio.Si no volvés,Y no fanfarroneas tus ojos,y tus consejos sobre las plantas al costado del camino,voy a tener que creer en hadas y brujos de cuentos libertarios.OCTUBRESPoema de Flor Cernuda durament castigada pel franquisme, dedicat a les i els brigadistes internacionals, que van venir generosament a donar les seves vides i es van comprometre en la defensa de la República. La seva lluita exemplar contra el feixisme és  un fet històric transcendental indeleble. Honor a les Brigades Internacionals, gràcies, mil gràcies.Las Brigadas Internacionales¿Que no sabes quienes eran?Que si, pero que no…Que tu flamante juventud no atiendeA “cuentos”Ni escucha “batallitas”No fueron batallitas. Fueron ¡gestas!Qué sabes té, qué sabes, deaquella juventud de llegó a EspañaUn siete de noviembre:El pecho firme, la cabeza enhiesta¡España está en peligro, hay que salvarla!Y se abrazaron a nuestra bandera,Y lucharon codo a codo con los nuestrosComo rosas al viento de la guerraCayendo en nuestras tierras malheridasComo fértil semilla de dura sementera.Oíste, alguna vez, decir:Jaén, Andújar, Teruel y Belchite.Guadalajara, Sigüenza,Casa de Campo y BruneteSin sentir como fuego por las venas?Allí triunfaron o dejaronLas charcas ensanchadas,Y suecos en los cerros,Y en los llanos montañasCon su sangre y sus cuerpos.Los Thaelmann, los Rakosi,Los Lincoln, Garibaldi y André Marty, y Nanetti,Y Beimler, y Lukacz, y Togliatti,Y Gallo y Hans y WalterY Longo, y Carlos, el comandante.¡Claro que le conoces!Tú mimo le cantaste, muchas vecesSin pensarlo,Con esa musiquilla que decía:“…Con el Quinto, Quinto, Quinto,con el Quinto Regimientocon el Comandante Carlos, no hay milicianos con miedo”¿Lo has entendido ahora?Te lo cuenta tu madre.Estos, y muchos, muchos, fueron “Los Internacionales”“No podremos ya vivir tranquilos, sabiendo queen un rincón del mundo se asesina a un pueblo libre”“La libertad de España es nuestro honor,nuestro corazón es internacional”Poema de Vladimir Maiakovski, poeta de la revolució d’octubre de 1917, en el seu centenari.EL POETA ES UN OBREROSe le ladra al poeta:¡Quisiera verte con un torno!¿Qué, versos?¿Esas pamplinas?¡Y cuando llaman al trabajo, te haces del sordo!Sin embargoes posible que nadieponga tanto ahínco en la tareacomo nosotros.Yo mismo soy una fábrica.Y si bien me faltan chimeneas,esto quiere decirque más coraje me cuesta serlo.Sé muy bienque no gustáis de frases vacías.Cuando aserráis la madera, es para hacer leños.Pero nosotrosqué somos sino ebanistasque trabajan el leño de la cabeza humana.Por supuestoque pescar es cosa respetable.Echar las redes.¿Quién sabe? ¡Tal vez un esturión!Pero el trabajo del poeta  es más beneficioso:la pesca de hombres vivos, esto es lo mejor.Enorme, ardiente es el trabajo en los altos hornos,donde se forma el hierro chisporroteante.¿pero quiénse  atrevería a llamarnos holgazanes?Nosotros bruñimos[4] las mentes con áspera lengua.¿Quién es más aquí?