Mesa de Catalunya

  • CENT TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I VERITAT. EL MEU NOM ÉS LLIBERTAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 20 mai 2019 à 06:41

    Si hem de definir l'acte d'ahir amb una sola paraula, aquesta seria sense cap dubte emoció. Una altra paraula que hem de fer servir és gratitud. Gràcies a les companyes i companys de Memòria.cat pel seu treball. Gràcies al Quintet Llibertat, a les dones compromeses que van posar la música amb les seves veus combatives i a la solidaritat de les notes del seu guitarra per acompanyar-nos. Gràcies a Òmnium per cedir-nos el so. I les gràcies més efusives a les persones que ens van honorar amb la seva presència compartint part de les seves històries personals i familiars, que ens van tocar el cor. Bon dia a totes i tots, som la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i us donem la benvinguda a aquest acte de Memòria.La nostra Mesa porta 10 anys als carrers lluitant per la Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Ho hem fet cada mes fins a arribar a aquesta 103a concentració, avui, aquí, a la vostra ciutat, Manresa. D’ençà que vam començar a exigir els drets de les nostres víctimes dins d’aquesta mesa plural, transversal i horitzontal, les persones i entitats que la conformem hem defensat no només als nostres familiars, no només a les persones que van patir la repressió de la dictadura genocida i que estan aquí avui per donar testimoni, no només a les companyes i companys que ens han deixat en aquest temps d’exigència de compliment dels drets humans, sinó a totes les víctimes antifeixistes i als valors democràtics que van representar enfront del terror colpista, botxí insaciable, actor de centenars de milers de crims de lesa humanitat. Ho hem fet sota la pluja, sota el sol cremant, amb fred i amb calor, sempre dempeus, sempre alerta, sempre crítics i contestataris, sempre oberts i solidaris, lligant les reivindicacions de memòria a les lluites actuals per les llibertats i per un futur de justícia social sense horitzons repressius. En aquests anys de defensa de la Memòria, de la història i d’històries colpidores i exemplars, de poesia i de dades, hem tingut decepcions i victòries. La més gran de les decepcions és haver d’estar reivindicant avui en pitjors condicions que fa deu anys, amb un feixisme desacomplexat i insultant que vol arrossegar la nostra lluita pel fang franquista, censor i repressor. Però també hem tingut victòries reparadores com l’anul·lació dels judicis del franquisme amb l’aprovació per unanimitat de la Llei 11/2017 del Parlament de Catalunya, gràcies a la gran i feixuga tasca del nostre perseverant company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, amb el suport de totes les entitats que conformen la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Encara continuem lluitant per l’anul·lació dels judicis franquistes que van patir catalanes i catalans a la resta de l’estat i els de totes aquelles persones que van ser sotmeses a aquestes farses de consells il·legals siguin d’on siguin. Una altra victòria de reparació ha estat les declaracions a seus judicials de l’estat espanyol a través dels exhorts arribats des de la justícia universal argentina de les i els querellants que formen part de la Causa 4591/10 contra els crims del franquisme i la transició, crims lesa humanitat i/o genocidi que no tenen prescripció. Moltes d’aquestes i aquests querellants ens acompanyen avui i formen part de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina.Per celebrar el nostre 10è aniversari de resistència vam decidir després de 10 anys a la plaça Sant Jaume de Barcelona el darrer dissabte de cada mes, començar un tour de la Memòria que ja ha passat per Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell i Barcelona. Agraïm a totes les manresanes i manresans compromesos amb els drets humans que esteu avui aquí amb nosaltres. Dir-vos que teniu el privilegi de comptar amb l’associació Memòria.cat, que du a terme una tasca tan important com imprescindible de recuperació de la memòria de la vostra ciutat, i a qui també donem milers de gràcies per compartir en aquesta plaça una nova jornada contra la impunitat del feixisme espanyol. També volem agrair de tot cor als cantaires que ens acompanyen avui, alguns membres del Cor Incordis, les seves veus plenes de Memòria. Moltes i moltes gràcies.En nom de l’Associació Memòria i Història de Manresa, en primer lloc hem d’agrair a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes per haver comptat amb nosaltres per avui ser protagonistes de la 103ª trobada d’aquest acte reivindicatiu i de justícia.103 trobades vol dir 10 anys de trobades, mes rere més, incansablement. La nostra admiració i reconeixement per la tasca que està realitzant al llarg de totes aquestes concentracions i trobades per diferents localitats del país en nom de la recuperació de la memòria històrica, però també demanant que d’una vegada per totes es faci  justícia.Està clar que en els moments actuals que estem vivint com a país, són més que mai necessaris aquests actes de visibilitat, de fer-nos sentir, de reivindicar uns valors que en una societat moderna i avançada no caldria recordar, però que malauradament en el nostre cas no és així.Tots sabem que el feixisme com a doctrina ha estat sempre una ideologia excloent i autoritària, i què en nom d’aquestes idees s’ha estat capaç d’iniciar conflictes que han dut a la guerra i a genocidis que ens han ensenyat el pitjor de la raça humana.En aquest sentit, la recuperació de la memòria històrica ha de ser una eina per combatre els actuals feixismes, que lluny de ser combatuts democràticament per alguns mitjans de comunicació o per les mateixes institucions polítiques, compten amb el vist i plau de certs organismes poderosos que consideren al feixisme com un instrument per poder aplicar mesures de control i de restriccions que acabaran restant sobirania a la ciutadania, darrera d’eslògans fàcils i d’idees que al final es converteixen en un endarreriment dels valors democràtics i humans.Per això, més que mai, la nostra Associació està compromesa a reivindicar la veu dels que van patir els abusos del feixisme, la veu dels que han estat represaliats, la veu dels que han estat oblidats per les institucions governamentals i per les instàncies públiques, però també la veu dels que volem que això no s’oblidi, dels que demanem que es faci justícia amb els judicis del franquisme, del reconeixent de les víctimes i dels seus familiars, que es restitueixi el seu honor, malmès per 40 anys de dictadura i 40 més de silenci.Les noves generacions ens demanen saber més sobre aquests períodes foscos, ja és hora que es pugui parlar del pacte de silenci que va significar la transició, de la nul·la resposta judicial a les reclamacions fetes pels familiars de les víctimes del feixisme. Els moments actuals on s’estan produint també algunes situacions que voregen les pràctiques feixistes i autoritàries, amb una retallada de les llibertats fonamentals,  demanen per part de la societat civil una resposta contundent envers el feixisme i una defensa dels veritables valors democràtics.La tasca de les entitats memorialistes és fer justícia i sobretot recordar, però també fer arribar aquest missatge al màxim de gent possible i és fonamental que aquest esperit arribi a la gent jove, que ha de prendre el protagonisme de la defensa dels valors democràtics, així com també crear una societat més justa.És un fet evident que el feixisme està creixent, però també ho és, l’interès i la mobilització de molts joves que fins ara absents de les qüestions polítiques, són ara conscients que el país viu moments delicats sobretot a nivell democràtic i estan disposats a canviar les coses. Per tant, no defallim, no desaprofitem aquesta energia que ens pot donar tota una generació de gent que té clar que vol aturar el feixisme i que si aconseguim implicar-los, poden ser la clau  per donar la volta a aquesta situació.Volem que aquesta convocatòria sigui un homenatge a la Llibertat, donarem lectura d’aquest cant per totes les persones que no poden gaudir-ne d’un dret tan bàsic com respirar, menjar i beure. El meu nom és Llibertat.Resto a les fosques però no tinc por perquè sóc forta. El meu nom està fet de milions d’ossos premsats convertits en pedra amb el pas i el pes dels anys. Sóc roca creixent en aquestes profunditats humides alimentada pels sediments calcaris de desconegudes però estimades germanes. Em poden soterrar i amagar però no em poden dissoldre, em poden picar però em refaig eternament, tossuda i decidida. En aquests caus invisibilitzats que són casa meva hi ha vida, perquè d’aquí neixen també els brots que donen els fruits combatius, aquells que quan ningú els recull per ignorància o per por, cauen a terra per a tornar al cicle d’emancipació de nou, perquè el meu nom no té aturador. Estic arreu i no estic sola encara que estigui en silenci, estic amb milers de mares i pares que em van donar vida pronunciant el meu nom amb tanta alegria que van fer esclatar cadenes, amb tanta passió que van ensorrar la injustícia, amb tanta cridòria que van tirar a terra murs d’explotació. Tant se val si va ser efímera la seva victòria perquè el cercle de la lluita continua viu, de vegades petit com una llavor, de vegades tan gran com un arbrat infinit.  Aquí callo, per no trencar l’esperança de veure un dia la llum d’aquesta immensa família que romà  amb mi, callo per no escoltar els seus plors per la meva tràgica vida, la de la filla estimada que havia de créixer en un món somiat tantes vegades, que encara somien des d’aquest oblit dels assassins enterradors. No parlo perquè no vull que pensin que la seva derrota és tan llarga i amarga, elles pensen en mi ballant pels seus carrers, pels seus pobles, pels seus camps i que m’he oblidat de les seves persones, però ho fan sense cap retret perquè la seva generositat no té límits quan es tracta de mi. Però sí que em comunico més enllà d’aquest trencaclosques de vides trencades, estic a l’herba, estic a l’aire que arrossega part de mi amb la terra, al bec de les aus, a les potes dels animalons i arribo a tot el món perquè sóc imparable. Quantes vegades m’heu trepitjat sense tenir-ne consciència, quantes vegades heu ignorat el meu xiuxiueig i quantes altres heu fet tremolar la indecència opressora cridant a l’uníson Llibertat! La meva llar és un pou, és un barranc, un voral, un forat, una fossa, de vegades sota un camí, altres sota una autopista, de vegades sota un parc d’infants o d’un pàrquing, sota un edifici o sota els nínxols d’un cementiri, de vegades al mig del no-res. Però jo només pateixo per les meves companyes i companys, de totes les edats, de tots els sexes, de totes les creences, de tota condició sexual i idees polítiques, que quan pronunciaven el meu nom se sentien lliures i reconfortades i que per lluir-me als seus llavis van perdre el seu darrer alè.Per elles, per les mudes de la terra, que esperen ser acaronades per les vostres mans, no oblideu que teniu un deute. Hem d’obrir les seves fosses d’impunitat i hem de gravar els seus noms en la meva pedra. Hem de mantenir viu els seus esperits, per poder reconèixer totes les cares del feixisme i no deixar-nos enganyar per aquells, que fan servir els noms dels caiguts per mi en va. El meu nom és Llibertat i em podran matar però mai em trauran la vida perquè bategarà per sempre més en els cors de les persones que no acoten el cap davant de la repressió.Perquè sóc qui combat el feixisme, qui assenyala els assassins, qui alerta que això que patim no és democràcia, qui sosté la veritat, la justícia i la reparació, el far dels drets humans i l’únic futur possible, i ho sóc perquè sou la meva força allà on sigui. Per això, no defalliu.Llibertat.He d'agrair als companys de la Mesa de Catalunya i avui també als de Memòria.cat, poder compartir aquestes concentracions mensuals. Doncs són un punt de trobada i una de les cares visibles d'una feina molt més important que, de fa anys, fem conjuntament darrera els despatxos del Laboratori de Genètica Forense de la Universitat de Barcelona, del Govern de la Generalitat, del Parlament, de l'Hospital de la Vall d'Hebron, del Síndic de Greuges, també de molts ajuntaments, de Nacions Unides i dels tribunals, amb la Querella Argentina i els jutjats ordinaris.Som aquí per solucionar la nostra pròpia història familiar, i de passada, compartir i ajudar als demés amb les seves. La nostra, en concret, és un cas del que s'anomena Desaparició Forçada o Involuntària. El meu oncle: Guillem Malagarriga Ribalta, desaparegué el desembre de 1938 estan pres, per pròfug, en un camp de treball del SIM, dispersat a La Granadella.La meva família té cedides 4 mostres genètiques des de 2011. Vam ajuda a crear el Banc d'ADN pels desapareguts i hem vetllat dels del primer dia per saber en tot moment què se'n feia de les nostres dades genètiques, doncs són la darrera esperança per a la identificació dels nostres parents.En aquests vuit anys de seguiment, hem hagut de recórrer tots els despatxos que ja hem esmentat abans, doncs una llarga cadena d'incompliments i mala praxi ens ha fet anar moltes institucions i apujar el to de la nostra queixa. El Govern de la Generalitat té el 100% de les competències estatals en aquest àmbit de la identificació, i la propaganda que acompanya la seva acció de govern mai no podrà justificar ni tapar les 4 dades que us donaré ara:Com sabeu, al setembre de 2016, els Consellers Romeva, Comín i Mundó, presentaven el Programa d'Identificació Genètica per a la identificació de persones desaparegudes entre 1936-1977. Set mesos abans havien estat denunciats a la Querella Argentina, per mala praxi i manca d'encreuament de dades genètiques. El Govern de la Generalitat feia molts anys que ens ignorava.El febrer d'enguany, hem aconseguit a través del Parlament, que la mateixa Consellera de Justícia, Ester Capella, ens certifiqui que el Banc d'ADN del Programa d'Identificació Genètica no existeix com a tal. Els donants d'ADN estem ficats dins un Biobanc de malalties, registrat al Instituto de Salud Carlos III de Madrid que, llegeixo textualment, està fet «con fines asistenciales/diagnósticos, de las que parte se han usado o se usan para investigación en patología humana hereditaria en el laboratorio del Área de Genética Clínica y Molecular del Hospital Valle Hebron».Aquests darrers mesos hem demanat, com a donants, documentació de registre i ús de les nostres dades genètiques al departament de Justícia i a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens ignoren. Hem anat al Jutjat de Guàrdia i rebutjats per la via Penal, haurem d'obrir col·lectivament un procés al contenciós-administratiu. Mentrestant, ho tindrem a mans del Síndic de Greuges. La seguretat jurídica per a víctimes i familiars no existeix.L'estiu passat vam demanar a la Consellera de Cultura, Laura Borràs, les dades de totes les intervencions arqueològiques dels darrers 10 anys a Catalunya, 2008/2018. Les xifres ens esborronen: més de 15800 actuacions diferents, de les quals només 120 corresponen al període 1936-77. Ni un 0,8% anual del nostre potencial arqueològic es dedica a la Guerra Civil i al franquisme. Tenim més de 500 fosses comunes per obrir que, amb aquestes xifres a la mà, demostren que amb una moratòria d'un 30% podrien exhumar-se en dos anys.Sento vergonya del meu govern i de molts dels professionals que hi tenen responsabilitats. Òbviament de tot això, Espanya ni hi és ni se l'espera. Si hem de continuar desobeint per aconseguir una República Catalana justa i digna, aquest també n'és un bon motiu. A continuació llegirem 5 fragments breus de testimonis i familiars de víctimes mortals produïdes pels bombardeigs franquistes a Manresa. Els textos s’han extret del web www.memoria.cat/bombardeigs. La ciutat va ser bombardejada per l’aviació franquista dues vegades cap al final de la guerra, el 21 de desembre de 1938 i el 19 de gener del 1939, produint un mínim de 35 víctimes mortals. Aquella nena estava estirada boca a terra i quan la va girar va veure que era la seva filla. Llavors van dir que ell s'havia assentat al terra amb la seva filla als braços i que no la volia deixar anar. [..] Aquell home no va tornar a ser mai més el que era perquè aquella nena era la nina dels seus ulls. (Pilar Serrallonga i Puig, cosina de Josepa Serrallonga i Rubiralta, morta al bombardeig del 21-12-38)Al lloc on van caure més bombes va ser a la carretera del Pont de Vilomara. Allà t'afectava perquè durant molt temps per allà dalt als arbres encara hi havia restes de roba; de persona, no ho sé. Roba, sí. (Josep M. Ballonga i Carol)La meva mare va reconèixer el meu germà perquè la camisa que portava, un tros de pantaló i una espardenya estaven dalt d'un dels plataners que hi havia a la carretera del Pont. (Pepita Torrents i Puyaltó, germana d’Enric Torrents i Puyaltó, mort al bombardeig del 21-12-38)La meva mare, quan va saber que el papa era mort, ja va estar a part. Només sabia plorar, plorar i plorar i res més. Es va posar malalta, la van haver d'operar i es va morir a Barcelona. (Irene Gras i Vilanova, filla de Salvador Gras Redorta, mort al bombardeig del 21-12-38) Això és un crim amb totes les paraules en majúscula. Matar tants innocents... per què matar tants innocents? Jo no tinc res amb la política, però a això no hi ha dret. Matar la gent d’aquesta manera no hi ha dret (Joana Vergés i Fonollosa, nora de Concepció Sallés i Subirana i cunyada de Maria Prat i Sallés, mortes al bombardeig del 21-12-38)Sempre les dones.Les dones precursores i valentes, les dones sacrificades i patidores, les dones silencioses que van aixecar vides i les contestatàries que se la van jugar, les dones amb ideals i lluitadores que van obrir camí i les dones que callades van fonamentar les victòries aconseguides. Totes les dones que van patir en més gran  o petita mesura la repressió, la vexació de l’oli de ricí i el cap pelat, les tortures i violacions a les detencions, la fam, el maltractament i la malaltia a les presons, el terror dels “paseos”, la por davant els escamots d’afusellament i els trets de gràcia, l’angoixa de la marxa cap a la frontera de la incertesa, les privacions i el dolor per pares i mares, filles i fills o companyes i companys. La ràbia continguda sota el pes del silenci feixista, la humiliació de la vençuda sota el vençut, l’estigma i la lluita per la supervivència entre les llàgrimes en la postguerra. Les dones sotmeses pel masclisme i el nacionalcatolicisme. Les dones fortes que ens van donar la llum de l’existència per a continuar teixint amb la seva solidaritat futurs de llibertats. 88 manresanes de naixement o veïnatge van ser detingudes i van passar per la injustícia franquista amb diferents sorts. Mares amb filles, germanes, familiars. Setze van quedar en llibertat, vuit sense declaració de responsabilitats, tretze amb causes sobresegudes, cinc van ser absoltes, quatre van ser absoltes amb multes i/o arrest menor, quatre condemnades a diferents mesos de reclusió, una a dos anys de presó correccional, cinc a 6 anys de presó, onze a 12 anys de presó, dos a vint anys de reclusió menor, dues a 20 anys i 1 dia,  una a 30 anys de reclusió i dues a reclusió perpètua. La més jove només amb 15 anys, la Teresa Galvis Palà, badalonina i resident a Manresa, dependenta de merceria, afiliada a la UGT. La més gran amb 73 anys, la Margarida Artigas Marí, nascuda a la Pobla de Claramunt i veïna de Manresa, vídua, mestressa de casa, acusada de rebel·lió i condemnada a 6 anys i 1 dia, el seu crim ser la mare de l’alcalde republicà Francesc Marcet, com consta al seu Consell de Guerra “madre del exalcalde rojo de Manresa”. Entre aquestes dones que van conèixer la por per haver de sotmetre’s a l’arbitrarietat dels tribunals franquistes i a les seves farses de judicis, es trobaven vint-i-una menors d’edat, d’aquestes quatre condemnades a més de 12 anys i sis dones amb 60 anys o més, una condemnada a 20 anys i 1 dia. Per totes aquestes dones, per nosaltres mateixes i per les nostres filles, no podem tancar els ulls, ni normalitzar que forces feixistes, que ens volen sotmeses, entrin per la porta gran als parlaments, pagades amb els nostres impostos. Aquest és el millor homenatge que podem retre a totes les dones que van patir la repressió, a totes aquelles que no es van arronsar i que van lluitar pels drets de totes sense por.  Perquè sense dones lliures no pot haver societats dignes de dir-se democràtiques.Testimoni de la tarragonina Josefina Veciana, militant de les Joventuts Socialistes de Catalunya, que després de 20 mesos d’exili a Bayona, va tornar a Catalunya,  va ser detinguda acabant a la presó de Manresa.“En fin, después vino la caída. Estábamos en contacto con Barcelona, empezaron los de Manresa y fuimos cayendo todos. (…) En Les Corts (la presó) me encontré (…) con muchas mujeres que habían sufrido injusticias enormes, sobre todo a las de Alcázar de San Juan, (…). Las pelaron a todas, les hicieron una cruz en la cabeza (…) y les hacían ir en manifestación, exhibiéndolas por las calles. A las que estaban encinta las hacían picar todo el día.Entre ellas estaba Benedicta, que era una señora mayor. Fueron a su casa a buscar a su hijo. Al no encontrarle la detuvieron a ella, y la tuvieron bastantes horas colgada por los pies, y de ello se quedó ciega. Había otra mujer que era más joven, que al entrar los soldados moros, o los que fueran, abusaron de ella; como de otras. (…) No tuvieron bastante con eso; después le pusieron pólvora, con el machete o fusil, con el cañón del arma en sus partes; la deshicieron.Nos mandaron a Manresa porque pertenecíamos a aquel juzgado, y a los once meses fuimos todos para allí, la cárcel era mixta de hombres y mujeres; en política solo estaba yo; había cinco o seis mujeres comunes. Yo me encontraba, claro, que no tenía nada. “ Una família de Manresa amiga d’un familiar, li va portar un matalàs i menjar cada dia, el seu agraïment va ser infinit, una gent humil, treballadora i bona que li va pagar la fiança quan li van permetre i que es va convertir des de llavors en part de la seva família.  Durant aquest acte llegirem uns textos sorgits d’entrevistes que vam fer a diversos manresans i manresanes empresonats durant el franquisme. Les entrevistes es poden trobar al web www.memoria.cat/presos. Més de 2.000 manresans -2.000!- van patir les presons i els camps de concentració franquistes, la majoria en unes condicions infames. Fragments de l’entrevista realitzada a Anna M.Batalla Solà, filla d’Anna Solà Sardans, empresonada del maig del 1939 al juliol del 1941, a la presó de Manresa i a la presó de dones de Les Corts. La meva mare va néixer l’any 1918. Per tant, en començar la guerra encara no havia fet divuit anys. Per la seva època, era una noia molt moderna. Era molt estudiosa, tenia moltes inquietuds, llegia moltíssim.[...] Ella creia en els ideals que havien portat a la guerra. Creia en la llibertat. Es va afiliar al PSUC i es va involucrar en tasques humanitàries. [...] Quan la guerra s’estava a punt d’acabar ... molts companys li van aconsellar que s’escapés perquè s’havia significat. Tot i així, ella l’únic que havia fet era glosar a la premsa la figura de Lluís Companys i els ideals republicans. [...] La van portar a la presó de Les Corts i li van fer un consell de guerra. Us llegiré el que ella mateixa –[la meva mare] va escriure sobre el consell de guerra:“ Tot va anar molt de pressa. El 29 de maig em van fer el consell de guerra. El curiós del cas fou que el fiscal Goded va dir que no tenia cap delicte de sang, de robatori ni de saqueig i que no havia denunciat a ningú, però que el meu delicte era molt més greu. En paraules textuals, va dir: ‘Ha prestado sus servicios a la horda roja y separatista habiendo admirado y elogiado al rojo, separatista y masón Companys.” El fiscal va presentar un exemplar del diari de Manresa “El Dia”, en el qual, efectivament, jo havia escrit un article glossant l’últim discurs del nostre malaurat president”.Per això li van demanar la pena capital.[...] Quan li van fer el consell de guerra, la meva mare semblava una nena, malgrat que tingués vint anys. Portava cues. Els guàrdies que l’escortaven feien bromes amb ella. Li deien: “Què has fet, petita? Et posaran en un correccional”. En sortir del consell de guerra amb la pena de mort, el mateix guàrdia que abans havia fet broma amb ella quasi plorava. [...] Ha de ser molt dur que quan tens vint anys et diguin que et mataran. I més, si l’únic que has fet ha estat complir amb la teva obligació.[...]  L’advocat va aconseguir retardar l’execució de la sentència. No sé com ho va aconseguir, però això li va permetre guanyar temps per tal d’aconseguir que, a la meva mare, li concedissin clemència i l’acabessin condemnant a vint anys de presó. [...] Arribar a la presó li va fer una impressió molt forta. A la presó de Les Corts hi havia molta humitat i feia molta pudor. Hi havia tres o quatre pisos i les sales estaven plenes a vessar. Estaven amuntegades. Hi havia dos mil persones i la capacitat real era de la meitat. A la sala on la van portar hi havia unes dues-centes recluses. Totes estaven a terra. A cadascuna, li tocaven dos pams quadrats de superfície. Estaven atapeïdes. Entre el soroll, el rebombori i la pudor que hi havia allà, va tenir la sensació d’entrar en un altre món. Segons deia, allò era pitjor que la descripció de l’infern de  Dant. [...] Molta gent es moria de tuberculosi, de pulmonia. La qüestió era no encomanar-t’ho de les que estaven malaltes. Podies tenir al costat una persona tuberculosa, sifilítica o el que fos. Hi havia un lloc d’aïllament, però de fet no existien controls. Era una disbauxa total. No hi havia higiene. Les vacunaven del tifus, però l’esterilització de les agulles no era com havia de ser, de manera que la que no tenia el tifus, l’acabava agafant. Moltes internes van morir per culpa d’això. [...] Hi havia dones que s’hi estaven amb els fills. Els donaven llet en pols. Si les mares estaven mal alimentades, les criatures també. Els nens estaven desnodrits. Quan feien de dos a tres anys, els separaven de les seves mares. Era un drama veure com allunyaven les criatures de les mares. N’hi havia que embogien. Sobretot les que no tenien familiars, perquè no sabien què passaria amb els seus fills. Se’ls emportaven en un orfenat. Si tenies una condemna de 10 o 12 anys, ja no veies més el teu fill. Era terrible. [...] Segons deien, una dona va ingressar en estat de bogeria perquè mentre la interrogaven havien agafat el seu nadó de mesos i l’havien llançat contra la paret. Que et matin un fill és pitjor que qualsevol tortura. També hi havia internes que tenien el seu marit a la presó o el seu fill i rebien la notícia que l’havien afusellat. Fragments de l’entrevista realitzada a Teresa Vilajeliu Roig , manresana empresonada l’octubre del 1975 a la caserna de la Guàrdia Civil i a la presó de Manresa. El dijous, dia 9 d’octubre, eren 2/4 de 5, el meu pare se n’havia anat al bar a fer la seva partideta d’escacs, i van trucar a la porta tres homes vestits de civil, que em van ensenyar una ordre del jutge per escorcollar la casa, per fer un registre. Van anar a buscar un veí, perquè havia d’haver-hi una persona aliena que en fos testimoni. I van començar-me a regirar la casa d’una manera com jo només havia vist a les pel·lícules. És a dir, traient llibre per llibre, obrint llibre per llibre, aixecant coixins, aixecant la roba del llit, mirant a sota del matalàs. Jo estava al·lucinada. Pensava, però què fan? Què passa aquí? Bé, van trobar 7 o 8 papers de les octavetes que havíem preparat a casa del Saleta o d’una altra cosa més. No gran cosa, perquè jo no guardava gairebé res i es van emportar una col·lecció de segells que jo tenia. Els va agradar i se la van emportar [...] Bé. I em van dir: ”Ho sentim molt, però ens ha d’acompanyar a la caserna, a la guàrdia civil, per fer-li unes preguntes”. [...] Van començar fent una roda de cops de puny. Eren tots tres. Sempre tots tres. Un no picava gaire, era el bo. No coincidia amb els que després serien els altres. S’anaven passant la responsabilitat de ser el bo de la pel·lícula. Deia: ”Digues alguna cosa, dona, perquè si no...”. Després sé que em van fer repenjar a la paret amb dos dits, separada de la paret. Se’t van carregant els dits. Després, una altra cosa que em van fer va ser que, jo portava els cabells més llargs que ara i m’anaven arrencant cabells del cap. Després em van fer el que llavors en deien el “quiròfan”, que era que t’enfilaven a sobre d’una cadira només les cames i tot el cos et penjava, i llavors et deien que t’incorporessis, però només amb la força de les cames no podies; no podies perquè ni els abdominals no els tenies rectes. Llavors si no t’incorporaves també et fotien hòsties, et pegaven. Després em van fer despullar de cintura en amunt i em picaven els pits, els mugrons, amb una cosa que semblava de cuir i que després em van dir que se’n deia una “verja”, en castellà m’ho van dir. [...]  de tant en tant em deixaven sola i llavors venia el bo i em donava un xiclet o un caramel. I em deia: “vinga, dona, digues alguna cosa... que així es quedaran tranquils i et deixaran en pau...”. Llavors venien els altres i quan veien que jo estava menjant un xiclet o un caramel em fotien hòsties i continuaven amb les tortures. [...]  les tortures psicològiques a vegades em feien més mal que fins i tot quan em pegaven, perquè per exemple que em diguessin que anirien a buscar el meu pare, a mi això em feia molta por. El meu pare ja havia passat el seu. El meu pare tenia 70 anys, estava acollonit, pobre home. Sempre em deia: “Nena, no et posis en embolics.” I embolics per ell era això, perquè sabia que la repressió franquista havia estat molt dura per a ell, perquè va estar tres anys que a Manresa ningú no li havia donat feina perquè era roig. [...] Al jutge, si voleu que us digui la veritat, no sé el que vaig firmar; vaig firmar el que em van posar al davant. Jo el que volia era marxar d’allà. Va ser maco perquè quan vam arribar al jutjat també hi havia les dones del Xup que ens esperaven. Les dones del Xup van fer un moviment al·lucinant! [...] ens en vam anar a posar una denúncia per maltractaments a davant d’un jutge, [...] I quan vaig entrar i li vaig dir que volia posar una denúncia per maltractaments em va dir que estava boja. “Però tu estàs boja!! Tu no saps que si vull et puc tornar a posar a la presó quan jo vulgui? Però què t’has cregut?” Jo, tremolant com una fulla, vaig dir que bé, que si volia que m’hi tornés a tancar... [...] em van cridar a la Capitania militar de Barcelona per tornar-me a reafirmar en la denúncia de maltractaments. Bé, primer hi vaig anar a reafirmar-me en la declaració de maltractaments, i després em van tornar a cridar per donar-me la resolució de la meva denúncia. I la resolució va ser arxivar la denúncia perquè no hi havia hagut testimonis del que a mi m’havien fet. I en aquell moment em vaig posar a cridar com una desesperada al mig de la Capitania General. De manera que em van dir: “Senyora, calmi’s, no passa res. Las coses son així. Ja canviaran...”. [...] Jo els deia: “Però, com vol que hi hagi testimonis d’una tortura???” Bé, sempre vaig estar acompanyada de 30 o 40 persones del Xup, el meu barri. Jo això no vull oblidar-ho mai. [...] llavors es van fer les llistes per a les eleccions municipals, i jo anava de número 7 o 8, no me’n recordo. [...] Vaig ser a l’Ajuntament del 1979 al 83, la primera legislatura. Però, recordo, per exemple, el dia de la presa de possessió, el meu pare plorant, plorant a la sala de plens. I recordo quan ens va venir a donar la mà el capità, el més alt de la Guardia Civil, el tinent coronel [...] i jo me li vaig girar de cul. [...] Jo me li vaig girar d’esquena. No era el mateix que hi havia quan m’havien agafat. Ja l’havien canviat, però tot i així per mi era el representant de tota la repressió que jo havia patit allà dintre. Per tant, no li vaig voler donar la mà ni el vaig respondre quan em va felicitar. Els resultats de les passades eleccions haurien de ser decebedors per a totes aquelles persones de conviccions antifeixistes. Que 24 escons vagin a estar ocupats per un grup d’extrema dreta que vol abolir llibertats per dret de conquesta és una terrible notícia. És lamentable que més de 100 escons estiguin ocupats pels negacionistes del genocidi franquista i que més de 200 pontifiquin la transició i oblidin que lluny de modèlica va estar esquitxada de mort i que va venir tutelada per sabres i una corona imposada pel desig d’un dictador. Entre els 24 diputats de VOX hi ha un militar retirat que va signar el manifest que lloava l’assassí Franco. Com es pot digerir que una suposada democràcia tingui un diputat que s’autoproclama amant d’un dictador i a més sigui membre de l’exèrcit amb un salari que paguem totes i tots? Hauríem de sentir pena i fàstic. Què pensarien els fills i veïns de Manresa que van ser sotmesos a consells de guerra i condemnats a pena de mort. Què pensarien aquells homes asseguts davant tribunals militars amb la sentència signada abans de començar el judici. Què pensarien aquells que davant l’escamot d’afusellament al Camp de la Bota van plorar, van aixecar el puny, van cridar llibertat o muts van pensar en els seus éssers estimats per darrera vegada. Què pensarien aquells que resten a una fossa comuna sense una làpida amb el seu nom, què pensarien en veure que un company d’armes d’aquells que van signar les seves condemnes seu amb total normalitat al costat de diputades i diputats amb familiars represaliats pels botxins feixistes. Les defensores i defensors del dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició no podem deixar de denunciar i combatre el feixisme perquè lamentablement altre cop han tornat a passar.16 homes nascuts a Manresa i 26 veïns de la localitat d’arreu de Catalunya i de l’estat espanyol van ser assassinats entre 1939 i 1944 al Camp de la Bota de Barcelona i van ser enterrats al Fossar de la Pedrera a Montjuïc. Entre aquests el pare del nostre estimat company Lluís, Lluís Serra i Giribert, fill de Manresa que va créixer a Horta de Sant Joan i que va ser batlle republicà de El Prat de Llobregat abans de marxar voluntàriament al front a defensar la República. Lluís va deixar com a herència al seu fill un llegat de principis que han fet del nostre company una compromesa, solidària, lluitadora i magnífica persona com va ser el seu pare. El manresà Lluís Serra i Giribert, militant del PSUC, va ser executat el 18 de novembre de 1939 amb 36 anys. El més jove dels afusellats va ser el mecànic de 18 anys, Lluís Iglesias Bosch, militant de les Juventuts Llibertàries. Nascut a Riudarenes i resident a Manresa. Va ser assassinat el 18 d’octubre de 1939. No va anar tot sol al paredó en aquest darrer viatge, el va acompanyar el seu germà Narcís de 23 anys, un sabater militant de la CNT. I el 28 de juny de 1940 Pere Iglesias Bosch, de 31 anys, electricista militant de la CNT-FAI i milicià voluntari va ser afusellat també.Totes aquestes sentències a mort havien de rebre el famós “enterado” del dictador. A continuació llegirem el de Lluís Serra i Giribert.