¿El poeta o el técnico?Los dosLos corazones son también motores.El alma es también fuerza motriz.Somos iguales.Camarada de la clase trabajadora.Proletariados de cuerpo y espíritu.Solamente unidossolamente juntos podremos engalanar el universo,acelera el ritmo de su marcha,ante una oleada de palabras, levantemos el dique[5].¡Manos a la obra!¡Al trabajo, nuevo y vivo!Y a los que discurseanque se les mande al molino.¡Para que el agua de sus discursos haga girar sus--> aspas!Aquest aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys ha estat diferent, ja que el seu Consell de Guerra va ser anul·lat pel Parlament de Catalunya, una reparació per a tot el poble català. Ventura Gassol, amic i company de govern, des del seu exili va escriure aquest sonet, un dels poemes més sentits dedicat a Companys.AL PRESIDENT COMPANYSNo digueu que ell és mort -no mor l’alosa,ni el gra de blat ni el roserer florit-,digueu només que el president reposaentre els braços materns, amorosit.No digueu que ell és mort -la mort és cosadels homes sense rels a l’Infinit-,digueu només que té la boca closai la cançó de l’herba sobre el pit.No digueu que ell és mort -la Mort seriaperdre’s en el no-res, i aquell que un diaacaronà la pàtria amb el peu nu,i es fa pols amb la terra que l’aferra,no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,--> i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…  Ara mateix Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d'un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s'ha complert, i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d'angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d'un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l'enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l'espai d'històriaconcreta que ens pertoca, i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora!,que tot està per fer i tot és possible.            Miquel Martí i PolLlibertat per a tots els presos polítics.Amb motiu de la república catalana molts mitjans nacionals i internacionals eren a la plaça Sant Jaume. Algunes d'aquestes televisions es van apropar a la nostra concentració i van filmar les nostres pancartes i van entrevistar a diferents companyes i companys. Periodistes suïssos, turcs, colombians, estatunidencs... ,entre aquests cap d'espanyol, es van interessar per les nostres reivindicacions. Gràcies.Galeria fotogràfica […]

  • VUITANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. GUERRILLA SENSE RENDICIÓ.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 3 septembre 2017 à 05:48

    Ahir la nostra Mesa de Catalunya en solidaritat amb les víctimes de Catalunya i de totes les víctimes d'arreu del món dels interessos d'aquells que no respecten els drets humans i neguen la veritat, la justícia i la reparació, va fer una concentració silenciosa.No vam tenir música, no vam tenir paraules, però sí que vam recollir signatures contra la impunitat per portar-les a la justícia de la República Argentina.Solidaris amb els pobles i col·lectius que pateixen la violència, la discriminació i la xenofòbia de les estratègies polítiques i econòmiques, que ofeguen els drets humans aquí i a tot el planeta.La nostra Mesa de Catalunya no té