“El Asesor Jurídico de su Excelencia El Genaralísimo, en escrito de fecha 21 de octubre, me dice:“Su Excelencia EL JEFE DEL ESTADO, noticiada que le ha sido la parte dispositiva de la sentencia que pronunció el Consejo de Guerra Permanente número uno reunido en esa Plaza para ver la causa instruída a LUIS SERRA GIRIBERT, se dá por ENTERADO de la pena impuesta.Lo que traslado a Vuestra Ilustrísima para su conocimiento y efectos.Dios guarde a Vuestra Ilustrísima muchos años.Lo que pongo en conocimiento de Vuestra Señoría a efectos de ejecución, de conformidad con las normas legales vigentes significándole a los fines de notificación que he fijado e interesado de la Autoridad Militar competente, el cumplimiento de la misma para las 5,45 horas del día 18 de los corrientes. Dios guarde a Vuestra Señoría muchos años.Barcelona, 17 de Noviembre de 1939Año de la VictoriaEl Auditor, Francisco Amlo.” El pare del nostre company Pere, Josep Fortuny i Torrens, militant d’Esquerra Republicana i batlle de Mollet del Vallès també va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Van ser més de 1700, per a tots ells el nostre homenatge és la nostra incansable exigència dels seus drets.Lluís Serra i Pere Fortuny, lluitadors incansables, rebent el nostre homenatge. A continuació llegirem 2 cartes relacionades  amb el Camp de la Bota. Els documents es poden consultar a www.memoria.cat. Dels més de 1.700 afusellats al Camp de la Bota, una trentena eren manresans.En primer lloc llegirem una carta que els companys d’Agustí Soler Fosas, alcalde de Sant Joan de Vilatorrada durant la guerra, i que havien compartit cel·la a la presó Model de Barcelona van escriure per a la seva esposa, Montserrat Prat Roca, per fer-li saber que s’havien endut el seu marit (se sobreentén que per ser afusellat al Camp de la Bota) i quines havien estat les seves darreres paraules.La carta està datada el 8 de novembre de 1939, el mateix dia de l’execució. Els companys de cel·la la van posar en una vora d'una peça de la roba d'Agustí Soler que es va lliurar a la família un cop mort. La nota manuscrita la van trobar els familiars després a casa.Les autoritats penitenciàries no van informar la família de la seva mort. La dona d'Agustí Soler se'n va assabentar perquè va anar a la presó i ja no el va trobar. Tampoc no va poder recuperar-ne les restes.Agustí Soler feia dies que temia que arribés aquest moment i ja li ho havia dit a la seva esposa. Fins i tot, li havia dit que el dia que se l'emportessin per executar-lo trobaria un mocador esquinçat i amb dues taques de tinta. El dia que el va anar a visitar i que justament va ser el mateix dia que a la matinada l'havien executat, entre les seves coses hi va trobar el mocador tacat de tinta. La nota manuscrita dels seus companys de cel·la la van trobar ja després a casa.Rosa Soler, recorda molt bé la darrera visita que ella i la seva mare li van fer a la presó Model i com ell, bo i agafant-se als barrots de la cel·la, va cridar: “Aneu amb el cap ben alt pertot arreu. Sóc innocent. No he matat ningú! Aneu amb el cap ben alt”.La carta dels companys d’Agustí Soler Fosas adreçada a la seva esposa deia això:Monserrat Prat Roca. Distinguida señora. Los que hasta hoy han sido compañeros de celda de su amado esposo Agustín, y cumpliendo órdenes del mismo, le notificamos que a la madrugada del miércoles, dia 8, se lo llevaron. Sus últimas palabras han sido dedicadas a Vd y para sus hijas y repitiendo lo que tantas veces nos había dicho: “Soy inocente”. Se ha alejado para siempre de nuestra compañia.Con todos los respetos le mandamos nuestro pésameSus compañeros de celdaLa Modelo, 8-11-1939 L’altra carta és la del manresà Ceferí Llop Estupiñà, escrita poc abans de ser executat al Camp de la Bota. Era membre de la CNT. La carta diu aixíBarcelona, madrugada del 9-8-1939Querida esposa. En estos momentos me conducen al piquete para ejectuarme. Procurar educar a nuestra hijita y le dictes a mi padre y hermanos que digan a la nina cuando sea mayor que su padre muere siendo bien inocente.Recuerdos a todos y muchos abrazos de vuestro Ceferino LlopFotos Ceferí ateneu llibertari estel negre Fragments de l’entrevista realitzada a Antoni Molina i Palau, manresà empresonat del gener a l’agost del 1939 al camp de concentració de Deusto i a la presó dels escolapis de Bilbao. Vaig ser deu anys fora de casa. L’exèrcit i els governs d’Espanya em van tenir deu anys esclavitzat. Jo sé el que vaig passar a Deusto. Em van demanar la pena de mort. Després de dos a tres mesos de ser allà ens van cridar pels altaveus. Havíem d’anar als patis. A cada racó de l’escala n’hi havia un amb una vara. Amb la vara ens pegaven perquè baixéssim de pressa. Les escales eren amples i allà ens pegaven a l’esquena.[...]  Deien que havia matat el cap de telègrafs de Manresa. Jo no havia matat a ningú. A qui cony havia de matar si era una criatura? Que havia matat el cap de telègrafs de Manresa. Cada vegada que deia que no, m’estomacaven. Ells hi insistien. Em donaven puntades de peu. Jo els deia que era mentida, que jo no havia matat a ningú... Les vaig passar magres... Al final em van ficar en una cel·la petita amb una finestreta. Allà m’hi van tenir tancat durant un mes. Estava incomunicat.[...]  El que passava allà dintre! Ningú no ho sap. Al començament érem uns 7.000. Hi havia tanta cua als vàters que quasi no arribaves a temps de fer les teves necessitats. Si no hi arribaves a temps, feies les teves necessitats en una llauna que et donaven en arribar, i que feia la funció de plat. Eren unes llaunes rodones de sardines. Si no et podies aguantar, quan arribaves al vàter netejaves la llauna i aquesta mateixa llauna servia després pel dinar. Això, de fet, no era res. La gent es llançava des de la quarta planta per matar-se. Cada matí apareixien entre deu i dotze cadàvers. Hi havia uns fusters que allà mateix feien els taüts i s’emportaven els cadàvers en camions.Érem tants a menjar que ens donaven sardina bullida en uns cassons. Un cassó de sardina per esmorzar. I per sopar, igual. Durant un temps ens donaven mongetes seques grosses, però no estaven cuites. Ni tan sols es podien triturar amb les dents. Com que els vàters eren insuficients, van obrir una rasa de dos metres i mig d’ample al pati de la universitat. Molts s’arromangaven els pantalons, se’ls treien, i es ficaven a la rasa buscant mongetes seques crues. Les collien entre els excrements dels altres, les netejaven amb aigua de l’aixeta i se les menjaven. No és mentida el que us explico. Altres persones us explicaran el mateix. És la pura veritat. No tinc cap necessitat d’inventar-me res. [...] Et donaven tantes garrotades que era impossible escapolir-se’n. Eren uns fuets així de llargs. Cada vegada que pegaven tocaven a dos o tres de cop. Eren vares de bou d’aquelles que fan tant mal.Al matí, al pati veies els cossos de la gent que s’havia llençat daltabaix. No et permetien veure-ho, però a vegades veies cinc o sis cossos. Alguns encara es movien, però no els curaven. Hi havia 14 o 15 morts diaris. [...] Per ells eres un animal. Et despullaves i et rentaves en unes aixetes: ara una cama, ara l’altra... Havies de rentar-te amb aigua i amb parracs o amb el que fos. No teníem sabó ni res més. Et rentaves com podies. Per assecar-te et tornaves a posar la roba. No hi havia tovalloles. [...] El pitjor eren les nits. Cada nit se n’emportaven sis o set. A aquests ja no els tornàvem a veure més. Sabíem que se’ls emportaven per matar-los. Quan se t’acostaven, t’inquietaves. Quan s’allunyaven, respiraves.Tomàs Sanjuán Sanjuanes, manresà empresonat des de l’abril del 1939 al juliol del 1941, al camp de concentració de Deusto i a la presó dels Escolapis de Bilbao, a Sant Vicenç de Castellet, Manresa, Barcelona, Reus, Madrid, Alcalá de Guadaira, Guadarrama i Cadis.El temps que vaig ser a la Model, a nosaltres ens van posar a la tercera planta a dalt de tot, a la tercera cel.la, al tercer pis, i allà al tercer pis a les nits, excepte els dissabtes i els diumenges, totes les nits feien “la saca”, que en dèiem nosaltres. Arribaven cap allà a 2/4 de 2, les 2, les 3. “Mira, ja són aquí”. Ja n’agafaven vint o trenta, se’ls emportaven per afusellar-los. […] però això durant moltíssim temps, eh? Veies xicots, o veies l’alcalde de Badalona i l’alcalde de Tortosa, aquells “tios” se’ls emportaven i ells feien uns crits de “Visca la República!”, que se sentien per tota la sala. Sí, sí, sí. No morien acovardits, no! Allà no miraven si era veritat o era mentida. Allà no hi havia ni judici. Els agafaven directament de les cel·les, se’ls emportaven, els mataven… […] i un dia es presenten [un soldat] que tenia una ferida molt gran a la cama, que li havia caigut una pedra […]  I aquell noi s’estava exclamant que li feia mal, que li feia mal. “Bé, bé, ja vindrà la monja a veure com estàs”. “Quan vingui el metge ja li ho diré”. I així va arribar la nit. I jo i els altres emprenyant les monges: “Vagi allà, que aquell xicot està patint molt i li surt la sang per la bena!”. “Ja vindran! No es preocupin! No! Quan vingui el metge ja li direm que hi vagi.”. “Però que no tenen metge ara?”. “Sí, però tenen feina”. Ens engegaven a passeig i no volien… Me cago en dena!Ja es van fer les cinc, les sis, les set del matí, i aquell xicot, vèiem nosaltres que es moria [...] Fins i tot feia mala olor, allò era la gangrena. “Germana, aquest xicot…”. “No, ja vindrà el metge!”.Va venir el metge. Va venir el metge que devien ser les 9 del matí i, fixa’t, ell havia ingressat abans que es fes fosc. Arriba el metge, treu, destapa, fa així (fa el gest d’olorar amb el nas) i diu: “Quan ha estat ingressat aquest senyor, germana?”. “Home, aquest senyor ha estat ingressat a tal hora”. “I no l’han atès? No hi havia ningú? Que no hi havia el metge de guàrdia?”. “Sí, però nosaltres vam pensar, per no molestar-los, que això, que allò…”. Aquell home treia foc pels queixals. Però molta mala llet, i li va fotre uns “plantes” a la monja. I diu: “Vingui, vagi a buscar una llitera, porti’l al quiròfan a veure si el podem salvar, perquè hi ha gangrena. Si tenim la sort que no se li hagi enfilat el salvarem”. No, no, no. El van ficar allà. […] Aquell pobre xicot va entrar i no en va sortir. La gangrena li havia començat a pujar, li van tallar la cama i no, no, no. Es va morir d’això. […]Vèiem que es moria de dolor i elles allà a la seva habitació fent ganxet. “No, no, no, ja vindrà.” “Que vingui el metge…”. I el metge havia de ser per allà perquè hi havia un metge de guàrdia, però no va venir. Però mira, aquell xicot, quines conseqüències, el pobre es va morir i allà ni van demanar responsabilitats a les monges, ni res, com si no hagués passat res. Aquesta és una de les coses fortes que tinc a la ment. I vaig estar una temporada que quan veia una monja la maleïa. Ara ja com que no es veuen tant, ara ja no, no. Quina ràbia, Déu meu. És que allò va ser tan descarat, tan pocavergonya allò. Veure aquell xicot jove, de 24 o 25 anys, que no en devia tenir més, morir, veure’l morir d’aquella manera, per abandonament. Home, això no se te’n va del cap. Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis. D’ells 18 hi van perdre la vida. Els deportats són el símbol màxim de la repressió del feixisme espanyol i europeu sobre els republicans espanyols. La gran majoria foren joves que, després de lluitar i sobreviure als horrors de la guerra civil, van patir la derrota i l’exili als camps de refugiats del Rosselló. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial van ser incorporats a l’exèrcit francès, la majoria en batallons de treballadors . Allà van ser capturats per l’exèrcit alemany i, gràcies a l’acord entre Franco i Hitler, foren deportats als camps nazis.Joaquim Amat-Piniella, que amb 27 anys va entrar per les portes de l’infern deMauthausen un 27 de gener de 1941. L’Amat, tal com es van comprometre aquells que van poder sortir d’aquell fosc forat de la degradació humana, va donar veu als milers de companys als quals els van voler espoliar la seva dignitat. Llegirem una part de la introducció que el manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure de la seva novel·la “K.L. Reich” sobre la seva estada als camps nazis. Una introducció que evidentment no s’hauria pogut publicar a l’Espanya de Franco i que va substituir per una altra. La trobareu al web dedicat a Amat-Piniella: www.memoria.cat/amat. Diu això:Introducció a “K.L. Reich”, de Joaquim Amat-PiniellaEntre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del nacional-socialisme.Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments.Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil.Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes!Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...Aquest text és el del manresà Jacint Carrió, deportat a Mauthausen i Gusen, i que va deixar escrites les seves memòries de l’estada als camps nazis. Els fragments seleccionats parlen de la seva arribada a Mauthausen, acompanyat d’altres manresans.Vam veure al fons una fortalesa amb llums. Un camp de presoners més, vaig pensar. Una nova parada d’aquesta llarga peregrinació que durava des que vam travessar la frontera de França, vençuts per l’exèrcit franquista. En Pere Parés, però, ens va fer adonar aviat d’on ens ficàvem.- Això no té res a veure amb el que hem passat fins ara. D’aquí no en sortirem vius.El Francesc Playà, el Josep Pons, el Bernat Toran i jo no vam poder evitar pensar ens els mítings anti-feixistes que abans i durant la guerra advertien de la crueltat amb què els nazis tractaven els seus presoners. Davant nostre s’alçava un d’aquells contenidors de monstruositats. Tanmateix, per més que imaginéssim, la nostra ment no era capaç, aleshores, d’entendre tot el patiment i desesperació que es coïa i encara s’havia de coure allà dins.Vam enfilar-nos al cim d’una muntanya. Travessàrem el mur de pedra per una portalada gran. Érem al camp de Mathausen. A banda i banda, torres de sentinelles. Al mig, una gran plaça empedrada. Dins, presoners amb vestits de ratlles anaven amunt i avall. Preparaven la nostra arribada. Va sortir un pres d’una de les torres de control. Parlava espanyol.- Això no és un camp de presoners de guerra. Això és Mathausen. Si intenteu escapar, us dispararan quatre trets i llestos.Un grup de presos i SS van acompanyar-nos a les barraques. Jo vaig anar a parar a la número 12. Hi havia un home que parlava francès. Feia dos anys que era a Mathausen però en portava set voltant per diversos camps.- Pren tant menjar com puguis i treballa el mínim. Aquí una persona normal no aguanta més de 18 mesos.- Però, vostè...- Jo sóc alemany i tu, espanyol. Els espanyols anireu tots al crematori.- El crematori?- Un forn per cremar homes.Reflexió de Jacint Carrió I acabem aquest apartat dedicat a la deportació amb una reflexió del manresà Jacint Carrió i Vilaseca, deportat a Mauthausen i Gusen, sobre la necessitat imperiosa de denunciar el feixisme. “No em puc estar d’advertir-vos del perill que suposa el desinterès i la ignorància que avui corre pertot. Els fets del passat podrien tornar a repetir-se i aquesta és una possibilitat que hem de combatre amb totes les nostres forces. No podem permetre que el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets.”Foto: Centelles.L’exili, tan dur i descarnat per tot allò que no et pots endur, pel que deixes amb la incertesa de si el retrobaràs i amb la certesa que si un dia pots tornar, no reconeixeràs allò que et van obligar a abandonar.Els alcaldes exiliats.Lluís Prunés i Sató va néixer a Manresa el 1894 i va morir a l’exili mexicà a Cuernavaca el 1964. Va ser una persona compromesa amb la República, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Com a servidor públic va ocupar els càrrecs d’alcalde de Manresa del juliol de 1931 al desembre de 1932, el de Governador Civil de Girona i va dirigir la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat a Tarragona. Va ser empresonat pels fets del 6 d’0ctubre de 1934 i condemnat el gener de 1936 a 8 anys de presó que va complir en Manresa fins que la victòria del Front Popular li va tornar la llibertat i el seu càrrec. Més tard va estar Conseller d'Economia i Agricultura de la Generalitat i Conseller de Treball. El 1939 es va exiliar a Cuba i més tard a Mèxic.Lluís Prunés va declarar: "En tota la meva actuació no he fet res més que complir amb el meu deure d'acord amb la meva consciència. He procurat fer justícia a tots. (I això ha estat l’únic que ha guiat) les meves actituds i els meus passos".Francesc Marcet i Artigas va néixer a Manresa el 1890 on va morir el 1974. Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya va ser regidor del primer consistori republicà el 1931 i el desembre de 1932 va substituir Prunés com alcalde. Va ser empresonat pels fets d’Octubre i va recuperar l’alcaldia després de les eleccions de febrer del 1936. Durant la guerra exerceix de jutge i el gener de 1939 s’exilià a França, però la seva família no es va deslliurar de la repressió franquista. La seva mare, Margarida Artigas va haver d'ingressar a la presó de Dones de Barcelona. La seva filla va ser depurada com a funcionària de la Generalitat i el fill va ser amenaçat i agredit per part de falangistes i policies de Manresa. Durant anys, la família fou sotmesa a registres I requises i la seva correspondència fou violada. El 1948 va poder tornar a Manresa sota vigilància i de ser un alcalde estimat per tothom va passar a ser menyspreat i marginat pels seus conciutadans. La tortura social del franquisme, una tortura invisible i punyent.La victòria franquista durant la Guerra Civil obligà a exiliar-se a centenars de milers de persones. A continuació llegirem 2 textos relacionats amb l’exili de manresans. En primer lloc, un de Vicenç Prat i Brunet, membre d’Acció Catalana i que havia estat regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa durant la República. Aquest és un fragment de les seves memòries sobre la seva arribada al Camp d’ArgelersL’arribada del manresà Vicenç Prat al camp d’Argelers–Bé, però on és el Camp?–El Camp? Es això el Camp.La platja neta i pelada, fosc negre i, més al lluny, uns petits focs. Glaç damunt la sorra, cap barraca ni cobert. Res; només ombres i ombres de gent que van d’ací d’allà. Miro el rellotge, poso l’abric a terra, la maleta per coixí, i em sento caure dels ulls unes llàgrimes com cigrons.[...]  En fer-se clar, vaig provar de mesurar tota l’amplitud de la situació. On em trobava? De moment, fred i gana. Al nord, una extensió de sorra i gent, sense fi. Mirant a Catalunya, els pics de Cotlliure. A l’esquerra, el mar. A la dreta, camps i vinyes. Però tot lluny.. [...][...] De tant en tant, el soroll d’una explosió ens recordava que encara la guerra cuejava. [...] Beure no era possible perquè les fonts improvisades a cent cinquanta metres de la mar, només pouaven que sal i residus de les mil cagarades de la gent que ho feien per tot. Els casos de còlic es multiplicaren ràpidament: hi hagué qui no podia fer mes de deu passes i ho deixava anar a dins dels pantalons. Els primers spahis i algerians, el filferro espinós que mentre es clava d’un cap s’arrenca de l’altre, un altaveu donant instruccions. Uns avions prenien fotografies pels noticiaris, i algú començava a matar un cavall. Tot un dia sense menjar res. A la tarda vaig arribar-me a uns canyissars per fer-me “una casa” per la nit vinent. El sol escalfava però en fer-se fosc, tenies treballs per aixoplugar-te. Ràpidament, s’aixecaren un sens fi de barraques fetes de canyes, cordills, mantes, llaunes de sardines i ossos: s’aprofitava tot el que es trobava. Calia dormir vestit. Els polls no podien tardar.Tampoc la segona nit no vaig poder dormir de fred i de cansat. Vingueren els diaris, i un camió de pa que fou llençat a estiracabells. La gent s’abraonava per agafar-ne i ben a la meva vora, un ex-carrabiner va atrapar una ganivetada en lloc d’un crostó. [...]Dels que es decidien per tornar a casa n’hi havia que se’n penedien al darrer moment; a altres que els insultaven perquè ho feien, i amb l’excusa dels principis els ho robaven tot, els venia un rampell i s’afegien al comboi dels que es repatriaven. I vinga gent amunt i avall del sorral: de ben vestits, d’espellifats, uniformes de totes menes; no puc explicar-t’ho. Quina quantitat n’hi hauria? Es podia dir cent mil i es podia multiplicar: tot era versemblant. Volem tenir un record i homenatjar els regidors represaliats. Els afusellats i els que van ser empresonats. Representants públics assassinats, torturats, tancats en condicions infrahumanes, per les seves idees i per representar al seu poble. La perversa paradoxa dels rebels jutjant per Rebel·lió els defensors de la legalitat republicana, els colpistes denunciant i castigant els governs legítims, l’univers invers del feixisme assassí.Agustí Espinalt i Sanllehí. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Tenia 55 anys quan va ser executat al Camp de la Bota el 27 d’abril de 1939 després d’haver estat condemnat a mort en Consell de Guerra Sumaríssim. Era solter, de professió joier i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. José Casasayas Rebordosa. 30 anys. Vidu. Envernissador. Nascut a Manresa i veí de la ciutat. Jutjat el 14/12/1939. Filiació CNT-FAI. Acusat de Rebel·lió. Executat el 14/5/1940 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.I les vulneracions de drets continuen avui, la injustícia, la censura, amb més perversió que quan el feixisme no ens havia robat les paraules llibertat, democràcia, drets, ultratjades avui quan són enarborades pels que no reconeixen les víctimes del franquisme, del terrorisme d’estat inoculant el negacionisme en una societat que encara no ha interioritzat que quan comença la cacera de bruixes no saps mai quan et tocarà a tu. El dit acusador és molt llarg i la indefensió immensa. Quan violadors de dones i menors viuen lliures, i joves, activistes i representants públics resten a presó o a l’exili sense cap raó.Emili Prunés i Sató. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Nascut i veí de Manresa. Tenia 47 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim pel qual va ser condemnat el 1943 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 6 anys i 1 dia de presó major.Dídac Baget i Firmat. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Va formar part del grup de regidors de la Federació Regionalista. Nascut a Manresa i veí de Barcelona. Tenia 43 anys el 1941 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim sobresegut el 1943.Jeroni Ferrer i Roca. Regidor de l’Ajuntament de Manresa que del 17 al 19 de febrer de 1936 va ser Alcalde interí. Nascut i veí de la ciutat. Tenia 52 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim pel qual va ser condemnat el 1942 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 8 anys de presó major.Josep Torra i Pujol. Va formar part de l’ajuntament republicà manresà conformat el gener de 1934. Regidor de la Concentració Republicana d’Esquerres militava a Acció Catalana Republicana. Nascut a Cardona i veí de Manresa. Tenia 47 anys el 1939 quan va ser detingut, empresonat i jutjat en Consell de Guerra Sumaríssim el mateix any. Va ser sentenciat a 12 anys i 1 dia.Ramón Casas i Pesarrodona. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut a Fonollosa, Bages, i veí de Manresa. Tenia 48 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra pel qual va ser condemnat el 1942 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 6 anys de presó menor. Lluís Vila i Galobart. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut i veí de Manresa. Tenia 38 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim que va ser sobresegut el 1942.Mateu Espinalt i Bajona. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut i veí de Manresa. Tenia 38 anys el 1939 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra pel qual va ser condemnat a 12 anys i 1 dia. L’actual sistema judicial no va fer cap transició, simplement es va anar al llit en dictadura i es va llevar en democràcia, si pot rebre aquest nom, només es va canviar el pijama. Així l’Audiència Nacional és filla del TOP, Tribunal de Orden Público, que des dels anys 60 es va constituir com a tribunal de la inquisició franquista per on va passar  totes aquelles persones que van voler aixecar la seva veu contra la dictadura. 13 manresans, fills o veïns de la localitat, van ser sentenciats pel TOP amb diferents penes i multes. Però volem recordar la María de los Ángeles González Granados que per la seva militància en el PCE-ML i el FRAP, com alguns companys de la nostra Mesa, també va passar pel TOP, com l’Antonio o en Felipe, tots dos querellants a l’Argentina. I també amb la seva relació amb Cipriano Martos Jiménez, germà del nostre company i querellant també, Antonio Martos. Cipriano va ser detingut per uns fulls volants llençats a les portes d’una fàbrica a Igualada,  torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus l’any 1973 i obligat a ingerir un líquid corrosiu que el va cremar per dins i que el va fer agonitzar durant tres setmanes a un hospital, tot sol, mentre era custodiat per una parella de la benemèrita. Després de la seva mort la seva família va ser amenaçada de rebre el mateix final i maltractada a puntades de peus per uns guàrdies civils que els hi van prohibir veure el cos d’en Cipriano, fins i tot a la seva mare agenollada a les escales de l’hospital. Cipriano va ser enterrat a una fossa comuna de Reus amb documentació falsificada, ara el seu germà vol recuperar els seus ossos perquè descansin al costat dels seus pares, que van morir amb el terrible dolor de l’assassinat del seu fill. Cipriano va ser un ésser humà que no va restar impassible davant la injustícia, solidari, bondadós i militant contra la dictadura feixista, un sindicalista, un republicà.Maria Àngels va ser jutjada en rebel·lia en dues ocasions i va ser condemnada a 2 anys de presó el 1972 i a 1 any el 1973.Maria Àngels el 1972 tenia 18 anys i una valentia, una força i una personalitat impactant, va renunciar a la seva llar benestant per afegir-se a la lluita sindical i contra el franquisme. Fins i tot es va casar només per tenir una tapadora per a la seva militància. Al llibre del periodista Roger Mateos, “Caso Cipriano Martos, Vida y muerte de un militante antifranquista” Maria Àngels dona el següent testimoni: Lo que sí recuerdo es el aspecto horrible que tenía el apartamento de Cipriano, un cuchitril destartalado y sin muebles, ni siquiera había sillas, teníamos que sentarnos en el suelo. El pobre no tenía nada. Trabajaba, militaba y nos cedía su espacio para que pudiésemos conversar sin tener que estar pendientes de si había soplones a nuestro alrededor. Todos éramos plenamente conscientes del peligro que eso conllevaba. Él también. Por eso es aún más destacable su generosidad, era como si no le importara lo que le pudiera pasar. De hecho, tampoco parecía importarle vivir en un antro como ese. Para ser feliz no necesitaba gran cosa, le bastaba con tener plátanos en la despensa… se me quedó grabada la imagen de él comiendo plátanos. ¡Le encantaban! Se los zampaba con la pasión de un niño. Cualquiera que lo haya conocido entenderá que lo que me inspira su recuerdo es un profundo cariño. El franquisme va irrompre amb un cop, matant la República i els seus defensors i va acabar amb repressió i mort, deixant-nos una Transició gens exemplar, tacada de sang, una corona dels boomerang borbons i un sistema lligat i ben lligat que encara ens ofega. El franquisme no ha marxat. Llegirem el testimoni d’un empresonat i detingut en aquests anys. Joan Sala Fainé, manresà empresonat d’octubre a desembre del 1975 a Manresa i a la presó Model, i detingut diverses vegades el 1976.L’11 d’octubre del 1975 em van venir a buscar de nit i se’m van emportar directament a la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa. La primera salutació fou un cop de puny abans de travessar la porta.[…] Em va donar molts cops de puny. Em van arrancar una part de la barba. Em van encendre mistos a les ungles dels dits de les mans. Em van clavar cops als testicles, em van colpejar les plantes dels peus amb una vareta. Fou una tortura bastant forta. Em preguntaven noms. De sobte et deixaven estar i entrava el que feia el paper de bo. Se’n tornava a anar i començaven a torturar-te un altre cop.Un d’aquells homes perdia realment el control. Començava donant cops de puny i s’anava emborratxant cada vegada més fins al punt que veies perillar la teva persona. En un moment determinat em van encanonar una pistola al front. Asseguraven que si se’ls escapava el gatell no passaria res perquè em deixarien abandonat a qualsevol lloc. Tot i que no m’ho creia, em feia molta impressió. També jugaven amb la família: els pares, els germans. Era una tortura acarnissada. L’angoixa que es viu en aquests moments és tan forta que es fa difícil oblidar tot allò amb el pas dels anys. No va ser aquesta primera experiència, sinó la segona, la que em va provocar un estat de xoc important, que em va afectar molt personalment. Durant un període de la meva vida no podia presenciar cap escena en què hi hagués un mínim de violència. Ni tan sols al cine, de manera que havia de sortir corrents de la sala. Era un terror i un pànic fruit de l’experiència amb aquell personatge que perdia el control.[…] L’any 1976 vaig participar a la gran manifestació que es va fer a Barcelona, a la plaça Urquinaona. Em van detenir juntament amb trenta i escaig persones més. Vaig quedar bloquejat entre els aldarulls. A la mateixa plaça ja em va caure a sobre una pluja de cops i puntades de peu. Recordo clarament que un comandament del grisos va indicar als seus subordinats que m’agafessin a mi. La consigna no era detenir-me, sinó deixar-me baldat. […] Em van ficar en un furgó i em van portar a la comissaria de la Via Laietana. […] Tècnicament, la persona que em torturava era molt més ferotge que el de Manresa. Se li va escapar una mà i de la trompada que em va donar a l’orella va estar a punt de rebentar-me la membrana. Un dia fou terrible. Fins que la cosa es va acabar. Va aparèixer el governador civil de Barcelona, Sánchez Terán (que després seria demòcrata de tota la vida) i en comptes de donar-me la mà a mi, la va donar al torturador. […] Aquella tortura va ser tan intensa que no hi havia punt de comparació amb el que havia patit a Manresa. Aquell personatge coneixia els punts claus del cos. Deixava de pegar-te en un punt i ja et pegava en un altre. Jugava amb una agulla de cosir. Se la passava entre els dits. Aquestes agulles se solien clavar a les ungles dels dits dels peus i de les mans. Fan un dolor insuportable. Per sort, amb mi no ho va practicar. Allò em va produir més terror psicològic que el fet d’encanyonar-me el front amb una pistola. A Barcelona la tècnica de la tortura fou molt més cruel. Em va marcar molt més. Era un individu que anava de paisà. Era un especialista en tortures. Tenia una capacitat enorme per fer mal. Ens acomiadem de vosaltres donant-vos les gràcies i amb l’esperança d’haver-vos encoratjat a posar el vostre granet de sorra pel dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes del franquisme i la transició. Només amb la vostra solidaritat podrem posar final a tanta impunitat. Per les persones que han patit i que ens han deixat, per aquelles i aquells que ens acompanyen i per totes aquelles que s’enfrontaran tard o d’hora amb la repressió feixista. Per totes cridem llibertat. La pancarta dels milers de noms:Galeria fotogràfica musical:Més fotografies: […]

  • CENT DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TU DECIDEIXES.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 22 avril 2019 à 09:17

    Hem dedicat aquesta concentració a les milicianes barcelonines. Hem recordat a les dones compromeses que van plantar cara al feixisme aquí i a França formant part de la resistència. Dones la majoria anònimes que mereixen que els seus noms siguin pronunciats i honorats. També el de les barcelonines que van patir el calvari dels camps de concentració nazis. I el nostre petit homenatge a Neus Català.Un any més arribem a l’abril. Sempre parlem dels abrils republicans, de l’esperança, dels somnis, del progrés, de la igualtat, de les reformes, de la cultura, l’educació, els valors democràtics, de lleis més socials, de drets, de llibertat, de laïcitat, fins i tot de revolucions: les passades reivindicades, les frustrades d’octubres, les futures que no es van poder guanyar. Va arribar per la voluntat popular en forma de vot una jove república per madurar i perfeccionar. Un projecte democràtic mai vist a un regne ja inexistent, abandonat per un Borbó poruc a la millor de les sorts. Una finestra oberta per a totes aquelles persones que només havien vist portes tancades. Un abril que venia a posar llum en la foscor de dictadures i monarquies de fam, analfabetisme, opressió, repressió, caciquisme, església i masclisme. Però aquest any, 80 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, de la caiguda de Catalunya en mans dels colpistes que amb l'ajuda d'esvàstiques i fasces van matar la República, les seves dones i homes i els seus fruits, hem de parlar de l’abril cautivo y desarmado. No és un abril qualsevol, és un mes d’urnes i prohibicions en un any on el feixisme desacomplexat ha estat normalitzat pels poders fàctics, per la classe política, per la premsa, pels tribunals on seuen amb el seu dit acusador. Normalitzat per gran part de la societat que després de PP i Ciutadans, ja inoculada, no s’espanta del projecte ultra VOX amb el seu fantasma franquista nacionalcatòlic sempre en moviment creixent, on s’ha normalitzat que tot allò que representa es pugui votar el 28-A. Sabem que sense drets humans no pot haver-hi democràcia, i sabem també que entre els diferents partits que es presenten a aquestes eleccions uns quants no els respecten, i entre aquests alguns presumeixen de no fer-ho. No podem normalitzar que amb els nostres impostos pagarem gent que farà apologia del feixisme des dels seus escons, mentre persones desaparegudes, assassinades, violades, vexades, torturades, empresonades, mortes i vives entre llàgrimes de pena i ràbia ens miraran als ulls i no podrem sostenir la mirada. Si ets demòcrata de principis no pots més que sentir-te colpida i colpit davant aquest panorama de caiguda lliure al precipici de la marginació i estigmatització de la diferència, de la dissidència, de les invisibilitzades, de l’esperit crític, de l’anul·lació i censura de les llibertats i drets fonamentals individuals i col·lectius. Si normalitzem això, no podrem sortir d’un laberint on el minotaure és un fill híbrid del neoliberalisme salvatge i el feixisme, una criatura abominable, que ens devorarà si solidàriament no teixim un fil antifeixista i irrompible per poder escapolir-nos del seu miserable cau.Volem dedicar aquesta concentració a les barcelonines i barcelonins de naixement o de veïnatge que sempre van estar a les trinxeres de la lluita contra l’opressió des dels inicis de les seves batalles contra els segrestadors de la igualtat, els amos de les claus de la seva llibertat i educació, contra els que s’engreixaven amb el pa i les vides de les seves filles i contra els armats coaccionadors de les seves voluntats d’emancipació. A la ciutadania barcelonina del segle XX, besàvies, àvies i mares de les nostres lluites de dignitat. A les milicianes i milicians que van marxar al front contra el feixisme que van acabar a la presó, assassinades als vorals, afusellades per escamots colpistes, mortes als franquistes camps espanyols, als col·laboracionistes francesos i als d’extermini nazis, tirotejades a ciutats i pobles més enllà de la dictadura. A les de la diàspora de l’exili que ens va deixar orfes a la llarga postguerra, una, grande y libre pels guanyadors, petita i captiva pels perdedors. Des del poble al seu President. Milicianes i milicians de la Barcelona antifeixista vingudes de tots els racons del món que van partir en columnes de solidaritat a combatre els rebels assassins i que no van deixar de lluitar contra el monstre, aquí, i després a tot el món, sense pensar en el risc, els perills i en el preu del seu compromís amb l’antifeixisme. Perquè allò que heretem, conquerim i assolim no és etern, perquè les lluites no només es guanyen sinó que es cuiden i es defensen, perquè som perquè ens han fet i hem après d'altres, tenim el deute i el deure d’honorar allò que ens van transmetre amb tant sacrifici. Perquè tenim el compromís de ser milicianes i milicians antifeixistes sortint en columnes de veritat, justícia i reparació al front de la desmemòria, per lluitar contra el corrupte forat negre de l’oblit, per netejar les seves clavegueres de les mentides, propaganda del poder immutable a l’ombra d’aquest regne podrit. Els crims d’estat acaben amb l’estat de dret, els crims de lesa humanitat no prescriuen i els seus botxins d’ahir, d’avui i de demà seran sempre criminals a jutjar i les seves víctimes hauran de ser rescabalades. Les antifeixistes, les republicanes, tenim memòria i no tenim rei, som lliures i estem armades dels valors de totes aquelles persones admirables que van defensar la legalitat republicana. Aquest abril tu decideixes.Neus Català.Volem recordar i alhora fer un homenatge a la resistent antifeixista Neus Català, que amb 103 anys va marxar aquesta setmana cantant les seves cançons republicanes, també les nostres. Una dona forta que va voler viure per contar l’horror dels camps d’extermini nazi i donar veu a totes les companyes que van ser assassinades, per a no deixar-les caure en la pitjor de les morts, la de l’oblit. Els Guiamets, Tarragona, era el poble natal de la Neus i allà ha volgut ser acomiadada amb la seva bandera republicana, ha marxat trencant silencis. Des de la seva incorporació a les Joventuts Socialistes Unificades en temps de defensa republicana va continuar sent una militant comunista. La Neus va ser una lluitadora i feminista, entre els seus referents va estar la seva mestra Pepita Hugués que es va fer miliciana de la cultura i després de caure en mans franquistes va morir a la presó de Tarragona, on va ser torturada. La Neus, com recull la Mar Trallero en el seu llibre "La dona antifeixista a Europa, Neus Català", no es cansava de recordar als seus companys deportats, homes, que també hi va haver dones que patiren la deportació i que la van patir perquè havien triat els difícils camins de la llibertat. Per això va haver d’aguantar ironies, oblits, voluntaris o no, de molts dels seus companys, però la Neus va continuar, infatigable, dins del seu paper de recordatori impertinent.La primera imatge de les dones que ja habitaven al camp va ser terrorífica: “Passàvem pel costat d’unes barraques on hi havia unes dones. Eren dones de no sé on i, en veure-les, ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba: Exactament, només tenien els ulls de persona viva. Eren cares de cadàvers.”Els camps eren alienants, destructors de dignitats. La Neus va haver d’agafar la pala i obeir les ordres: Havíem d’amuntegar sorra … en cadena. Ens feien posar en renglera i cadascuna de nosaltres amb una pala. Anàvem amuntegant la sorra cap a un costat i, a l’endemà, ens feien portar la mateixa sorra cap a l’altra banda. I si aquell món era un forat fosc de terror per als homes, per a les dones era encara més terrible, més humiliant, les vexacions eren encara pitjors i la supervivència estava amenaçada per la seva condició de dona.Dones valentes que no es rendien i sabotejaven allò que les obligaven a produir per a la maquinària de guerra alemanya. “Hi havia moltes espanyoles a Ravensbrück, però, qui tenia temps d’establir contactes? Quan tornàvem de treballar durant dotze hores, baldades i sense menjar, i que encara ens feien anar a buscar llenya a 9 quilòmetres d’anada i de 9 de tornada, amb un trosset de pa, com podíem contactar amb les altres? Quèiem rendides als nostres llits.”Fins i tot quan van ser alliberades pels americans havien d'estar vigilants. Un soldat americà d’origen espanyol les va prevenir dels americans (…). I això ho va comprovar aviat la mateixa Neus. La va sorprendre un d’aquells soldats, al qual li corresponia descans i estava fora de servei, que pretenia endur-se-la a passeig i abusar d’ella lluny de les mirades dels seus caps. (…) La Neus comentava que mentre estaven de servei els soldats eren respectuosos i tractaven molt bé les deportades, però quan tenien permisos de descans alguns aprofitaven la indefensió de les dones per violar-les.Gràcies a la resistència de la Neus avui podem descriure el patiment de les dones als camps, encara que mai podrem arribar a posar-nos en les seves pells marcades per a sempre més.Els camps de concentració nazis en clau de gènere.Fins i tot passava que, quan es descobria que una dona tenia la regla, se la considerava improductiva i se l’enviava a la cambra de gas. A la Neus li va venir la regla precisament quan tocava passar revista a la infermeria, i havien d’anar despullades, sense cap protecció higiènica. Després, i a altres dones com ella, li van posar una injecció per evitar la menstruació. Segons la Neus, allò es feia perquè rendissin més en el treball. Un altre acte de menyspreu i humiliant per a les presoneres era la revisió vaginal. Amb el mateix instrument sense desinfectar, una mena d’espàtula, les examinaven amb el pretext de saber si tenien la sífilis o no, o si estaven embarassades. Les embarassades i les malaltes eren enviades directament a la cambra de gas. Nombroses preses seleccionades per a la prostitució es van suïcidar abans o després de ser violades. Neus recorda dues d’aquestes dones: “Alguna, si era bella, podia ser destinada al prostíbul, com li va passar a una cantant d’òpera belga i a la dona d’un diputat socialista de Bèlgica: com tantes altres, es van suïcidar.”Carl Clauberg, que va dur a terme alguns dels seus experiments amb presoneres de Ravensbrück, va ser un dels grans incitadors a assajar uns determinats mètodes d’esterilització. Un d’aquests procediments consistia a injectar una substància càustica a l’úter que s’adheria a les trompes de Fal·lopi i les obstruïa. A la infermeria també hi anaven a parar les dones embarassades (les que no acabaven a la cambra de gas). A moltes se’ls practicava un avortament forçat quan ja estaven de 7 o 8 mesos.  Els metges, al capdavant dels quals hi havia Rolf Rosenthal, esperaven fins a un estat molt avançat de l’embaràs perquè així la mare i el fetus patien més. Molts d’aquests avortaments, per raons òbvies, acabaven amb la mort de la mare. A les dones que finalmente parien se les desposseïa dels seus nadons, els quals foren enviats a orfenats nazis fins a l’any 1942. A partir d’aquell any, es va determinar que els nadons serien sacrificats, cosa que es duia a terme de la manera més cruel possible i molt sovint en presència de la mateixa mare. A vegades es llençava el nen o la nena contra la paret, mentre que en altres ocasions els ofegaven en un cubell d’aigua. La Neus encara apunta un altre mètode que empraven: “Els agafaven pel cap i els peus i, d’una estrebada, els desconjuntaven.”Les dones, per tant, en camps com Ravensbrück i tants altres, patien una doble discriminació. D’una banda, eren deportades i sofriren el mateix que els seus companys, però, a més de la seva condició de presoneres, carregaven la condició de dona en un sistema extremament masclista, i això les convertia en dobles víctimes del sistema penitenciari nazi.Extractes del llibre de la Mar Trallero, La dona antifeixista a Europa, Neus Català.Barcelonines als camps nazis.Carme Urgeles, nascuda a Barcelona el 28 de juliol de 1911. Va ser deportada des de la Gare de l’Est de París. Primer va estar al camp de Neuengamme el juny del 1944, un parell de setmanes fins que va ser traslladada a Ravensbrück. D’allà a Leipzig i per últim a Buchenwald fins a la seva alliberació el 16 d’abril de 1945. Tenia 34 anys.Francisca Puig, nascuda a Barcelona el 17 d’abril de 1914. Va ser deportada a Ravensbrück el 23 de juny de 1944 i tres mesos més tard a Buchenwald d’on passaria més endavant a Leipzig.Victòria Morales Rey, nascuda a Barcelona el 9 de maig de 1900. Va ingressar a Mauthausen el 13 de desembre de 1940 des del  Stalag V D. El 24 de gener de 1941 va ser traslladada a Gusen on va morir el 3 de juny de 1941. Tenia 41 anys. Va resistir 6 mesos.Mercè Núñez Targa, filla de catalana i gallec, nascuda a Barcelona el 16 de gener de 1911. Militant comunista. Quan s’encarregava de l’organització del Partit Comunista de A Corunya el 1939 va ser detinguda, va patir les presons de Franco, d’on va poder sortir gràcies a un error de la Dictadura. Va fugir a França on participarà en la Resistència. Detinguda i torturada per la Gestapo va ingressar a la presó de Romainville d’on va ser traslladada a Neue Bremm el mes de juny de 1944 i d’aquí a Ravensbrück, a Hasag i Buchenwald. Va ser alliberada l’abril del 1945. Tenia 34 anys i pesava 40 quilos. Carme Buatell Costa, nascuda a Barcelona el 19 de novembre de 1898. Va ser traslladada des de l’Hospital de Marsella a la presó de Romainville. Deportada a Ravensbrück i d’aquí a Leipzig, Buchenwald d’on va ser alliberada. Tenia 47 anys.Raenda Barres, nascuda a Barcelona el 25 de maig de 1923. Va ser deportada al camp de Bergen-Belsen. FontLes dones milicianes del 36. Després del cop d’estat feixista del 17 de juliol es van crear les milícies antifeixistes, milers de milicians voluntaris es van apuntar per anar al front a defensar la República i lluitar contra el feixisme. La novetat va estar que aquestes llistes estaven obertes a les dones i que un gran nombre d’aquestes es van allistar no només per a formar part dels serveis sanitaris del front sinó per agafar el fusell i posar-se a primera línia de foc. Van ser un 3% per cent del cens de les milícies, sembla a priori un número insignificant però va marcar un canvi revolucionari per a les dones. Aquestes dones van estar al front fins al gener de 1937 en què es conformà l’Exèrcit Republicà on les dones van passar a ocupar serveis sanitaris o auxiliars bàsicament.Aquestes dones trencadores i valentes van patir la discriminació al front sent acusades de causar baixes dels milicians per malalties venèries com relatava la barcelonina miliciana anarquista Conxa Pérez que va formar part de la Columna Durruti i que deia que s’hauria d’haver diferenciat entre les prostitutes i les milicianes. Malgrat aquesta terrible estigmatització de la dona, columnes com la d’Estat Català, Santaularia i Volant Catalana van seguir incorporant-les a les seves files. Les dones com sempre lluitant en molts més fronts que els homes i amb més sacrifici. Així un milicià constatava: “Hay mujeres también, milicianas que se echan el fusil a la cara cuando es preciso tirar y que luego cosen la ropa de los milicianos o atienden la comida.” La primera dona en morir combatent al front va ser l’Amàlia Lobato Rosique, després de rebre cinc dies d’instrucció va ser ferida al ventre el dia 20 d’agost i va morir el dia 22 a l’Hospital de la Ciutadella, Balears. Pocs dies després, l’1 de setembre a Manacor les germanes i veïnes de Barcelona Daria i Mercè Buxadé Adroher van ser afusellades. També la Teresa Genoveva Bellera Cemelí el 4 de setembre de 1936 i la Maria García Sanchís i la Ramona Soldevila Cirés el dia 5.  Totes militants del PSUC i part de la Columna Antonio Calero. Documental: Milicianes veure aquí.Més tard aquestes dones que amb tanta empenta antifeixista van voler defensar la República van ser relegades sota la premisa que eren el sexe dèbil i que per tant no estaven preparades per a la guerra i que s’havia d’abandonar l’idealisme igualitari per no posar en risc la victòria. Van tornar a la rereguarda i aquí el seu paper va ser fonamental. Informació per elaborar aquest llistat extreta del llibre de Gonzalo Berger Les milícies antifeixistes de Catalunya i del llistat de la seva tesi consultable aquí.Les barcelonines de les columnes antifeixistes.Columna 19 de juliol.Va sortir el 23 d’agost de Barcelona cap al front d’Aragó. Formada per membres del PSUC també va tenir entre les seves files membres de la CNT, la UGT, ERC i la FAI procedents de Barcelona. Es va integrar més tard a les columnas Francisco Duran Rosell i a la Columna Del Barrio.Van formar part: Cristina Alcolea García, Otilia Bartomeu Menéndez, Teresa Catalán Surinas, Enriqueta Catalán, Natividad Lahuerta.  Totes militants del PSUC.Columna 4 de Setembre.Van formar part: Agustina Blasco Climen, Victoria Martínez Marro, Vista Mero Díaz i Rosa Ródenas Rodríguez. Totes militants de la CNT.Columna Acero Rápido.Va sortir cap al front d’Aragó el 8 de setembre de 1936. Estava formada majoritàriament per membres del PSUC i alguns de la UGT i la CNT de Barcelona.  Es va integrar a l’octubre a la Columna del Barrio.Van formar part: Carmen Fuster Lloret i Joaquina Lloret Bosch, filiació PSUC.Columna Aguiluchos de la FAI.Van formar part: Rita Bayona Miralda, Aurelia Chillerón Sanz, Pura Ferrer Muñoz, Magdalena Lepine de Bosch,  Ana Núñez Cano, Carmen Orjillers Solsona, Ángeles Pérez Roca, Felisa Pérez Roca, Beatriz Rodríguez Ceprián, Isabel Sánchez Contreras, Juana Santiago Gorrete, Alicia Serrano Marcos, Juana Suau Olivares. Totes militants de la CNT. I Josefa Gavela Rodríguez i Narcisa Millán Riu de la FAI.Columna Alas Rojas.Va sortir el 28 de juliol de 1936 cap al front d’Aragó. Conformada per un nombre important de militars professionals, afiliats de la CNT i membres del PSUC i poques dones.Van formar part: Enriqueta Anbel Rodríguez, Carmen López García i María Vives Marco, sense filiación política coneguda. Argentina Bilbao Rodríguez i Juana Carceller Bordas del PSUC i Dolores Pérez Giner de la UGT.Columna Alto Aragón. També coneguda com a Relojero de Jaca va sortir cap al front d’Aragó el 9 d’agost de 1936. Conformada per militars professionals, per militants del PSUC i la UGT, i en menor mesura, afiliats de la CNT i de la FAI.Van formar part: Matilde Blancas Trullenque i Covadonga Menéndez Fernández del PSUC.Columna Arquer-Grossi.Va sortir cap al front d’Aragó el 24 de juliol de 1936, comandada per Manuel Grossi i Jordi Arquer. Estava formada per membres del POUM i un grup minoritari de la CNT i la UGT. El diari de la columna tenia el nom d’Alerta.Van formar part: Raimunda Balcells Gasion, Matilde García Galvany i Ana Porta Castells del POUM.Francisco Ascaso.Columna Ascaso.Va sortir cap al front d’Aragó el 13 d’agost de 1936. Comandada per Ascaso i Aldabaldetrecu estava formada en gran part per membres de la CNT i alguns membres del POUM, el PSUC, ERC, la UGT i la FAI. Destacar el gran nombre d’italians que van conformar la centúria Giustizia e Libertà. Van formar part: Josefa Cañadas Alonso, Irene Castán Guillén, María Costa Elías, Rosario Galindo Canovas, Esperanza García Robles, Antonia Gayubo Gil, Yolanda Martos García, Antonia Morales Robles, María Pérez Juan, Montserrat Presegue Morfa, Juana Sáez Poveda, María Sanahuja Safont, Teresa Sánchez Martínez, Rosa Santacana Blasi, Guadalupe Sebastián Andrés, Pilar Techito Ros. Totes de la CNT. Josefa Carbonell sense filiació i  Eustasia Corrales Sancha del PFI, Partit Federal Ibèric.Columna Capità García Miranda.Va sortir cap al front d’Aragó el 24 de juliol cap a l’Aragó. La unitat comandada per García Miranda estava formada per membres del POUM, ERC, la CNT, la FAI, el CADCI i militars professionals. Van formar part: Jacinta Barquero Valero del POUM i Rosa Fornera Pujol d’ERC.Columna Capità Medrano.Va sortir cap al front d’Aragó el 27 de juliol de 1936. L’agrupació va estar formada en origen per membres de la CNT, ERC, el CADCI, el POUM, la FAI, el Partit Sindicalista i un grup nombrós de militars. Va formar part: Julia Abadilla Arilla del Partit Sindicalista. Columna Capità Pajarero.Va sortir el 17 d’agost cap al front de Mallorca. Comandada pel militar capità Luis Jiménez-Pajarero estava formada per militars professionals i membres del PSUC de Barcelona. Al mes de setembre va ser destinada a l’Aragó i es va integrar a la Columna Roja y Negra. Va formar part: Juana Ruiz Vitoria.Karl Marx.Columna Carlos Marx.Va sortir el 3 d’agost de 1936 cap al front de les Balears. Formada per militars professionals, Brigadistes Internacionals i membres del PSUC. Va ser destinada més tard a l’Aragó i una part a Madrid integrant-se a la Columna Libertad.Van formar part: María Rosa Casas Aulestia del PSUC destinada al front d’Aragó, Ramona Siles García del PSUC destinada a les Balears i Cecilia Guía Garcés de la CNT destinada al front d’Aragó.Columna Casas Sala.Va sortir cap al front d’Aragó el 24 d’agost de 1936. Formada per militants del Partit Republicà d’Esquerres, militants d’ERC i alguns membres de la CNT i la UGT. Va comptar amb un gruix important de militars professionals. Més tard es va integrar a la Columna Durruti.  Van formar part: Josefa Ampodas Alemán. Francisca García Gómez i Berta Sánchez Guariza del PRE (IR) i Enriqueta Ros Juan de la CNT.Columna Cavalleria Roja del POUM.Va sortir cap al front d’Aragó el 12 d’agost i estava formada per membres del POUM.Va formar part: Ángela Barceló Onorrus.Columna Comandant Antonio Calero.Va sortir cap al front de les Balears el 16 d’agost de 1936. Comandada per Calero estava formada per militars professionals i membres del PSUC i del seu batalló femení. Va disposar a l’illa de Mallorca de 3 banderes de 25 dones cada una, la Bolxevic 31, l’Aida Lafuente i la Rosa Luxemburg. Més tard va ser enviada a l’Aragó i integrada a la Columna Carlos Marx.Van formar part: María Carrocera, Elena Valenzuela Martín i la Ramona Soldevila Cires morta a Son Carrió el 23 d’agost de 1936.Columna Del Barrio.Van formar part: María Alfonso Balcarce, Pepita Amaro Martín, Florentina Ballver Granero, Soledad Baracaldo Sevilla, María Betes Borres, Pura Bilbao Rodríguez, Joaquima Calvet Escudé, Antonia Carmona Martínez, María Petra Cendón Galán, Joaquina Cuesta Pérez, Rosa Escudé Boixareu, Encarnación Golas Rodríguez, Teresa González Clemente, María González Rius, María Iglesias Marsa, Josefina Julián Nogués, Adoración Laliga, Isabel Linazasoro Sarasola, Vicenta López Segura, Ginesa Marcelino Martínez, Enriqueta Marco Barrada, Carmen Martín Tovar, Rosa Martínez Palau, Amparo Maylin Díaz, Concepció Méndez Izquierdo, Caridad Mercader del Río, Aurora Montemayor Tubau, Catalina Mora Mas, Lluïsa Morillas Mercadé, Paca Navarro Laplaza, Joaquima Ortiz Gracia, Pepita Pagès Gual, Pilar Pascual Vives, María Pla Tomás, Amparo Prats Antich, Matilde Ramonacho Morer, Trini Rebollo Cerbello, María Teresa Reñe Camí, Pilar Rillo Iranzo, Juana Sánchez Guinardo, Cesaria Tola Hernández, Antonia Torrens Gorrea i Pepita Vallès Rovira. Totes militants del PSUC.Columna Desiderio Trilles.Va sortir el 5 d’agost cap al front Balear. Estava formada per membres del PSUC i la UGT de la ciutat de Barcelona. De tornada es va integrar a la Columna Carlos Marx cap al front d’Aragó. El seu nom és en honor del sindicalista de la UGT del port de Barcelona assassinat. Van formar part: Mercedes Mesa Jardon, Arsenia Moral Calvo i Antonia Ramis Galmes del PSUC.Columna Durruti entrant a Madrid.Buenaventura Durruti.Columna Durruti.Va sortir cap al front d’Aragó el 24 de juliol de 1936. Estava formada majoritàriament per membres de la CNT i un contingent important de la FAI, membres de la UGT, un nombre minoritari d’ERC, PSUC i Estat Català i una presència important de les dones. El mes de novembre part de la columna va ser destinada a Madrid on va morir Durruti el dia 20. La columna tenia el seu butlletí de nom El Frente. Van formar part: Josefa Albir Nieva, Alejandra Anglada, María Ariño Orench, Ángela Barca Asensio, Magdalena Beltrán Fernández, Felisa Beltrán Vallespin, Carmen Blázquez García, Teófila Collado Giménez, Pilar Cubells Rocafort, Elvina Domínguez Gómez, Josefina Escuders Salvador, María Elena Esparcia Portero, Ángela Fernández Costa, Dolores Fernández Velasco, Carmen Fernández, Mercè Ferrer Llort, Consuelo García Núñez, Alejandra Gasull Rege, Aurelia Gimeno, Hortensia Gómez Fernández, María González González, Dolores González Hernando, Lorenza Gracia Blasco, Encarnación Gutiérrez Labredo, Antonia Hernández Cordón, Lucía Hernández Vidal, Carmen López López, Catalina Marqués Risech, Rosita Martí Lloret, Carmen Martínez, Enriqueta Mila, Narcisa Montero Ferris, Felisa Pérez Ochoa, Conchita Piramuelles González, Antonia Ramón Aisa, Teodora Ramos Martínez, Josefa Ramos Peña, Vicenta Romagueras Llansa, Enriqueta Rumbeu Colomer, Amapola Salcedo Jover, Francisca Sánchez Gómez, Anita Segura Fuentes, Concepción Soto Barcelo, Adelina Tejedor García, Mercedes Tramon Rodríguez, Carmen Vernón Fresno, Higinia Yagüe Soriano. Totes militants de la CNT. Mercedes Gil García, Anita Giménez Martínez, Teresa Margalef Beltrán, María Navarro Siles,  Anita Subirachs Albirt, militants de la FAI. Manuela Navarro Ruzafa del CRE i Delfine Aupadell Trabal d’ERC.Friedrich Engels.Columna Engels.Va sortir cap al front d’Aragó el 15 de setembre de 1936. Formada per membres del PSUC va tenir un nombre significatiu de dones. Més tard es va integrar a la Columna Macià-Companys i després a la Libertad al front de Madrid.Va formar part: Enriqueta Salvado Badía.Fermín Galán.Columna Fermín Galán.Va formar part: María Romo Romero, membre del PSUC.Columna Francisco Duran Rosell.Va sortir cap al front d’Aragó el 30 d’agost de 1936. Estava formada per membres del PSUC de Barcelona. Es va integrar a la Columna 19 de Juliol i més tard a la Carlos Marx.Van formar part: Carmen Álvarez Pérez, Anita Pérez Doblas, Felipa Saliente Guasch. Columna Francisco Guillamont.Va sortir el 3 d’agost de 1936 cap a les Balears. Estava formada per membres del PSUC, militars professionals, un nombre important de dones i de brigadistes francesos. Van formar part: Eulalia Bellavista Montserrat, Pura Cleiro Montero, Bárbara Fernández Gutiérrez, Concha Lisán Poveda i Pepita Martínez Izquierdo del PSUC.Columna Francisco Ruiz García.Va sortir el 18 d’agost de 1936 cap al front d’Aragó. Formada per membres del PSUC i militars professionals.Van formar part: Emiliana Rovira Leroux i Amparo Sebastián Ferrer.Columna Gamisans-Oliver.Va sortir el 20 d’agost cap al front de les Balears. Formada per membres del POUM. A la tornada de Mallorca va ser enviada a Madrid integrant-se a la Columna Lenin. Va formar part: Maria Miquel Roca.Juan García Oliver.Columna García Oliver.Van formar part: Agustina Álvarez Martínez, Trinidad Díaz Martín, Teresa Martín Ferrer, Mercedes Martínez Ruiz, Ángeles Méndez Meca, Rosita Navarro Cubero. Totes de la CNT. Carmen Duran Felip de la UGT. Humildad Mandos Pérez i Ramona Mitjavila Castro de la FAI.Columna Grupo Nº 16 Guardias de Asalto. Va formar part: Isabel Alonso Mas, sense filiació, front d’Aragó.Columna Hilario Zamora.Va sortir des de Lleida el 25 de juliol de 1936 cap al front d’Aragó. Estava composta majoritàriament per membres de la CNT i alguns voluntaris de la FAI, el PSUC, la UGT, ERC i més tard d’Estat Català. Amb un nombre important de militars professionals i Brigadistes Internacionals. Van formar part: Filomena Folch Gil, María Guillem Pico, Isidora Sobe Salinas. Totes de la CNT.Columna Jaume Graells.Coneguda com a Columna de Ferro, va sortir cap al front d’Aragó el 15 de setembre de 1936. Formada per membres del PSUC i la UGT de Barcelona i alguns Brigadistes Internacionals. A l’octubre va ser destinada a la defensa de Madrid. El febrer de 1937 va ser destinada a Barcelona. Va formar part: Cecilia Santos Caparrós del PSUC. Madrid.Informació.Joaquín Maurín.Columna Joaquín Maurín.Va sortir cap al front d’Aragó el 3 d’agost de 1936  i es va desplegar al sector d’Osca. Formada per militants del POUM i alguns membres de la CNT, el PSUC i la UGT. Part d’aquesta columna va ser destinada més tard al front de Madrid on va patir moltes baixes. Van formar part: María Álvarez Expósito, Josefa Bescos Lafarga, Teresa Campos Porras, Isabel Fernández Ferreira, Irene Hombradella Nieto, Dolores Juncosa Dolcet, Vicenta Magraner Torán, Carmen Marín Martínez, Ángeles Martínez Villar, Jacinta Mayans Cator, Conchita Monell Ribó, María Pardo Domingo, María Pérez Martínez, Ángela Pilar Siserol, Amelia Rocha Rodríguez, Benilde Rodríguez Álvarez, Pepita Ruiz Alonso, Carmen Villalba Pérez, Nieves Rigosa Rivas. Totes militants del POUM.Columna Juan Guillamont.Va sortir el 8 d’agost cap al front de les Balears sota el comandament del Capità Alberto Bayo. Estava formada per membres del PSUC, alguns militars professionals i brigadistes internacionals francesos. Van formar part: Pilar García Bernal, Concepción García Pérez, Trinidad Marcial Olone y Mercedes Sicart Bertolín. Columna Libertad.Va sortir de Barcelona el 8 de setembre de 1936 cap al front de Madrid. Estava formada principalment per membres del PSUC i la UGT de la ciutat i la província de Barcelona. El desembre del 36 va expulsar a les milicianes.Van formar part: Paquita Abellán Asensio, Matilde Alcántara Turro, Matilde Aparicio Martínez, Pilar Barbera Segura, Francisca Domenech Badia, Cristeta Ederra, Carmen Espurz Goded, Francisca Jover Gracia, Valentina Martínez Moreno, Fernanda Rigart Surreañe, María Ruiz Husillos, Humildad Ulldemolins, Dora Yrigoyen Monjón. Totes membres del PSUC.Lluís Companys i Francesc Macià.Columna Macià-Companys.Va sortir de Barcelona cap al front d’Aragó el 7 de setembre de 1936. Comandada pels coronels Jesús Pérez Salas i Ricard Pujol. Estava formada majoritàriament per membres d’ERC i alguns afiliats de la CNT i militants d’Acció Catalana Republicana de Barcelona. La columna tenia el seu diari de títol Catalunya Antifeixista. Van formar part: Florentina Álvarez Manya, Teresa Ariño Fortigosa, Encarnación Barrias Ragasa, Júlia Calabuig Martí, Elisa Fernández Gómez, Carola Gavaldà Baravino, Rosita Germà Gálvez, Victoria Martín Marro, Antonia Mur Puyol, Cristina Peruga, Emilia Roda Domingo, Dolors Rodríguez García i Victoria Rubio Peruc. Totes militants d’Esquerra Catalana de Catalunya.Columna Miguel Torelló.Va sortir el 25 d’agost de Barcelona cap al front de Mallorca. Comandada per Miguel Torelló estava formada per membres del PSUC i la UGT de Barcelona i quadres militars professionals entre aquests francesos.  En tornar es va integrar a la Columna Carlos Marx amb destí a l’Aragó. Van formar part: Mercedes Ariño Domeque, Enriqueta Caralt Vila, Lola Guijarro Camarasa, Conchita Lefer Ors, Francisca Plana Nin. Militants del PSUC.Miquel Pedrola.Columna Miquel Pedrola. Va sortir cap al front de l’Aragó el 25 d’agost de 1936. Comandada per Miquel Pedrola estava formada per membres del POUM i va acollir brigadistes internacionals d’Anglaterra, França i Itàlia. Sense militars professionals i amb un gran nombre de dones. Es va enfrontar a Osca al Terç de Navarra i va patir moltes baixes. Van formar part: Pepita Aguilar Río, Pepita Alsina Marquillas, Conchita Ferrer Margalló, Rosita Giménez Bazán, Soledad López Barrero, Áurea López de las Heras, Carlota Margolin, Teresa Monreal Verdes, Olga Monskheli Preiss, Teresa Monreal Verdes, Olga Monskheli Preiss, Nieves Oriol Font. Totes del POUM.Antonio OrtizColumna Ortiz.Va sortir cap al front d’Aragó el 25 de juliol de 1936 i va mantenir durs combats a Belchite.Van formar part: Carmen Alegría Lareyna, Petra Artigas Ramírez, Maria Badal Gil, Francesca Bendicho, Catalina Bernard Gómez, Caridad Espinosa Genaro, Victoria Gallego Ramos, Asunción García Navarro, Carmen Hernández Guillermo, Esperanza Mirabete Quirós, Carmen Rigall Canet, Rosa Rosmron, Cecilia Sánchez García, Julia Sanz Delgado, Teodora Valiente Lillo, Paulina Zeycas Varela. Todas de la CNT. I Mariana Alaiz Pablo de la FAI.Columna Rafael Casanovas.Va sortir cap al front Balear el 13 d’agost de 1936. Estava formada en la seva integritat per membres d’Esquerra Republicana de Catalunya de Barcelona. Van formar part: Mercedes Gerbau Sánchez i  Dolors Lanto Verdú.Columna Ricard-Zapatero.Va sortir cap a Maó el 5 d’agost de 1936. Estava formada per membres d’Estat Català i una Centúria d’ERC. Va ser la unitat que va patir més baixes, el 28 d’agost van ser capturats uns 30 milicians. Els supervivents d’Estat Català es van unir a la Columna Santaularia, els d’ERC van continuar amb destí al front d’Aragó.Van formar part: Mercè Andrés Grau, Montserrat Bernardes Vicens, Daría Hernández Tamayo,  Joaquima Rivera Leron i Josefa Velasco Basas. Totes d’Estat Català.Columna Roja y Negra.Va sortir el 16 de setembre cap al front d’Aragó. Estava formada per membres de la CNT i alguns de la FAI, de Barcelona. Van participar també mariners del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i oficials i sotsoficials de la Guardia Nacional Republicana.Van formar part: Aurora Alonar Fernández, Elvira Barrera Cano, Maria Bellavista Montserrat, Francisca Casanovas, Bárbara Cuartero Miguel, Alfonsa Diana Turo, Inés Madrid de las Heras, Marina Mares Pascual, María pérez Duran, Dolors Porta Santos, Rosario Romero Rodríguez, Ángelita Romero Torres, Matilde Sainz Alonso, Carmen Sans Figueras, Manuela Valls Català, Maria Vilaseca Viladet. Totes militants de la CNT.Columna Santaularia.Va sortir cap al front d’Aragó el 14 de setembre de 1936. Comandada pels capitans Santaularia i Mas, estava formada per membres d’Estat Català de la ciutat de Barcelona. Van formar part: Felicia Arronts Arronts, María Cristóbal Tomás, Balbina Domenec Puig, Angelina Parreu Montserrat. Columna Tierra y Libertad També coneguda com a Columna Santillán. Va sortir amb destinació Madrid el 7 de setembre de 1936 comandada per Diego Abad de Santillán i Germinal de Sousa. Estava formada quasi en la seva totalitat per membres de la CNT i la FAI de Barcelona. Aquesta columna sempre va manifestar restar sota el comandament de la Generalitat de Catalunya encara després de la seva militarització.Van formar part: Juana Casajuana Enric, Pilar Garrido, Maria Graupera Vilalta. Totes de la CNT. Columna Tinent Morales.Va sortir el 5 d’agost cap al front d’Aragó. Estava formada per membres del POUM de Barcelona sense cap militar.Va formar part: Rosa Rodríguez Fernández. Columna del Sindicat del Transport Marítim de la CNT.Va sortir amb destí al front Balear el 10 d’agost de 1936. Estava formada per afiliats de la CNT de Barcelona, mariners d’ofici originaris d’arreu de l’estat espanyol i també per Brigadistes Internacionals belgues i francesos.Van formar part: Guadalupe Amador Martínez, Dolores Bonada Homs, Antonia Casals Miró, Antonia Catalán Muñoz, María Costa Torres, Asunción Travesa Riu. Totes de la CNT. I María Alcalde Rincón de la FAI.Columna Vallès Oriental. Va sortir el 15 de setembre des de Granollers cap al front d’Aragó. Estava formada per militants de la CNT i la FAI.Va formar part: Natividad Rodríguez Esteve afiliada a la CNT.Columna Victoria Roja.Va sortir cap al front d’Aragó el 5 de novembre de 1936. Estava formada per membres del PSUC, la UGT i la CNT.Va formar part: Amanda Soto Monasterio, membre del PSUC.Columna Vidal.Va sortir cap a les Balears el 4 d’agost de 1936. Formada per militants de la CNT la presència de dones era testimonial.Va formar part: Luisa Muñoz Giner.Columna Villalba.Va operar al front d’Aragó. Formada per militants de la CNT, POUM, PSUC i UGT, comptava amb militars, guàrdies civils i Brigadistes Internacionals. Només una petita part eren milicians catalans.Va formar part: Julia Zedo Anebren, membre de la CNT.Columna Volant Catalana.Va sortir el 10 de novembre cap a l’Aragó. Formada per militants d’Estat Català bàsicament de Barcelona.Van formar part: Margarida Ciurana Fontanelles, Lluïsa Comas Domínguez, María Fornas Fontova, Laureana Gastelumendi Lecona, Araceli Guillem Fontdevila, Carme Pentinat Jardí, Camila Tuset Llimos, Carolina Tutusaus Ordoña, Anna Vallès Pegueroles. Columna Zapatero.Va sortir cap a les Balears el 2 d’agost de 1936 comandada pel militar Marcel·lí Zapatero. Formada en la seva totalitat per membres del PSUC. Entre les seves files molts brigadistes alemanys, austríacs i fonamentalment francesos. Després de tornar de les Balears va ser destinada al front d’Aragó.Van formar part: Águeda Alonso Fernández, Margarita Garreta Ferran, Elisa Garrido García, Joaquina González Lisbona, Filomena Martínez Romero, María Mira Calderón i Ramona Rosell Lloveras.  I Antonia Garcés Bonafe del Cenre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI).Dones sanitàries dels Serveis Sanitaris destinades al front d’Aragó.María Aguilar Bellet, Amalia Alfonso Pascual, Lluïsa Alloza Sese, Margarida Arrom Sastre, Pilar Artigas Guillem, Filomena Carreras, Carmen Castañeiro, Teresa Castillo Blanco, Dolors Comas, Dolors Contijoch Contijoch, Adelaida Cuadrado García, Matilde Díaz Artola, Francesca Díaz López, María Diez Benito, Dolors Fabregas Camps, Manuela García Losada, Paquita Garrido Antón, María Giménez Sánchez, Cresencia Graver Fuster, Felisa Hernández Miquel, Balbina Juanpera Hinojosa, Felicitat Linares Barber, Pilar Luis González, Antonia Mantas Dutri, Antonia Meriñán Murcia, Bárbara Muñoz Chopo, Emilia Napsone, Julia Panades Jaume, Maria Lluïsa Piera Calzada, Maria Lluïsa Pratginestos Melotti, Paz Puértolas Bernal, Montserrat Puig Pelat, Maria Puigvert Saligru, Concepció Roche Díaz, Rita Roldán Agudo, Josefina Rubio Domingo, Rosa Ruiz Núñez, Josepa Sabio Allueba, María Rosa Sainz Cabezón, Catarina Sánchez López, Sebastiana Sastre Sastre, Montserrat Simo Vilagenes, Rosa Veron Agustí, Carmen Viela Romero, Teresa Villanueva Pérez, Juana Zapater Bernal, Narcisa Zenón Ceivera. Concepció Cataña de Gracia, Francisca Conejo Remesal i María Garrido Núñez sanitàries de la Columna Durruti. Carmen Diez Álvaro sanitària de la Columna Tinent Coronel Mena. Elisa Fernández  sanitària de la Columna Macià-Companys.Catalina Hernández Pagán i Joaquina Yuste Alfranca, sanitàries membres del POUM. Pilar Igual Corbalán i Carmen Isla Zapater, sanitàries membres de la CNT.Isabel Moreno del Cerro sanitària de la Columna Carlos Marx. I Celeste Sales Daura sanitària de la Columna Alas Rojas. Dones sanitàries dels Serveis Sanitaris destinades al front de les Balears.Francesca Asín España, Blanca Casanovas Rodríguez, Margarita Ferrer Cabet, Julia Frequet Peiró, Carme Llorens Nualart, Mercè Masseres Vesa, Teresa Nolda Vázquez, Pilar Queralt Oliva, Bárbara Sorolla Zapater. I Eugenia Pedrosa María sanitària membre del PSUC.Dones sanitàries dels Serveis Sanitaris destinades al front de Catalunya.Elionor Mas Vila i Teresa Laporta Castellnou sanitària membre del POUM.Dones sanitàries dels Serveis Sanitaris destinades al front de Madrid.Elisa Nuri Arajol.Milicianes dels Serveis Auxiliars.Van formar part: Pascuala Fandos Piquer, María Pedrosa Eugenia, Otilia Ramos Ramos, membres del POUM. Carmen Ferrer García,  Celsa Medina Valdés, Pilar Mur Ballosta, membres de la CNT. Elisa García Sáez de la UGT i María Rodríguez Martínez del PSUC.Volem recordar la miliciana Concha Pérez Collado, llibertària i lliure, feminista, dona emancipada i respectada, que va marxar al front d’Aragó amb 21 anys amb un grup de 100 homes on només hi havia 7 dones. Una antifeixista.Algunes de les milicianes represaliades que van patir Consell de Guerra.Pepita Alsina Marquillas, 32 anys, nascuda i veïna de Barcelona, li van obrir un expediente governatiu el 1939 sense responsabilitats.Raimunda Balcells Gasion, 20 anys, nascuda i veïna de Barcelona, jutjada el 1939 i condemnada a 15 anys.Enriqueta Caralt Vila, 19 anys, nascuda i veïna de Barcelona, obertes Diligències Prèvies el 1939 declarada sense responsabilitats.Conchita Català Gràcia, 30 anys, nascuda i veïna de Barcelona, jutjada el 1939 i condemnada a 6 anys i 1 dia.Margarita Ciurana Fontanella, 22 anys, nascuda i veïna de Barcelona, detinguda el 1939 i posada en llibertat.Margarita Ferrer Cabot, 43 anys, nascuda a Santa Maria del Camí, Balears, i veïna de Barcelona. Sense declaració de responsabilitats.Carmen Llorens Nualart, 47 anys, nascuda a Mèxic i veïna de Barcelona, jutjada el 1939 i condemnada a 12 anys i 1 dia.Rosita Martínez Palau, 18 anys, nascuda i veïna de Barcelona, jutjada i causa sobreseguda.Concha Monells Ribó, 26 anys, nascuda i veïna de Barcelona, jutjada el 1940, causa sobreseguda.Ana Pérez Doblas, 36 anys, nascuda a Còrdova i veïna de Barcelona, detinguda el 1939, jutjada el 1942 i condemnada a 12 anys i 1 dia.Ana Segura Fuentes, 27 años, nascuda a Cuevas de Almanzora, Almeria,  i veïna de Barcelona, detinguda el 1940, jutjada el 1941, condemnada a 20 anys.Construir ponts de coneixement i reconeixement entre generacions és l'esperança per conjurar la societat contra l'oblit on habiten els feixismes i obtenir d'una vegada la reparació deguda i construir una democràcia que faci honor al seu nom. El trident veritat, justícia i reparació és una causa de memòria, és una causa de drets humans i són moltes causes. Demanem justícia per a totes les víctimes de la repressió del feixisme, aquest que ha perdurat i s'obre pas des de les urnes, per les víctimes del franquisme i la transició, per Altsasu, per les dones violades, pels hostes polítics a les presons i a l'exili, polítics, cantants, activistes, tuitaires. Per nosaltres que podem ser les properes. Aquest abril tu decideixes.Des de Xile a Madrid passant per tota Catalunya, amb solidaritat i alegria la lluita pels nostres drets sempre endavant. Milers de gràcies a totes les persones que ens donen suport cada dia.La memòria ha de tenir futur, és un pacte intergeneracional per la democràcia, Galeria fotogràfica: […]

  • NORANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA EL FEIXISME SEMPRE ENDAVANT. CORNELLÀ DE LLOBREGAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 21 avril 2019 à 11:24

    El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van passar, trepitjant el No passaran amb les seves botes de mort, van desfilar i van fer misses de campanya al mig de la ciutat. No van estar sols els feixistes, els carrers deserts per la fugida al més trist i incert dels exilis de milers d’antifeixistes van començar a emplenar-se, van sortir del seu cau els enemics de la República a abraçar i petonejar a l’exèrcit colpista, alguns se'n penedirien més tard. Començava a Catalunya una dictadura de quatre dècades, que a altres indrets es va estrenar el 1936. Des de llavors han passat 80 anys de vergonyosa traïció i deslleialtat cap a la legalitat republicana, cap a les persones que la van defensar, cap a tota la gent que va morir per culpa d’una guerra que no va ser civil, només un interminable cop d’estat a sang i foc. 80 anys d’oblit de les víctimes, de perdó pels botxins, d’impunitat i protecció dels pilars franquistes que sostenen una minsa democràcia que cada dia es devalua més, com molts organismes internacionals afirmen. Una traïdoria a la república i als seus valors sostenint, protegint i pagant una monarquia imposada per un dictador que es va votar en un pack indivisible del trágala i que es diu constitucional, esquitxada per la corrupció com el mateix sistema del Movimiento que s’ha desvelat inamovible, per molta operació estètica al quiròfan de la transició. Es van maquillar els poders de l’estat, els organismes i les institucions públiques i durant molts anys moltes persones van creure allò del miracle de la democràcia espanyola, que no va ser més que un miratge, basada en una reconciliació consistent en perdó pels assassins, torturadors, censors i corruptes i un inexpugnable mur d’oblit i silenci per a les víctimes del feixisme i els lluitadors antifeixistes. Ara tenim un feble estat democràtic que mostra la seva força multant i criminalitzant la protesta, pegant a qui aixeca la veu, detenint arbitràriament, empresonant preventivament, prohibint drets, expulsant la gent de les seves llars, censurant llibertats.  On el masclisme, la xenofòbia i el feixisme no són sancionats com cal perquè s’arrelen en la judicatura i les forces i cossos de seguretat d’un estat impropi de dir-se democràcia quan es vulneren els drets humans. Un estat amb un govern que no pot treure el dictador de la seva tomba, ni fer res de bo, si això és possible, amb la monstruosa fossa del Valle de los Caídos, Patrimonio Nacional, ni obligar a complir una paupèrrima llei de la Memòria a l’Església més feixista i reaccionaria. Ni tan sols pot vetllar per a què la bèstia, que no era morta sinó adormida, no entri a les institucions per la porta de les urnes, per haver estat captiu dels missatges de la ultradreta, blanquejant l’essència tan perillosa de la una, grande y libre, dios, patria y rey, que tanta sang va fer vessar.La consigna No passaran va traspassar fronteres i es va convertir en un lema internacional. Aquesta no va morir, moltes arreu del món l’han mantingut viva, la gent de la Memòria combativa, la de la veritat, la justícia i la reparació l’hem lluït amb l’orgull i la joia de fer valdre tan valuosa herència. Moltes altres persones l’havien guardat a un calaix o al baül, unes al de les lluites guanyades i altres al de les lluites perdudes, però ara han vist que han de treure-la de nou a la llum, perquè si havien conquerit alguna cosa, s’està perdent a un ritme vertiginós. Urgeix recuperar el temps de les cireres per plantar cara al feixisme, al de casa nostra i el de la casa gran que és el món. Serem brigadistes internacionals contra l’opressió, les cadenes, les mordasses, la retallada dels drets, la por i el derrotisme i formarem exèrcits de paraules i voluntats, i trinxeres de democràcia per defensar-nos de tanta misèria. I serà justícia.Qui conviu amb naturalitat i normalitat amb el feixisme no és demòcrata.Pel nostre desè aniversari vam decidir sortir de la plaça de Sant Jaume, plaça de la República, on portàvem des del 2009 exigint veritat, justícia i reparació per dur les nostres reivindicacions a la resta de Catalunya. Ens va semblar una bona manera de celebrar la nostra resistència i perseverança compartir el missatge de la nostra lluita de justícia amb tota la gent del territori que també està treballant de valent o donant suport a les víctimes del franquisme i la transició. Han estat anys combatent la manca de decisions o les males decisions de governs de tots colors, a Catalunya i al Regne d’Espanya. Hem viscut situacions molt tristes, ens han deixat companyes i companys estimats pel camí com la Carme, la Milagros, en Joan i en Álvaro. Hem tingut també les nostres victòries, però la més gran ha estat no deixar guanyar la derrota en temps tan miserables. Quan van començar aquest camí des de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, les persones i col·lectius que la conformem no pensàvem que 10 anys després de començar a caminar per les tortuoses dreceres de la lluita pels drets de les víctimes del franquisme i la transició estaríem més lluny de la meta. No vam imaginar un panorama amb Vox a les institucions, encara que ja era greu tenir al PP i més tard a Ciutadans, que ara s’autodenominen centredreta o centreesquerra gràcies a la formació ultra. No vam pensar que s’hauria de continuar lluitant amb molta més força encara contra el masclisme, la LGTIfòbia, el racisme, la corrupció, la impunitat, la desmemòria i el feixisme. No vam pensar que els grans mitjans de comunicació públics i privats, per por, per connivència o per interessos blanquejarien la ultradreta. No vam pensar que mai veuríem a Catalunya d’aquesta manera amb una restricció i vulneració de drets sense precedents des de la dictadura, amb les llibertats segrestades. No vam pensar que hi hauria una involució de drets tan descomunal com la que estem vivim. Però per no transmetre una imatge de desencís també hem vist milers de dones al carrer exigint respecte i drets, pensionistes demanant una jubilació digna, centenars de milers de persones cridant llibertat, gent interposant el seu cos per evitar desnonaments, plantant cara el feixisme i el racisme, gent solidària, resistent i compromesa. També hem vist com tot allò que nosaltres defensem, que denunciem o combatem, ara és compartit per molta més gent. Persones que s’han despertat del somni de la transició per a comprovar com els mites cauen per donar pas a una realitat, que no ens deixa més remei que prendre partit i mullar-nos contra una foscor, que va arribant amb tanta normalitat, que no ens fa conscients de la llarga nit que ens espera si no plantem cara al feixisme.Som les hereves de tantes i tantes històries de persones lluitadores, llavors de la lluita antifranquista, que va fer de Cornellà de Llobregat una pedra a la bota opressora de la dictadura. Hem de recuperar l’esperit d’aquell irredempt cinturó roig del Baix Llobregat.Per tot això us donem les gràcies per haver estat amb nosaltres, en el 80è aniversari de l’ocupació de Cornellà de Llobregat per part de les tropes colpistes. Quan les tropes feixistes van entrar a Cornellà de Llobregat el 26 de gener de 1939 per la carretera de Sant Boi de Llobregat van destrossar un monòlit erigit a la memòria de Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya. Un dels bocins d'aquella agressió va ser recuperat i guardat per un veí de la ciutat i va acabar sent donat per a la seva custòdia a l'Ignasi Doñate, que avui ho ha ensenyat per primera vegada en un acte públic. Agraïm molt que hagi compartit aquest tros d'història de la ciutat amb nosaltres.En temps tan tristos per les dones on la veu i la mà del masclisme i el feixisme s’aixeca dins la societat, a la política i fins i tot a les institucions. Un temps on ens volen lligades al rol tradicional de mares, cuidadores, esposes heterosexuals, domèstiques i domesticades. Volem recordar les dones republicanes, les dones antifeixistes, aquelles que van agafar les regnes de les seves vides reclamant i conquerint drets, aquelles que van agafar la paraula o el fusell. Dones valentes, compromeses. Dones que van perdre molt més que els homes, que ho van perdre tot. Torturades, engarjolades, violades, rapades i humiliades, malaltes, mortes, assassinades, robades o enterrades les seves filles, exiliades, exterminades a camps de l’horror, represaliades. Dones que es van aixecar amb tot el seu dolor i van alçar el cap per a convertir-se en pilar de la terrible postguerra i que des del silenci o el combat clandestí, van ser corretja de transmissió, des de la solidaritat amb els perdedors o formant part de la guerrilla o la lluita antifranquista, van ser amb el seu treball i sacrifici sempre invisibilitzat, avui encara, el nostre sosteniment.Per això volem parlar de la dona empoderada, amb dret a vot, la dona que va entrar a les institucions i seria just fer-ho recordant la primera regidora d’aquest ajuntament, la Vicenta Agustín Espert, militant del PSUC i membre del Comitè de Dones Antifeixistes. La Vicenta va néixer a València el 1907 i es va traslladar a Catalunya el 1914. Va treballar des dels 11 anys a fàbriques tèxtils i de vidre, més tard a la Pirelli i a Siemens. Després del colp estat feixista es va fer càrrec de la llar d’infants municipal. L’abril de 1938 va ser nomenada regidora d’aquest Ajuntament. Quan van entrar les tropes colpistes va haver de marxar a l’exili acabant en els terribles camps francesos, va retornar però va haver de tornar a fugir a França. Quan va poder retornar ho va fer a la seva ciutat, a Cornellà de Llobregat.Cornellanencs. Joan Tardà.Recordem també la Carme Forgas Pahissa, militant del PSUC, que va partir cap a l’exili sumant-se a la lluita contra els nazis. Va ser apressada el 1943 i reclosa a prop de Polònia treballant per la maquinària bèl·lica alemanya. Diu que el primer que s’aprenia allà era a dir en alemany: No puc treballar, la màquina no funciona, per intentar sabotejar. El 1944 s’escapoleix i resisteix a París fins a l’entrada dels aliats. Ho va passar tan malament que de vegades es va plantejar el suïcidi com a sortida.Volem tenir un record per la nostra veïna, l’Antònia Santamaria, que ens va deixar l’any passat i que va néixer a l’exili, a la maternitat d’Elna, que tantes vides de mares i nadons va salvar. L’Antònia era filla d’un militar republicà, en Felip, i d’una filadora de Cornellà, l’Esperança, una dona valenta que va travessar tota sola la frontera per un pas de muntanya per retrobar-se amb el seu company, que va haver de retirar-se amb els seus homes fins a França.També volem retre homenatge a les dones d’aquesta ciutat sotmeses a consell de guerra i presó.Teresa Giralt Montserrat, filla de Cornellà de 62 anys.Clemencia Mayor Trabal, filla de Cornellà de 36 anys, condemnada a 6 anys i un dia.Juana Romero Vázquez, filla de El Coronil, Sevilla de 28 anys.Josefa Martínez Pérez, filla de Oriola, Alacant, de 33 anys, condemnada a 15 anys.Eulàlia Lledó Cunill, filla de Batcelona de 18 anys.María Girón González, filla d’Almadén, Ciudad Real,  de 34 anys.María Cervera Santafé, filla de Rubielos de Mora, Terol, de 48 anys.Carmen Cartoixa Campañó, filla de Sant Joan Despí, condemnada a 6 anys i un dia.Josefa Alsina Ferrés filla de L’Hospitalet de Llobregat, de 40 anys.I un petit homenatge a la Inocencia Navarro, veïna de Cornellà, nena de la guerra, que va patir els bombardejos feixistes a Pozoblanco, nomenat Pozonegro per totes les bombes que rebia. Va sentir els tirotejos a cau d'orella, va sentir la gana, la por i fins i tot la persecució per part de les tropes mores per violar-la. Va acomiadar els brigadistes que anaven cap al front, molts cap a la mort. Va estar a la zona roja de Córdoba fins al final de la guerra el 1939. Llavors tenia 9 anys, ara 89. Amb desenes i desenes de morts a la retina va tornar a una casa buida, tot robat. Però la repressió va continuar, van engarjolar els seus familiars i ella s'encarregava de portar el menjar per a ells, menjar que les dones es treien de la boca, i passava el dia a la porta de la Guàrdia Civil fins que la deixaven entrar. La postguerra va ser molt i molt dura. El 1971 es va establir a Cornellà. Una dona treballadora, lluitadora i sense por, generosa i republicana. Vam llegir els noms dels homes nascuts o domiciliats a Cornellà de Llobregat que van patir consells de guerra a Catalunya. Volem recordar de nou que aquests consells de guerra van ser anul·lats el 2017 a petició de les associacions que conformen la nostra Mesa i gràcies al gran treball del nostre company Pep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat. Continuem demanant l’anul·lació dels judicis franquistes a la resta de l’estat espanyol tant a catalanes i catalans, com a la resta de republicans i antifeixistes de l’estat espanyol i del món. Des d’aquí instem a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat a demanar el certificat d’anul·lació dels judicis d’aquelles persones filles o veïnes de la ciutat que van patir tanta repressió per fer entrega a les famílies d’aquesta reparació. També per custodiar una còpia d’aquests a l’arxiu municipal, que esperem que torni a estar en funcionament ben aviat, perquè és una qüestió cabdal. Volem demanar a l’Ajuntament de Cornellà que digitalitzi les causes de les filles i veïnes d’aquesta ciutat que romanen a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de la ciutat de Barcelona, com a part de la reparació a les víctimes, de recuperació de memòria i que passi a formar part dels fons de l’Arxiu Municipal per a la seva lliure consulta i proporcionar una còpia dels expedients a les famílies d’aquestes persones represaliades que els sol·licitin. És un deure democràtic. Fem una esmena especial a les persones nascudes o veïnes de Cornellà de Llobregat executades o mortes a presó.Francisco Pastor Cerqueda nascut a L’Hospitalet de Llobregat, mort als 49 anys.Bienvenido Sales Blade nascut a Benissanet, Tarragona, mort als 30 anys.Narciso Trilla Queralt nascut a Reus, Tarragona, mort als 43 anys.Francesc Bosch Companys nascut a Cornellà de Llobregat, mort als 38 anys.Antoni Forgas Vidal nascut a Cornellà de Llobregat, executat als 54 anys.Buenaventura San Agustín Serrat nascut a Alcubierre, Osca, executat als 33 anys.Maximino Sanmartín Sánchez nascut a Torre-Pacheco, Múrcia, executat als 26 anys.I dins d’aquest grup ressaltar dos casos rellevants perquè van ser regidors d’aquest ajuntament, servidors públics. José María González Vera. 41 anys. Casat i amb fills. Soldador. Fill de Berlanga, Badajoz. Afiliat a la CNT acusat de rebel·lió i executat el 26 d’octubre de 1939 al Camp de la Bota.Esteve Llorenç Gascón. 31 anys. Solter. Mecànic. Fill de Barcelona. Afiliat al PSUC acusat de rebel·lió i executat el 10 de novembre de 1939 al Camp de la Bota.Aquests regidors mereixerien tenir una placa dins de l’ajuntament que recordés els seus assassinats per la dictadura com un deure de memòria i recordatori del greu perill que suposa el feixisme i de què sempre hem d’estar alerta. Altres Regidors també van patir la repressió i van ser sotmesos a consells de guerra. Representants públics que en algun moment del període del juliol de 1936 al gener del 1939 van formar part de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat. Són aquests:Jaume Boada i Ambrós – ERC – nascut a Olesa de Montserrat de 45 anys condemnat a 20 anys de presó.Enric Manero i Celma – ERC – nascut a la Pobla de Benifassà, Castelló, de 53 anys, condemnat a 30 anys de presó.Josep Balada i Coronas – ERC – nascut a Sant Feliu de Llobregat, de 36 anys, condemnat a 12 anys i un dia de presó.Sebastiá Llopart i Dot – CNT – nascut a Sant Joan Despí, de 31 anys.Enric Ibáñez i Giménez – CNT – nascut a Almansa Albacete, de 39 anys, condemnat a 12 anys i un dia de presó.Josep Esqué i Costa – CNT - nascut a Barcelona, de 26 anys, condemnat a 20 anys de presó.Miquel Mata i Secall – ERC – nascut a Barcelona, de 51 anys. Ramón Montserrat i Balada – CNT – nascut a Cornellà de Llobregat, de 41 anys, condemnat a 20 anys i un dia de presó. Ventura Ribas i Coca – PSUC – nascut a Cornellà de Llobregat, de 43 anys.Manuel Ricart i Cebrián – PSUC – nascut a Castellnou de Sogorb, Castelló, de 31 anys, condemnat a reclusió perpetúa.Antoni Senserrich i Llivina – PSUC – nascut a Cornellà de Llobregat, de 39 anys, condemnat a 15 anys de presó.Josep Teixidó i Vila – PSUC – nascut a Barcelona, de 35 anys, condemnat a 20 anys de presó. Joan Vallhonrat i Pujol - Unió de Rabassaires – nascut a Cornellà de Llobregat, de 55 anys, condemnat a 8 anys de presó.Llorenç Marigó i Poblet – nascut a Cornellà, de 58 anys. Va ser elegit alcalde de la població el 14 d’abril de 1931, detingut el 1940 per la recent instal·lada Guàrdia Civil quan tornava a ser alcalde i condemnat a 12 anys i un dia per anticlerical. L’Església Catòlica va conspirar activament per enderrocar la República i va tenir un paper fonamental en la repressió, premiada per la dictadura amb privilegis com el monopoli de l’educació la seva creuada va ser convertir a generacions al nacionalcatolicisme. Al seu consell de guerra apareixia una foto del balcó de l'ajuntament amb dues persones marcades amb una creu.Més fills i veïns de Cornellà de Llobregat sotmesos a consells de guerra.ALONSO FERNÁNDEZ, Juan ANDREU LLORENS, José ARAGÓ BOCILLO, Francisco ARCOS BLASCO, Vicente ARGON GRACIA, Luis ARGON SEVILLA, Antonio ARJONA ARJONA, José ARRUFAT MIR, Francisco AVELLANAS VARA, Miguel BARGALLÓ ROM, Ramón BELLMUNT TENA, José BELTRAN TORÀ, Pablo BLASCO LÓPEZ, Gil BORRÀS COMAS, Antonio BORRÀS RIVERA, Julio CANALES DE LA CONCHA,CANUTO LÓPEZ, Antonio CASADEVALL VILA, José CASTILLO TEBAR, Cristóbal CIVIL VERGÉS, Luis COLL GALTES, Juan COLORADO NAJARRO, José COMAS ROIG, Antonio CONEJERO DANDI, José CORAL VILA, Ramón CORDERO ALASÀ, Enrique CUGAT ARAGONÈS, Jaume CURTO MILÀ, Jorge Enrique DARIAS VERDAGUER, José DEVESA ORTUÑO, Vicente DOLZ ALTABELLA, José ECHEVARRÍA UNZUÉ, Galo ESCOBAR NICOLÀS, Antonio FERIA LUNA, José FIGUERAS VILA, Diego FONT FAIXENDAS, Francisco FREIXA ROGER, Román FRESNEDA GÓMEZ, Eugenio GARCÍA de la CHICA, Nicolás GARCÍA PEÑA, José GARGALLO SOLABRE, Luis GARRIDO MIR, Jacinto GARRIGA ROVIRA, Pedro GENÉ ESPINÀS, Antonio GIMÉNEZ ABELLAN, Ramón GORGORI MONTANER, Francisco GOZALVO EDO, Luis GRACIAN AGUILAR, Francisco GUILLÉN SÁNCHEZ, Serafín GUILLÉN SANZ, José HERVERA VALLES, Carlos IBÁÑEZ JIMÉNEZ, Enrique INZA VIÑAS, José JOSE DEOGRACIAS, Julián LÉRIDA PÉREZ, José LLAURADÓ ABELLÓ, Alfonso LLOPART DOT, José LLOPIS GRANELL, Joaquín LÓPEZ LÓPEZ JEREZ, Juan LUIS VIERTOLA, Antonio de MARTÍN CASTRO, Isidro MARTÍNEZ CAMPILLO, Antonio MARTÍNEZ GARCÍA, Vidal MARTÍNEZ LLORIS, Antonio MATA MONTSERRAT, Félix MAYOR XUFRÉ, Francisco MENAL PERPINYÀ, Miguel MENDIOROZ MONTEVILLA, Felipe MENDIRICHAGA SÁNCHEZ, Tomás MIRÓ EZEQUIEL, Félix MORTE HERRANZ, José MURGUI MUÑOZ, José NAVARRO MARCH, Pedro NIÑEROLA BRIEL, Francisco OBÓN PASCUAL, Juan ORTIZ MORAN, Federico PACHECO MOLINA, Francisco PALOMAS CARBASSA, Antonio PASTOR CALVO, José PASTOR MARTÍNEZ, Mariano   PASTOR RODRÍGUEZ, Pedro DE LA PAZ ADELANTADO, Gerardo PEÑALVER VÁZQUEZ, Ángel PÉREZ GÓMEZ, Francisco PÉREZ MEDINA, José PÉREZ SOLER, Miguel PLANAS TORRES, José POU BAYER, Ángel PRIETO LOZANO, Ignacio PUJOL JARQUE, Regino QUINTANA PÉREZ, Antonio RAMON PÉREZ, Amadeo RIU ROMERO, Alberto RIZO SEGURA, Rodrigo ROIG GOMIS, Joaquín RULO CORTÉS, Ángel SÁNCHEZ PASTOR, Mariano SANTIÑO PALMERO, Manuel SANTOS JEREZ, Antonio SAUCH GILI, Agustín SAURA PODERÓS, José SEPIÑA PÍO, Juan SERRA GURT, Rogelio SICILIA FERNÁNDEZ, Manuel SIMÓN CÁRCEL, Vicente SORIANO DUERTO, Vicente SORIANO VALLS, Manuel TALENS CHIVA, Francisco TALENS CHIVA, Jaime TALENS CHIVA, Juan TORNÉ ESCARRÉ, José TRASERRAS PONS, Marcelino TURMOS LAGUARDA, Andrés  VALERA GARCIA, José  VÁZQUEZ GONZÁLEZ, Bernardino VERGÉ CAPAFONS, Ángel ZAPATA SEGARRA, José BALETA DEGÀ, Miguel BALLETBÓ SOTERAS, José BARGALLÓ JUVÉ, José BORRÀS RIVERA, Juan BOSCH COMPANYS, Francisco CASTRO FERNANDEZ, Eduardo CERQUEDA BARGALLÓ, Clemente COLOMINAS ARÚS, Isidro COMPANYS CASAS, Pedro CORTADA PUIG, Jacinto CORTADA VIDAL, Isidro FABRÉS VILA, Rafael FERRÉ VILANOVA, Jaime FORGAS VIDAL, Antonio GINESTÀ PASCUAL, Manuel GIRALT FERNÁNDEZ, Baudilio GIRALT TORREBLANCA, Vicente GRAU FAU, José MARGARIT MALAGARRIGA, EmilioMARINÉ HUMET, Baudilio MATEMALES NAVARRO, Rafael MESTRE BRUSCO, José PUERTA SIÑUELA, AdolfoPUJOL MERCÈ, Salvador QUILLET GILIBERT, Antonio RECORT PAHISA, Constantino RECORT PARÉS, Pablo RIBAS BAQUÉS, Joaquín RIERA FREIXAS, José   TORRES PASCUAL, LuisTORRES PASTOR, Antonio TREMOLOSA GIMAT, José VALLS VIDAL, Manuel    VIDAL CUCURULLA, Bruno VILA ADRIÁN, FelipeFont: Arxiu Nacional de Catalunya Com ja hem dit anteriorment continuem demanant l’anul·lació de tots els judicis del franquisme a l’estat espanyol i entre aquest els del TOP, Tribunal d’Ordre Públic. Als anys que Cornellà s’aixecava contra el franquisme entre les lluites laborals i veïnals, l’aparell repressor no descansava, detencions, tortures salvatges, presó, morts “accidentals” com la de Cipriano Martos a mans de la Guardia Civil de Reus, execucions. No va haver-hi una dictadura dura i una tova, va començar matant i va acabar matant, el 27 de setembre de 1975 cinc antifeixistes van ser afusellats, un a Collserola, recordem els seus noms: Pedro, José Luis, Xosé Humberto, Angel i Jon. Un 20 de novembre moria el dictador però no el seu llegat, su atado y bien atado ens va encadenar a una monarquia i una constitució traïdora a la legalitat republicana i als valors que van fer de la República als anys 30 una esperança de drets, llibertats i conquestes, no només per les ciutadanes i ciutadans de l’estat espanyol,  per totes aquelles que sempre havien estat oprimides. Així demanem l’anul·lació dels judicis del TOP dels fills de Cornellà: Carlos Navales Turmos, Pedro Gómez Ramos, Antonio Senserrich Llivina, Antonio María Requant Boixadera, Ignacio Doñate Sanglas, Agustín Daura Melich. I dels veïns de la localitat: Alfonso Pino Romero, Ángel Jiménez Segura, José Antonio Feria Luna, José Francisco Nogué Felip, Nicolás Delgado Flores, Rafael Peña Herrera, Antonio Morales Fuentes, Jorge Alcacer Íbero, Antonio Morales Fuentes, Santiago Romero Mesa, Andrés Márquez Barroso, Juan José Estrada Masip, Antonio Quintana Pérez, Manuel Alors Carmona, Ángel Francisco Calvo Lamillar, Antonio Puells Valles, Emilio García López,  José Coín Marín, Mª Dolores Avilés Sánchez, Pedro Leopoldo Martínez Díaz, Paz Dorado Sánchez, José Manuel Martínez Jiménez, Manuel Álvarez García, Jesús Garrido Santiago i la del company Fede Ferrán, incansable activista de la ciutat. També de l’Antonio García Sánchez de Sant Joan Despí que va ser detingut a Cornellà i de José García Cañamero de L’Hospitalet de Llobregat que també cau aquí.El vecino de Cornellà José Noguera Castell nació en Ochavillo del Río, Córdoba, en 1920. Tras el golpe de estado, con solo 15 años, se dirigió a Madrid para ingresar en el ejército republicano enrolándose en la Columna de Extremadura-Andalucía, aunque fue destinado a Teruel. Fue integrado en un Batallón de Zapadores haciendo carreteras y pistas para los vehículos a motor. El frío que se pasó en aquel frente fue inhumano, él aun tenía una cazadora de cuero, pero la mayoría no tenía prendas de abrigo y hacía guardias al raso bajo cero. En Teruel se acaba la guerra para él con la entrada de las tropas fascistas, pero no el sufrimiento y las vejaciones como las que vivió cuando tuvo que ir al servicio militar. De todas formas, a pesar de todo, se siente un privilegiado, que luchó por la República y  sigue sintiéndose orgulloso de ello.Josep Duran i Campderròs nació en Barcelona en 1904 pero vivió en Cornellà de Llobregat siendo activo vecino en defensa de la lengua y la cultura catalanas. En 1933 creó el partido Unió Socialista de Catalunya que más tarde formaría parte del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Fue defensor de la República y cruzó los Pirineos en la retirada del ejército republicano. Retornó a Cornellà, pero fue detenido y llevado a un campo de trabajos forzados en Burgos.Foto cedida per la família de Josep Duran. Imatge del front.Podemos explicar miles de historias como éstas, como la del soldado Joan Bonavila Pequerols, cabo de la 119 Brigada Mixta 473 batallón perteneciente al primer Regimiento de la División Durruti en el Frente de Aragón que murió el 28 de diciembre de 1938 en el Hospital de Campaña de Sanaüja, Lleida. La de José Jiménez de Moya que formó parte del XII Cuerpo de Ejército, 25 División, 117 Brigada Mixta, Compañía de Intendencia, desaparecido en el frente en 1938, la última carta que recibió su familia fue en febrero de ese mismo año. La de Antonio Peraire Puiggentell, soldado republicano de 18 años, muerto en el Hospital de Campaña de Valls y enterrado en una fosa común. Historias pequeñas y grandes, anónimas o públicas, de entrega y sacrificio, de lucha por los ideales de justicia social, trágicas o gloriosas truncadas por la derrota. Historias como la de las mujeres y hombres llegados de todas partes, como visionarios, para luchar codo con codo con los antifascistas españoles, para defender la democracia, no solo aquí sino en todo el mundo, del monstruo del fascismo internacional. Y por ellas y ellos solicitamos al ayuntamiento  de esta ciudad que dignifique el monolito dedicado a las Brigadas Internacionales y que sea ubicado en un lugar más visible que su actual enclave.La Columna Baix Llobregat.També fou coneguda com a Guerrillers Rojos del Llobregat. Agrupació de dúes centúries que sortí el 18 de novembre de Barcelona cap al front d’Aragó. Estava formada per membres del PSUC i de la CNT de Barcelona, de l’Hospitalet de Llobregat i de Molins de Rei. També hi havia un grup molt nombrós procedent de Cornellà de Llobregat. La columna quedà sota el comandament de la Columna Ortiz a finals de desembre de 1936. El mes de març de 1937 va passar a formar part de la Divisió Jobert de l’Exèrcit Popular de Catalunya.Els milicians i milicianes de Cornellà de LLobregat. Octavi Esteve Daniel, sanitari de la Columna motorizada. Front d'Aragó.Francisco Garaita Arras. CNT. Columna Ortiz. Front d'Aragó.José Guitart Sadurni. PSUC. Columna Libertad. Front d'Aragó.José Herrera Vidal. CNT. Front d'Aragó.Juan Ibern Colome. PSUC. Columna Del Barrio. Front d'Aragó.Felipe Isas Arpa. Militar. Front d'Aragó.Miguel Montoliu Tamborero. POUM. Columna Miquel Pedrola. Front d'Aragó.José Palau Sabahuja. Militar. Columna Durruti. Front d'Aragó.Felipe Redo Alcacer. ERC. Columna Macià-Companys. Front d'Aragó.Josep Romero Manues. PSUC. Columna Del Barrio. Front d'Aragó.Miquel Sancristofol Bassols. CNT. Ferit en combat el 19 de juliol. Catalunya.Juan Trius Girat. PSUC. Columna Del Barrio.Dolors Gost García. POUM. Columna Miquel Pedrola. Front d'Aragó.No tenemos rey,no somos vasallos,porque otros lucharonpara no tener amos.No tenemos coronas impuestaspor genocidas dictadores,no somos ovejas dispuestasa comulgar con depredadores.Somos dignas hijas e hijosde los parias de la tierra,alzados como orgullosos riscos,con la palabra damos guerra.No estamos atadas y bien atadasa transiciones traidoras y bastardas,en silencio e impunidad nos sepultarony unidas venimos a derrotarlas.Somos antifascistas,republicanas, anarquistas, comunistasy no tenemos rey.Nunca nos arrodillamosporque otros lucharonpara no tener amos.Al Capitán XimenoMuerto en el frente de Córdoba.Mirada azul de Ximenocon cara de niño bueno.Mirada de azul cuajado,de azul acero templado,tan inocentebajo la paz de la frente.Dicen, Ximeno, que fuistebandolero y que supistede la fuga por los monteshacia aquellos horizontesdonde nadie sabe dóndeun tibio rincón se escondepara el hombre como el avesediento de libertad.Y quién sabesi fue mentira o verdad.Yo te he visto Capitánen el frente cordobés;Capitándel Batallón de Garcés.Valiente, serio, callado,gran soldadosobre tu caballo alzado,-¡que buena estampa tenías!-tu mirada como el cielo,desperezando su vuelosobre lentas lejanías…Y ahora irás por las veredasy entre breñas y jarales- no por blandas alamedasni por caminos reales-a la muerte…. Buen viaje.Tu pistola sin reposoy tu caballo nerviososerán tu solo equipaje.Y tu silencio y tu afándesolados….Capitánde bandidos y soldados.¡Y a mi quési yo siempre te verécon la muerte terca enfrentey tu mirada inocentemirándola fijamente!¡Ay Ximeno, Capitándel Batallón de Garcés;Capitánde la cabeza a los pies!Héroes del Sur. 1938.Pedro Garfias.Mientras ellos siguen en fosas comunes y cunetas los verdugos siguen libres, honorados y con prebendas. Medallas pensionadas, hijos predilectos, calles y plazas. Yagüe, que entró con sus tropas en la ciudad de Barcelona tiene en San Leonardo de Yagüe, Soria, un monolito a su nombre, que sustituyó al monumento a su memoria que fue derrocado hace escasos años.Yagüe a la Plaça Catalunya de BarcelonaNumen Mestre Ferrando nacido en Pratdip, Baix Camp, militante del PSUC. En 1936 se estableció en Cornellà de Llobregat con sus padres, tenía 13 años. Llegó a ser secretario de las Juventuts Socialistes Unificades de Catalunya y su representante en el comité local del Frente Popular. El verano de 1938, con solo 15 años, se fue voluntario a la batalla del Ebro, donde llegaría a ser comisario de guerra de la 84 Brigada Mixta. En 1939 cruzó los Pirineos hacia el exilio. En Francia luchó junto a la Resistencia Francesa llegando a Teniente de la Fuerzas Francesas del Interior. El verano de 1944 formó parte del intento de invasión de la Vall d'Aran. En septiembre de 1945 atravesó de nuevo los Pirineos para integrase en  la Agrupación Guerrillera de Catalunya del PSUC. Fue detinido en abril de 1947, salvajemente torturado, lo dejaron ciego. Juzgado en 1949 fue condenado a muerte y fusilado en el Camp de la Bota de Barcelona el 17 de febrero de 1949. En el momento de su asesinato gritó 'Visca les JSU'. Tenía 26 años. En 2001 l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat aprobó una moción para poner su nombre a una calle de la localidad, todavía no se ha materializado.La noche antes de la ejecución Numen Mestre escribió esta carta a sus padres y a su hermana Casandra. "Barcelona, 17 de febrero de 1949.Acaba de serme notificada la confirmación de la sentencia y tranquilo y sereno paso a despedirme de vosotros.Sólo quiero rogaros que acojáis este desenlace con paciencia y resignación y que soportéis con entereza el dolor que inevitablemente ha de causaros.Os queda con el recuerdo de lo mucho que os quiere la satisfacción de saber que nunca ante nadie habréis de avergonzaros de nada de mi conducta y que es el cariño a los seres humanos, a la patria y a nuestro pueblo lo que me coloca en el trance de sacrificar gustoso mi vida.Mi último consejo es de que no os desesperéis y que sobre todo mamá viva siempre animada y que gocéis de lo que os quede de vida sin que lo [que] me ha ocurrido a mi sirva de motivo de amargura.No os pongo nada más porque ya supondréis todo cuanto mi corazón os dice, así queHasta siempreNumen Mestre.Casandra: Consola a nuestros padres y sé para ellos consuelo y sostén. Cubre junto con tus deberes de hija los que yo ya no podré cumplir. Besos a toda la familia." Josep Riera i Borrell va ser un ferroviari nascut a Montclar el 1903, que va arribar a Cornellà de Llobregat l’any 1924 per treballar de factor a l’estació de ferrocarril de la companyia Madrid-Saragossa-Alacant, l’actual Renfe. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’any 1939 s’exilià a França. Estant-se detingut al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, fou enviat a una companyia de treball on fou detingut pels alemanys i internat a la presó de Belfort. Posteriorment fou tramès a Magdebourg-Altengrabow, Stalag XI-A amb el número 8653, i des d’allí el dia 3 de novembre de 1941 junt amb un grup de 51 republicans a Mauthausen, camp en el qual ingressà amb el número 3253. Morí el 10 de febrer de 1943 als 40 anys. El seu fill fins a l’any 73 no va descobrir que el seu pare va patir l’horror dels camps nazis en llegir el llibre de la Montserrat Roig sobre els deportats “Els catalans als camps nazis”.Cornellancs. Joan Tardà.Lluís Cervelló i Valls va ser un obrer nascut a Barcelona el 1917. Lluís es va exiliar a França el 1939 on va ser detingut per les forces alemanyes d’ocupació sent deportat el 25 de novembre de 1940, el mateix any que el seu pare moria a Cornellà. Amb un grup de 40 republicans va arribar al camp austríac de Mauthausen i ingressat amb el número 4527. El 24 de gener de 1941 és traslladat a Gusen amb el número 9.121, camp on portaven als més dèbils i malalts per experimentar amb ells i exterminar-los. Va morir el 10 de febrer de 1942, tenia 25 anys.Cornellanencs. Joan Tardà.El terror viscut als camps d’extermini nazis, la fam, el fred, la malaltia, el treball forçat, les vexacions i el dolor, tota la rutina diària de l’horror sense fi d’aquests camps marcava el camí a la mort. Dels més de 7500 republicans que van passar per Mauthasen i els seus camps satèl·lits de Gusen i Hartheim, uns 5000 van morir, els supervivents van quedar marcats per sempre. Entre tanta maldat i bogeria dins d’aquests camps també es van viure grans històries de germanor i solidaritat, de lluita i valor, de resistència i dignitat. Històries com la de l’oncle del nostre company Enric, en Joan de Diego, un excel·lent ésser humà, que amb Francesc Boix i altres companys va fer possible a través de les fotografies, que amb alt risc van treure del camp, donar testimoni del sofriment causat per la deshumanització del feixisme. Els antifeixistes espanyols portaven cosit al seu uniforme de ratlles un triangle invertit de color blau, com apàtrides, morta la república ja no tenien pàtria reconeguda.Joan de Diego i Montserrat Roig.Isidor Coma i Fabré, va ser militant d’ERC, alcalde fins a l’octubre de 1934 que en afegir-se a la proclamació de Lluís Companys va ser empresonat al vaixell Uruguai. El 1939 va marxar a l’exili on va continuar amb la seva tasca política i lliteraria en diaris i revistes com la revista catalana d’Angulema Mai no morirem. Isidor coma va escriure el 1971 aquest poema dedicat a Lluís Companys. Va morir a l’exili a Toulouse, el 1975, als 76 anys.Cornellanencs. Joan Tardà.MES ELL NO POT PAS MORIRL’afusellament del nostre president Lluís CompanysFint tenint-lo a la presó!és tanta la seva por,que el criden abans de l’hora...Com que tot ELL és claror,la llum, per l’alt finestró,ha traspuat massa enfora.Quan allà dalt, en el far, Han tret la negra bandera,d’esglai s’ha amansit el martot el llar de l’escullera.Tireu!... Que ELL no port morirI als fusells dóna la cara...Fins l’alba, més de matí,s’ha llevat avui més clara.Com  ELL, vencent la nit, posa al màrtir l’aurèolasang i or d’un infinitque el seu rostre tornassola.Apunteu bé, de cara a ELL!...Si gosa vostra follia!...Si podeu, amb el fusell, matar la claror del dia.Però el dia fa el seu cursdamunt la impotència cega...Ja es veuen els cims més pursamb tanta llum que s’hi aplega.Tireu... Que ELL no pot morir,perquè és el cor d’una raçaque té el sol pel seu camídeixant la llum per on passa.No han tingut pas gran treballa buidar les cartutxeres...Floreixen, muntanya avall,roselles i ginesteres.En cada clavell de sangTremola, encesa, una perla!...fins el cor de lliri blancamb tanta pols d’or s’esberla.Or i sang!... Flama i claror!N’és xopa la nostra terra...Té una estrella cada flori és com un far cada serra.El Tibidabo, present,damunt la ciutat esguarda...De les flors del sol naixentn’omplirà el cel cada tarda! Vers l’Orient i en l’horitzó,el cel i el mar es confonenesglaiats de la visióque mig d’amagat els donen.El crim el coneixem prou...resta imprès damunt cada ona!La marinada les moui ja ho sap tot Barcelona.Fins els pics del Montserrathan fremit de serra en serraquan, devot, s’ha descalçatper tocar, peus nus, sa Terra.Els seus darrers mots, enllà,per cels i terres s’estenen...Com que parla en català,els seus botxins no el comprenen.Mil veus els repetiran...“Perdona’ls, Tu, Pàtria meva, que no saben el que fani no porten pas sang teva.”Un capitanot dolent,va pel Tir de Gràcia, encara,i ... amb foll esfereïment...!sa pistola no es dispara...!En son braç, paralitzat, restarà el gest, per la vida, pres per la por i la maldat...Assassins de Llibertat!Però diran que és mentida.Muntanya de Montjuïch!...Fins tes entranyes tremolen!Mes les Falç del Juny anticnous segadors les esmolen.Tireu!... Que ELL no pot morirpel que és i el que representa...Morirà, però, el Botxíque amb son verí sol, reventa.Morirà el Botxí; son cosgangrenat per ses metzines.Sa tomba no tindrà flors;Con niu de serpents i espines.Mes ELL... No pot pas moriramb la bandera que empunya!Com un Arc de Sant Martíqu’abraça tot Catalunya.Cornellà és una de les ciutats de Catalunya amb més querellants a la República Argentina, personats a la Causa 4591/10 contra els crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol durant la dictadura i la transició, com la Flor, el David o el Xavier. El Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat i l’Associació Ateos y Republicanos, entitats d’aquesta ciutat que formen part d’aquesta Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes així com de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, van ser de les primeres entitats de Catalunya a formar part d’aquesta Causa de Veritat, Justícia i Reparació negada pels diferents governs d’aquest Regne d’Espanya, regne d’impunitat. Flor es va querellar pel seu pare empresonat i els seus oncles, David i Xavier pels seus avis, esclau del franquisme i afusellat pels colpistes. També el company Felipe del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat es va querellar per les terribles i salvatges tortures rebudes a la Direcció General de Seguretat de Madrid de mans de Billy el Niño.  Però a aquesta Mesa també tenim moltes més querellants, la Carme pels seus oncles assassinats, el Pere pel seu pare afusellat, alcalde de Mollet, o en Lluís també pel seu pare afusellat, alcalde del Prat, l’Antonio pel seu germà Cipriano assassinat a Reus, la Neus pel seu pare i el seu sogre empresonats, la Maite pel seu avi afusellat i recuperat recentment d’una fossa a Mallorca, el Marc pels seus oncles desapareguts, la Montse i el Josep pels seus avis, en Rubén pel seu avi assassinat que resta a una fossa a Tetuán, Juan Martínez per les tortures sofertes, la Paquita Cruz nascuda a presó per la seva mare morta a presó i el seu oncle passejat i la Milagros pel seu sogre assassinat. Moltes històries de dolor i resistència.Declaració a Cornellà dels querellants a la República ArgentinaCANÇÓ DE CARRER de Joan OliverCançó de carrerQuan jo tindré cinquanta anysno vull ser com el pare:cansat i sense fe,renec o riallada;treball embrutidor,futbol cada diumenge,el tuti al cul d´un bar,tabac de vuit pessetes.La televisióque ofega la paraula; i banys en un mar brutquan vénen les vacances.La mare un escarràs:la plaça i la neteja;i els meus germans petits,escoles de mals mestres.Quina buidor! Potsernomés viuen de veresels qui moren matantal carrer o a la guerra.Apòstols i cabdills,llanceu el crit d´alarma!Savis, tècnics, obrers,forceu les vostres màquines!Genis de totes les arts,embelliu la croada!Homes, dones, infants,de tota llengua i raçai els mísers i els vençuts,ramada innumerable,espereu i engrossiuel clam que ens agermana.Encara hi som a temps!Encara, encara, encara!Destruirem un mónestúpid i sense ànima!Cavem els fonamentsd´una vida més alta!Encara estem a temps, contra el feixisme plegats per les llibertats i els drets.Volem donar les gràcies a les companyes i companys de Memòria Antifranquista del Baix Llobregat per compartir i difondre aquest acte, tot recordant que el seu expresident, Francisco Ruiz Acevedo, també va estar a la presó Model de Barcelona. A aquesta crònica no estan tot els noms de les víctimes de la repressió de la dictadura filles o veïnes de Cornellà, com alguns que van ser recollits per aquesta entitat als llibres Peatones de la Historia. Així mateix volem agrair a les regidores i Regidors d'Esquerra Republicana i Podem la seva assistència. Gràcies a totes les persones que vau compartir amb nosaltres un temps de veritat, justícia i reparació malgrat el vent i el fred.&nbs […]

  • CENT-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES MENTIDES FEIXISTES.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 1 avril 2019 à 11:02