rei, ni reconeix un govern d'un estat que nega per sistema el dret a la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes del franquisme i la transició protegint els botxins de la dictadura genocida.La Guerrilla, sense rendició, ha de tenir tot el nostre reconeixement i per això la propera concentració li dedicarem les paraules, les emocions, les notes musicals que es mereixen per les seves conviccions i la seva lluita antifeixista.Gràcies a les companyes i els companys, gràcies a les persones que ens donen suport amb les seves paraules. Continuem perquè mai hem tingut por, ni el tindrem. Veritat, justícia i reparació. […]

  • VUITANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ANUL·LACIÓ DELS JUDICIS FRANQUISTES A CATALUNYA....
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 30 juillet 2017 à 11:40

    Les victòries s'han de celebrar. Salut companyes i companys! Veritat, justícia i reparació!Aquest juliol la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes celebra un triomf. Mentre altres impunement tornaran a aixecar el braç cara al sol glorificant el cop d'estat feixista, una massa indiferent pensarà que la democràcia no té res a veure amb la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i molt pocs demanaran pancartes als ajuntaments en record dels represaliats pel feixisme espanyol. Però nosaltres, per una vegada, aquest juliol, més enllà de recordar i homenatjar com sempre l’heroïcitat i el compromís sacrificat de totes aquelles persones que van plantar cara al cop d’estat contra la legalitat republicana, al front i la rereguarda, celebrem una victòria de justícia. El Parlament de Catalunya per unanimitat ha anul·lat aquest juliol els judicis polítics del franquisme i la transició perpetrats a Catalunya. 66.590 persones físiques i 15 jurídiques han estat per fi reparades.Podem gaudir d’aquesta conquesta tan reivindicada per les associacions, víctimes i familiars de víctimes que conformen la nostra Mesa de Catalunya gràcies al magnífic treball del nostre company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, que ha encapçalat aquesta iniciativa i que ha estat cabdal per a la publicació al DOGC del llistat de tots els noms de les persones encausades. Ara podem accedir a totes les dades sobre les causes del franquisme i la transició a Catalunya des de la pàgina web de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Una eina de veritat, justícia i reparació que il·luminarà la foscor en la qual moltes famílies han mantingut als represaliats del feixisme, enllaçant històries de generacions, reconstruint des de dins de les llars la història silenciada d’aquest país. Una eina de democràcia.La Llei 11/2017 declara il·legals els tribunals franquistes i nul·les de ple dret les seves sentències i resolucions  des de l’abril de 1938 a desembre de 1978. El Govern està treballant per poder atorgar un certificat individual de nul·litat a les persones que ho sol·licitin.Aquesta llei repara a les nostres companyes i companys Montse, Neus, Pere, i Lluís, als 1717 afusellats al Camp de la Bota, als 771 del cementiri de Tarragona, als 520 del cementiri de Girona, als 500 de Lleida, a Puig Antich, a Txiki, a 66.590 persones i a tots els seus familiars, centenars de milers de persones dins i fora de Catalunya. Però queden molts centenars de milers d’encausats pels tribunals militars franquistes i pel Tribunal de Orden Público, catalans, familiars de catalans, represaliats de la resta de l’estat espanyol jutjats fora de Catalunya. Per això continuarem demanant a l’estat espanyol l’anul·lació dels judicis del franquisme, per tantes i tants companys de la nostra Mesa, per totes les víctimes del franquisme i la transició.Aquest juliol celebrem que continuem lluitant contra la impunitat de l’estat espanyol, honorant les lluites dels antifeixistes des de les seves raons lliures, que ens assisteixen per mantenir vives i en combat les seves memòries. Som el nucli dur de la resistència.Passem a llegir part de la llei 11/2017 i després farem la lectura dels noms de les 3358 persones assassinades pel feixisme a Catalunya després d’haver estat condemnades a mort en uns consells de guerra il·legals, ja anul·lats."Per tot això, ha arribat el moment d'assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya, davant les víctimes d'aquells processos, reparant els abusos comesos pel règim franquista contra la legalitat judicial i procedimental i fent la reparació exigida per les persones represaliades, la societat catalana i les instàncies internacionals.Article únic. Reparació jurídica de les víctimes del franquisme.De conformitat amb el conjunt de l'ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de dret intern, es declaren il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l'abril de 1938 fins al desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra, dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista."CONSULTAR LLISTAT COMPLET EXECUTADES I EXECUTATS A CATALUNYAABADIA GOMEZ, Francisco39CandasnosABARCA LÓPEZ, Gregorio30Mendoza  - ArgentinaABAYÀ SOLÉ, José51BarcelonaABELLA ALBERICH, Francisco44BoveraABELLA CABRÉ, Jaime36PoboledaABELLÀ MATEU, José46Barberà de la ConcaABELLA SANTACREU, Francisco30BalaguerABELLÀ TRILLAS, Matías36MontblancABRIL ARGEMÍ, José70Santa Maria de PalautorderaACERO TEJEL, Julián30ZaragozaACHON CALDERON, Jesús26FragaADRIAN BES, Blas28BateaADROVER FONT, Pedro41PalmaADZET TRULLÀS, Salvador56IgualadaADZUARA ROIG, Pascual53Vilavella, laAGON MALARET, Juan37BergaAGUILÁ BADÍA, Bautista32LleidaAGUILÀ MOMPART, Juan24Palau-solità i PlegamansAGUILAR BUIXEDAS, Miguel45Catllar, elAGUILAR GALLART, José40Lleida...BADIA AURÍN, Antonio33Campell, elBADIA ESCOTÉ, José22Espluga de Francolí, l'BADIA LLAGOSTERA, Ramón27Vilallonga del CampBADIA MARÍN, Vicente31Castelló de la PlanaBADIA MASAGUÉ, Domingo40VacarissesBADIA SOBREVIAS, José María45Espunyola, l'BADIA VIDAL, Manuel63Espluga de Francolí, l'BADOSA BASAGAÑAS, Juan36Castellfollit de la RocaBADOSA MARCH, Jacinto32ArgelaguerBAEZA DELGADO, Juan27AlbaceteBAGÓ INGLÉS, Hermenegildo30ManlleuBAGUÉ RIBOT, Juan52Vall d'en Bas, laBAJONA RIU, Pedro34Sant Llorenç de