    Avui es parla molt de les fake news, que al servei de l'extrema dreta és com aquella propaganda de Goebbels que va permetre aniquilar milions de persones sense que tot un poble s'aixequés contra la barbàrie. Això és el feixisme, la normalització de l'abominació, una manca d'autoestima col·lectiva que justifica la repressió de la part més feble de la societat etiquetada com a enemics perillosos. Convertint el seu atac al dissident, al diferent, en un pobre però terrorífic discurs d'autodefensa. I és que l'art mediocre de fer de la mentida llei sempre ha estat una eina del feixisme.La gent que treballa en la recuperació de les memòries dels lluitadors antifeixistes, que van combatre la mentida amb la paraula i el fusell, sap molt bé el que és la propaganda enverinada llençada com a llosa per no deixar aixecar el cap a generacions. Mentides que han estat pilars de transicions de silenci i impunitat, què van fer creure que teníem una democràcia perfecta que s'ha revelat com un nou règim de corrupció amb una corona al front, regal, aplaudit per uns i per altres, d'una dictadura, columnes de calúmnies que encara avui dia sostenen tanta falsedat. Una dictadura que amb els seus tentacles, que no són d'ultratomba, marca agendes legislatives, executives, judicials, empresarials, polítiques, de mitjans, de l'Església... I encara els seus hereus no han acabat d'aplicar totalment la seva doctrina per arrasar drets i llibertats en una política de terra cremada irrespirable. Una esquifida democràcia que ni tan sols pot treure del seu mausuleu de mort a un genocida i que no posa cap límit al franquisme que està en el seu ADN.La mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat indiscutible per al gruix de la societat i qui no la creu amb el temps acaba acceptant amb normalitat o resignació reformes laborals, lleis mordasses, rescats bancaris, farses de judicis, sentències inadmissibles, discursos masclistes i discriminatoris contra qualsevol minoria. Fins i tot acaba normalitzant que un partit franquista entri en les institucions ocupant cada dia hores de promoció en televisió fent passar al llop per simpàtica i desvalguda àvia de conte. Totes les persones que es consideren antifeixistes, anticapitalistes, d'esquerres, republicanes, progressistes, defensores dels drets humans o només simplement bones persones, haurien d'estar horroritzades amb el caire que està agafant la realitat de l'estat espanyol, una deriva feixista repugnant.El nostre altaveu és molt petit i no podem competir amb tanta mentida i tergiversació en prime time. Un atac a una seu d'uns determinats partits és un acte amplificat de terrorisme apocalíptic que no pot acabar més que amb la il·legalització de partits i gent muda a la gàbia o multada, un atac silenciat a seus o persones d'altres partits o col·lectius són manifestacions d'una ciutadania que té dret a expressar-se encara que sigui amb els punys. Nosaltres no podem parlar de franquisme per desfasats guerra civilistes però ells poden parlar de reconquesta i expulsió per patriotisme d'actualitat. Les dones que defensen els seus drets en la manifestació del 8 de març són feminazis, els activistes contra el feixisme són nazis, aquells que ataquen les llibertats ho fan al crit de llibertat perquè són els amos de la mentida al carrer, als tribunals, a les pàgines dels diaris i no tenen cap vergonya. L'única manera que tenim de combatre tanta misèria democràtica és posar el focus en la veritat i portar-la de plaça en plaça, de carrer en carrer, de porta en porta. Un treball que sembla molt senzill però que no és possible sense el compromís insubornable i incansable de gent generosa i solidària, com la gent de la memòria combativa. Una tasca tan important per a la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació que no pot ofegar-se en la impotència que ens vol imposar el sistema del lligat i ben lligat. Això és el que fem avui aquí a Sabadell amb la vostra complicitat, sabadellenques i sabadellencs que heu portat el testimoni de molts combats contra la tirania i l'opressió, des de Teresa Claramunt als antifeixistes que durant dècades fins avui no han deixat de lluitar pels drets que ens mereixem.Es veu que la nostra veritat és perillosa i els deu preocupar molt quan han de sortir veus des de les mentideres files del PP acusant-nos de voler guanyar ara una guerra perduda, que van guanyar els seus franquistes pares. Potser ens tenen por i ens acusen de voler complir un deure democràtic, que és justament guanyar la defensa de la llibertat i la democràcia que van fer les nostres víctimes contra el feixisme colpista.Per molt que se'n riguin de nosaltres, que ens ataquin, que escampin la seva abominable propaganda, que posin un estat sense drets per a les nostres víctimes al servei de botxins condecorats, nosaltres serem resistència i plantarem cara a la mentida. Combatrem el franquisme, l'extrema dreta, la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el supremacisme, el racisme, el masclisme, les fòbies contra tota minoria objecte del seu odi, digueu-li com vulgueu, perquè tots aquests termes són l'arrel verinosa de l'arbre, que si no talem entre totes, ens donarà una allargada i interminable ombra, tan i tan fosca, que no tornarem a sentir l'escalfor de la llum de les llibertats.Volem agrair la col·laboració en la difusió d'aquesta 101 concentració de la nostra Mesa a les entitats de Sabadell i en especial a Sabadell per la República i les Bruixes del Nord, així com també al Museu d'Història de la ciutat, al seu Arxiu Històric i a la Regidora de Cultura, que ens van explicar els treballs duts a terme i els projectes de memòria de la ciutat.Estoy hoy aquí con vosotras y vosotros mis vecinas y vecinos, con mis compañeros de la Mesa de Catalunya, para rendir homenaje a todas las hijas e hijos de esta ciudad, nacieran donde nacieran, que se comprometieron a luchar y a resistir contra el franquismo. Estoy en nombre de las y los antifascistas que se sacrificaron por sus dignos ideales contra el golpe de estado del 36 y contra la larga dictadura. Estoy aquí en nombre de mi hermano Cipriano Martos Jiménez, un sindicalista, un antifranquista, una buena e íntegra persona, que fue salvajemente torturado por la Guardia Civil de Reus y que tras semanas de agonía murió en el hospital solo, porque nadie nos avisó de lo que había pasado. Su cuerpo fue a parar a una fosa sin permiso de la familia, hoy seguimos pidiendo que sean desenterrados sus restos y puedan ser trasladados a nuestro pueblo para que descansen junto a los de nuestros padres, que tanta pena pasaron. Por eso también acudí a la justicia argentina para recibir la justicia que aquí nos han negado.Espero y deseo que nuestro ayuntamiento ponga su nombre a una plaza o a una calle para que tengamos siempre presente que su compromiso con la libertad es un ejemplo para quienes pelean cada día por nuestros derechos democráticos. Eso sería para la familia parte de la reparación que esperamos.Gracias a todas y todos.Poema de Antonio Martos a su hermano Cipriano.Los ríos se desbordaron  todos en general entre ellos El Ebro, El Guadalquivir, el Ter y el Llobregat de las lágrimas que lloraron por ti toda la humanidad. De tanto como lloraron al no poderte abrazar, el día que te enterraron en la clandestinidad como el que no tiene a nadie que te quisiera abrazar. Que pongan tres crespones negros en ventanas, balcones y en las puertas del cuartel para que la gente sana puedan saber lo mucho que padeciste y tuviste que padecer cuando te obligaron a aquel brebaje beberLluís Companys i el regidor sabadellenc Salvador SarràLluís Companys i Jover va ser diputat per Sabadell l’any 1920. Va ser escollit càrrec electe mentre estava deportat al castell de la Mola a Maó, després d’haver estat detingut i empresonat amb Salvador Seguí, el noi del sucre. El 1934 va tornar a passar per la presó després de la proclamació de l'Estat Català el 6 d'Octubre. El 1940 va ingressar a la presó del Castell de Montjuïc on va ser assassinat al Fossar de Santa Eulàlia pels feixistes espanyols, després d’haver estat entregat pels nazis a la dictadura franquista. Mataven el President de Catalunya i posaven una pedra més sobre un país assolat per la repressió. En el seu honor i en el de totes i tots els afusellats a Catalunya llegirem aquest poema.Què fa la multitud que enfervorida escoltal’espetec dels fusells i els vols de caderneresque esvalotadament se’n van amunt i es perdenenllà de l’horitzó? L’alba porta un nou diaque s’haurà d’emplenar de plors i de riallesd’amor i joventut, de records i tendreses.Tornarem a sofrir, per molts núvols que passin. Tornarem a lluitar, amb desigs i paraules.Tornarem, tornarem, tornarem, tots a vèncerla por a la nostra mort. Els pètals de les rosestransparenten la llum que esclata a Catalunya.I la pluja que cau esborra les petjadesd’aquells insomni trist que encara és esperança.Tornarem a cantar cançons de porpra i ambre.I tu sempre seràs estel de la nit clara.Anònim, 1990. Teresa ClaramuntEstem al març, el mes lila del calendari, el mes de les dones lluitadores pels seus drets, conquerits tan lentament com penosament, amb molt de sacrifici i compromís, entre la incomprensió de dones i homes educats i perpetuadors del masclisme sota la doctrina religiosa, que sempre ha menyspreat les capacitats de les dones. La nostra Mesa de Catalunya sempre ha tingut molt present a les dones, les dones pioneres en política, en sindicalisme, en els oficis vetats, en les ciències i les lletres, en la rereguarda, en el front, en les institucions. Dones amb coratge d’arreu del món que van trencar cadenes, barrots, lleis, injustícia i van guanyar drets a cops de repressió, per poder sortir de la marginació i l’opressió de gènere. Encara queda molt per fer, vetllar perquè no ens robin el que tenim, acabar amb les violacions, les morts, les vexacions, les desigualtats d’oportunitats i de salari, encara hem de trencar el sostre de vidre que han col·locat sobre el cap de la meitat de la humanitat. Volem retre homenatge a les sabadellenques que van patir la repressió feixista i ho fem llegint aquests fragments de discursos de Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell el 1862 i morta a les portes de la República. Obrera tèxtil, sindicalista, feminista i anarquista. Dona d’idees insubornables defensades en les condicions més terribles i amb una determinació que no van poder aturar les tortures que li van deixar greus seqüeles. "Pero ¿creéis, señores burgueses, que este estado de servilismo en que mantenéis a la mujer prueba su inferioridad? Os alabáis de una pretendida superioridad física e intelectual, citándonos triunfalmente las conclusiones de vuestros psicólogos y fisiólogos …¿Creéis, pues, que se puede declarar inferior un ser por el sólo hecho de que difiera de otro, sobre todo cuando esta diferencia proviene de la facultad que le distingue, determinando su función en la vida?""Y bien; yo soy mujer, me considero perfectamente igual a vosotros, mis facultades tan nobles como las vuestras y mis órganos tan útiles en la evolución general del gran todo humano.Si la mujer es inferior al hombre respecto a fuerza, en cambio, como reproductora de la especie, es el primer obrero de la humanidad. Por otra parte, se exagera en exceso la inferioridad muscular de la mujer. Históricamente, la mujer ha sido siempre la principal bestia de carga, y en la actualidad comparte con el hombre los trabajos más penosos.""No es posible una sociedad libre e instruida allí donde la mujer sea esclava e ignorante.""Ni obreras explotadas en las fábricas ni esclavas en el hogar o la familia: ¡Por una sociedad sin amos, ni señores, comunista y libertaria, de hombres y mujeres libres!"Teresa Claramunt101 dones nascudes i/o veïnes de Sabadell van ser jutjades pel franquisme els anys següents al triomf del cop d’estat feixista. Jutjades pels tribunals militars franquistes sense cap garantia, acusades de rebel·lió o auxili a la rebel·lió quan elles representaven la lleialtat a la legalitat republicana.Treball voluntari pel front, 1 de Juny 1937Dones de tota edat, condició i filiació política que volem recordar avui. La més jove de totes va ser la sabadellenca Francisca Tena Ripollès que amb 16 anys va haver de passar per la maquinària de repressió franquista, encara que la seva causa va ser sobreseguda. Altres veïnes de Sabadell menors d’edat jutjades van ser, recordem que el franquisme situava la majoria d’edat amb 25 anys, les següents:Eulàlia Brossa Font, filla de Sabadell de 19 anys, condemnada a 6 anys i 1 dia.Conxita Farriols Solano, filla de Sabadell de 19 anys, condemnada a 12 anys de presó.Joana Borràs Trelis, filla de Sabadell de 21 anys, la seva causa va ser sobreseguda.Carme Carbó López, filla de Sabadell de 21 anys, la seva causa va ser sobreseguda.Josefa Ruiz Lucas, filla de Múrcia de 21 anys, condemnada a 12 anys i 1 dia.Pilar Laspuertas González, veïna de Sabadell de 22 anys, condemnada a 12 anys i 1 dia.Josefa Mañosa Llobet, filla de Sabadell de 22 anys. Va ser absolta.Teresa Teixidó Seto, filla de Sabadell de 22 anys. Va ser absolta.Dolores Moreno Cárceles, filla de Múrcia de 23 anys, condemnada a 6 anys de presó.Teresa Perea Lorente, filla de Ceutí, Múrcia, de 23 anys. Llibertat.Maria Roura Comas, filla de Sabadell de 23 anys. Va ser absolta.María Teresa Benedicto Coflent, filla de Sabadell i veïna de Barcelona de 24 anys, condemnada a 15 anys. Carmen Borràs Trelis, filla de Ripollet de 24 anys, condemnada a 12 anys i 1 dia.María Martínez Hernández, filla de Santomera, Múrcia, de 24 anys. Va ser absolta.Rosa Serratosa Riera, filla de Sabadell de 24 anys. Llibertat. No van fer excepcions ni amb les més joves, ni amb les més grans com la María Palomeque González filla de Casarabonela, Màlaga, que va ser detinguda amb 71 anys o l’Esperanza Ferrer i Guàrdia de 66 anys de Graus, Osca, totes dues amb causes sobresegudes. O la Magdalena Llonch Alsina, filla de Sabadell de 64 anys i veïna de Cerdanyola condemnada a 12 anys i 1 dia. Hem de pensar que totes aquestes dones van haver de passar per presó amb la por i l’angoixa que van patir sense saber quin seria el seu destí en mans dels feixistes.D’aquestes 101 dones algunes van ser condemnades a molts anys de presó i inclús condemnades a reclusió perpètua com les següents:Josefa Vilarrubias Solanes, filla de Barcelona de 22 anys. Commutada per 20 anys i 1 dia.Maria LLonch Casanovas, filla de Sabadell i veïna de Barcelona de 35 anys. Commutada per 20 anys i 1 dia.Cándida López Valls, filla de Sabadell de 40 anys. Maria Gispert CollEntre aquestes dones es troba l’escriptora i política Maria Gispert Coll, filla de Sant Vicenç de Castellet. La Maria va néixer el 12 d'octubre de 1904 al si d’una família treballadora de la indústria tèxtil. Va estudiar a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis i al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i va treballar com administrativa iniciant-se sindicalment i políticament al Bloc Obrer i Camperol. Va participar en mítings amb Andreu Nin i Joaquim Maurín i va col·laborar en el Diari de Sabadell, El Poble, La Batalla i La Humanitat. Va militar al POUM dirigint el setmanari L’Impuls. Després del triomf del feixisme quan la Maria tenia 34 anys va ser detinguda, jutjada en Consell de Guerra i sentenciada a Reclusió Perpètua. Aquesta pena va ser commutada per 20 anys i 1 dia de presó dels quals va complir 7 llargs anys a les inhumanes institucions penitenciàries per a dones custodiades per monges sense cap caritat. La Maria va morir a l’exili, a Caracas el 23 de gener de 1976. Dones pioneres que van obrir pas. La primera regidora de Sabadell. Del consistori a l’exili i de tornada a casa sempre en lluita. Lectura feta per l'actual Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sabadell. Fidela Renom i Soler. Nascuda a Sabadell el 1891. Defensora de la dona treballadora. Acabats els estudis primaris, ingressà a la Institución Libre de Enseñanza. Treballà en el tèxtil com a ordidora. L'1 de febrer de 1934 va ser la primera dona elegida regidora a l'Ajuntament de Sabadell per la candidatura del Círcol Republicà Federal. A arrel dels Fets d’Octubre de 1934 l’ajuntament es dissol per ordre militar. Amb la victòria del Front Popular el febrer de 1936 Renom tornarà al consistori fins a l’octubre d’aquest any. Ocupà la regidoria d'Assistència Social, des de la qual va emprendre la reforma de la Clínica de Maternologia creant una plaça específicia per un metge ginecòleg titulat i l’eliminació dels símbols religiosos. Introdueix reformes socials a les colònies escolars. Va formar la Lliga Laica Femenina per l'emancipació de la dona obrera i per crear una consciència femenina lliure de prejudicis religiosos, d’aquí van nèixer les primeres escoles bressol gratuïtes per a obrers. També creà el primer cos d'infermeres laiques. Formà part de la Societat d'Actes Civils La Emancipación, fundada per Tomàs Viladot, per promoure els enterraments civils, i va ser també una destacada activista del Centre d'Estudis Psicològics, l'entitat dels espiritistes. Durant la Guerra va ser presidenta de la Secció Femenina del Socors Roig Internacional a Sabadell enviant ajut a Madrid i al País Basc. Va perdre el seu fill Joan al front. El 1939 Fidela Renom s'hagué d'exiliar a França i no en tornà fins al 1947. Renom va morir el 1987 a Barcelona i, tal com havia demanat, fou enterrada al departament laic del cementiri de Sabadell. Sempre firmava com a primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell, de 1934 a 1936.Van ser 1000 consells de guerra els que es van perpetrar contra els homes nascuts i veïns de Sabadell. 1000 judicis farsa plens de falsedats que van ser anul·lats el 2017 pel Parlament de Catalunya gràcies a la gran tasca del nostre company Pep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat amb el suport de totes les entitats que conformen la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Entre aquests homes lleials que van patir la repressió dels rebels, 24 van ser condemnats a mort, 23 van ser executats al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera. Volem retre homenatge a:Luis Alforjas Andrés. 49 anys. Casat. Mecànic. Nascut a Barcelona i veí de Sabadell. Filiació UGT. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 8/3/1939.Antonio Chuecos García. 23 anys. Solter. Cuiner. Nascut a Sabadell i veí de Caldes de Montbui. Filiacio Juventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 17/6/1939.Rafael Corominas Franquet. 44 anys. Casat. Contramestre. Nascut a Barceloa i veí de Sabadell. Filiació Partit Federalista -UGT, Círcol Republicà. Acusat de Rebel·lió per formar part del comitè de confiscació de fàbrica, assassinat el 8/3/1939.Miguel Cortes Gasulla. 42 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Morella, Castelló, i veí de Sabadell. Filiació CNT. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 3/7/1940.Enrique Cunillé Calders. 29 anys. Casat. Xofer. Nascut a Juan L.Lacace, Uruguai i veí de Sabadell. Filiació UGT. Acusat de Rebel·lió per ser President de la Junta de Transport de Sabadell. Assassinat el 29/7/1939.Ramón Graells Crous. 49 anys. Casat. Contramestre. Nascut a Sabadell i veí de Terrassa. Filiació Partit Federalista. Acusat de Rebel·lió per patruller i organitzador centúria milicians. Assassinat el 25/10/1939.Antonio López Vivancos. 22 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Mazarrón i veí de Sabadell. Filiació FAI. Acusat d’Auxili a la Rebel·lió per patruller. Assassinat el 18/5/1940. Olegario Masferrer Casan. 24 anys. Solter. Carreter. Nascut i veí de Sabadell. Filiació JSUC-PSUC-UGT. Acusat de Rebel·lió per patruller i assassinat el 6/7/1940.Ramón Miguel Vilanova. 21 anys. Solter. Obrer. Nascut a Sabadell i veí de Caldes de Montbuí. Filiació Joventuts Llibertàries CNT. Acusat de Rebel·lió per patruller i voluntari de la Columna Durruti. Assassinat el 17/6/1939.Antonio Morral Tondo. 27 anys. Solter. Obrer. Nascut a Sabadell i veí de Tordera. Filiació Juventuts Llibertàries CNT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per patruller. Assassinat el 8/7/1940.Saturnino Nicolás Antolinos. 47 anys. Casat. Miner i Guarda Forestal. Nascut a Santomera, Múrcia, i veí de Sabadell. Filiació Partido Sindicalista, UGT. Acusat de Rebel·lió per ser Cap de Patrulles i Delegat de Compres de l’Ajuntament. Assassinat el 3/7/1940.Ramón Nicolás Nicolás. 25 anys. Casat. Pintor. Nascut a Santomera, Múrcia, i veí de Sabadell. Filiació CNT. Acusat de Rebel·lió per patruller i Xofer de la Comissió d’Economia de l’Ajuntament. Assassinat el 8/7/1940.Ángel Palanca Bruguera. 22 anys. Solter. Impressor. Nascut i veí de Sabadell. Filiació desconeguda. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió i assassinat el 5/5/1939.Juan Bautista Pobla Aguilera. 39 anys. Casat. Impressor. Nascut a Sabadell i veí de Caldes de Montbuí. Filiació PSUC–UGT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per voluntari carabiners i organitzador de cerimònies civils com casaments i bateigs. Regidor de Caldes de Montbuí. Assassinat el 7/2/1940.Juan Riatós Francas. 45 anys. Casat. Paleta. Nascut a Sabadell i veí de Sant Llorenç Savall. Filiació ERC/CNT. Acusat de Rebel·lió per ser president i fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya de la localitat de Sant Llorenç Savall i Regidor de la localitat. Assassinat el 5/7/1940.Pedro Ribas Ollé. 22 anys. Solter. Metal·lúrgic. Nascut a Sabadell i veí de Barcelona. Assassinat el 20/7/1939.Paulino Ronco Rodríguez. 31 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Flores de Ávila i veí de Sabadell. Filiació Sindicatos Trentistas – CNT. Acusat de Rebel·lió per patruller i haver estat Sergent de Carabiners a Madrid.  Assassinat el 3/7/1940.Narciso Rosell Rabassó. 41 anys. Casat. Obrer. Nascut a Sabadell i veí de Sant Quirze del Vallès. Filiació Esquerra Republicana de Catalunya – UGT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per Cap de Comitè. Assassinat l’1/5/1943.Guillermo Salabert Ventura. 54 anys. Nascut a Sabadell i veí de Mollet del Vallès. Assassinat el 1942. Francisco Sánchez Martínez. 36 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Llano Bruja, Múrcia, i veí de Sabadell. Filiació UGT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per patruller. Assassinat el 3/7/1940.Antonio Serra Figuet. 39 anys. Casat. Filador. Nascut a Manresa i veí de Sabadell. Filiació CNT-FAI. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió i assassinat el 3/7/1942.Camp de la BotaFossar de la PedreraTraslladem a l’Ajuntament de Sabadell la necessitat de digitalitzar les 1102 causes arxivades al Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona en la seva totalitat com a deure de Memòria, per ser custodiades per l’arxiu municipal de la ciutat i poder donar una còpia a les famílies que ho sol·licitin, conjuntament amb el certificat d’anul·lació del judici que expedeix la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya.Discurs de la proclamació de la República a SabadellCiutadans:Aquesta tarda els regidors republicans elegits pel poble el darrer diumenge, tal com han fet els altres Ajuntaments de la península, han pres possessió provisional de llurs càrrecs, proclamant immediatament la República a la nostra ciutat.En aquests moments històrics, demanem el concurs de tots els ciutadans per fer efectiva, dins el major ordre i serenitat, l’afirmació del nou règimSapigueu, doncs, que la nostra ciutat no està desemparada, i que vetllarem pel seu prestigi fent ús de les atribucions que tots vosaltres ens heu donat.Seguirem comunicant-nos amb vosaltres, per successius bans.Visca la República!Sabadell, 14 d’abril de 1931.L’alcalde provisional, Salvador Ribé.”Salvador Ribé i Garcia. Nascut a Centelles el 1872 i veí de Sabadell. Fabricant de reconegut prestigi, molt apreciat i respectat a la ciutat. Filiació Círcol Republicà Federal. Primer alcalde republicà de la ciutat amb una tasca important al front de la cultura. Morí a Buenos Aires el 1944 quan visitava els seus dos fills Joan i Fèlix Ribé Anfruns, que estaven  a l'exili.Els regidors morts, executats, condemnats, exiliats o morts a camps de concentració del consistori republicà de Sabadell.Regidors sabadellencs morts sota les bombes a Barcelona:Fragment de la carta de l’1 de gener de 1939 de l’alcalde Manuel Farràs Baró, adreçada al Jutjat 15 de Barcelona, perquè s’autoritzi el trasllat de les despulles a Sabadell, per ser enterrades com s’escau. “Víctimes de la barbàrie feixista, han caigut als carrers d’aqueixa capital, els companys de Consistori Joan Andrés Raich, Conseller-delegat de la Regidoria de proveïments i el Conseller Dídac Martínez Tarral, auxiliar del primer en les tasques de proveir la rereguarda, en el moment que es trobaven en actes propis de la seva funció. Els acompanyava el xofer-funcionari d’aquest Ajuntament, Francesc Moliné Carbonell, també decés. Si treballaven per a la ciutat, és just que la terra de la ciutat cobreixi les seves despulles.” Text proporcionat pel Museu d'Història de Sabadell. Presó ModeloRegidors encausats:Ricard Fornells Francesc. 45 anys l’any 1939. Nascut a Barcelona i veí de Sabadell. Filiació Federació Local de Sindicats. Va formar part del primer consistori de guerra de la ciutat com a encarregat d’Assistència Ciutadana. Condemnat a 14 anys i 8 mesos de reclusió temporal. Manuel Farràs Baró. 45 anys l’any 1939. Veí de Sabadell. Filiació Federació Local de Sindicats, PSUC. Va formar part del primer consistori de guerra de la ciutat com a encarregat d’Assistència Ciutadana i va ser alcalde de Sabadell del 17 d’agost del 30 al 21 de gener de 1939 quan marxà al front per a la resistència final. Va partir cap a l’exili i va morir a Ciudad de Méjico. La seva Causa va ser arxivada el 1943.Joan Miralles Orrit. 35 anys l’any 1939. Nascut i veí de Sabadell. Filiació Esquerra Republicana de Catalunya. Va estar al vaixell presó Ciudad de Cádiz pels fets d’Octubre de 1934. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell del primer consistori de guerra. Va ser sotmès a dos consells de guerra un el 1939, Causa que va ser sobreseguda, i altre el 1941 amb sentència a 15 anys de reclusió temporal, més tard indultat. Vicenç Santonja Català. 31 anys l’any 1939. Nascut i veí de Sabadell. Filiació  PSUC. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell del primer consistori de guerra. Causa sobreseguda el 1939.Manuel Jara Urbano. 41 anys l’any 1941. Nascut a Montilla, Còrdova, i veí de Sabadell. Filiació CNT. Regidor del primer consistori de guerra. Condemnat a 12 anys i 1 dia.Ramón Arteu Vidal. 38 anys el 1939. Nascut a Rubí i veí de Sabadell. Filiació POUM. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell del primer consistori de guerra. La seva Causa va ser arxivada el 1943.Josep Picanyol Fainé. 38 anys el 1939. Nascut i veí de Sabadell. Filiació Unió de Rabassaires. Regidor del primer consistori de guerra. Condemnat a 12 anys i 1 dia.Regidors assassinats: Antonio Munill Mataró. 54 anys. Casat. Contramestre. Nascut a Manresa i veí de Sabadell. Filiació CNT sense confirmar. Acusat de Rebel·lió per formar part del Comitè i per haver estat Regidor. Assassinat el 26 de juny de 1940 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera. Vicente Álvarez de Lara Campmajó. 21 anys. Xofer. Nascut a Sabadell i veí de Barcelona. Filiació Esquerra Republicana de Catalunya. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell. Sentenciat a mort i assassinat a la presó de Lleida a garrot vil.Pere Manyé Albertí. 37 anys. Casat. Paleta. Nascut a Cervelló i veí de Sabadell. Filiació Sindicatos Únicos-UGT. Va formar part del primer consistori de guerra de la ciutat com a encarregat de Obres Públiques. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 10 de maig de 1939 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.Francesc Abad Samper. 45 anys el 1945. Casat i amb dues filles. Nascut a Sabadell. Filiació dirigent UGT secció Metall. Militant del POUM. Modelista i regidor de l’ajuntament a l’octubre del 36, marxà voluntari al front i perduda la guerra a l’exili passant pel camp de concentració francès de Barcarès. Va ser capturat pels nazis i deportat a Mauthausen el novembre de 1940. Va resistir 4 anys i 5 mesos l’horror nazi. Va morir a Chauprix, França, el 5/6/1976.La iniciativa de la col·locació de les llambordes de la memòria als deportats als camps nazis duta a terme per l’Ajuntament de Sabadell i entitats, és una reparació a les víctimes i els seus familiars. Volem demanar que els regidors assassinats pel feixisme espanyol també tinguin aquest reconeixement i es posi una llamborda en la seva memòria allà on van residir, tal com ja s’ha fet a Les Illes gràcies a les companyes i companys de Memòria de Mallorca.Batlles i regidors exiliats:Josep Moix i Regàs. Tres vegades exiliat. Nascut a Sabadell el 1898. Teixidor d’ofici va formar part de la CNT. El 1926 es va exiliar a l’Argentina perseguit per la dictadura de Primo de Rivera. Va tornar el 29 com a secretari de la Federació Local de Sindicats. Va participar dels fets d’Octubre del 34 i es va haver d’exiliar de nou. En tornà s’afilià a l’UGT i al PSUC. Va ser president del Comitè Local Antifeixista i des d’aquí alcalde de la ciutat del 36 al 38. L’abril del 38 va ser nomenat Ministre de Treball de Negrín. El 1939 va tornar a exiliar-se, aquesta vegada a Mèxic i més tard a França i Praga on va estar Secretari General del PSUC fins al 56. Va morir el 1973.Josep Rosas i Vilaseca. Nascut a Súria el 1891 i veí de Sabadell. Treballador del tèxtil i sindicalista. Va participar en la Vaga General de 1917, en la proclamació de la República i als fets del 6 d’Octubre del 34. Va ser detingut i empresonat diverses vegades per les seves lluites. Militant del PSUC va ser regidor de Proveïments i de la Comissió d’Indústries de Guerra. El 1939 després de passar per diversos camps francesos es va exiliar a Xile. Va morir el 1968, mai va poder tornar a Sabadell.Antonio Silvestre Franco. Obrer del tèxtil, militant de la CNT. Regidor de l’octubre del 36 al març del 37. Va marxar voluntari com a milicià de la Columna Durruti. El 1939 es va exiliar a França on va morir el 1991.Bru Lladó Roca. Nascut a Sabadell el 1881. Sabater i anarcosindicalista. Després dels fets de la Setmana Tràgica es va exiliar a França. Va passar per l’exili i les presons diferents vegades. Va ser regidor de Sabadell fins que la CNT va ser expulsada pels fets de Maig del 37. El 1939 es va exiliar a Mèxic fins a la seva mort el 1946.Josep Marés Claperols. Obrer filador i barber. Filiació CNT. Regidor de Treball fins al febrer del 37. Va lluitar contra el feixisme com a Tinent de la 116 Brigada Mixta. El 1939 va fugir del camp de concentració de Los Almendros, Alacant, però va acabar als camps francesos. Va tornar més tard a Sabadell.Josep Cinca Vilagener. Nascut a Manresa i veí de Sabadell. Tipògraf  i militant de la CNT. Va passar per la presó i va haver de viure a diferents localitats. El 1936 va ser membre del Comitè de Propaganda de  la CNT i representant del sindicat a les Comissions d’Obres Públiques i d’Indústria de Guerra de la qual va ser regidor. Va passar pels camps de treball nazis amb gran patiment i seqüeles i va morir a França el 1963.Salvador Sarrà i Serravinyals. Nascut a Sabadell el 1902. Fill de família treballadora amb formació, va treballar de comptable. Casat amb 4 fills. Militant d’Esquerra Republicana. Molt interessat en la lectura i els llibres esdevindrà  regidor de Cultura al primer consistori republicà i també al revolucionari desenvolupant una tasca molt important per a la ciutat.  El 1939 després de passar pel camp de concentració d’Argelès i es va exiliar a Xile on morí l’abril de 1965.Miquel Bertran Oleart. Nascut a Sabadell. Impressor, teixidor, periodista i sindicalista. Fill de família treballadora. Militant de la CNT. Es va haver d’exiliar després de la Setmana Tràgica, de la Vaga General de 1917 i dels Fets d’Octubre del 34. Va passar per la presó fins a ser alliberat amb la victòria del Front Popular. Va ser Primer Tinent d’Alcalde de Sabadell després del cop d’estat feixista exercint el càrrecs de regidor de Serveis Municipals i Delegat Especial de Transports de la Generalitat. Va ser el darrer alcalde de la ciutat. El 1939 es va exiliar a Mèxic on va morir el 1958.Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de visitar la magnífica exposició sobre els deportats als camps de concentració nazi al Museu d’Història de la ciutat i hem pogut contemplar la vessant humana de les terribles xifres del genocidi nacionalsocialista. Els estralls emocionals que va deixar tant en les víctimes alliberades com en les famílies que van conèixer les tortures viscudes pels seus éssers estimats. No ens podem permetre oblidar la bogeria assassina del nazisme, crims de lesa humanitat sense prescripció. Hem de lluitar contra el negacionisme que vol imposar el feixisme justament recordant, difonent els rostres i les vides dels milers d’antifeixistes espanyols deportats als camps d’extermini. Aquesta tasca que ha iniciat la ciutat de Sabadell ha de tenir continuïtat als seus centres educatius com a llavor de collites de veritat, justícia i reparació, per a la no repetició.Genís Ribé i Monge (Museu d'Història de Sabadell). Comissari de l'exposició Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940 -1945). Es pot visitar fins el 28 d'abril de 2019.Els deportats assassinatsMauthausen“En Mauthausen la noción del miedo no era la misma que se experimenta en una vida normal; allí la muerte la llevábamos con nosotros, noche y día, la sentíamos junto a nosotros. Como decía un amigo escritor checo desaparecido allí: …”la muerte la llevamos pegada a nuestra piel”. Era una impresión de terror, de temor perpetuo, de tensión nerviosa que no me dejaba. Era el miedo específico de los campos de exterminio, imposible de describir y de hacerlo comprender al que no lo ha vivido.” Testimoni de Mariano Constante, supervivent. Yo fui ordenanza de los SS. Mariano Constante.Jaume Arís Estrada, nascut a Sallent i veí de Sabadell, va morir amb 42 anys. Va resistir 10 mesos. Va deixar vídua i 1 fill.José Sánchez Laorden, nascut a Sabadell, va morir amb 22 anys. Va resistir 2 anys i 2 mesos.Los métodos de exterminio incluían:Celdas de castigo — estancias de unos 7 m² en las que los prisioneros no recibían comida ni bebida y solían morir al cabo de unos 12 días.Flagelación — consistía en azotar al prisionero con 25 latigazos que él mismo debía contar en voz alta y en alemán; si se equivocaba, volvía a empezar el castigo.Trabajo como esclavo en las canteras — además debían acarrear piedras de unos 20 kg por una larga escalinata compuesta por 186 escalones ("Las Escaleras de la Muerte").Caída de gran altura — internos eran empujados adrede desde la parte alta de la cantera, denominada "pared del paracaidista".Cámaras de gas.Cámaras de gas móviles — un camión con un tubo de gases dirigido al interior, que iba y venía entre Mauthausen y Gusen.Duchas heladas — aproximadamente 3.000 internos murieron de hipotermia debido que eran forzados a quedarse bajo una corriente de agua helada durante varias horas.Tiroteos masivos.Experimentos médicos.Sangrado — varios cientos de internos fueron desangrados hasta la muerte y la sangre extraída fue enviada al Frente del Este.Ahorcamiento.Hambre — sólo en el campo de Mauthausen aproximadamente 2.000 prisioneros por semana eran privados de comer hasta la muerte.Fusilamientos por las SS.Por otro lado, las raciones de alimentos eran ínfimas y en el período 1940–1942 un interno pesaba 42 kilos de media. El tratamiento médico era prácticamente inexistente.TembergAl Kommando Temberg depenent de Mauthausen treballaven 350 esclaus antifeixistes espanyols a les fàbriques d’armament. Aquí va morir  José Pérez Coello, nascut a Saint Oubin, França, i veí de Sabadell. Tenia 23 anys. Va resistir 1 any i 10 mesos.Gusen"¿Puede la mente humana concebir algo más monstruoso que Mauthausen? Su rival sería la todavía más espeluznante creación de Gusen. Lo que cuentan los supervivientes es que la mayoría de cosas que sucedían en Gusen también pasaban en Mauthausen, pero el ritmo en Gusen se aceleraba y la crueldad, en algunos aspectos, era más refinada.""De los primeros 10000 hombres enviados a Gusen, se eligió a 3000 para que fueran liquidados de inmediato. Fueron las maneras de liquidarlos adoptadas en Gusen las que hicieron que este campo fuera tan ominosamente recordado. Un antifascista español de 21 años murió bajo el agua helada gritando ¡Justicia! ¡Justicia! ¡Justicia!". Españoles en el holocausto: vida y muerte de los españoles en Mauthausen. David Wingeate Pike.Van morir a Gusen:Antonio Aguilar Sánchez. 39 anys. Va resistir 13 mesos.Laureano Alegre Belmonte. 41 anys. Va resistir 1 any i 4 mesos.Pau Alemany Figueres. 26 anys. Va resistir 8 mesos.Celestí Altarriba Bosoms. 43 anys. Va resistir 11 mesos.Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.Josep Amorós Mestres. 53 anys. Va resistir 5 mesos.Venanci Anglès Anglès. 29 anys. Va resistir 1 any.Ramón Batet Planas. 32 anys. Va resistir 11 mesos.Esteve Cañellas Mañé. 35 anys. Va resistir 8 mesos.Melcior Cañellas Mañé. 42 anys. Va resistir 9 mesosEmili Català López. 37 anys. Va resistir 1 any.Jaume Casanellas Gené. 42 anys. Va resistir 4 mesos.Josep Coll Saperas. 27 anys. Va resistir 7 mesos.Josep Domènech Cortada. 33 anys. Va resistir 8 mesos.Emili Ferrando Rosell. 40 anys. Va resistir 6 mesos.Antoni Hilario Planellas. 36 anys. Va resistir 5 mesos.Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.Marià Llonch Casanovas. 43 anys. Va resistir 7 mesos.Joaquim Lou Ripollés. 35 anys. Va resistir 1 any i 3 mesos.Emili Marquès Aracil. 33 anys. Va resistir 3 mesos.Manuel Mullor Català. 28 anys. Va resistir 1 any. Segons la documentació nazi es va suicidar per electrocució amb el filat del camp.Pere Navarro Bielsa. 22 anys. Va resistir 9 mesos.Valentí Oliveras Valls. 47 anys. Va resistir 9 mesos.Pau Pallàs Alsina. 34 anys. Va resistir 8 mesos.Jaume Paloma Masafret. 24 anys. Va resistir 9 mesos.Pelegrí Pelegrí Porqueres. 45 anys. Va resistir 10 mesos.Ginés Pérez Garrido. 30 anys. Va resistir 9 mesos.Josep Rodríguez Escursell. 23 anys. Va resistir 2 anys i 3 mesos.Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.Francesc Sabatés Esperanza. 38 anys. Va resistir 6 mesos.Miguel Senar Burón. 41 anys. Va resistir 10 mesos.Daniel Serratosa Fitó. 41 anys. Va resistir 7 mesos.Alexandre Tamarit Guiu. 40 anys. Va resistir 11 mesos.Jesús Valera Sarrià. 21 anys. Va resistir 1 any. HartheimEl castell d'Hartheim va ser construït en 1898 com a institució per a persones amb retard mental. Allí van ser exterminats ancians i malalts austríacs. Amb la seva xemeneia de 25 metres d'altura i la seva moledora elèctrica d'ossos, Hartheim era sinònim de mort. Allà també es van escometre experiments mèdics abominables. L'oncle del nostre company Enric Urraca, Juan de Diego, relata com va haver d'expedir els certificats de mort dels transportats a Hartheim abans la seva partida. Les ordres de trasllat portaven una marca verda que era el codi d'extermini i al costat de la paraula alliberats. Aquests eren portats al castell en camions, alguns d'ells convertits en cambres de gas mòbils. Hartheim es va mantenir en total secret. Abans de l'entrada dels aliats els alemanys van desmuntar la xemeneia i van convertir l'espai en un asil per a nens volent esborrar tota petjada dels milers d'assasinat, perquè d'Hartheim no es sortia. Allà van morir:Eugeni Arqués Simó nascut a Sabadell i veí de Barcelona, va morir 10/2/1942 amb 29 anys. Va resistir 1 any i 2 mesos.Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.Rafael Monllor Belenguer, nascut a Binaced, Osca, va morir el 22/9/1941 amb 35 anys. Va resistir 8 mesos.Francesc Sas Llop, nascut a La Palma d'Ebre i veí de Sabadell, va morir el 8/11/1941 amb 29 anys. Va resistir 1 any i 2 mesos.Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.Salvador Vidal Claramunt, nascut a Igualada, va morir el 19/12/1941 amb 24 anys. Va resistir 11 mesos.AuschwitzTestimoni d’Annette Cabelli de 17 anys, la seva mare va ser portada a la cambra de gas el primer dia, un SS li deia: veus el fum? allà és la teva mare.  "Al meu germà el van agafar per un experiment i li van tallar els testicles. Les dones SS posaven aigua calenta i després gelada mentre reien i nosaltres cridàvem. Llençaven els nens a un forat i a sobre empenyien les mares per després calar-los foc.” Pedro Monter Ferri, nascut a Binaced, Osca, va morir a Auschwitz després de passar per Dachau amb 43 anys. Va resistir 1 any i 7 mesos.Els deportats alliberats.AldarnayEls antifeixistes espanyols van ser els primers a arribar i els últims en marxar de les Illes del Canal, més de 2000. “Treballàvem cada dia de 12 a 14 hores. Al matí ens donaven un cafè i un tros de pa dur. Ens vigilaven amb fusells, baionetes i metralletes”, recorda el català Gasulla, que també va explicar que ells intentaven sabotejar les construccions alemanyes. Amb la victòria dels aliats amenaçaven de suïcidar-se per no ser tornats a Espanya, alguns van estar tancats dos anys en camps de concentració anglesos. Altres es van quedar a viure a les Illes del Canal, on cada any se celebra un homenatge als republicans.Més de 30.000 espanyols van ser obligats a treballar sense sou i en condicions extremes deportats per Pétain. Van ser els treballadors esclaus de l’Organització nazi Todt, víctimes oblidades del nazisme. Els serveis d’intel·ligència britànics escrivien el 1945: “En poc més de cinc anys, l’Organització Todt ha completat el programa de construcció més impressionant des de l’època dels romans”. Miguel Balart Nasarre, nascut a Sabadell, va ser alliberat el 16/5/1945. Tenia 40 anys. Va resistir 3 anys i 3 mesos a Aldarney, illes del Canal.Mauthausen - DachauDachau“En arribar a la portalada de Mauthausen, coronada per un àguila de grans dimensions ja ens van caure els collons a terra.”Conrad Crespí i el seu fill FeliuTestimoni de Conrad Crespí Vergés, nascut a Sabadell, que va ser alliberat de Dachau el 29/4/1945. Tenia 36 anys. Va resistir 3 anys i 4 mesos.Alliberament Dachau“ A dos quarts de 10 sortim. Les banderes desplegades ensenyaven els colors republicans. Jo, en portava una de petita amb el colors de la meva estimada Catalunya, feta a Dachau, aprofitant les restes de la tela vermella d’una nazi…” Conrad Crespí.BuchenwaldPrisoners Buchenwald...aquí no teniu ni honor ni valor. No hi teniu cap dret. El vostre destí és ésser esclaus. Amén!. Així rebien els nazis de Buchenwald als deportats, que quan entraven en aquell infern només tenien un pensament: arribar al dia següent. Ens tractaven com animals amb un troç de pà més fi que una mà i un llitre d’aigua bruta calenta per tapar el fred. Vincent García Riestra, l´últim antifeixista espanyol de Buchenwald.Vicente Expósito Serra, nascut a Sabadell, va ser alliberat  de Buchenwald pels soldats dels Estats Units el 11/4/1945. Tenia 36 anys estava casat i tenia un fill. Va resistir 4 anys.NeuengammeAlliberament NeuengammePaseando por aquellos pasadizos, y viendo los asentamientos donde estuvieron instalados los barracones, pensé en cuantos miles de lágrimas habrían caídos sobre aquellos suelos, ahora al descubierto. Y cuántos lamentos en silencio, en las horas de la noche, cuando entraban para el descanso nocturno, con el pensamiento en que habían vivido un día más, sin saber si el próximo sería el último de sus vidas.  Porque cualquier mínimo movimiento en la formación, o simplemente, toser dentro de ella, podía ser causa suficiente para ser sacados de la fila y abofeteados por un Kapo. O ser abofeteados y pisoteados por las relucientes botas de un SS, que habían sido hechas por los mismos prisioneros. Joan fill de l’Emilio Zafón Campos desaparegut de Neuengamme. El reloj de Neuengamme. Joan Zafón TrillasFrancesc Arroyo Maldonado, nascut a Sabadell, va ser alliberat l’abril de 1945 per les tropes britàniques. Tenia 36 anys. Va resistir 11 mesos. Pel camp de Neuengamme van passar 750 antifeixistes espanyols. Mauthausen“A la pedrera, a carregar camions i vagonetas. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 kilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allí hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur a coll cap dalt. Aleshores passaven llista: tants vius i tants morts.”Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.Testimoni d’Eduard Garrigós i Soler, nascut a Benilloba, Alacant, veí de Sabadell. 36 anys, casat i amb un fill. Va resistir 4 anys i 3 mesos.Altres veïns de Sabadell alliberats del camp de Mauthausen el 5 de maig de 1945 per les tropes americanes van ser:Francesc Abad Samper, nascut a Sabadell. 45 anys, casat i amb dues filles. Va resistir 4 anys i 5 mesos.Félix Calatayud Tormo, nascut a Sabadell. 34 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.Miquel Vial Candia, nascut a Sabadell. 29 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.Joan Capellas Fages, nascut a Sabadell. 27 anys. Va resistir 4 anys i 1 mes.Carles Retana Valls, nascut a Sabadell. 32 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos. Agustí Ibáñez Solves, nascut a Sabadell. 41 anys, casat i amb una filla. Va resistir 4 anys. Pau Alós Escartín, nascut a Peralta de Alcofea, Osca. 35 anys, casat. Va resistir 4 anys i 8 mesos.Gabriel Benedicto Albalate, nascut a Sabadell. 23 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.Andrés Cabas Güerre, nascut a Arroyo Cerezo, València. 31 anys. Va resistir 3 ays.Vicente García Negrillo, nascut Múrcia. 39 anys, casat i amb un fill. Va resistir 4 anys i 5 mesos.Joan Grau Farràs, nascut a Sant Feliu de Codines, Barcelona. 34 anys. Va resistir 4 anys i 1 mes.Josep Medina Solé, nascut a Lleida. 34 anys, casat. Va resistir 4 anys i 3 mesos. Enric Segarra Espinach, nascut a Barcelona. 38 anys. Va resistir 4 anys.Ramón Vitales Cancer, nascut a Lleida. 25 anys. Va resistir 3 anys i 4 mesos.Narcís Canales Llopart, nascut a Barcelona. 33 anys, casat i amb un fill. Va resistir 2 anys i 10 mesos.Enric Tomàs Urpí, nascut a Barcelona i veí de Sabadell, va resistir 4 anys i 8 mesos, però ho va fer traint a tots els seus companys, passant de víctima a botxí, com a Kapo del camp. Va cometre maltractaments i assassinats dels més indefensos i febles. Va ser alliberat de Mauthausen però 2 dies després va ser assassinat per col·laboracionista. Tenia 33 anys.Eduard Garrigós i Soler, Pau Alós Escartín, Joan Capelles Fages i Casimir ClimentExposició Deportats. Museu Història Sabadell.Volem recordar que els antifeixistes espanyols que van passar per Mauthausen i altres camps nazis van escriure pàgines de solidaritat i supervivència compartint i ajudant-se a sobreviure no només entre ells sinó també a companyes i companys d’horror de diferents nacionalitats.A l’estat espanyol va haver-hi més de 300 camps de concentració on va haver-hi fam, malaltia, fred, pallisses, tortures, vexacions, assassinats. Camps esborrats físicament i també de la història oficial. Camps de treballs forçats amb mà d’obra esclava que van construir carreteres, canals, preses, vies, van reconstruir pobles i van enriquir empreses que encara cotitzen a l’IBEX 35. Fins i tot els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors no van deixar de ser camps de concentració en barracons o al ras sense possibilitat de fugir sense rebre un tret per l’esquena. Volem tenir un sentit record pel nostre estimat amic Luis Ortiz Alfau, esclau del franquisme al Pirineu navarrès, supervivent del camp de Gurs, que ens ha deixat sense la seva vitalitat i humanitat, sense el seu humor i la seva lluita per la memòria amb 102 anys. Des de Catalunya el nostre comiat a un republicà de Bilbo. Gracias Luis. Veure entrevista.Victoria y derrota.A los hombres malvados, que en sus entrañas generan veneno, a esos hay que matarlos, pero al envenenado al que se ha dejado seducir y engañar… ¿es necesario matar a un hombre porque una alimaña le haya mordido en la cara? No, a ese hombre hay que llevarlo a un lazareto para desintoxicarlo, a un campo de concentración a que oíga nuestros programas, lea nuestra prensa, vea nuestras películas y sea español, que lo será pronto y en cuanto le convenzamos, lo que se conseguirá en breve plazo, será uno de los más activos camaradas de la Falange. General Juan Yagüe. 19 de marzo de 1938.Malos tratos y torturas.Que estabas calificado como de izquierdas, ¡palos! Que te habías pasado para la otra zona, ¡estabas listo! Que eras viejo, ¡palos por rojo! Que eras demasiado joven, ¡palos por colaborador! Que eras mujer, ¡palos por puta, zorra e incitadora! Rafael Pérez Fontano Prisionero. Campo de concentración de San Marcos (León). Extractos de Los campos de concentración de Franco de Carlos Hernández de Miguel.Llegirem els noms d’alguns sabadellencs que van passar per aquests camps, segurament van més d’un centenar els que en qualsevol moment entre la seva detenció i el compliment de la sentència van ser hostes del franquisme. Jaime Casablancas Cardús nascut a Sabadell. 25 anys. José Gómez Andrés nascut a Sabadell. 21 anys.Carlos Jiménez Trilla nascut a Sabadell i veí de Mollet del Vallès. 18 anys.Manuel Morral Pelegrí nascut a Sabadell. 35 anys.Luis Simó Gallart nascut a València i veí de Sabadell. 38 anys.Francisco Villà Ribera nascut a Barcelona i veí de Sabadell. 36 anys. Font: Arxiu Nacional de Catalunya.El Tribunal de Orden Público, conegut com a TOP, es va crear el desembre de 1963 i es va suprimir el gener de 1977 per reencarnar-se més tard en l’Audiencia Nacional. Entre les funcions que va assumir es troben les del Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo així com delictes comesos contra les Forces Armades. Va perseguir: “Aquellos delitos cometidos en todo el territorio nacional, cuya singularidad era subvertir, en mayor o menor gravedad, los principios básicos del Estado o sembrar la zozobra en la conciencia nacional.” Concretat en els següents delictes, alguns us sonaran molt: “Aquellos que van contra el jefe del Estado, las Cortes, el Consejo de Ministros y forma de Gobierno; con ocasión del ejercicio de los derechos de las personas reconocidos por las leyes; la rebelión y la sedición; los desórdenes públicos; la propaganda ilegal; las detenciones ilegales siempre que obedecieran a un móvil político o social; la sustracción de menores; el allanamiento de morada; las amenazas y coacciones; y el descubrimiento y revelación de secretos.” Alguns ben cridaners perquè si algú robava nenes i nens eren els practicants del nacionalcatolicisme i encara hi ha famílies que es busquen i que han acudit als tribunals per trobar respostes i justícia.Les sabadellenques del TOP.Majoritariament són homes els que conformen les llargues llistes de sentenciats pel TOP, però a Sabadell ens trobem un gruix de dones que els darrers anys del franquisme es van implicar en la lluita sindical i política des de la seva militància en diferents sindicats i partits antifranquistes i que van acabant passant per aquest tribunal. Dones valentes i compromeses lluitant pels seus drets.Honorem les nascudes i veïnes de Sabadell:María Montserrat Colomer Graner, María Gloria Dalmau Pons, Soledad Rovira Rovira, Leonor Gálvez Medina, María Gloria Foraste Giravent, María Rosa Ruiz Castell, María Nuria Custodio Fito, María Rosa Gil Ramos.I les veïnes de Sabadell:María Dolores Guillén Repiso, María del Carmen Rubio Benito, Carmen Prados Aguilar, Encarnación Huertas Balsalobre, Emilia Hernández García, Isabel Nájera Ortega, Andrea Avelina Costajussa Relat, Josefa Sánchez Castejón, María del Carmen Vázquez Rey y Francisca García Lorite.Francisca, Paqui com la coneixem nosaltres, ha estat sempre una dona lluitadora des de la seva adolescència fins avui. La presidenta de les Bruixes del Nord va començar la seva militància a Sabadell on va arribar als 14 anys des de Linares, Astúries. Va ser jutjada en rebel·lia pel TOP el 1971 conjuntament amb 5 sabadellencs. Tenia 18 anys llavors, encara que a la seva sentència consti que tenia 21. Per la seva militància al PCE-ML i el FRAP es va veure abocada a la clandestinitat i a l’exili, havent de deixar enrere persones molt estimades com la seva nena, un nadó. El 1976 va tornar a Sabadell. El seu sacrifici per la lluita antifranquista va ser gran, detencions, tortures i presó de dones de la Trinitat. I a més la mort del seu company de militància i amic Cipriano Martos, estimat per totes les persones del seu entorn per la seva humanitat, les seves fortes conviccions i les seves ganes d’aprendre. Va ser torturat de manera salvatge i el van cremar per dins amb àcid a la caserna de la Guardia Civil de Reus i va morir desprès d’una agonia de 3 setmanes a l’hospital de la ciutat. No van deixar a la seva família veure el seu cos, van fer fora a puntades de peu i amenaces a la mare d’en Cipriano mentre aquesta els suplicava. Com va escriure el poeta García Lorca, assassinat pels feixistes a Granada: tienen por eso no lloran de plomo las calaveras.Sentencia del TOP de la Paqui, fins i tot les dades personals eren incorrectes.Antonio davant la caserna de la Guardia Civil on va ser torturat CiprianoLletra de la cançó dedicada a Cipriano Martos Jiménez. Recuperada per Jordi Figuerola i la sociòloga Mar Joanpere de Reus. L’alcalde d’aquesta localitat es va comprometre l’any passat a posar una placa per honorar en Cipriano al carrer on va viure abans de ser detingut.Ayer fuiste obreroy hoy eres el estandarte de tu clasey hoy eres la venganza en nuestros puñosque de sufrir y de lucharya no creen en la derrota.Ayer fuiste luchay hoy un grito que llamaa que nos alcemos sin componendassin miedo hacia adelantecomo te enseñó nuestro pueblo.Ayer fuiste sangrey  hoy tu sangre está llamando a cada puertay  hoy tu sangre se convierte en un cuchilloque romperá las cadenas abrirá nuevos caminos.Ayer fuiste obreroy de tu victoria toda Españaes hoy testigotu nombre siempre estarávivo entre nosotros.Cipriano Martos, compañeroluchadores como tunos hacen falta para enterrar en la historiatanto crimen.Te juramos compañero,compañero venceremos.Volem honorar també els nascuts a Sabadell també víctimes del TOP: Pedro Vilas Grau, José Sánchez Alemany, Juan Antonio Espinosa Palomas, Emilio Barba Guiu, Jorge Romeu Sendros, Antonio Farres Sabater, Antonio Santiveri Villuendas, Antonio Creus Virgili, José Viladomat Masllovet, Esteban Masague Torne, Eduardo Durán Puig, José Farres Quesada.I els veïns de Sabadell: José Fernández Andreu, Francisco Martínez Cañadas, Norberto Orobitg Carne, Rafael Ocaña Valverde, Francisco Jiménez Gómez, Antonio Martínez Delgado, Manuel Martos Amores, Luis Orta Rodríguez, Juan Zapata Pérez, Pedro Lanzo Guijarro, Francisco Roda Baños, Andrés Martínez Ojeda, Manuel Valle Moreno, Juan González Merino, Manuel Tanco Torrado, Ginés Fernández Pérez, José Lara Aranda, Juan Vera Gómez, Ramón Fernández Jiménez,  Juan Diego Hernández, José Fernández Jiménez, Juan Justicia Robles, Pablo Carmona Ortega,  Juan López Jaén, Julián Abellán Rovira,  Sebastián Carmona Amador,  Francisco Quesada Gallardo, Manuel Muñoz Hernández, Serafín Castillo López, Martiniano García del Corral, Juan Sánchez Porcel, Jerónimo Vázquez Rey, Manuel Sánchez Marín, Víctor López López, Rogelio Soto Alias, Rafael Rojas Arroyo, José Pérez Sánchez, Emilio Morante Soler, Andrés Ruiz Millán, Francisco José Sánchez Vilchez, Eduardo Fornes Gili, Andrés María Vila Tintoré, José Garrido Cunill, Manuel Morante Marín, Joaquín Zamoro Tejeda, Francisco Aguilar Morillo, Santos Bravo Gutiérrez, José Bravo Álvarez, José Guil López, David Escuain Clabel, José Alegría García, Antonio Santiveri Villuendas, Celestino Andrés Sánchez Ramos, Francisco Llorente Vázquez, Jaime Padrós Enamorado, Antonio Cortés Coronas, Juan Montenegro Borrego, Eugenio García Fernández, Juan Antonio Fernández Jaime, José Moraleda Martínez, Vicente Martínez Fernández, Ramón Muñoz Rueda, Jesús Muñoz Llamas, Emilio Vizuete Hernández, Miguel Cobos Illescas, José Antonio Caballero Segovia, Antonio Vizuete Hernández, Andrés Uribe Sánchez, Manuel Martínez Rodríguez, Maximiliano Martín Gómez, Antonio Manuel Martínez Córdoba, Roque Lucas Sánchez, Esteban Masague Torne, Manuel García García, Antonio Ramos Pérez, Juan Maciá Tort, Agustín García Coronado, Juan López Amorós, Juan Lorenzo Armenteras y Argemi, Antonio Ramoneda Molins, Luis Monforte Gil, Juan Francisco Bonill Martínez, Pedro Pardo Sánchez, Jesualdo Miravete Almela, Miguel Giménez Giménez, Pascual Giménez Giménez, Francisco Lozano Rodríguez, Modesto Arcas Calderón, José Montes Bonilla, Juan Ignacio Valdivieso Álvarez, Antonio Cerdán Albarracín, Pedro Echeverría Ruiz, Luis González Novillo, Manuel Fernández Navarro, Romualdo Aguilar Rivas, Agustín García Coronado, Manuel Vargas Cortés y Vicente Iglesias Romero.Més de 120 sabadellenques i sabadellenc van passar pel TOP.Joan Oliver i Sellarès, va néixer a Sabadell, va morir a Barcelona i va ser enterrat a la vostra ciutat, com el Vallès no hi ha res. Després del cop d’estat del 36 es va comprometre amb la defensa republicana i va escriure l’himne de l’Exèrcit Popular Català. El 1939 es va exiliar primer a França, més tard a Buenos Aires per establir-se a Santiago de Xile on va residir fins al 1948 quan va tornar a Barcelona. Va ser detingut a la comissaria de Via Laietana, la mateixa on els feixistes han cremat un faristol col·locat per recordar l’esgarrifosa tortura que allà es practicava per sàdics com Creix, a qui Pere Quart li va dir Creix, Creix però no et multipliquis. Oliver va ser empresonat durant 2 mesos i mig a la presó Model. Durant els anys 60 es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista i participà en la Caputxinada. Quan va morir el dictador, Oliver va ser molt crític amb la transició que va considerar una traïció. El 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi convertint-se en un personatge incòmode pels polítics. Va morir el 1986 deixant pendent un judici per ofenses a l’honor militar. Avui llegirem el seu poema Interior.InteriorEl botxí dina en silenci, el botxí pensa en la feina. La seva dona se’l mira; els fills mengen amb presses. El botxí beu en silenci. Baixa de la claraboia una llum de lluna freda. La dona sempre dreta. Els dos germans ón rossos; riuen entre ells en silenci. La dona despara taula. El botxí pensa en la feina.Els fills del botxí s’escapen a l’ermot de l’eucaliptus. El botxí pren cafè amb gotes d’esquena a la finestra. La dona renta i eixuga amb aigua salada i cendra. El botxí fa un eructe i encén una caliquenya. Els infants juguen a selva entre llaunes i runa; el gran apunta amb la canya i l’altre estrafà la hiena. La dona passa l’escombra amb una fressa seca. Més endins sona el rellotge. El botxí pensa en la feina.La dona escup a l’aigüera. En mànigues de camisa i en un balancí de lona el botxí dorm la sesta. Els infants compten estampes. La dona sempre dreta. El silenci no es detura. El botxí somia feina.Pere Quart.La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes justament per ser coherents amb les seves reivindicacions de veritat, justícia i reparació, sempre ha estat crítica amb la transició, denunciant que aquesta es va fer en mig d’un estat d’excepció que ens va robar l’opció de la República i que va significar un pacte per la impunitat sota la falsa premissa de l’amnistia pels presos, quan els que quedaven amnistiats de debò eren els botxins. La famosa Llei d’Amnistia ens barra el pas a la justícia i els diferents governs que ha tingut el regne d’Espanya han negat la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat comesos a l’estat espanyol amb la constitució monàrquica i el codi penal a la mà. Una transició amb centenars de morts molt allunyada de la visió bucòlica que tradicionalment ens havien venut. Un d’aquests morts era veí de Sabadell.El febrer del 1976 es va produir una de les mobilitzacions més importants de la Transició a Sabadell. El 12 de febrer, mestres, pares i alumnes van protestar, i la resposta policial va ser brutal; van rebre fins i tot els infants. El 19 de febrer, més de 6.000 persones van tornar a sortir al carrer a Sabadell i la reacció de la policia va ser, altra vegada, repressiva. Mentre al centre de la ciutat hi havia corredisses i esbatussades, David Wilson intentava protegir els alumnes de l’acadèmia FIAC, on donava classes d’anglès. Quan intentava abaixar les persianes, una bala de goma li va impactar al cap i va morir al cap d’uns mesos per les lesions. Tenia 37 anys i va deixar vídua i 1 fill. “El seu nom no surt pràcticament en cap relat de la Transició”, diu l’historiador David Ballester, autor de Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980). Ni el seu nom ni el de molts altres. Font: Ara. (Segons una alumna seva present al nostre acte els fills que va deixa David van ser 4)La majoria de crims comesos durant la transició per les forces i cossos de seguretat de l’estat, per forces parapolicials, pels feixistes nacionals i internacionals, pel terrorisme d’estat resten en la impunitat o han estat jutjats amb penes i multes molt minses. Podem parlar de molts casos però com a exemple podem posar el del Cap de la Policia, ara jubilat, Sebastián Trapote que va matar per l’esquena al treballador badaloní Jose Luis Herreros de 29 anys l’any 1974 i que va poder testificar al judici als presos polítics catalans que no havia estat mai processat gràcies als indults ad hoc.Vivim temps de feixisme, d’impunitat, de repressió, de manca de llibertats i drets, de robatori i espoli en mig d’una societat sense informació útil i desbordada per la informació supèrflua, tergiversadora i malintencionada al servei dels que sempre ens ha volgut a les fosques, analfabets i manipulables. Sembla que després de 80 anys tenim un déjà -vu molt perillós, que observem com un holograma sense donar-li la importància cap dalt que té ignorar allò que va empènyer a lluitar i defensar-se a tantes i tants antifeixistes fa 8 dècades. Valentes i valents que van prendre partit per la legalitat democràtica, defensant la república del Front Popular que els havia obert la porta a somiar que les petites i grans revolucions eren possibles. No podem permetre la criminalització dels seus somnis. Votar no és delicte, la resistència passiva no és delicte, manifestar-se no és delicte, cantar i cridar no és delicte, una pancarta no és delicte, dir presos polítics i exiliats no és delicte,  encara que ens vulguin imputar per exercir drets bàsics de qualsevol democràcia. Per això llegirem alguns dels noms dels soldats republicans que van néixer, van viure o van morir a Sabadell. Tots ells van perdre la vida plantant cara al feixisme. Mateu Carmona Salmerón, soldat sabadellenc de 18 anys del Batallón de Sanidad, X Compañía. Mort a l’Hospital Militar 2 de Manresa el 9 de setembre de 1938.Francesc Comas Busquets, nascut i veí de Sabadell de 17 anys, Caporal de la 60 División, 84 Brigada, 4º Batallón, 2ª Compañía. Mort el 3 d’agost de 1938 a l’Hospital Militar 2 de Manresa.Jaume Domènech Ullés, soldat republicà sabadellenc de 19 anys. Mort a l’Hospital de Mataró.Antoni Flaqué Bofarull, soldat republicà sabadellenc mort a Valls.José M. García García, soldat republicà sabadellenc mort a la Clínica Militar de Valls i enterrat a una fossa comuna del seu cementiri.Jaume Girabau Estévez. Nascut a Sabadell el 22 d’abril de 1914. Va ser treballador del tèxtil, membre de la Comissió de les Joventuts Socialistes Unificades i membre del Partit Comunista. Va participar de l’expedició del Capità Bayo per alliberar Mallorca dels colpistes. Va lluitar al Front d’Aragó com a Comissari de la 143 Brigada Mixta i de la 30 Divisió els darrers dies de lluita a Catalunya. Va passar a França, després a Cuba i més tard a Lisboa enviat pel Partit. Allà va ser detingut i entregat als franquistes que el van jutjar a Madrid on va ser executat el 21 de gener de 1942 al Cementiri de l’Est. Tenia 27 anys. Temps més tard una Brigada de Guerrillers va portar el seu nom. Ramón Carles Homs, soldat republicà sabadellenc de 55 anys, mort a l’Hospital de Campanya 3 de Valls i enterrat a una fossa comuna del seu cementiri. Josep Nogués Atsarà, soldat sabadellenc del XVIII Cos de l’Exèrcit Republicà. Sanitari mort amb 32 anys a l’Hospital de Sang de Manresa. Joan Solan Fanes, soldat sabadellenc del XVIII Cos de l’Exèrcit Republicà. Transmissions.  Mort amb 22 anys a l’Hospital de Sang de Manresa. Joan Valldaura Lladó, impressor i soldat republicà sabadellenc mort amb 19 anys a Sant Guim de Freixenet, Lleida, quan era traslladat per les ferides sofertes al front. Està enterrat al cementiri de Freixenet. Robert Plans i Badia, va morir al Front del Segre el 20 d’agost de 1938 amb 33 anys.Gazeta de la República 6/2/1937Roberto Alonso Santamaría va néixer el 31 de gener de 1908 a Saragossa ingressant a l’Aviació Militar el 1929. Lleial a la República va formar part de l’aviació republicana arribant al grau de Capità pels seus mèrits en combat. Després de dirigir una esquadra de Chatos a l’Aragó i més tard va ser destinat com pilot de proves d’aquests avions a Sabadell on va morir en un incendi d’un d’aquests aparells. Tenia 29 anys. Joan Romeu Renom, soldat republicà veí de Sabadell, fill de la regidora Fidela Renom. Militant del POUM es va allistar a la Columna Joaquim Maurín. Va morir al front de Còrdova a la Batalla de Valsequillo a la Sierra Trapera.Pere Caritg Frigola, soldat republicà de Palol de Revardit, Girona. Mort a Sabadell.Antonio Gómez Artacho, nascut a Málaga i Tinent de la 52 Brigada Mixta. Mort a Sabadell. Pere Hors Juandó, nascut a Pont de Molins, Girona, soldat republicà de 22 anys. Mort a Sabadell.Lluís Serra Corominas, nascut a Olesa de Montserrat, soldat republicà de la 64 Brigada Mixta. Mort a Sabadell.Les dones també van agafar el fusell i algunes van arribar com la Mika Feldman, miliciana del POUM i Brigadista Internacional, a capitana de l’exèrcit republicà. Milicianes que van deixar la seva vida al front, que van ser assassinades, afusellades, empresonades per les seves idees antifeixistes. Volem retre homenatge a dues milicianes de Sabadell:Rosita Linares Cuadros, militant de la CNT, que el 26 de juliol de 1936 es va allistar a la  Columna Ortiz amb destí al front d’Aragó.Amparo Palomares Ballester, militant del PSUC, que el 16 d’agost de 1936 es va allistar a la Columna Comandant Antonio Calero amb destí al front d’Aragó. Font: Les milícies antifeixistes de Catalunya de Gonzalo Berger.Galería fotográfica:Gràcies sabadellenques i sabedellencs pel vostre compromís amb la memòria de les víctimes de la repressió franquista i el vostre suport. No defallim.El nostre petit homenatge a la mare de la nostra companya Pilar per la seva força, el seu humor, les seves ganes de continuar aixecant el puny per les llibertats i per haver estat una dona molt forta que ha conegut la repressió del feixisme i que encara li planta cara als seus 95 anys, fins i tot des de l'hospital. Una forta abraçada de les teves companyes i companys de la Mesa de Catalunya. Salut guapa! […]

  • CENTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 10 ANYS DE LLUITA AL CARRER, 100 CONCENTRACIONS DE DIGNITAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 31 mars 2019 à 09:32

    10 anys de lluita al carrer, 100 concentracions de dignitat.Trist aniversari en mig d’un judici a la democràcia, amb la llei mordassa esprement les butxaques d’aquelles que es rebel·len contra la indignitat política i social, amb sentències i condemnes arbitràries i injustes, amb manifestacions ultres a tot l’estat, amb partits feixistes a les institucions, amb el nacionalcatolisme acusant particularment als antifeixistes, amb les dones i els col·lectius LGTBI al centre de la diana dels irracionals intolerants, amb la manca de valentia de les forces que es pensen d’esquerres i que acoten el cap, fan seguidisme de la dreta o tenen un perfil baix a les portes de noves eleccions, entre retrets, quan estan en joc els drets humans i les llibertats.80 anys després ens continuen trepitjant, van passar i encara es passegen amb total impunitat pels espais públics amb orgull i supèrbia. Encara lluiexen els noms dels seus pares i avis als carrers i places, encara els seus monuments ens insulten amb la seva presència, encara el dictador descansa al seu mausoleu de mort i la seva família gaudeix del seu espoli entre misses i sentències judicials favor seu, encara els hereus del feixisme tan feixistes com els inventors del monstre genocida governen i ocupen càrrecs als tres poders i són amos del quart també, i encara les víctimes del franquisme continuen desaparegudes i els assassins lliures i impunes. Com ens mirarien aquelles persones dignes i valentes que van morir al front, sota les bombes italianes i alemanyes, afusellades per la dictadura, torturades pels botxins del Règim, aquelles que van perdre la llibertat i la salut, aquelles que van haver de fugir a contracor a l’exili?. Què ens dirien veient que 80 anys després les seves nétes i bésnetes són vexades, insultades, humiliades amb les mateixes etiquetes que van haver de patir en silenci? Roges, separatistes, atees, feministes, invertides, que rebem amb orgull, i d’altres com delinqüents, terroristes, fins i tot nazis i feixistes,  indecència que rebutgem amb fàstic. Quan el mirall ens retorna la nostra imatge ens retorna la mirada de totes aquelles persones admirades, familiars o no, que amb les seves lluites i paraules han fet de nosaltres el que som. I volem continuar mirant-nos i que el nostre reflex ens faci sentir enorgullits per mantenir la seva flama de justícia enllumenant-nos.Aquesta concentració cridarà llibertat i llibertats un 23F, aniversari d’un intent de cop d’estat dissenyat per ancorar una transició coronada i plena de sang, la del lligat i ben lligat del dictador. Recuperarà les vides i lluites d’aquelles persones, que quan els colpistes del juliol del 36 es van aixecar a mort i foc, sense dubtar ni un segon van defensar amb els seus cossos la legalitat republicana. Ho van fer com a una muralla popular antifeixista, que va acabar esquerdada pel feixisme espanyol i internacional. La solitud republicana i antifeixista va ser dura, la traïció de les forces aliades terrible, el silenci sobre els perdedors una dolorosa i pesada llosa de crim i impunitat, l’exili, les presons, les execucions i assassinats, els camps de concentració, centenars de milers d’històries amagades, unes sota terra, altres a plena llum del dia.--> Assenyalem la bèstia, no la deixem avançar, plantem cara, perquè la repressió mai ens ha abandonat. Que una majoria de la societat mirés cap a altra banda quan el poder la invisibilitzava va contribuir a la passivitat i la permissivitat. Quan no ens sentim objectiu no empatitzem, no esperem a qui sigui massa tard. La qüestió ara és, fins a on estem disposats a arribar perquè no ens robin tot, mentre apliquen sobre els nostres drets polítiques de terra cremada? Nosaltres continuarem lluitant des de la defensa dels drets humans i tossudament alçats el temps que calgui fins a la victòria, que en justícia ha de ser nostra. I no estarem soles perquè us esperem. Celebramos nuestra concentración número 100 por la verdad, la justicia y la reparación para las víctimas del franquismo y la transición en Santa Coloma de Gramenet, mi casa. 10 años de lucha defendiendo los derechos humanos de las olvidadas, las perseguidas por su condición política, sexual o de credo, las prisioneras de cárceles y campos, las exiliadas, las desaparecidas, las expoliadas, las asesinadas, censuradas o marginadas, por todas las personas represaliadas por la dictadura y la transición.  Lo hacemos por ellas, por nosotras y nosotros y por aquellas que recogerán nuestro testigo, las que seguirán luchando por nuestras reivindicaciones de justicia, más allá de la memoria que tenemos que mantener viva. La compartimos con vosotras y vosotros que sabéis lo que es plantar cara al fascismo de ayer y de hoy. No podemos permitir que ese fascismo que se presenta bajo diferentes siglas nos robe los derechos y la verdad, nos insulte negándonos la reparación, ridiculice a nuestras víctimas y nuestras luchas y que lo haga protegida su impunidad por el paupérrimo sistema democrático del estado español.  No podemos perder un minuto para denunciar y bloquear su expansión como una epidemia que traspasa fronteras, una infección corrosiva de discriminación y vulneración de derechos desde los postulados de la más extremaderecha. Tenemos un minutoTenemos un minuto para disolvernosy toda la vida para estar unidos.Volvemos a estar los hijos del pueblopendientes del curso de un reloj sombrío.Volvemos a ver las cabezas huecas,los cascos brillantes, cañones pulidos.Se repite el eco de las viejas vocesdel reloj de turno de sangre teñido.Vuelven a destilar los ordenadoressu agrio sabor de deber cumplido,mientras mis hermanos cumplen otra nochela fiel tradición de ser perseguidos. --> Poema del Papi y el Cahue, enero de 1977.El coratge de la població civil va aturar el cop d’estat de 1936 a Catalunya. Milers de persones es van presentar voluntàries per anar al front a defensar la República, a lluitar contra el feixisme. Començava l’organització a la rereguarda i una de les tasques que es van dur a terme va ser la construcció de refugis antiaeris per protegir-se de les bombes colpistes. Encara així les bombes de l’aviació italiana van causar moltes víctimes, Santa Coloma de Gramenet no va ser una excepció. Avui volem retre homenatge a la memòria de les víctimes colomenques recordant els seus noms.13/03/1937 - Mor el matrimoni format per Maria Batllori Bernadas de 57 anys i Fermí Briz Ellen29/05/1937 – Mor Carme Marco Remigio de 47 anys.30/05/1937 – Mor Maria García Marco de 16 anys.31/05/1937 – Mor Pilar García Marco  de 9 anys.01/06/1937 – Mor Maria Trilla Botanch de 38 anys.02/06/1937 – Mor Margarida Ventura Trilla de 17 anys.03/06/1937 – Mor Antònia Ventura Trilla de 29 anys.04/06/1937 – Mor Marià Torres Temiño de 25 anys.05/06/1937 - Eulàlia Pérez Miguel de 25 anys.06/06/1937- Progrés Porres Pérez 3 de  anys. --> Quasi totes elles dones joves, víctimes de la barbàrie indiscriminada franquista.Retrem homenatge a les víctimes dels bombardejos llegint  el poema Bombardeig de Ferran Soldevila.Ja fa uns quants segons que vola pels airesel so greu que anuncia el perill.Però vosaltres...vosaltres mireul’aparador en lluminàriai el cartell de cinema llampanti la dona bonica que passa.I cal que s’apaguin els llumsal davant dels ulls i dels nassos.I aleshores mireu al voltant.I aleshores feu: “Ah, què passa?”I a la fi us recordareu que hi ha morti guerra per a portar-lai avions que volen rabentsa milers de metres d’alçadacarregats de metralla i de bombes,de mort i de nafres.Munts de runes.Pols o fumera?La casa menuda, la casa,es preparava per a la nit.La mar li era a la vora amb cent barquesper a vetllar-li el son en la nit.La taula era parada.La llàntia era encesa.El tic-tac del rellotge comptava la pau.Un infant somreia.Una cassola fumejavadamunt les tovallesblanques!I ara tot és negre en la nit,la mar i les branques,per a vetllar-li la mort.Per avui, no res més.Ja vola pels airesel so que anuncia el retorn de la pau.Ja torna el corrent que il·lumina les cambresi fa gai l’aparador i el cinemai la dona bonica que passa.La ciutat reprèn el seu ritme.Ja torna la vida als carrers i les places.És cert: hi ha un crit en la nitper sempre més sense respostai uns cossos en dolor que es dessagneni una casa que fumeja –morta!Però el so que anuncia el retorn a la vida --> ja vola, ja vola pels aires.Parlem ara de dones valentes, compromeses i sofertes. Les dones colomenques i en particular de la Júlia.Júlia Romera Yáñez va néixer a Mazarrón, Múrcia, el 1916. Amb dos anys va quedar òrfena. El 1921 va traslladar-se a Santa Coloma de Gramenet amb els seus avis. Amb 14 anys ja treballava com a teixidora a les Pañolerías Baró. Júlia es va afiliar el 1934-35 a la CNT i aviat va destacar per les seves aptituds. A partir del juliol de 1936 la majoria de joves van marxar voluntaris al front i Júlia va ser nomenada secretària general, càrrec que va compaginar amb el de tresorera, col·laboradora del Socors Roig, defensa passiva, i responsable de l'edició de la revista Aurora libre. Júlia va ser familiar de l’últim alcalde republicà, José Berruezo Silvente. --> El 27 de gener del 1939 les tropes marroquines de l'exèrcit franquista entren Santa Coloma. Júlia no va marxar a l’exili perquè es cuidava de la seva àvia malalta. Però no es va resignar a la derrota i conjuntament amb un grup de joves de la localitat van formar el grup guerriller UJA, Unió de Joventuts Antifeixistes. Aviat van ser descoberts i el 30 de maig van començar les detencions. Els van trobar en possessió d'una màquina d'escriure, cinc fusells, tres rifles i diversa munició. Durant tres dies fou interrogada, torturada i vexada, sense que aconseguissin cap confessió. El 2 de Juny, sense poder caminar, desfigurada i amb el ventre inflat per les lesions internes va ser conduida a la presó. El 2 de gener de 1940 es va celebrar el Consell de guerra, 25 persones, tres d'elles menors d'edat, foren jutjades. Júlia va ser condemnada a reclusió perpètua. Quan va ingressar a la Presó de dones de les Corts, el cens era de 1400 recluses en condicions de vida deplorables. A finals de l'estiu de 1941 li van diagnosticar una tuberculosi avançada. Va morir el 6 de setembre de 1939. Tenia 25 anys. Júlia va rebutjar els auxilis del capellà de la presó. Les seves companyes preses van recaptar diners perquè pogués tenir un enterrament digne.Presó de les Corts.L'actual Papa ha dit que el feminisme és el masclisme amb faldilles. Masclisme assassí i vexant és el que va aplicar el nacionalcatolicisme emparat per l'aparell de l'Església catòlica, part fonamental del cop d'estat feixista i de la posterior dictadura. Ha passat el temps i aquesta organització continua exercint el seu poder negant drets a les dones. Encara arrosseguem aquesta xacra discriminatòria. Ja no som només mares, cuidadores, esposes heterosexuals, domèstiques i domesticades. Som i serem dones lliures. Volem recordar les dones antifeixistes valentes i compromeses, que amb la paraula o el fusell van conquerir drets. Dones que més tard ho van perdre tot. Torturades, engarjolades, violades, rapades i humiliades, malaltes, mortes, assassinades, robades o enterrades les seves filles, exiliades, exterminades a camps de l’horror. Represaliades. Dones que es van aixecar des del seu dolor i van ser la columna vertebral de la supervivència en la postguerra. Dones que van lluitar per les seves filles i nétes, nosaltres ho farem per les nostres.A continuació llegirem el llistat amb els noms de totes les dones filles o veïnes de Santa Coloma que van ser detingudes, empresonades i jutjades pels tribunals criminals franquistes:María Amaya Bautista, nascuda a Barcelona. 35 anys.Isabel Camí Bel, nascuda a Santa Coloma de Gramenet. 25 anys.Teodora Cabanillas Aguilar, nascuda a Brazatortas, Ciudad Real. 29 anys.Carmen Carmona Giménez, nascuda a Cehegín, Múrcia. 45 anys.Celestina Casino Jimeno, nascuda a Alobras, Terol. 37 anys.Adelina Manonellas Solé, nascuda a L’Albagés, Lleida. 47 anys.Miguela Quin Gasca, nascuda a Alcañiz, Terol. 24 anys.Maria Quin Gasca, nascuda a Alcañiz, Terol. 27 anys.Angeles Puig Compte, nascuda a Traiguera, Castelló. 22 anys.Catalina Masias Comas, nascuda a Olot, Girona. 24 anys.Conchita Vives Sabaté, nascuda a Terrassa. 35 anys.Aurelia Martínez Pérez, nascuda a Oviedo. 56 anys.Francisca Albarracín Jerez, nascuda a Mazarrón, Múrcia. 38 anys.Angeles García Sabater, nascuda a Barcelona. 28 anys.Engracia Alonso García, nascuda a Siero, Astúries. 43 anys.María Carrasco Alconada, nascuda a Torrecilla de la Orden, Valladolid. 25 anys.María Llorens Riol, nascuda a Calaceit, Terol. 39 anys.Juana Pelegrín Lallana, nascuda a Morata de Jiloca, Saragossa. 20 anys.Mercedes Lara Pérez, nascuda a Nules, Castelló. 27 anys.María Luisa Pueyo Brualla, nascuda a Égletons, França. 53 anys.Adelina Manonellas Solé, nascuda a L’Albagés, Lleida. 50 anys.Magdalena HaroJosefa Fernández Izquierdo, nascuda a Barcelona. 29 anys.Carolina Grau Raga, nascuda a Barcelona. 22 anys.Perpetua Oriol Manonellas, nascuda a L’Albagés, Lleida. 30 anys. --> Emilia Cabezuela Rodríguez, nascuda a Madrid. 37 anys.Foto de Gerda Taro.En honor a Julia y a todas las mujeres que sufrieron la represión leeremos el poema La miliciana de Daniel Fernández Abella. Todas ellas fueron milicianas  luchando contra el enemigo en las trincheras de guerra y postguerra.La juventud pasada entre fábricasque marcaron en tu piel, heridas.Heridas que dejan cicatrizen tus suaves manos,mi vidaFue entonces cuando empezaste a cambiarluchando contra el marco donde te colocaronaquellos que en su día te explotarontrabajando hasta hacerte sangrarCambiaste la tela por el fusilluchaste por el pueblodejando tu mirada infantilbajo tierraMiliciana que por los pueblos errasllamando a la igualdadpor estas tierrascombatiendo la maldadCaíste en lucha contra el opresory una fosa te silenciópero el recuerdo es el motorpresente de la revoluciónNada ni nadie ha sido olvidadoa pesar del tiempo pasadoy de aquellos que nuestras lenguascortaron.Te canto a ti, miliciana,símbolo de resistenciaporque tu esenciailumina nuestras mañanas.Monument als deportats a Mauthausen a Santa Coloma de GramenetVeïns i fills de Santa Coloma de Gramenet van viure l’horror als camps d’extermini nazis. Desnutrició, malaltia, experimentació mèdica, treballs forçats fins a la mort. Les vexacions i el dolor era tan insuportables, que morir era una sortida al terror. Alguns es llevaven la vida llançant-se a les xarxes electrificades del perímetre feixista. Dels més de 7500 republicans que van passar per Mauthasen, Gusen i Hartheim, Àustria, uns 5000 van morir pels terribles maltractaments o els van matar en la forca, del tret al cap, per injeccions de benzina al cor, gasejats, per acabar als forns crematoris. Tots ells van ser sense cap dubte assassinats. Els supervivents van quedar marcats per sempre, de Santa Coloma de Gramenet només un d’onze homes va tornar. Germanor, solidaritat, valor, resistència, dignitat són paraules que també parlen d’aquests camps on els antifeixistes de l’estat espanyol van continuar la seva lluita quotidiana contra la tortura i la tirania amb l’esperança de tornar a casa seva i combatre i derrotar els colpistes assassins de la República. Donar testimoni del sofriment causat per la deshumanització del feixisme és un deure de memòria democràtica i denunciar la seva apologia una obligació de totes nosaltres. Farem esment dels noms dels colomencs de Mauthausen segons llistat proporcionat per l’associació Amical de Mauthausen.Joan Piñol Morell, nascut a Barcelona, deportat el 24 d’agost de 1940 al camp de concentració d’Hartheim  i mort el 26 de setembre de 1941. Tenia 44 anys.  Va resistir 11 mesos.Tomás Martínez González, nascut a Mazarrón, Múrcia, deportat el 19 de desembre de 1941 a Mauthausen i mort el 7 de juny de 1942. Tenia 31 anys. Va resistir 6 mesos.Damián Ros Torres nascut a Cartagena - Torre de Nicolás Pérez, Múrcia, deportat el 27 de gener de 1941 a Mauthausen i mort el 9 de novembre de 1941. Tenia 26 anys. Va resistir 10 meses.Joaquín Barba García nascut el 5 de setembre de 1904 a Yeste, Albacete, deportat el 7 d’abril de 1941 a Mauthausen i mort el 24 de novembre de 1941. Tenia 36 anys. Va resistir 7 mesos.Antonio Heredia Ramón nascut a Vélez-Rubio, Almeria, deportat el 26 d’abril de 1941 a Gusen i mort el 25 d’octubre de 1941. Tenia 26 anys. Va resistir 6 mesos.Manuel Peiró Esteban nascut a Montan, Castelló,  deportat el 28 d’agost de 1944 a Dachau, Alemanya, i mort el 15 de gener de 1945. Tenia 44 anys. Va resistir 5 mesos.Miquel Calderó Figueras nascut a Barcelona, deportat el 27 de gener de 1941 a Mauthausen i mort el 24 de setembre de 1941. Tenia 46 anys. Va resistir 8 mesos.Josep Felimón Ibars nascut a Barcelona, deportat el 31 d’agost de 1941 a Mauthausen i mort el 20 de juliol de 1943. Tenia 22 anys. Va resistir 23 mesos.Victoriano Morales Roy nascut a Barcelona, deportat el 13 de desembre de 1940 a Mauthausen i mort el 3 de juny de 1941. Tenia 41 anys.  Va resistir 6 mesos.Fernando Zamora Pérez nascut a Mazarrón, Múrcia, deportat el 13 de desembre de 1940 a Mauthausen i mort el 14 d’abril de 1941. Tenia 46 anys. Va resistir 4 mesos.Alfons Comelles Olivé nascut a Santa Coloma de Gramenet, deportat el 25 de gener de 1941 a Mauthausen i mort el 19 de desembre de 1941 al camp de Gusen. Tenia 26 anys. Va resistir 11 mesos. --> Ferran Viladrau Solé nascut a Santa Coloma de Gramenet, deportat el 13 de desembre de 1940 i  alliberat per les tropes aliades el 05 de maig de 1945. Una història de resistència, més de 4 anys de captiveri envoltat de patiment i mort.Volem fer un reconeixement als regidors de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet de la República, càrrecs democràtics que per servir a la seva ciutadania van patir la repressió franquista. També recordar els membres del Comitè Revolucionari que van ser sotmesos a consell de guerra.Josep González i Sabaté, afiliat a Esquerra Republicana, alcalde de la ciutat al 1934 fins als fets d’Octubre pels quals va estar destituït fins el 1936 quan amb la victòria del Front Popular la va tornar a recuperar. Nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma, de 33 anys el 1939. Va ser jutjat en dues causes que van ser arxivades però que el van fer restar a la presó fins el 1942. També va ser presoner al camp de concentració de Pamplona.Salvador Soler Iglesias, afiliat a Esquerra Republicana i regidor el 1936. Nascut a Bell-lloc d’Urgell, Lleida, i veí de Santa Coloma de 41 anys anys el 1939. Empresonat, la seva causa va ser sobreseguda el 1941.Ruperto Martínez Martínez, afiliat al Partit Republicà Democràtic Federal i regidor el 1936. Nascut a Totana, Múrcia, i veí de Santa Coloma de 49 anys el 1939. Empresonat, la seva causa va ser arxivada el 1943.Josep Gironés Pla, afiliat a Esquerra Republicana i regidor el 1936. Nascut a Gombrèn, Girona, i veí de Santa Coloma de 34 anys el 1939. Va ser posat en llibertat el 1939.Jaume Carreras Brunés, afiliat a Esquerra Republicana, regidor el 1936 i últim president d’aquest partit a la localitat. Nascut a Lliçà de Vall , Barcelona, i veí de Santa Coloma de 40 anys el 1939. Detingut, jutjat i condemnat a 12 anys i 1 dia de presóJoan Portabella Esmerats, afiliat a la Unió General de Treballadors i al Partit Socialista Unificat de Catalunya, regidor el 1936. Nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma de 45 anys el 1939. Detingut, jutjat i condemnat a Vint anys de reclusió rebaixada a 6 anys i 1 dia.Luís León Llamas, afiliat al Partit Republicà Democràtic Federal i membre del Comitè Revolucionari. Nascut a Gérgal, Almeria, i veí de Santa Coloma de 45 anys el 1939. Condemnat a 12 anys i un dia, pena rebaixada a 6 anys i un dia. --> Adolfo Martínez Navarro, afiliat a Esquerra Republicana i membre del Comitè Revolucionari. Nascut a Otos, València, i veí de Santa Coloma de 36 anys el 1939. Condemnat a 12 anys i un dia, pena rebaixada a 6 anys i un dia.Fonts: Arxiu Nacional de CatalunyaUna ciutat dormitori sota el franquisme: Santa Coloma de Gramenet, 1939-1975Homenatgem als dos darrers alcaldes republicans de Santa Coloma.Celestí Boada i Salvador, un servidor públic afusellat pel feixisme.Celestí va néixer a Santa Coloma de Gramenet. Pagès i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser escollit regidor de l’ajuntament el 1934 i després dels Fets d’Octubre va ser destituït i empresonat. Amb la victòria del Front Popular el 1936 va tornar a l’ajuntament com a regidor. Entre octubre de 1936 i març de 1938 va ser l’alcalde d’aquesta localitat. El 1937 Celestí Boada va formar part d’una delegació que va viatjar a l'URSS per a la celebració de l’1 de Maig, fet que va ser usat com a prova de la seva culpabilitat en el seu consell de guerra. La primavera de 1938 va marxar al front formant part de l’aviació de l'exèrcit republicà. Quan Boada torna a Santa Coloma el 12 de maig de 1939 és detingut, acusat de rebel·lió militar i condemnat a mort per un tribunal il·legal i il·legítim. Va ser executat al Camp de la Bota el 18 d’octubre de 1939. Va deixar dona i 5 fills. Tenia 37 anys.José Berruezo Silvente, un alcalde anarquista a l’exili. --> José Berruezo Silvente va néixer a Mazarrón, Múrcia. Als 14 anys es va iniciar en el sindicalisme sempre lligat a la CNT. En 1920 es va traslladar a Santa Coloma i el 1923 ja era secretari de la CNT de la localitat.  Va ser corresponsal del diari republicà El Diluvio i col·laborador de Solidaridad Obrera, diari del sindicat. El 1931 va ser president de la CNT de Santa Coloma. El 1932 és escollit encarregat de l’escola de l’Ateneo de Cultura Social de Sant Adrià inspirada en l’escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. José va passar per la presó vàries vegades, coincidint amb Durruti i Ascaso el 1935. Després del cop d’estat feixista es crea a Santa Coloma un Comitè Antifeixista i José ocupa el càrrec de Governació, Higiene i Sanitat. El 1938 va ser nomenat alcalde, càrrec que va ocupar fins a l’entrada de les tropes franquistes a la localitat el 26 de gener. José va marxar a l’exili i va estar al camp de Bram. Durant l’ocupació nazi burlant la Gestapo va reorganitzar el sindicat i el 1943 va formar part de la creació del Moviment Llibertari Espanyol. Després de la mort del dictador va regressar a Santa Coloma mostrant-se molt sorprès de la quantitat de bars enfront dels centres culturals que hi havia a la ciutat. Va morir a França el 1990 als 95 anys.17 antifeixistes colomencs van ser executats al Camp de la Bota de Barcelona i enterrats al Fossar de la Pedrera, espai dignificat gràcies als esforços i la voluntat ferma dels nostres companys de l’Associació Pro-Memòria dels Immolats per la Llibertat a Catalunya. D’aquests 17 antifeixistes, 15 pertanyien a la CNT. Aquest sindicat va ser l’organització més castigada a la població. Durant la República el local de reunió de la CNT estava situat a la cantonada del Passeig de Llorenç Serra amb l'Avinguda de Santa Coloma. Allà es feien conferències, representacions teatrals, editaven una revista i pamflets, també organitzaven excursions, i tenien un programa d'ensenyament nocturn i gratuït, basat en l' Escola Racionalista.Aquests són els noms dels executats:Pedro Pascual Blasco, paleta, casat, nascut a Andorra, Terol, i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT i condemnat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de patruller, executat el 29 de juliol de 1942. Tenia 26 anys.Eduardo Grau Estiarte, sastre, casat, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma. Afiliat a Esquerra Republicana i condemnat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de patruller i per capità de l’Exèrcit Popular Republicà. Tenia 40 anys.José Muro Arias, jornaler, casat, nascut a Pertusa, Osca, i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT i condemnat a mort per rebel·lio acusat de patruller, executat el 25 d’octubre de 1939. Tenia 49 anys.Juan Pablo José, sabater, casat, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT i condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 8 d’agost de 1939. Tenia 48 anys.Joan Pla Aulet, lampista, casat, nascut a Barcelona i veí de Santa. Afiliat a la CNT i condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 4 de novembre de 1939. Tenia 45 anys.Albert Riquelme Almarcha, paleta, casat, nascut a Albanilla, Múrcia i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT i condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 4 de novembre de 1939. Tenia 41 anys.Pere Alfaro Sacasa, torner, casat, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT i condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller i xofer del Comitè Revolucionari, executat el 12 de junio de 1940. Tenia 37 anys.Santiago Diego Clavero, paleta, casat, nascut a Maella, Saragossa, i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT-FAI acusat de rebel·lió, executat el 26 de març de 1939. Tenia 55 anys.Manuel Campeny Pueyo, ferroviari, solter, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma. Afiliat a la UGT,  president de la Unión de Juventudes Antifascistas, grup de resistència creat després de la caiguda de la ciutat a mans franquistes. Acusat de rebel·lió, executat el 29 de julio de. Tenia 22 anys. --> Esteban Barrot Brell, jornaler, casat, nascut a Mataró i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT, condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 6 de maig de 1940. Tenia 42 anys.Juan Campos Miñarro, jornaler, casat, nascut a Lorca, Múrcia, i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT, condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 6 de juliol de 1939. Tenia 44 anys.Lorenzo Ros Paysa, fuster, casat, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT, condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 28 de maig de 1939. Tenia 53 anys.Pascual Miralles Soler, mecànic, casat, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT, condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 2 d’agost de 1939. Tenia 50 anys.Hilario Martínez Alarcón, jornaler, casat, nascut a Cuevas de Almazora, Almeria, i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT, condemnat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de patruller, executat el 4 de juny de 1943. Tenia 42 anys.Juan Hernández Lizán, peixater, casat, nascut a El Palmar,  Múrcia, i veí de Santa Coloma. Afiliat a a la CNT, condemnat a mort acusat de robatori a mà armada, executat el 25 de febrer de 1946. Tenia 35 anys. --> Pelayo Giménez Palacios, curtidor, casat, nascut a Valladolid i veí de Santa Coloma. Afiliat a la CNT, condemnat a mort per rebel·lió acusat de patruller, executat el 8 d’agost de 1939. Tenia 29 anys.Font: ANC i "Justícia, No Venjança" També els antifeixistes van morir a la presó. Crims franquistes que resten a la impunitat. Llegirem els noms dels colomencs que van deixar les seves vides entre patiment i murs de repressió i que els seus noms perdurin en les nostres memòries.José Balaguer Bertolín, nascut a Montanejos, Castelló, detingut el 1942 amb 35 anys, condemanat a reclusió perpètua i  mort a presó.Joaquín Miguel Montes, nascut a Barcelona, detingut el 1939 amb 18 anys, condemnat a reclusió perpètua i mort a presó.Manuel Sebastián González, nascut a Alcubilla de Avellaneda, detingut el 1946 amb 41 anys, condemnat a 30 anys i mort a presó.Enrique Vilella Trepat, nascut a Barcelona, detingut el 1939 amb 23 anys, condemnat a reclusió perpètua i mort a presó. --> Desiderio González Esteban membre del Comité Revolucionari i afiliat a la CNT. Nascut a Alcaraz, Albacete i veí de Santa Coloma de  va morir a la presó d’Alcaraz, Albacete de 52 anys el 1939. Un informe de l’alcalde d’Alcaraz al de Santa Coloma de 4 de juliol de 1939 diu que Desiderio va posar fi a la seva vida quan estava detingut en una de las dependencies de Falange “colgándose con una cuerda al cuello”. Una versió de ciencia ficció feixista.Volem retre homenatge a aquests assassinats pel feixisme espanyol i a les desenes de milers de persones assassinades per l’aparell de la dictadura. Moltes d’aquestes víctimes ho són de desaparició forçada, crim de lesa humanitat imprescriptible. Esteses pels vorals i llençades a fosses comunes el seu record és tan viu com la seva lluita. Dedicat a ells llegirem el poema Els nostres morts.Els nostres morts obriran la terra,trontollaran muntanyes i valls, amb les seves veus polsosescridaran ben fort llibertat!Els nostres morts sortiran de la terra,tremolaran consciències de pobles i ciutats,amb els seus peus de pedra picadaenfonsaran la història oficial.Els nostres morts caminaran per la terra,cauran lleis de jutjats i campanars,amb les seves mans obertesescamparan memòria i veritat.Els nostres morts sorgits de la terra,posaran fi a la impunitat,munió d’ossos en germanor,un imparable front popular.Els nostres morts, llum de la terra,fars de justícia i lleialtat,cranis foradats amb un pensament,no deixar mai d’estimar.Els nostres morts sement de la terra,només volen tornar a recordar,xiuxiuegen noms inoblidables,que els seus ulls no podran plorar.Als nostres morts lliures de la terra,tothom els haurà d’honorar,amb el seu insubornable caminarobriran la senda que hem de transitar.I quan els nostres morts recuperin els seus rostres,a una terra estimada tornaran,sense foscor, ni oblit, ni silenci, ni mentides, --> arrels dels arbres que ens aixoplugaran. A Santa Coloma de Gramenet tenim un company querellant a la República Argentina, personat a la Causa 4591/10 contra els crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol durant la dictadura i la transició, es diu Felipe Moreno. El nostre company és tot un exemple per a nosaltres de compromís, lluita i perseverança, sempre fidel a les seves idees, un antifeixista de cap a peus. Felipe va ser brutalment torturat per l’inefable i sàdic Billy el Niño, el del medaller amb premi econòmic, aquell que brinda amb total impunitat amb els seus excompanys de la policia amb totes les de la Llei d’Amnistia, llei de punt final. Felipe és el portaveu de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i va fer la seva declaració en seu judicial de Buenos Aires. Ell va ser jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic i denunciem que el seu judici il·legal no ha estat anul·lat per l’estat espanyol, com tampoc ho ha fet amb els consells de guerra ordinaris i sumaríssims de centenars de milers de víctimes del feixisme. Recordem que el Parlament de Catalunya per unanimitat si va anul·lar les causes franquistes perpetrades a Catalunya, gràcies a l’empenta de les associacions de la memòria que conformen la nostra Mesa de Catalunya, i particularment la Comissió de la Dignitat a través del nostre company Josep Cruanyes.Des d’aquí instem a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet a demanar el certificat d’anul·lació dels judicis d’aquelles persones filles o veïnes de la ciutat per fer entrega a les famílies d’aquesta reparació.  També li demanem que digitalitzi les causes de les filles i veïnes d’aquesta ciutat que romanen a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de la ciutat de Barcelona, com a part de la reparació a les víctimes, de recuperació de memòria i que passi a formar part dels fons de l’Arxiu Municipal per a la seva lliure consulta i proporcionar una còpia dels expedients a les famílies d’aquestes persones represaliades que els sol·licitin. És un deure democràtic. --> Altres fills i veïns de Santa Coloma de Gramenet van ser jutjats pel TOP. Antifranquistes que es van rebel·lar els darrers anys de la dictadura contra la seva opressió. Sindicalistes i activistes polítics a la clandestinitat, detinguts per les seves lluites laborals i veïnals, torturats, empresonats, sempre sota vigilància. Una dictadura dura de principi a fi que va matar l’esperança de drets i llibertats. Ara amb la monarquia veiem agonitzar totes les nostres conquestes assistint a la revifalla del feixisme en les institucions, que amb discursos que vam pensar no tornaríem a sentir, riuen dels nostres morts. Això passa de forma tan natural com fastigosa i blanqueja el feixisme. No podem ser còmplices del seu tornarem a passar amb el nostre silenci i passivitat. NO PASARAN!Així demanem l’anul·lació dels judicis del TOP dels següents veïns colomencs:Miguel Morón FernándezJuan Ángel Pérez MorenoJosé Vilchez RamírezJuan Baladrón RosendoBenito Jarque ColladoJosé María Ansaldo JubilarJosé Jurado AmilFrancisco Cebrian MedinaBenito Padilla ChicanoFrancisco José Fernández HerediaClaudio Rodríguez GarzónFrancisco Montesinos BrionesSalvador Calderón CantalapiedraBenita Alejos EncinaManuel Calvo RuizLuis Gamez GamezManuel Pérez EzquerraJosé Marín MartínezRamón González LópezÁngel Salgado MartínezFernando López RodríguezCarmelo Gutiérrez EspinosaAntonio Moreno BarrosoFelipe Moreno MartínI dels nascuts a Santa Coloma:Luis Burro Molina --> José Gorreta GorretaVolem dedicar als colomencs torturats, empresonats i jutjats pel TOP aquest poema dels presos polítics el Papi i el Cahue, de desembre de 1977. C.O.P.E.L. (Coordinadora de presos en lucha)Los hombres se comenlas cucharas,los vidrios,las tejas,las palabras...Oímos, queridos camaradas,la fuerza de la sangreresbalando.De vuestras venas cortadas.Nos llega mezclado con el airevuestro grito de celda ensagrentada.Y oímos sin querer a los que gritan:¡Su lucha es inhumana!Puede que sí...Pero decimos:En nuestra clasela sangre siempre tuvola última --> palabra.En temps de tanta manca de llibertat recordem el poema d’en Joan Margarit per veure que val la pena lluitar per ella.La llibertat és la raó de viure,dèiem, somniadors, d’estudiants.És la raó dels vells, matisem ara,la seva única esperança escèptica.La llibertat és un estrany viatge.Són les places de toros amb cadiresdamunt la sorra en temps d’eleccions.És el perill, de matinada, al metro,són els diaris al final del dia.La llibertat és fer l’amor als parcs.La llibertat és quan comença l’albaen un dia de vaga general.És morir lliure. Són les guerres mèdiques.Les paraules República i Civil.Un rei sortint en tren cap a l’exili.La llibertat és una llibreria.Anar indocumentat. Són les cançonsde la guerra civil. --> Una forma d’amor, la llibertat. --> […]

  • NORANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAMPANADES DE LLIBERTAT.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 31 décembre 2018 à 13:51

    L’any passat vam inaugurar una nova tradició de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, el 2017 vam batejar-la com campanades contra la ira,  enguany seran les campanades per la llibertat i contra el feixisme, que perillosament no deixa de créixer. Un feixisme nostàlgic del nacionalcatolicisme que va deixar-nos en herència un Regne d’Espanya caduc que viu dels tòpics de la una, grande y libre, de l’imperi on no es posava el sol, de la conquesta i la reconquesta, de la infinita bandera on s’amaga un pollastre que vola al pont aeri transició, de Suárez a Tarradellas perllongant el Règim del 78 amb el qual ens van sepultar en silenci i impunitat.El feixisme s’ha introduït amb normalitat democràtica dins d’una societat que viu en una anomalia anomenada democràcia espanyola. Els demòcrates, que no poden ser altra cosa que antifeixistes, haurien de tenir molt clar que no pot tornar a passar, per molt que desembarqui amagat sota una urna.No es pot blanquejar l’extrema dreta, no es pot banalitzar el mal, no ho podem permetre. Ni amb la complicitat dels mitjans de comunicació, ni d’un govern poruc i tacticista, ni d’una societat acrítica,  ni amb el silenci d’aquells que poden acabar compartint hemicicle amb una gent que insulta i agredeix la diferència, que fa apologia del masclisme i la LGTBfòbia, racista, defensora d’un model de família que beneeïx la més reaccionària Església catòlica i d’un model de seguretat de l’estat basat en la repressió. Gent corrupta, que acusa antifeixistes a tort i dret, negacionista del genocidi franquista i que ens volen muts i a la gàbia.  El concepte drets humans per  a ells és un paper a trepitjar, la llibertat de col·lectius i pobles un enemic a combatre i com feien els seus pares i avis ens acusen de rebel·lió ells, que entren per les portes de la democràcia per llençar el malalt estat de drets per la finestra. Els molt fatxendes s’atreveixen en la seva misèria moral a dir-nos feixistes tant a qui va lluitar per combatre’ls com a aquelles que defensem el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a tothom que va plantar cara al franquisme.  Els que inoculen l’odi i posen la llibertat en la seva diana ens volen portar a la mateixa banqueta on tants defensors de la legalitat republicana van sentir les sentències de condemnes a mort o a una presó on van conviure amb la por, la fam, el fred, la malaltia i la immensa pena de veure morir companyes i companys entre els murs franquistes o passejats a les tàpies d’un cementiri. Per això companyes i companys no poden tornar a passar.No podem permetre més retallades de drets, més aplicacions indiscriminades de l’antidemocràtica llei mordassa, no podem permetre la criminalització de la protesta que és l’única eina efectiva que tenim per a defensar-nos de la injustícia i la repressió. Nosaltres després de més de 9 anys continuem protestant davant tanta ignomínia i indignitat amb la paraula lliure, i ho continuarem fent perquè amb aquest panorama tan desolador no ens queda més remei que fer sonar la campana d’alerta contra aquest feixisme que mai ha marxat però que ara treu pit. I per combatre tot el que representa ens menjarem el raïm contra la intolerància opressora, celebrarem amb goig les campanades de la llibertat per totes les persones que van arriscar el que tenien per a defensar-la fins a les darreres conseqüències.Contra el Règim del 78 fill del Règim franquista, contra corones imposades per dictadors, a la nostra salut i a la vostra. Bona lluita antifeixista i feliç 2019 combatiu.Carta a un Govern sense memòria:Molt desmemoriats senyores i senyors del Govern de la Generalitat de Catalunya volem recordar-vos per milionèsima vegada que les associacions que vam dur al Parlament la proposta d’anul·lació dels judicis franquistes perpetrats a Catalunya no volem tornar sentir que el judici del President Companys s’ha d’anul·lar, ja ho va fer el nostre Parlament sense cap vot en contra en una de les jornades més emotives que s’han viscut en aquest espai des de la vinguda de la suposada democràcia. Així que quan vinguin des de Madrid a fer consells de ministres colonitzadors i es treguin del barret la promesa del reconeixement de la figura d’en Lluís Companys no aplaudiu, perquè molt desmemoriats també ells, ja van estendre un certificat de bona conducta al Molt Honorable President afusellat pel franquisme, quan Zapatero governava.El que si poden fer és demanar l’anul·lació dels judicis de totes les catalanes i catalans que van ser jutjats fora de Catalunya, i des del Govern del Regne d’Espanya anul·lar d’una vegada les farses de judicis del franquisme des dels Sumaríssims al TOP i fer una mica de justícia, si els hi queda un bri de dignitat.Atentament,La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes.Aprofitem l’avinentesa per tornar a donar les gràcies al nostre company Pep Cruanyes, perquè ell va fer possible l’anul·lació de quasi 70.000 mil causes del franquisme a Catalunya.I van arribar les campanades de la llibertat: 1 -   Contra el feixisme que creix i ens ofega.2 -   Contra el racisme i la xenofòbia que ens empetiteix.3 -   Contra el masclisme que maltracta i mata.4 -   Contra la LGTIfòbia que discrimina i assenyala. 5 -   Contra el nacionalcatolicisme que ens acusa.6 -   Contra la propaganda dels mitjans que enverina.7 -   Contra la mentida política que polaritza.8 -   Contra el règim del 78 que ens multa i engarjola.9 -   Contra la criminalització de la protesta que ens empobreix.10 - Contra la repressió que coarta i espanta.11 - Contra la impunitat i el silenci que tant mal fa.12 - Contra la injustícia que patim totes les defensores dels drets humans.República i llibertat! […]

  • NORANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGITALITZAR ÉS MEMÒRIA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 26 novembre 2018 à 13:45

    Digitalitzar la nostra Memòria és urgent.Digitalitzar expedients i consells de guerra no és un acte mecànic administratiu, no són tan sols papers per ser arxivats en un espai tancat amb pany custodiats per funcionaris de l’administració, dependents de Cultura, de Defensa o d’Interior.  Aquests documents contenen centenars de milers d’històries de víctimes, ens expliquen el seu dolor, la seva perplexitat, la injustícia i els greuges soferts. I de les seves línies, escrites amb la màquina de la repressió per la mà dels botxins, es pot extreure una veritat soterrada per sobre de les mentides, que atempten no només al seu honor sinó al nostre dret a conéixer tot el patiment dels nostres familiars. És urgent posar fil a l’agulla de la història, posar mans a l’obra de la ingent feina que tenim pel davant, milions de fulls amb infinits noms de víctimes i victimaris, de números d’expedients, de condemnes, d’anys de presó, de vides segades, d’esclavatge, de malalties, de bandejament, de mort. Aquests fulls són el testimoni de les llàgrimes, de les ferides, de la por, de la vexació de les víctimes que s’obren pas sota la pols, els fongs, de pàgines que de vegades s’esmicolen entre els dits per l’efecte del pas del temps i de les males condicions de conservació durant els anys de la foscor de la dictadura i el gris impunitat de la transició. Alguns d’aquests fulls estan perduts per sempre i altres a punt de fer-ho, per això digitalitzar és una obligació ja. Per tot això instem a la Generalitat de Catalunya a digitalitzar totes les causes custodiades a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona per a la seva lliure consulta. Aquesta feina forma part de la reparació a les famílies que tenen dret a tenir una còpia de tota la documentació que custodien les diferents administracions de l’estat espanyol, sense censura, no només a accedir a una còpia d’un parell de fulls corresponents a les sentències dels tribunals franquistes. Moltes persones no tenen ni les eines, ni les possibilitats, ni la disposició per anar als arxius a fer consultes, per edat, per la distància geogràfica, per problemes de mobilitat, econòmics… fins i tot, i més trist, per la por. Una tasca feixuga que pot ser compartida solidàriament pels ajuntaments i inclús per voluntariat disposat a digitalitzar com a deure de Memòria. Per començar només cal la ferma voluntat de posar la primera pedra, de segur que historiadors, investigadors i col·lectius de memòria que hagin fet pels seus treballs de recerca aquesta tasca posarien a disposició d’un futur arxiu de la repressió a Catalunya o de l’Arxiu Nacional els documents que ja hagin estat digitalitzats. Nosaltres ho faríem. A l’estat espanyol existeixen precedents com és el cas del País Basc que ho va fer fa ja més de 10 anys; va digitalitzar totes les causes de basques i bascos que es custodien a l’Arxiu Intermedio Militar Noroeste ubicat a Ferrol, regió militar que corresponia a tota la zona nord, i que ara estan a disposició de les famílies de les persones que van patir a Euskal Herria la repressió del feixisme espanyol. Un altre exemple és el de la Diputació de Huelva, un territori que va patir un duríssim càstig per la seva història de lluites obreres. En aquest cas han estat 3.092 procediments que afecten a 6.254 persones, custodiats a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla. Si el País Basc i Huelva ho han fet, Catalunya no només pot, sinó que té l’obligació de fer-ho. Aquesta és una petició de justícia, una més, per trencar el mur de silenci, per enllumenar la veritat, per esquerdar la impunitat, perquè el coneixement i la seva difusió són armes destructives de la mentida i el revisionisme en les mans de les hereves de la lluita contra el feixisme i en defensa de la legalitat republicana. Digitalitzar els arxius de la repressió forma parta de la conservació de la nostra Memòria i per tant també és veritat, justícia i reparació.El mes passat ens vam concentrar sota una pluja perseverant i inclement que ens va impedir llegir aquest poema per honorar el President Lluís Companys, l’únic president europeu assassinat pel feixisme. L’octubre els demòcrates honorem en Companys en l’aniversari del seu afusellament i el novembre els feixistes surten al carrer sense complexos a reivindicar la figura de l’assassí del nostre President. Companys descansa al Fossar de la Pedrera al costat dels més dels mil set-cents antifeixistes condemnats a mort pel franquisme a Barcelona, quasi tot l’any en la solitud del cementiri de Montjuïc. Franco continua enterrat al Valle de los Caídos, un monstre de pedra forjat amb sang republicana, i sobre la seva tomba cada dia es veuen flors fresques, centenars de persones diàriament passen pel seu costat i també pel del fundador de la Falange José Antonio, del qual no es contempla l’opció de ser enterrat en altre lloc. Estem en 2018 i sembla que el temps no ha passat. Poema a Companys de Ventura Gassol, amic i company de govern, escrit des de l’exili.AL PRESIDENT COMPANYSNo digueu que ell és mort -no mor l’alosa,ni el gra de blat ni el roserer florit-,digueu només que el president reposaentre els braços materns, amorosit.No digueu que ell és mort -la mort és cosadels homes sense rels a l’Infinit-,digueu només que té la boca closai la cançó de l’herba sobre el pit.No digueu que ell és mort -la Mort seriaperdre’s en el no-res, i aquell que un diaacaronà la pàtria amb el peu nu,i es fa pols amb la terra que l’aferra,no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,--> i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…El 20 de novembre de 1975 va morir al seu llit l’assassí Franco, ho va fer matant tal com va començar. Dos mesos abans de la seva mort va afusellar a cinc lluitadors antifeixistes. Sembla que el temps no passa, el franquisme perviu i el carrer n’és la prova: feixistes desfilant, insultant i colpejant, verges guarnides amb símbols falangistes, misses honorant el genocida Franco, la Fundació Franco volent obrir una seu a Barcelona i amb veu als grans mitjans de comunicació. Seguim amb la impunitat segellada per la transició sense dret a la veritat, la justícia i la reparació, per això continuem lluitant pels drets humans que cada dia vulnera l'estat espanyol i contra la seva injustícia, que condemna i tanca la llibertat d'opinió, d'expressió, de manifestació i les idees polítiques que trenquen la seva construcció monàrquica sobre la una, grande y libre del dictador, que ens va deixar lligats al seu llegat. Joan Brossa va escriure aquest mateix dia el seu poema Final. Uns versos per un comiat digne d’un genocida, que encara es resisteixen a condemnar partits com PP i Ciutadans, aquest que s’omplen la boca de democràcia i constitució però que actuen com franquistes.  Llegim a Brossa.—Havies d'haver fet una altra fi;et mereixies, hipòcrita, un mur aun altre clos. La teva dictadura,la teva puta vida d'assassí,quin incendi de sang! Podrit botxí,prou t'havia d'haver estovat la durafosca dels pobles, donat a tortura,penjat d'un arbre al fons d'algun camí.Rata de la més mala delinqüència,t'esqueia una altra mort amb violència,la fi de tants des d'aquell juliol.Però l'has feta de tirà espanyol,sol i hivernat, gargall de la ciènciai amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—Glòria del bunyol,ha mort el dictador més vell d'Europa,Una abraçada, amor, i alcem la copa!El juez Llarena expresó en su auto del 12 de abril de 2018 que exclamar ¡No pasarán! es de golpista, sedicioso y de culpable de rebelión. Pese a ser reivindicada esta universalizada expresión desde el pacifismo y como homenaje a todos aquellos que  resistieron al fascismo golpista y asesino. Una consigna que corearon antifascistas de todo el mundo en defensa de la legalidad republicana y que aún pervive. El juez Llarena criminaliza de esta manera a la república y a las personas que la defendieron obviando que el ¡No pasarán! era la respuesta a un golpe de estado genocida. Tan triste como vergonzoso. Seguiremos gritando ¡No pasarán!  como homenaje a las antifascistas que siguen dándolo todo en su lucha contra el fascismo y por los derechos humanos y en su honor leeremos los siguientes poemas.NO PASARÁN de Octavio Paz.Como pájaros ciegos, prisioneroscomo temblantes alas detenidaso cánticos sujetos,suben amargamentehasta la luz aguda de los ojosy el desgarrado gesto de la boca,los latidos febriles de la sangre, petrificada ya, e irrevocable:No pasarán.Como la seca espera de un revólvero el silencio que precede a los partos,escuchamos el grito;habita en las entrañasse detiene en el pulso,asciende de las velas a las manos:No pasarán.Yo veo las manos frutosy los vientres feracesoponiendo a las balassu ternura caliente y su ceguera.Yo veo los cuellos navesy los pechos océanosnaciendo de las plazas y los camposen reflujos de sangre respirada,en poderosos vahos,chocando ante las cruces y el destinoen marejadas lentas y terribles:No pasarán.Hay una joven mano contraída,un latir de paloma endurecidoy labios implacablescerrados a los besos;un son de muerte invade toda España y llora en toda Españaun llanto interminable.En Badajoz, los muertos, camaradas,revueltos en las sombras en sus sollozos, os gritan que no pasen;de toda Extremadura, de las plazas de toros andaluzasla sangre encadenada,de Irún, árbol sin brazos,silenciosos, insepulto, calcinado;de toda España, carne, rama y piedra,un viento funeral, un largo grito,os piden que no pasen. Hay inválidos camposy cuerpos mutilados;vidas secas y cenizas dispersas;cielos duros llorandolos huesos olvidados;hay un terrible grito en toda España,un ademán, un puño insobornable,gritando que no pasen.No pasarán. No, jamás podrán pasar.De todas las orillas del planeta,en todos los idiomas de los hombres, un tenso cinturón de voluntadesos pide que no pasen.En todas las ciudades, coléricos y tiernos,los hombres gritan, lloran por vosotros.No pasarán.Amigos, camaradas,que no roce la muerte en otros labios, que otros árboles dulces no se sequen,que otros tiernos latidos no se apaguen, que no pasen, hermanos.Detened a la muerte.A esos muros siniestros, sanguinarios, oponed otros muros;reconquistad la vida detenida,el correr de los ríos paralizados, el crecer de los campos prisioneros,reconquistad a España de la muerte.No pasarán.¡Cómo llena ese grito todo el airey lo vuelve una eléctrica muralla!Detened el terror y a las mazmorras, para que crezca, joven, en España, la vida verdadera,la sangre jubilosa,la ternura feroz del mundo libre.¡Detened a la muerte, camaradas!Apel·les Mestres, dramaturg, il·lustrador i poeta. Un dels seus poemes més coneguts és La cançó dels invadits, també anomenat No passareu, que va escriure contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial. El poema, que al 1915 Apel·les Mestres va incloure al recull Flors de Sang, va convertir-se en pocs mesos en l'himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa. De resultes d'això, Mestres va ser distinguit com a cavaller de la Legió d’Honor i guardonat amb les Palmes Acadèmiques de França. Font: elnacional.catNO PASSAREU  d’Apel·les Mestres  No passareu, i si passeu serà damunt d’un clap de cendres; les nostres vides les prendreu; nostre esperit no l’heu de prendre. Mes no serà per més que feu,           no passareu.No passareu, i si passeu, quan tots haurem deixat de viure, sabreu de sobres a quin preu s’abat un poble digne i lliure. Mes no serà per més que feu,           no passareu.No passareu, i si passeu, decidirà més tard la història, entre el saió que clava en creu i el just que hi mor, de qui és la glòria. Mes no serà per més que feu,           no passareu.A sang i foc avançareu de fortalesa en fortalesa; però, què hi fa! si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa. Per ço cantem: per més que feu, -->           no passareu.Apel·les Mestres, retrat de Ramón CasasValle-Inclán va escriure Rosa de Llamas, que va ser publicat a la revista Los Aliados el 20 de juliol de 1918.  Aquest poema dedicat al sabadellenc i anarquista Mateo Morral, que el 31 de maig de 1906 va atemptar contra Alfons XIII sense èxit, no va patir censura. Avui seria impensable i impossible que una poesia d’aquestes característiques sobre la monarquia actual fos publicada, però no passa res si es fan lloes a les xarxes socials al feixista que amuntegava armes a casa seva i que va expressar la seva intenció d’atemptar contra el president del govern. Molts mitjans l’han blanquejat mentre es feia fotos en un acte amb la Guàrdia Civil. De Mateo Morral també va escriure Pío Baroja: “España hoy es un cuarto oscuro que huele mal; pero la pobre juventud de los rincones españoles quiere salir de su ahogo y, como no puede, de cuando en cuando se entrega a la desesperación. Ahí está Mateo Morral; rabioso, enfermo, furioso, pero joven, el único joven que ha habido en España desde hace tiempo”.  No passa el temps. Mateo Morral va ser traductor i encarregat de la biblioteca de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a qui van voler incriminar en l’atemptat reial sense aconseguir-ho. Mateo Morral segons les autoritats de llavors es va suïcidar, avui sabem que va ser assassinat, com també ho seria més tard l’insigne pedagog lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia.Rosa de Llamas de l’autor gallec Ramón María del Valle-InclánClaras lejanías... Dunas escampadas...La luz y la sombra gladiando en el monte.Tragedia divina de rojas espadasY alados mancebos, sobre el horizonte.El camino blanco, el herrén barroso,la sombra lejana de uno que camina,Y en medio del yermo, el perro rabioso,Terrible el gañido de su sed canina....¡No muerdan los canes de la duna ascéticaLa sombra sombría del que va sin bienes,El alma en combate, la expresión frenética,Y el ramo de venas saltante en las sienes!...En mi senda estabas, mendigo escotero,Con tu torbellino de acciones y ciencias:Las rojas blasfemias por pan justiciero,Y las utopías de nuevas conciencias.¡Tú fuiste en mi vida una llamaradaPor tu negro verbo de Mateo Morral!¡Por su dolor negro! ¡Por su alma enconada,Que estalló en las ruedas del Carro Real!...Las tres mariposas: Minerva, Patría y María Teresa Mirabal"Si me matan, sacaré los brazos de la tumba y seré más fuerte".Dones maltractades, dones vexades, dones violades, dones insultades, dones menyspreades, dones infravalorades, dones discriminades, dones patidores, dones esclaves del franquisme i del capitalisme, dones marginades, dones sotmeses per la religió, dones amb rol de reproductores, dones cuidadores, dones estereotipades, dones etiquetades, dones objectes, dones colpejades, dones assassinades. Dones sense veu i sense justícia. El fil del franquisme només canvia de color a la transició i continua sent el mateix, ho comprobem amb les darreres sentències judicials, amb la llista de morts per violència masclista que no deixa de créixer, pel retrat que la societat fa de la dona com a consumidores consumibles i de la seva imatge, dones fortes però submises. Però també dones lluitadores, rebels, empoderades, lliures, dones que segueixen el fil de les dones republicanes, de les dones llibertàries, de les dones antifeixistes que van seguir el camí de les pioneres, dones que van plantar cara al feixisme i van patir la repressió franquista, dones amb fam de cultura, de drets, de llibertat, dones que estimen a qui volen, que s’estimen, que amb sororitat construeixen cada dia el món que necessitem. La rebel·lió és un deure per a totes nosaltres i la llibertat una fita ineludible. Cap dona en l’oblit.Llegirem un informe inclòs en un dels consells de guerra que hem digitalitzat, el de Teresa com a una mostra de la disbauxa franquista.Els consells de guerra del franquisme eren farses representades per tribunals moltes vegades sense cap formació legal militar, amb un advocat defensor escollit a dit pels botxins i que podia ser fins i tot un soldat ras. Molts es celebraven en poc més d’una hora sentenciant de vegades en aquest temps no només a una persona sinó a grups nombrosos. Els acusats pel franquisme seien a la banqueta sense cap garantia de cap mena, com si es tractés d’una loteria macabra, només podien escoltar el veredicte, que en tants casos va ser pena de mort o reclusió perpètua, condemnats cínicament i irònicament de Rebel·lió o Auxili a la Rebel·lió. Llavors les famílies ens poden demanar que quina utilitat té ser coneixedors dels continguts d’aquests sumaríssims, si només els pot portar patiment si reconeixen les mentides o més greu encara, corre el risc de creure-les. La resposta és que és de gran utilitat perquè entre aquestes mentides es troben fets i dades verídiques. Pots saber qui els va condemnar, qui els va acusar amb les seves declaracions d’odi, qui va ser valent per dir les veritats a favor, on va estar en cada moment del seu procés, ja sigui en camps de concentració espanyols o en presons, també on van morir, com i quin dia i hora. Si va defensar la república al front on va estar, la seva graduació. La seva descripció física, el seu ofici, els noms dels pares. Pots trobar la seva signatura o la seva empremta digital, de vegades fins i tot una fotografia, una carta, un document com un passaport i moltes més coses. Pels familiars que no van arribar a conèixer personalment a aquestes víctimes del feixisme espanyol, que no tenien cap dada sobre aquestes, ni tan sols una foto, que desconeixia la seva biografia vital i política, sobretot per les nétes i néqts és una troballa molt emotiva. Només per això ja paga la pena. Digitalitzar és donar veu a aquestes persones que van ser durament represaliades per defensar la llibertat, les llibertats, els drets, la legalitat republicana amb molt sacrifici. Digitalitzar és un deure democràtic.Signant la querella argentina. […]

  • NORANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RESISTÈNCIA NO ÉS VIOLÈNCIA.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 2 novembre 2018 à 11:09

    Vam fer la nostra concentració sota una pluja tan inclement i perseverant com la impunitat de l'estat espanyol. Gràcies companyes i companys!Aquest mes s’ha parlat molt de la violència de manera tergiversada i fins i tot gratuïta.  Aquest mes nosaltres també volem parlar de violències en plural. Ho farem perquè ens interpel·la la nostra decisió de suspendre la nostra concentració de setembre per la manifestació de Jusapol, que finalment no es va realitzar a la plaça Sant Jaume. Volem parlar de cinisme, d’hipocresia, de justificacions injustificables, de paranys i de l’estat de confusió de missatges contradictoris al vent dels esdeveniments. La gent de la Memòria antifeixista sabem molt d’això. Nosaltres en sabem d’insults, d’estigmes, de sí però no, d’imposicions de correccions polítiques en temps d’incorreccions democràtiques, d’exigències de banderes blanques de rendició, de tatuatges visibles de no rancor, no venjança perquè ens perdonin la nostra derrota els vencedors, perquè dir que ni oblidem, ni perdonem no és de persones pacífiques i bones segons els impunes. Encara visquem sense la brúixola dels drets humans que marca molt clarament que la pitjor violència i la més execrable és la que exerceix qui en té el monopoli de la força, l’estat. Vivim en un món sense vergonya on els que lluiten contra el feixisme són denominats feixistes i fins i tot terroristes, però on no es pot parlar de terrorisme d’estat perquè és tabú i perillós. Vivim en un temps que recorda  molt altres temps que voldrien no tornar a repetir amb la diferència que ara sabem on porta no plantar cara al monstre feixista.El mes de setembre no vam tenir concentració perquè es va autoritzar una manifestació de policies que volien retre homenatge i condecorar a qui l’1 d’octubre de 2017 va venir a exercir impunement la violència injustificada d’estat. Les persones que es van concentrar per demostrar el seu rebuig a tanta misèria fent resistència passiva i un espectacle de colors van ser colpejades acusades de violentes i feixistes per oposar-se a actes de dubtosa democràcia i contraris als drets humans. La vergonya segueix quan als actes a les portes del Parlament la nostra companya Paqui quan va demanar la dimissió del conseller Buch entre els aplaudiments del públic va ser censurada. Ella, una lluitadora antifranquista, que va sacrificar molt en la seva lluita contra el feixisme, sap molt de violències, com les tortures qui li van costar la vida al seu company de partit, Cipriano Martos. Ella i moltes de nosaltres sabem que la protesta del poble contra la injustícia no és violència, és defensar els drets que cada dia ens roben i que van ser conquerits amb sacrifici i plantant cara a l’opressió i al poder establert. La vergonya no s’acaba aquí perquè a una manifestació dels Mossos d’Esquadra es va aplaudir a la Policia Nacional, la mateixa que va convidar a un acte festiu al sàdic torturador Billy el Niño. Violència és que l’estat encara no li hagi retirat les medalles i la pensió lligada a aquestes, violència és que la justícia espanyola l’hagi emparat per no haver de respondre davant la justícia argentina acusat per les seves víctimes, com el nostre company Felipe, lluitador antifranquista militant del FRAP com la Paqui, que en sap molt bé que és patir violència. Violència és obrir caps com feien els grisos, la protesta no és violència i estigmatitzar-la i demonitzar-la és propi de governs febles, impotents amb dèficits democràtics i tics dictatorials.Encara enguany s’ha prohibit algun acte en memòria dels afusellats del 27 de setembre per considerar-los terroristes, obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que els seus consells de guerra van ser una farsa. Enfrontar-se a una dictadura feixista és un dret legítim del poble.Foto d'en Txiki assassinat feta pel seu advocat Marc Palmés.Són temps molt tristos de mancances no només democràtiques sinó ètiques i morals, des dels governs que tenen por d’aquelles que no en tenen por, des dels mitjans al servei dels interessos econòmics que marquen les agendes dels governs, d’una societat enverinada pels missatges més simplistes de temor als indefensos i d’orgull buit d’hispanitats, de drets de conquesta tacats de sang. Per això el 12 d’octubre, com sempre, no hi ha res a celebrar. Ni oblit, ni perdó.El 13 d’octubre de 1909 l’Espanya fosca i poruca va assassinar la cultura i l’educació, va matar Ferrer i Guàrdia, nosaltres celebrem el treball d’aquest pedagog llibertari. El 15 d’octubre, aniversari de l’assassinat de l’únic president europeu mort pel feixisme celebrem altre cop que el Parlament de Catalunya va anul·lar el judici a Companys i a tantes companyes i companys de repressió i mort.El 28 d’octubre celebrem la solidaritat i la generositat de les Brigadistes i els Brigadistes internacionals que van deixar la seva petjada de vida i compromís contra el feixisme, dignitat de la reserva ètica de la humanitat, un exemple històric sense precedents que ens crida a continuar lluitant.També celebrem que aquest octubre el Parlament de Catalunya hagi reprovat el rei demanant l’abolició de la monarquia perquè nosaltres no tenim rei, som república. Condemnen l’auge del feixisme arreu d’Europa posant en perill la memòria antifeixista amb la imposició d’un relat negacionista que acabi per implantar-se en el discurs polític i social. Condemnen la normalització del feixisme blanquejant partits que entre els seus càntics inclouen el “soy el novio de la muerte”. Condemnen que Franco pugui ser enterrat altre cop amb honors a la cripta vip de La Almudena, convertint aquesta en un nou centre de peregrinació pels franquistes, constatem que el nacionalcatolicisme continua viu en l’esperit d’una Església que va ser responsable del cop d’estat a la legalitat republicana i de la posterior repressió. Condemnen que la premsa practiqui una equidistància barroera o directament que es posicioni al costat de la ultra dreta fent passar per demòcrata a qui no ho ha estat mai i que utilitzi eufemismes com “manifestacions de signes contraris” per no dir feixistes contra antifeixistes. Condemnen que quan les forces policials fan l’ús de la violència que li concedeix l’estat ho facin sempre contra els antifeixistes primer protegint els feixistes seguint un fil conductor que s’endinsa en el franquisme. Nosaltres que hem patit l’odi, les amenaces, els insults, la mofa, que hem estat ignorades, que hem patit el silenci en nom de reconciliacions indecents, de constitucions que moltes ni hem votat, de corones imposades per dictadors, d’unitats insolidàries i castrants, condemnem la involució de drets i llibertats, la judicialització de la política, la violència de la corrupció que desnona, de les lleis mordasses que multen i engarjolen i de lleis laborals que esclavitzen. I per últim celebrem la nostra dignitat, la nostra perseverança, la nostra lluita incorruptible, el nostre compromís i defensa de la veritat, la justícia i la reparació, celebrem les nostres arrels antifeixistes, els nostres valors republicans. I recordem que l’octubre també va ser un mes de revolucions, de sacrificis, de coratge per l’emancipació de col·lectius i pobles per desfer-se de tanta violència de segles de tirania. Resistència no és violència.Dansaré sobre la teva tombala dansa de l'odi immarcescible.Percussió de peus i de manssobre la teva tomba.Crit de joia i alarit salvatgesobre la teva tomba.Creixença de les venes i les alessobre la teva tomba.Verge la vida en el mirall del dia,sobre la teva tomba.Al·leluia, al·leluia, al·leluia!sobre la teva tomba.Seré parit pel ventre de la vida,sobre la teva tomba.Quin esgarip anunciarà aquest dia?Crit d'orenetes: diamant i vidre.Sobre la teva tomba.Retrobaré la llum de la mirada,sobre la teva tomba.Retrobaré el ritme que no es cansa,sobre la teva tomba.Retrobaré la font i la paraula,sobre la teva tomba.Vindré a dansar sobre la teva tomba,sí, sobre la teva tomba!Mils de cadàvers dansaran amb mi,sobre la teva tomba.Per cada crim comès i cada ultratge,els peus dansaran sols, dansa d'oracle,sobre la teva tomba.Pels somriures marcits a flor de llavis,per les presons de pedra morta i odi,per les muralles de silenci altes,per les ferides que no cicatritzen,per la saliva amarga coll endintre,per les mirades orbes de les mares,dansarem la sardana inviolable,sobre la teva tomba, sísobre la teva tomba,sobre la teva tomba,sobre la teva tomba,sobre la teva tomba.Evocaré la vinguda de l'Orcus,munions de tàvecs per a fustigar-te,l'Hermes malalt per a què et paralitzi,la sang dels morts, insepulta i calentaen la dels vius on crema llur venjança.Dansaré nu sobre la teva tomba!Biel MajoralBanderes. Quan la repressió només funciona en una direcció la sensació d'impunitat enforteix el feixisme. La passada concentració una senyora de mitjana edat va trepitjar amb aire marcial totes les nostres banderes esteses a terra i amb total tranquil·litat. Aquesta dona no trepitjaria mai la bicolor amb ocellet o sense, fins i tot demanaria presó per ultratge a la bandera a qui goses fer-ho.Afegim el comunicat de les companyes i companys querellants a la República Argentina que formen part de la nostra Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes.La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme respecte a la decisió de l’Audiència Nacional de denegar la sol·licitud de la jutgessa argentina María Servini per prendre declaració a Rodolfo Martín Villa a l’estat espanyol pels crims dels 3 de Març a Vitòria manifestem que:El jutge De la Mata de l’Audiència Nacional a la seva resolució de data 22 d’octubre d’enguany ha denegat la comissió rogatòria de la jutgessa Servini no fent valdre el conveni entre la República Argentina i el Regne d’Espanya i emparant-se en la Llei preconstitucional d’Amnistia de 1977.Els arguments d’aquesta resolució ja els hem denunciat milers de vegades.Les excuses dels diferents governs espanyols per no fer front al deure de jutjar els crims de lesa humanitat comesos en el seu territori, no són més que defenses antidemocràtiques i contràries als drets humans del model d’impunitat espanyol. No s’ha volgut legislar per acabar amb aquesta terrible xacra i un exemple ben clar és que el Congrés va rebutjar reformar aquest març la Llei d’Amnistia.Ja hem exigit per activa i per passiva la derogació d’aquesta llei de punt final i que el Regne d’Espanya signi i ratifiqui els Convenis internacionals de Nacions Unides que avalen la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat. No volem tornar a sentir que els crims del franquisme i la transició han prescrit com si es tractés d’un delicte qualsevol. Ni que no es poden jutjar els crims de lesa humanitat per la no retroactivitat del Codi Penal que només permet fer-ho per a delictes comesos a partir de l’1 d’octubre de 2004. Ens parlen d’aquest marc com si fos impossible moure’l pel seu caràcter diví.Estem més que fartes les víctimes i els seus familiars de què la fiscalia es posicioni en defensa dels interessos dels botxins i no de les persones que van patir tota mena de violència i/o van ser assassinades, sense dret avui dia a la veritat, la justícia i la reparació.Estem dolgudes perquè agafar-se a la legalitat vigent espanyola per dir que no hi ha marc legal per actuar d’altra manera és cinisme en estat pur ja que existeix un poder legislatiu covard i/o complaent amb el franquisme.Estem indignades perquè el jutge De la Mata fa en la seva resolució d’advocat defensor de Martín Villa marcant la seva reiterada bona disposició a declarar davant la justícia argentina i deixant entreveure que si encara no ho ha pogut fer és per un capritx de la jutgessa Servini, a la qual li ofereix diferents vies per dur a terme la declaració, tot plegat bastant ofensiu.De la Mata fa judicis de valor glorificant la Llei que exculpa a funcionaris, responsables polítics i de l’administració de la dictadura franquista a la qual qualifica de “pilar essencial, insubstituïble i necessari per superar el franquisme” com si fos un venedor porta a porta de la Transició.Volem recordar que Martín Villa durant la matança de Vitòria era Ministre de Relacions Sindicals i a partir del juliol del 1976 va passar a ser Ministre de la Governació. Durant el franquisme va ser Governador Civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento mentre a la comissaria de Via Laietana es torturava salvatgement i amb total impunitat. Després dels fets de Vitòria es va presentar a l’hospital amb Fraga Iribarne per visitar als ferits per les homicides càrregues policials, una foto que ens parla de responsabilitats. Prou de blanquejar els currículums dels franquistes, també des de la instància judicial. […]

  • NORANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. AMB ULLS DE CRIATURES.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 26 août 2018 à 12:04

    Sobre l’exhumació del colpista i assassí Franco.Amb el decret llei que modificarà la Llei de la Memòria de Zapatero, l’actual govern socialista exhumarà el genocida Franco del Valle de los Caídos. La vicepresidenta Carmen Calvo ha dit que un estat garantista i democràtic com l’estat espanyol,  premissa errònia, està obligat a inhumar en un lloc digne i respectuós al dictador. Respecte per a un dictador assassí que va matar i represaliar centenars de milers de republicans, antifeixistes i dissidents?, què va donar un cop d’estat contra la legalitat republicana i que va provocar una guerra que va guanyar amb la col·laboració del feixisme i el nazisme fent de l’Espanya republicana el laboratori bèl·lic d’Europa?, què va enviar a l’exili a centenars de milers de persones patrimoni humà, cultural i intel·lectual de la República? i què va fer assassinar als camps d’extermini del III Reich milers d’antifeixistes? Respecte?Diu Calvo que no es pot celebrar els 40 anys de Constitució Espanyola sense complir amb les demandes de Nacions Unides, però si s’han pogut complir 39 anys d’una constitució monàrquica ignorant les peticions de les víctimes del franquisme i la transició, de les associacions de memòria i de drets humans i de la mateixa ONU. Hitler i Mussolini no tenen una tomba perquè no es mereixien cap dignitat, com tampoc s’ho mereix Franco, que no pot tenir un lloc motiu de peregrinació pel feixisme espanyol.  Ara que potser trauran a Queipo de Llano de la Macarena no es pot portar inhumar Franco a la cripta de l’Almudena, com recull algun mitjà de comunicació. També Calvo ha mantingut que Primo de Rivera és una víctima de la guerra i que per això està justificat que resti en les mateixes condicions que les altres víctimes, obviant que molts familiars volen treure les restes dels seus éssers estimats, que van ser enterrats allà sense permís de les famílies. Ossos ostatges. Passant per alt que va ser el pare del falangisme, fundador d’una Falange Española que en nom del seu màrtir José Antonio va assassinar milers de persones i va ser pilar de la dictadura.Benvingut sigui l’oportunisme del govern del PSOE, el mateix partit que ens va endossar la poruga i cínica Llei de la Memòria que ara sí que vol modificar, una llei que encara té pendent l’anul·lació dels judicis del franquisme. Diu la Vicepresidenta que trauran Franco per la dignitat de la nostra memòria i pensant en el futur del jovent. Llàstima que durant més de dues dècades de governs socialistes la dignitat no fos important, perquè els més grans s’han mort esperant reparacions com aquesta, que no costaven més que la voluntat política. Alguns d’aquests morts van ser esclaus del franquisme i constructors forçats del mausoleu del criminal a pic, pala, fam, fred i malaltia enriquint empreses que avui cotitzen a l’IBEX35.Una vegada fora l’exterminador de les llibertats i l’ideòleg falangista esperem que el Valle de los Caídos no es converteixi en cap monument a la reconciliació. Si una obra d’exaltació del feixisme no es pot reconvertir una vegada despullat de tota la simbologia nacionalcatòlica en un museu on es mostri l’horror de la dictadura i els seus crims és millor que caigui a terra. Això sí, una vegada trets els ossos dels hostes involuntaris i que ni un euro més de les nostres butxaques sigui destinat a sostenir una aberració ruïnosa que s’aixeca recordant-nos cada dia la impunitat del franquisme arrelat en tots els estaments de l’estat. Aquesta concentració és un homenatge a les nenes i nens que van conèixer l’horror d'una guerra filla d'un cop d’estat feixista i el terror i la fam d'una llarga postguerra franquista. Aquests infants són alhora les nostres àvies i avis, que han guardat aquelles terribles imatges dins de la seva memòria de criatures innocents. Gent gran, molt i molt gran, amb un enorme cor que encara batega lluitador per nosaltres amb una força que és interpel·la.Nenes i nens fugint de les bombes i la metralla feixista, de la repressió de les tropes colpistes, amb la família o orfes, a llocs nous, amb parles noves, a cases  amb nous sabors, aprenent noves cançons per enganyar la por i poder somriure, a una Catalunya terra d’acollida republicana i solidària on guarir ferides. Un parèntesi en una fugida que més tard creuaria els Pirineus. Desplaçats, refugiats, exiliats. Nenes i nens que van dibuixar la guerra expressant sobre el paper tot el dolor causat per les traumàtiques experiències viscudes, el patiment, la mort, el pànic.Tránsito i la seva àvia María, refugiades a Catalunya.Tot el respecte per les nostres àvies i avis, que van patir la guerra i la dictadura,  la transició per l'oblit i el silenci, grans defensors de les llibertats, que per cridar aquest mot encara reben insults o cops.Portem un centenar molt llarg d’atacs feixistes auspiciats i protegits per formacions com Ciutadans que es fan fotos amb falangistes i gent de l’extrema dreta i que amb total impunitat, la mateixa que protegeix els botxins de les víctimes del franquisme i la transició, perpetren a cara descoberta accions feixistes i fan apologia d’eslògans nacionalsocialistes davant la inacció de col·lectius i partits que tenen com a dret i obligació de memòria vetllar per la no repetició, en un estat que es diu democràtic però que totes sabem que no ho és. És molt trist haver de recuperar altre cop les paraules de Martin Niemöller:Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas comunista,Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.Jo no era socialdemòcrata,Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas sindicalista,Quan vingueren rere els jueus,no vaig protestar,Jo no n'era, de jueu,Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.Al fil d’aquestes paraules volem retre un sentit homenatge a les víctimes antifeixistes de l’estat espanyol que per defensar la legalitat republicana van acabar als camps de concentració nazis, a les assassinades i a les supervivents de l’horror i l’extermini. Especialment a l’oncle del nostre company Enric Urraca, l’excel·lent ésser humà, Juan de Diego, i digne exemple de compliment del deure de memòria. Així també volem honorar a La Nueve, que  l’agost de 1944 va alliberar París i va continuar lluitant fins al maig de 1945 participant en la presa del Niu de l’Àliga, refugi d’en Hitler. Antifeixistes, republicans i majoritàriament anarquistes, que van plantar cara al feixisme a casa seva i més tard al món. Gràcies per la vostra lluita i el vostre compromís amb la llibertat.Aquests dies es parla molt de la migració, de les persones refugiades que fugint de guerres i persecució política i d’altres tipus busquen un bon port on posar fi al seu terrible viatge vers un futur molt incert i de vegades molt fosc. Som un poble que sabem d’acollir i també de l’exili forçat per la repressió i per altres misèries i injustícies.  Els darrers dies ha estat notícia la mort de més d’una vintena de petites i petits iemenites per bombes de l’Aràbia Saudita. S’ha parlat miraculosament d’una guerra invisible i silenciada que porta milers de víctimes en un país que es mor literalment de fam.  També aquests darrers dies s’ha parlat molt de la visita del rei a un acte de reconeixement a altres víctimes també relacionades amb les nenes i nens del Iemen. En aquest món globalitzat tot té conseqüències i tot està d’alguna manera lligat i tristament ben lligat. Així tenim un rei que visita un poble, que majoritàriament no vol corona, per fer-se fotos a una concentració per les víctimes del terrorisme mentre facilita negocis armamentístics amb els cosins del seu pare emèrit, els de les monarquies àrabs, amb l’estat espanyol. Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb les víctimes del 17-A i volem demanar que siguin ateses com cal, que no siguin una notícia d’estiu, sinó un compromís social d’ajut fins que les seves ferides siguin guarides, no tancades en fals com les nostres. No existeixen flors i fotos suficients al món que facin passar pàgina, això es fa amb solucions fermes i acompanyament efectiu de les administracions i de la societat més enllà dels gestos. Nosaltres ho sabem molt bé, justament per això, per les víctimes, ens concentrem cada darrer dissabte de cada mes a aquesta plaça que un dia va ser de la República i que esperem que aviat ho torni a ser. Som el poble i no tenim por. Ni oblit, ni perdó. Veritat, justícia i reparació.Tránsito Sánchez Beurno a GironaTota la família de la Tránsito menys un germà, que es va incorporar a les files republicanes va fugir del seu poblet de Còrdova. L’àvia de 101 anys, la mare, 7 fills, alguns casats i amb nens, van carregar el que van poder i  anaven a peu. Van arribar a Pozoblanco i allà van pujar a un tren cap a València. La Tránsito recorda que a uns valencians se’ls van ofegar unes gallines i que van parlar amb el maquinista per veure si les podien cuinar a la màquina del tren, dit i fet, aquell dia van menjar pollastre. De València van agafar un tren cap a Barcelona fins a l’ estació de França. D’allà cap al port, els van allotjar a un transatlàntic, el Juan Sebastián Elcano, per pujar anaven caminant en filera i  com era de nit no distingia on acabava el moll i on començava l’aigua. Van estar tres mesos a una cabina i el govern els va proporcionar menjar, medicines i metges. Al vaixell estaven molt bé però van arribar ordres d’evacuar-los en tren fins a Girona.Va arribar una ordre governamental per la qual els nens havien de ser allotjats amb famílies. La família de l’ Ernest Cros, va acollir la Tránsito. Cros portava el socialisme a la sang,  tenia un quiosc de begudes i entrepans i molta feina al negoci. Ella es va trobar molt bé. La Tránsito anava a buscar els pastissos i a fer encàrrecs petits, li agradava la seva feina i de seguida va aprendre català, diu que parlava com si hagués nascut a Girona. La Tránsito va agafar el tifus, va haver d’ estar ingressada 3 mesos, però s’ en va sortir. El 20 de maig del 38, mor la seva àvia María, als 103 anys d’edat, és enterrada al poble d’ Amer, molt lluny de casa seva.  Llavors la Trànsito marxa a viure a Amer amb la mare. Van sortir d’ Amer cap a Girona, van passar per una arbreda al costat de la carretera, hi havia molta sang al terra i als arbres forats de trets amb sang i restes humanes. Van veure una riuada de gent carregada amb tot el que podia, altres anaven desfent-se de les coses que portaven perquè ja no podien més, fugien cap a la llibertat, això pensaven. Els mateixos germans de la Tránsito van arribar del front amb quatre draps fets mal bé, es van canviar de roba i es van unir a aquell èxode cap a França i els seus camps de concentració. La Tránsito diu que allò era molt trist. La resta de la família es va dirigir a Girona, a casa dels Cros, ella va anar a l’estació a fer cua per trobar un tren per marxar al seu poble. La Tránsito té molts bons records de Catalunya, diu que gràcies a la seva condició de refugiada aquí, per a ella la guerra no va ser gens dura, no va patir gana, ni por. No va perdre  cap germà al front, encara que no es van lliurar de la repressió o l’exili. Està molt agraïda a un poble que defineix com molt bona gent, com ella diu: “gente fenomenal”,  i com viu a Madrid de vegades ha de sortir en defensa de la terra que la va acollir quan tant ho necessitava.La Tránsito va estar tota la vida una dona molt íntegra, digne i lluitadora.El poeta republicano León Felipe escribió el poema Auschwitz, el horror fascista y la muerte de niños, el mismo horror que vivieron miles de republicanos exterminados en las cámaras de gas del nazismo.León FelipeEstos poetas infernales,Dante, Blake, Rimbaudque hablen más bajo…que toquen más bajo…¡Que se callen!Hoycualquier habitante de la tierrasabe mucho más del infiernoque esos tres poetas juntos.Ya sé que Dante toca muy bien el violín…¡Oh, el gran virtuoso!Pero que no pretenda ahoracon sus tercetos maravillososy sus endecasílabos perfectosasustar a ese niño judíoque está ahí, desgajado de sus padres…Y solo.¡Solo!aguardando su turnoen los hornos crematorios de Auschwitz.Dante… tú bajaste a los infiernoscon Virgilio de la mano(Virgilio, «gran cicerone»)y aquello vuestro de la Divina Comediafue una aventura divertidade música y turismo.Esto es otra cosa… otra cosa…¿Cómo te explicaré?¡Si no tienes imaginación!Tú… no tienes imaginación,Acuérdate que en tu «Infierno»no hay un niño siquiera…Y ese que ves ahí…está solo¡Solo! Sin cicerone…esperando que se abran las puertas de un infierno que tú, ¡pobre florentino!,no pudiste siquiera imaginar.Esto es otra cosa… ¿cómo te diré?¡Mira! Éste es un lugar donde no se puede tocar el violín.Aquí se rompen las cuerdas de todos los violines del mundo.¿Me habéis entendido poetas infernales?Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud…¡Hablad más bajo!¡Tocad más bajo! ¡Chist!¡¡Callaos!!Yo también soy un gran violinista…y he tocado en el infierno muchas veces…Pero ahora, aquí…rompo mi violín… y me callo.Poema de Paul Éluard editado por el maquis y repartido clandestinamente en la Francia ocupada por los nazis. En 1942 miles de copias fueron lanzadas sobre París desde aviones ingleses. En 1944 una división de antifascistas españoles liberó París del nazismo.En mis cuadernos de escolaren mi pupitre en los árbolesen la arena y en la nieveescribo tu nombre.En las páginas leídasen las páginas vírgenesen la piedra la sangre y las cenizasescribo tu nombre.En las imágenes doradasen las armas del soldadoen la corona de los reyesescribo tu nombre.En la selva y el desiertoen los nidos en las emboscadasen el eco de mi infanciaescribo tu nombre.En las maravillas nocturnasen el pan blanco cotidianoen las estaciones enamoradasescribo tu nombre.En mis trapos azulesen el estanque de sol enmohecidoen el lago de vivas lunasescribo tu nombre.En los campos en el horizonteen las alas de los pájarosen el molino de las sombrasescribo tu nombre.En cada suspiro de la auroraen el mar en los barcosen la montaña desafianteescribo tu nombre.En la espuma de las nubesen el sudor de las tempestadesen la lluvia menuda y fatiganteescribo tu nombre.En las formas resplandecientesen las campanas de coloresen la verdad físicaescribo tu nombre.En los senderos despiertosen los caminos desplegadosen las plazas desbordantesescribo tu nombre.En la lámpara que se enciendeen la lámpara que se extingueen la casa de mis hermanosescribo tu nombre.En el fruto en dos cortadoen el espejo de mi cuartoen la concha vacía de mi lechoescribo tu nombre.En mi perro glotón y tiernoen sus orejas levantadasen su patita cojaescribo tu nombre.En el quicio de mi puertaen los objetos familiaresen la llama de fuego bendecidaescribo tu nombre.En la carne que me es dadaen la frente de mis amigosen cada mano que se tiendeescribo tu nombre.En la vitrina de las sorpresasen los labios displicentesmás allá del silencioescribo tu nombre.En mis refugios destruidosen mis faros sin luzen el muro de mi tedioescribo tu nombre.En la ausencia sin deseoen la soledad desnudaen las escalinatas de la muerteescribo tu nombre.En la salud reencontradaen el riesgo desaparecidoen la esperanza sin recuerdoescribo tu nombre.Y por el poder de una palabravuelvo a vivirnací para conocertepara cantarteLibertad.Hogar de Warsan ShireNadie deja su hogar a menosque su hogar sea la boca del lobosolo corres hacia la fronteracuando ves al resto de la ciudad corriendo tambiénTus vecinos corren más rápido que túcon aliento sangriento en sus gargantasel chico con el que fuiste al colegioel que te besó tras la vieja fábrica de hojalatasujeta ahora un arma más grande que élsolo dejas tu hogarcuando tu hogar ya no te deja estarNadie deja su hogar si su hogar no le echacon fuego bajo los piessangre caliente en el vientreno es algo que hubieses pensado hacerhasta que el cuchillo ardiente no amenazó tu cuelloe incluso entonces llevaste el himno en tu alientopero romper tu pasaporte en el baño de un aeropuertosollozando por cada pedazo de papelte dejó claro que no volverías atrásDebes entenderque nadie sube a sus hijos a un barcoa menos que el agua sea más segura que la tierranadie se quema la palma de las manosbajo los trenesdebajo de los cochesnadie pasa días y noches en las entrañas de un camiónalimentándose de periódicosa no ser que las millas recorridassignifiquen algo más que el simple caminoNadie se arrastra bajo las vallasnadie quiere que le peguenque le compadezcannadie elige los campos de refugiadosni los cacheos que dejan el cuerpo doloridoo la cárcelAunque la cárcel es más seguraque la ciudad del fuegoy un carcelero en la nochees mejor que un camión llenode hombres que se parecen a tu padreno hay quien pudiéra soportarlonadie podría digerirloninguna piel sería suficientemente resistenteLos gritos devolved a casa negrosrefugiadossucios inmigrantesbuscadores de asilochupando de nuestro paísnegros con sus brazos extendidoshuelen extrañoson salvajesdestrozaron su país y ahora quierendestrozar el nuestrocomo las palabraslas malas pintasles son indiferentestal vez porque duele menosque que te arranquen un brazoo las palabras son más aguantablesque catorce hombres entre tus piernaso los insultos son más fáciles de tragarque los escombroslos huesoso el cuerpo de tu hijohecho pedazosQuiero volver a mi hogarpero mi hogar es la boca del lobomi hogar está plagado de armasy nadie se iría de su hogara menos que su hogar le echara al mara menos que el hogar le dijeraque se diera prisaque dejara atrás su ropaque se arrastrara por el desiertoque atravesara los océanosahogadosegurohambrientomendigandoolvidando la dignidadporque sobrevivir es más importanteNadie deja su hogarhasta que su hogar no es una voz que le dice:vetehuye de mí ahorano sé en qué me he convertidopero sé que en cualquier lugarestarás más seguro que aquí.El poeta granadí Federico García Lorca va firmar una carta el mes de març del 1924 on un grup d'intel·lectuals protesta per les mesures que havia ordenat el general Miguel Primo de Rivera contra l'ús del català, durant la dictadura i que deia així:"L'idioma és l'expressió més íntima i característica de l'espiritualitat d'un poble, i nosaltres davant el temor que aquestes disposicions puguin haver ferit la sensibilitat del poble català, que poden ser en el futur un motiu de rancors impossible de salvar, volem amb un gest afirmar als escriptors de Catalunya la seguretat de la nostra admiració i respecte per l'idioma germà", afirmava.Lorca també va escriure en gallec. Llegirem el seu poema “Cantiga del nen de la botiga” que parla de la migració gallega a Buenos Aires, d’allà d’on esperem que ens arribi la veritat, la justícia i la reparació. Estem al 2018 i encara no sabem on és el poeta assassinat pel feixisme. Estem al 2018 i encara hi ha gent i partits que volen reprimir les llengües de l’estat espanyol. Cantiga do neno da tendaBos aires ten unha gaitasobre do Río da Prataque a toca o vento do nordecoa súa gris boca mollada.¡Triste Ramón de Sismundi!Aló, na rúa Esmeralda,basoira que te basoirapolvo d’estantes e caixas.Ao longo das rúas infindasos galegos paseiabansoñando un val imposíbelna verde riba da pampa.¡Triste Ramón de Sismundi!Sinteu a muiñeira d’ágoamentres sete bois de lúapacían na súa lembranza.Foise pra veira do río,veira do Río da Prata.Sauces e cabalos múoscreban o vidro das ágoas.Non atopou o xemidomalencónico da gaita,non viu o inmenso gaiteirocoa boca frolida d’alas:Triste Ramón de Sismundi,veira do Río da Prata,viu na tarde amortecidabermello muro de lama.Anxel Casal. O alcalde de Santiago de Compostela e editor galego de Lorca asasinado polo fascismo español nas mesmas datas que o poeta de Granada. Hai 82 anos de inxustiza.El peor analfabeto es el analfabeto político. No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos. No sabe que el costo de la vida, el precio de las alubias, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios dependen de decisiones políticas.El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política. No sabe que de su ignorancia política nace la prostituta, el menor abandonado y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales.Bertolt BrechtDonem les gràcies a la Llum Ventura, fundadora de les Dones del 36 que ens va cantar i recitar. També a la Chon Vargas, filla de l'Ascensión Mendieta, que amb la seva perseverança i determinació va dur el cas de l'assassinat del seu pare a la querella argentina i va poder tancar una lluita de tota una vida aconseguint l'exhumació de Timoteo Mendieta. Ascensión ho va fer no només per ella sinó per totes les víctimes que resten a les fosses d'arreu de l'estat espanyol. […]

  • NORANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESCLAFEM EL FEIXISME.
    par noreply@blogger.com (Mesa de Catalunya) le 2 août 2018 à 09:02

    I el poble va defensar amb la seva vida la legal i legítima república contra el colpisme feixista, mentre es somiaven revolucions de cultura, prosperitat, progrés, solidaritat, d'igualtat, de terra i pa. Anarquistes, comunistes, poumistes, republicanes, independentistes, socialistes combatents contra el feixisme, d'aquí i d'arreu del món. No us oblidem!Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins del miserable cercle viciós de la transició.El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol. Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge… La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.Vam recuperar poemes per temps de guerraHimne de l’Exèrcit Popular de Pere QuartUn dia tràgic la gent més innobled’aquesta terra en desfeia la pau.Els vils feixistes dreçats contra el poblevolien fer-lo per sempre un esclau.Vingué la guerra ferotge i sense treva,al nord, al centre, al sud i al llevant.I arreu d’Espanya s’aixecà la gran llevadels voluntaris que lluiten cantant.    Endavant!Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme,al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.Endavant!Però nosaltres a més de la glòriavolem la força que ens dóna la unitat.per la total i immediata victòria,com un sol home marxem al combat.Passa la tropa i el poble l’aclama,rengles de ferro, fusells rutilants.L‘esguard enlaire dessota la flamade la bandera que ens fa tots germans.    Endavant!Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abismeal criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.--> Endavant!No passareu d’ Apel·les Mestres No passareu, i si passeuserà damunt d’un clap de cendres;les nostres vides les prendreu;nostre esperit no l’heu de prendre.Mes no serà per més que feu,no passareu.No passareu, i si passeu,quan tots haurem deixat de viure,sabreu de sobres a quin preus’abat un poble digne i lliure.Mes no serà per més que feu,no passareu.No passareu, i si passeu,decidirà més tard la història,entre el saió que clava en creui el just que hi mor, de qui és la glòria.Mes no serà per més que feu,no passareu.A sang i foc avançareude fortalesa en fortalesa;però, què hi fa! si queda en peuquelcom més fort: nostra fermesa. Per ço cantem: per més que feu,--> no passareu.Quin fred al cor, camarada de Pere QuartQuin fred, reïra de bet!,quan bufa l'airet de la matinada,tallant com un ganivet de fullaesmolada.Doncs encara fa més fredal parapet d'avançada!Quin fred en nit esteladaamb el cel cruel i net, quan hi ha glaçadai cap llit no és prou estret ni té prouflassada.Quin fred al sòl, la paretd'oficina esbalandrada,sense foc ni cigarret,on hom treballa amb calfredfins a la vesprada,fins a la vesprada.Camarada,si sota abric i barreti amb bufanda ben nuadaoblides que al parapet d'avançadauns homes lluiten pel dretde la terra amenaçadai tens fred, --> quin fred al cor, camarada!Canción de combatePasaron las alas negras.Otro objetivo encontraron:ésta es la Biblioteca,donde salen hombres sabios,y allí dejan caer sus bombaslas alas negras del fascio.Ya no hay biblioteca.Las alas negras pasaron.Está convertida en ruinas;donde se hacían los sabios,la casa de hombres ilustres,el fascismo la ha destrozado. --> AnónimoPeleamos, peleamos de Pedro GarfiasPor los viejos que lloran nuestra ausencia,por la esposa que añora nuestros brazos,por los hijos que esperan nuestra vuelta,¡peleamos!, ¡peleamos!Por el torno que cuenta nuestras horas,por la tierra que labran nuestras manos,por el limpio sudor de nuestra frente,¡peleamos!, ¡peleamos!Por el sol y el azul de nuestro cielo,por las piedras sagradas que heredamos,por el suelo cansado de dar flores,¡peleamos!, ¡peleamos!Peleamos por todo lo que es noble,por la paz, la justicia y el trabajo,por la libre república del pueblo,¡peleamos!, peleamos!Y también por vosotros, compañeros,que lucháis obligados y engañados,porque sois nuestra carne y nuestra sangre,¡peleamos!, ¡peleamos!Contra falsos, traidores y perjuros,alemanes y moros e italianos,por España feliz tres veces libre, ¡peleamos!, ¡peleamos!A un fascista de Max Aub Sembrando muerte dais más alta vidaa este pueblo infeliz, echando a tierrala que al aire oponía, fuerte sierra,dando a torrentes mil, atroz salida.Maltrecho por tu envidia carcomidalo que en escombros tu furor entierravivo renace dándote otra guerra,los surcos vueltos nube ayer dormida.Si derriba estatuas, mármol quedapara nuevas figuras vencedoras.Allá tú con tus máquinas traidoras,aquí nosotros con desnudas manos.A ti la muerte todo te lo veda,cada muerte me da nuevos hermanos. Rosario dinamitera de Miguel HernándezRosario, dinamitera,sobre tu mano bonitacelaba la dinamitasus atributos de fiera.Nadie al mirarla creyeraque había en su corazónuna desesperaciónde cristales, de metrallaansiosa de una batalla,sedienta de una explosión.Era tu mano derecha,capaz de fundir leones,la flor de las municionesy el anhelo de la mecha.Rosario, buena cosecha,alta como un campanario,sembrabas al adversariode dinamita furiosay era tu mano una rosaenfurecida, Rosario.Buitrago ha sido testigode la condición de rayode las hazañas que calloy de la mano que digo.¡Bien conoció el enemigola mano de esta doncella,que hoy no es mano porque de ella,que ni un solo dedo agita,se prendó la dinamitay la convirtió en estrella!Rosario, dinamitera,puedes ser varón y eresla nata de las mujeresla espuma de la trinchera.Digna como una banderade triunfos y resplandores,dinamiteros pastores,vedla agitando su alientoy dad las bombas al vientodel alma de los traidores.                          --> […]