MorunysBAJONA VILA, Juan28SolsonaBALADA GRIÑÓ, Agustin27AlcanarBALAGUER CASELLAS, Ramón31GironellaBALAÑÀ FORTIC, Sebastián59Cervià de les GarriguesBALAÑÀ MUR, Arturo41JuncosaBALESTEGUI VIVANCOS, Ginés41MazarrónBALLABRIGA ARNAL, Pascual27Candasnos...CABALLÉ CORNADÓ, Ramón58Vilosell, elCABALLÉ MUSTE, Ramón48Vilanova de PradesCABALLERIA PALAU, Juan47SúriaCABALLERIA PUJOL, Martín54ManlleuCABALLERO CASTELLÓ, José38NavarrésCABALLERO PELLEJERO, Julián29BadalonaCABALLOL SERRA, Sebastián30SúriaCABANES MARCH, Francisco51TortosaCABASÉS CASTELL, Simeón23AlcarràsCABASES TORNER, Lorenzo24AitonaCABESTANY ANDREU, Lorenzo46SarralCABRÉ MONTANER, José21Molar, ElCABREJA SANCHEZ, Julian28Alhama de AragónCABRERA OMELLA, Jaime25Sant CeloniCABRERA PEIG, Joaquín24GandesaCABRERO GOMEZ, Augusto33Almenara de AdajaCAIMARI SABATÉ, Feliu38MataróCAIXÀS FITA, José29Boadella d'EmpordàCALAF FORTUNY, Juan27Pla de Santa Maria, elCALAF INGLÈS, Ramón58Pla de Santa Maria, el...DACHS SERRA, Jaime32Sant Hipòlit de VoltregàDALMAU MANUEL, Isidro58JuncosaDALMAU PUIG, Agustín35Torroella de MontgríDALMAU TOST, José43JuncosaDAMIÁN SABATÉ, Damián57GandesaDANÉS PAIRÓ, José45Vall d'en Bas, laDARNA PLANELLAS, Juan35Sant Feliu de GuíxolsDAVALL CARLES, Joaquín52CalongeDAZZI FERRER, José50Sant Vicenç de CastelletDEJUAN MAGRI, Ramón52AlfarràsDELLA EIXIMENO, Juan54TortosaDELLONDER ORIOL, Salvador38BlanesDEMESAS DÍEZ, Santiago47SestaoDEOLA COSCUELA, Ramón38Salàs de PallarsDÉU CASALS, Dionisio49RiudauraDEUTÚ MUR, Antonio57Vimbodí i PobletDEVESA BAYONA, Antonio44BenidormDÍAZ BELMONTE, José48Vélez-RubioDÍAZ CARRILLO, Antonio48AntequeraDÍAZ CHILLÓN, Domingo Alejo35Cartagena...ELGARRISTA BAIGORRI, Ramón29BarcelonaELIES TOMÀS, José34Sant Carles de la RàpitaELOLA DÍAZ VARELA, Francisco Javier61Monforte de LemosELORDUY MARTÍNEZ, José Antonio26BilbaoELVIRA LÓPEZ, Antonio51GranadaENCARNACIÓN GONZÁLEZ, José44VillapalaciosENRECH BEGUÉ, José31VallobarENRICH SELLARÈS, Francesc34Sant Salvador de GuardiolaENRÍQUEZ MARIA, Joaquín31Oleiros  - PortugalEROLES ESCOLAR, José37BarcelonaEROLES SORRIBES, Miguel62Artesa de SegreESCALÉ FILLÓ, Jaime31ArbecaESCALER ESPUÑES, Luis42OlianaESCATINI PÉREZ, Alberto29BarcelonaESCOBAR COBOS, Carlos27BarcelonaESCOBAR GUTIÉRREZ, Pedro61LorcaESCOBAR HUERTA, Antonio59CeutaESCODA BARDERA, Agustín57TivissaESCODA CURTO, Joaquín Juan28DeltebreESCODA ESCODA, José40Vallbona de les Monges...FA MATEU, José30Vimbodí i PobletFABRA SALAET, Agustín35DeltebreFABRÉ HOSTA, José24Sant Hilari SacalmFÀBREGA JUANA, Francisco24CapmanyFÀBREGA POU, José71PalamósFÀBREGAS SANS, Agustín52TarragonaFABREGAT DONÉS, Ignacio56Espluga de Francolí, l'FABREGAT SOLSONA, Luis28BarcelonaFABREGAT VIDIELLA, Emeterio33RoquetesFABREGÓ VILA, Antonio49GurbFABRELLAS PALAHÍ, José24QuartFABRÉS TORRENTS, Ramón50Caldes de MontbuiFAIG GRATACÓS, Ricardo35Maçanet de CabrenysFAINÉ CAMPRUBÍ, Ramón30ManresaFAJULA ORRIOLS, Pedro37Ribes de FreserFALCÓ CASALS, Quirze33GironellaFALCÓ LAUNES, Juan45Móra d'EbreFALGARONA MARTÍ, José51FlaçàFALGUERA CAPDEVILA, Pedro35Torregrossa...GABALDÀ SOLÀ, José38Vilanova i la GeltrúGABARRÓ CARULLA, José24IgualadaGABARRÓN PÉREZ, Lorenzo37LorcaGABILONDO OTERO, Blas46Vitoria-GasteizGALDÓN LACUESTA, Pedro38BarcelonaGALIÀ ÀLVAREZ, Daniel25Corbera d'EbreGALIÀ ÀLVAREZ, José26Corbera d'EbreGALIÀ ÀLVAREZ, Ramón22Corbera d'EbreGALIÀ TULL, Emilio37VentallóGALICIA ESTADELLA, Vicente20LleidaGALIMANY FERRAN, José34Font-rubíGALINDO MILÁN, Francisco32GérgalGALINDO RIBAS, Ramón32VicGALL VILANOVA, Jaime34CallúsGALLARDO ESCUDERO, José48Alcalá del RíoGALLARDO GARCIA, Diego22BadalonaGALLARDO PALAU, Amado33MontblancGALLART COLL, Salvador24Sant Iscle de VallaltaGALLART ESPASA, Juan37Vilanova de PradesGALLART FERRER, Francisco39Blanes...HARO CATALÁN, Manuel de50CartagenaHARO HARO, José de47LorcaHERAS FRENCÀS, Ricardo60BarcelonaHEREDIA MATA, Pedro34Vélez-RubioHERMÁN NAVARRO, Elías51CarcaixentHERNÀNDEZ AGUILAR, Eugenio24BarcelonaHERNÁNDEZ BAYO, Vicente34BunyolHERNÁNDEZ CAMPILLO, Antonio42Unión, laHERNÁNDEZ FUENTES, Miguel30TerrassaHERNÁNDEZ HERRADA, Pedro35MazarrónHERNÁNDEZ JIMÉNEZ, Felipe53Vilosell, elHERNÁNDEZ LIZAN, Juan35Palmar, elHERNÁNDEZ OTÓN, Marcelino33CartagenaHERNÁNDEZ RUIZ, José39MazarrónHERNÁNDEZ VERA, Vicente35RamoneteHERRERA GARCÍA, Vicente46BurgosHERRERO VALERO, Eloy29LeturHERVÁS ALFORCEA, Eugenio20Caravaca de la Cruz...IBÁÑEZ BOSCA, Alfredo61XàtivaIBÁÑEZ DOMÈNECH, Francisco35PenàguilaIBÁÑEZ EL HOMBRE, Andrés36Samper de CalandaIBÁÑEZ GARCÍA, Carlos27PetrerIBÁÑEZ NAVARRO, Manuel21BarcelonaIBARRA ANGUELA, Casimiro34AlióIBARS CAPELL, José36MollerussaIBARS FARACH, Jaime40BarcelonaIBARS RODES, Felipe52SeròsIBARZ ESCALONA, José38SaidíIBERN MONCLÚS, Antonio61ÀgerIBERN TRILLAS, Juan37CubellesIBORRA RIUS, Antonio44JubriqueIGLESIAS BOSCH, Luis18RiudarenesIGLESIAS BOSCH, Narciso23RiudarenesIGLESIAS BOSCH, Pedro31ArbúciesIGLESIAS EXPÓSITO, José María41MadridIGLESIAS PALAU, Martín36MontmelóIGLESIAS RAÑÉ, José40Solivella...JACAS FUSTER, Ramón39Sant Pere de RibesJANÉ BRICOLLÉ, Casimiro39AlbinyanaJANSANA MONTMANY, Ricardo25Sant Andreu de la BarcaJARDI ALTES, Esteban26GandesaJARDÍ FONTANET, Antonio37GandesaJARDÍ SERRAS, Ramón46Móra d'EbreJARDI VERNET, Ángel47Vandellòs i l'Hospitalet de l'InfantJARQUE VIDAL, José42RáfalesJAUMOT PASCUAL, Francisco31Fatarella, laJIMÉNEZ GUTIÉRREZ, Francisco47MontefríoJIMÉNEZ LUMBRERAS, Inés25MadridJOFRE ESPINET, Jaime42AlguaireJOFRE MONTANER, Antonio46MataróJORBA COSTA, Domingo41EsparregueraJORBA GRIÑÓ, Domingo51ManresaJORDÀ EXPÓSITO, Pedro37OlotJORDÀ GIL, Segundo35Pálmaces de JadraqueJORDÀ GONZÁLEZ, Jaime28VinebreJORDÀ POQUET, Francisco34VinebreJORDÀ POUS, Pedro33Sant Quirze Safaja...LABORDA CERDÀ, Manuel20BarcelonaLACASA SOLER, José María26MaellaLACOMBE EXPÓSITO, José42--LAFUENTE IRANZO, Gregorio37PitarqueLAGRESA ROMAÑA, Andrés49RosesLAGUNA TRAID, Mariano45Santiago de CubaLAHOSA BARBERA, Antonio32GandesaLAHOSA CELMA, Manuel56GandesaLAHSNIG VIDAL, Magín20Santa Coloma de CervellóLARA MOLINA, Modesto de57SevillaLARRÈGULA MAYENT, Camilo47AlguaireLAS SUBIRATS, Enrique51Vilafranca del PenedèsLAS VITRIA, Antonio22PeñalbaLATORRE GARCIA, José Gregorio49BunyolLATORRE SOLÉ, Domingo45BarcelonaLAVILLA TUTOR, Longinos22MatalebrerasLÁZARO CORELLA, Ramón36CamarillasLÁZARO MAÑEZ, Nemesio34BarcelonaLEAL PORQUERAS, José23CerveraLEGUA GINÉS, Purísimo42Andorra...MACIÀ BASAS, Salvador39Canet de MarMACIÀ CAMARASA, Sebastián36Borges Blanques, lesMACIÀ CARBONELL, José32TaradellMADERN PLANAS, Juan62BiureMADICO BADIA, José37Montbrió del CampMADICO CAÑADO, José32AscóMADUELL BOFARULL, Marcelo22ConstantíMAGÍN LUIS, Pedro47BarcelonaMAGNET POMÉ, Martín43Pobla de Segur, laMAIDEU CABALLÉ, Salvador46TarragonaMAINOU CAMPENY, José45Sant Iscle de VallaltaMAJÓ VIÑAS, Isidro35ManresaMAJORDOM SAMPERE, Damián23BellpuigMAJÓS PUIGPELAT, Pedro38AlfarràsMALCHIRÁN REQUENA, Joaquín34Aielo de MalferitMALER GARCIA, Leandro30FigueresMALICH SALVADOR, Leonor60Molar, elMALLAFRÉ SABATÉ, Enrique41Ametlla de Mar, l'MALLOL FORMATGER, Miguel38RosesMALLOL PARLADÉ, Jaime53Sant Vicenç dels Horts...NADAL BONET, Juan24Vimbodí i PobletNADAL CLOS, Juan21--NADAL DURAN, Francisco35TorrelavitNADAL GUIXÀ, Juan46PieraNADAL MONBLANCH, Daniel35BalenyàNAULART MASAGUER, Joaquín47Sant Feliu de BuixalleuNAVARRA TRILL, Jaime35BarcelonaNAVARRO ADRIÁN, Agustín30VisiedoNAVARRO CASALS, Canicio33AlcanarNAVARRO IBIZA, Vicente44OlivaNAVARRO TOLEDO, José29Cuevas del AlmanzoraNAVARRO VILARDELL, Miguel25BarcelonaNAVAS CRESPO, Venancio37Quintanas de GormazNAVÉS SALVIA, Ramón34BellvísNEBOT ALABART, Ramón46UlldemolinsNEBOT NICOLAU, José50ValènciaNEBRA ROYO, Felipe24OlieteNEGRETE IBÁÑEZ, José40TorquemadaNEGRIE GERTRUDIS, José51TarragonaNICOLÁS ANTOLINOS, Saturnino47Santomera...OBIOLS CASALS, Juan22BergaOBIOLS PIDEVALL, Pablo50OsorÒDENA FERRAN, Ramón29Espluga de Francolí, l'ÒDENA FORT, Salvador53MontblancODENES ANDREU, Luis47MontblancOLIACH MARTÍ, Ramón29Sant Joan DespíOLIVA AMORÓS, Fidel35Sentiu de Sió, laOLIVA CASTELLS, Francisco38Conca de DaltOLIVA GARDELL, Pedro40PeraladaOLIVA MUNTANÉ, Pablo38Sant Joan de VilatorradaOLIVA REVOLTÓ, Miguel28Espluga de Francolí, l'OLIVA ROQUÉ, Benito23RialpOLIVA VIÑAS, Buenaventura37VilademulsOLIVÉ CAPDEVILA, Juan62JunedaOLIVER MARÍN, Alfredo39VillarluengoOLIVERAS BADRUNA, Juan34BiureOLIVERAS BASQUENS, Juan39Franqueses del Vallès, lesOLIVERAS CAMPRODON, Jaime24Sant Aniol de FinestresOLIVERAS PUIGVÍ, Isidro41Roda de TerOLIVERAS TARRÉS, José32Sant Ferriol...PABLO JOSÉ, Juan48BarcelonaPACHECO LAGUNA, Gumersindo29ManlleuPADILLA GUTIÉRREZ, Francisco33AlmeríaPADRÓ VALLDAURA, Domingo20NavàsPADRÓS CALVERONS, Pedro45Caldes de MontbuiPADRÓS PRAT, Miguel41Caldes de MontbuiPÀEZ BUSTOS, Antonio46ArchidonaPAGÈS AVELLANEDA, Luis27ArbúciesPAGÈS CANALS, Juan50Sant Aniol de FinestresPAGÈS GALLART, Juan22VicPAGÈS GASCH, Pedro53AlpPAGÈS MILL, José30AlpPAGÈS SIDERA, Miguel39Vall d'en Bas, laPAGÈS SIMONET, José26VicPAGÈS SOLER, Carlos31ArbúciesPAGÈS XARTO, Amadeo34BarcelonaPAIRÓ ESPUÑA, Pedro20Vall d'en Bas, laPAIROT FABRA, Jaime32VallsPALACÍN CASTELLÓN, Francisco39Estiche de CincaPALANCA BRUGUERA, Ángel22Sabadell...QUERALT PASCUAL, Pascual36Vilallonga del CampQUERALT RUBIO, Bautista50AlcanarQUERALTÓ CRISTIÀ, Ramón27SarralQUEROL CARDONA, Vicente57MorellaQUILES TORMO, Miguel26BarcelonaQUIÑONES PERALTA, Àngel26ValènciaQUINTO SEGURA, Antonio21AlbateraRABASA ESCAMILLA, Juan49BarcelonaRADÓ CRUAÑAS, Juan18CadaquésRADÓ SÁEZ, Francisco36PalamósRAFALES ANDREU, Agustín36NonaspeRAFART COROMINAS, Antonio62GuixersRAFART OLLER, Ramón20MoiàRAFART PONS, Rafael28OlvanRAFART TARRÉS, José38OlostRAFART VILAJOSANA, Domingo33OlvanRAFECAS ESTADELLA, José23Castellví de la MarcaRAFI URPÍ, José24Catllar, elRAHOLA LLORENS, Carlos58Cadaqués...SABÀ AYATS, Jaime57Maçanet de CabrenysSABARTÉS NADAL, Eduardo45SallentSABAT SABATER, Camilo41Molins de ReiSABATA PARCERISA, Marcelino22LladursSABATÉ BARJAU, Primitivo53TortosaSABATÉ CATALÀ, Ramón35FlixSABATÉ GIL, Luis34UlldeconaSABATÉ GIL, Pedro35TivissaSABATÉ GRISO, Matilde36ReusSABATÉ SABATÉ, Francisco54FalsetSABATER ARTOLA, José36VilloresSABATER GARCÍA, Jesús21OriolaSABATER LLOPART, Manuel24Hospitalet de Llobregat, l'SABATER SUBIRANAS, Pedro33OsorSABÉ ILL, Miguel52MataróSABORICH PAU, Pablo36Saint-Pons  - FrançaSADURNÍ VENTURA, Joaquín28Sant Jaume dels DomenysSÁENZ DE PABLO PEDRET, Daniel39AltafullaSÁEZ CARREÑO, Francisco33LorcaSÁEZ FERNÁNDEZ, Antonio26Cuevas del Almanzora...TABERNER MASACHS, Lorenzo27HostalricTAFALLA ABEY, Narciso36BarcelonaTALLADA IGLESIAS, Joaquín36ArbúciesTALLO CASELLAS, Francisco41ArgençolaTAPIAS CUSPINEDA, Octavio30GranollersTARGARONA ROLDÓS, Pedro26Vilassar de DaltTARÍN MARCHUED, José25BenifaióTARRAGÓ CLUA, José21Vilalba dels ArcsTARRAGÓ FERRER, Vicente22Vilalba dels ArcsTARRAGÓ MIRÓ, Jaime21SarralTARRAGÓ SANFELIU, Josep48ConesaTARRASON COLLADO, Juan35BarcelonaTARRATS MANLLEU, Juan52BanyolesTARRÉS BARNIOL, Antonio46AviàTARRÉS COMAS, Alfonso23Sant GregoriTARRIDA ESTEVE, Juan27Sant Pere de RiudebitllesTARRUELLA SALVADÓ, José41CerveraTATAY NAVARRO, Manuel46ValènciaTAULER PERALS, José52Sant Feliu de GuíxolsTEIXIDÓ CASADEVALL, Juan60GironaTEIXIDÓ PONS, José42Folgueroles...UBACH CORTADELLAS, José49BalaguerUBACH COTS, Jaime24SantpedorÚBEDA BADIA, José56NovetlèUGARTE CEJUELA, Pablo30LogroñoULIET ARNAU, Ángel31TerrassaULLASTRES VILANOVA, Rafael35BegurURGELL BEÀ, Juan27JunedaURGELL MUNTE, Cándido41FalsetURIEN ESCARTÍN, Antonio36JacaURPÍ INGLÉS, Juan51Vendrell, elURPINELL VIRGILI, Marcelino28BarcelonaURREA PIÑA, Ginés55LorcaUSED GUTIÉRREZ, Francisco30SacecorboUTGÉ GARROFÉ, Miguel29Avellanes i Santa Linya, lesUTGÉS FONT, Antonio33Castellfollit de RiubregósVALCÁRCEL FORNELL, José35CartagenaVALDERIA PASTOR, Angel22BilbaoVALENTINES PALLA, Ramón43AnglesolaVALERO QUERALT, José45DuesaigüesVALERO TORRERO, Ricardo49UtielVALERO TORTOSA, Pascual30Font de la Figuera, laVALLDEPERES SEBASTIÀ, José43Amposta...WELZEL, Georg Michael 29Cottbus -  AlemanyaWENCESLAO DUCH, Ramón40Piles, lesXANDRI PLANES, José26SolsonaXIFRÉ MASFERRER, Federico55BarcelonaXORTÓ EXTREM, Pedro64FalsetYUSTE FERRANDO, Francisco37BurjassotZAMBUDIO CARRIÓN, Andrés29MurciaZAMORA GONZÁLEZ, Francisco26BarcelonaZAMORA ROMÁN, Ginés30MazarrónZANZANO MORA, Antonio49RafalZAPATA CALVO, Rafael38MálagaZAPATER CATALÁN, Antonio         40  VallobarZARAGOZA LLIMA, José                39 Arboç, l'ZOMEÑO MORIANA, Martín           25 Cañada del Hoyo […]